dissabte, 13 de desembre del 2014

NADAL

En començar la reflexió sobre el significat de la festa de Nadal em ve a la memòria aquella cançó que diu: No busqueu Déu en les estrelles, ni el busqueu en els plecs de la mà. Molt a prop el tens, un xic amagat, ell t’espera en el teu germà.
Ara bé, la lletra de la cançó no és cap novetat. És l’Evangeli qui ens parla de Déu enmig dels homes. Hi ho fa de tal manera que es pot dir que aquest és el missatge nuclear de la fe cristiana. Els Mags d’Orient en són testimonis. Ells van trobar Déu, no en un palau, no en una església, no a les estrelles... Els Mags van veure Déu en aquell nen petit de família humil...  

Els fets i les paraules del Nou testament ens parlen d’aquest missatge. L’Evangeli ens diu taxativament: Déu s’ha fet Home. I amb això està dit tot. Totes les altres paraules i tots els altres fets de l’Evangeli són comentari. I Déu s’ha fet Home, no solament en Jesús de Natzaret sinó en tots els homes. Tots els homes som temple de Déu. I per tant, és en l’home on hem de buscar Déu.

Cada nen que neix és una nova presència de Déu. Heus aquí la fe cristiana i el missatge de Nadal. Però, han passat vint segles d’història i sembla que no n’estem gaire convençuts. La llarga història del cristianisme dóna testimoni del poc convenciment i comprensió d’aquesta realitat espiritual. No ens referim ara a la societat de consum que és el que se sol esmentar com allò que és contrari a l’esperit de Nadal, sinó a la nostra manera de pensar el fet religiós i a les nostres actituds anomenades cristianes. Quantes guerres, creuades, excomunicacions, colonialisme religiós, cismes grans i petits en el si de la comunitat que en diem església per motius doctrinals i culturals, per no esmentar altres interessos emmascarats, donen peu perquè ens preguntem si en realitat hem entès bé el missatge, com a mínim de semblant manera a com ho va entendre aquella gent que escoltava els apòstols en el dia de la Pentecosta. Aquella gent que, segons Lluc, venia de tot arreu, ja que hi havia pars, medes, elamites, jueus o prosèlits, cretencs o àrabs... entenien com si fos la pròpia llengua, el missatge dels apòstols... És a dir, entenien bé el missatge i se’l feien seu, tot i essent forasters, perquè si bé les cultures eren diferents, com a homes, eren iguals. I ells entenien que el missatge anava dirigit a l’home, no a unes estructures religioses determinades ni a una cultura concreta, i que l’home és el punt de referència adequat per trobar Déu i la salvació, sigui quina sigui la cultura de la qual formi part.

Al cap de més de dos mil anys constatem que la superficialitat ens ha atrapat i ens hem deixat portar per la rutina de les formes externes que ens impedeix veure el contingut essencial de la fe. I si bé hem deixat moltes desviacions traumàtiques del passat d’inquisicions i de normes més pròpies d’aquest món que de l’Evangeli, malgrat això, encara les nostres celebracions religioses estan marcades més per la llei que pels valors humans. El representant de Déu no és el sacerdot com a sacerdot. El representant de Déu és l’home, perquè Déu s’ha fet Home. Déu no s’ha fet llei, ni sagrament, ni institució. Encara no és l’home el qui consagra el pa o el qui perdona els pecats, sinó el sacerdot, és a dir, el representant de la llei. El poble senzill del temps de Jesús ho va veure més clar. Quan veien les obres que feia Jesús es meravellaven i glorificaven Déu per haver donat tal poder als homes. Sembla que encara nosaltres no hem acabat d’entendre el missatge de Jesús ni el  significat del Nadal.

És veritat que els cristians fem obres socials de molta qualitat humana. Però, les nostres celebracions religioses estan marcades més per la legalitat que per la humanitat. La manera de fer les coses de la religió està marcada més per la llei i la norma que pels valors humans. A més: marquem distàncies entre grups religiosos de diferents tendències, perquè encara les nostres religions es distingeixen unes de les altres més per les doctrines que pels valors humans. Això és així malgrat les paraules categòriques i clares de sant Jaume i els profetes. Basta un exemple: La religió pura i agradable als ulls del Pare del cel és ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats... 

La pregunta que ens hem de fer és: Hem entès el Nadal? Els cristians busquem Déu enmig dels homes de qualsevol cultura i religió? O el busquem en els nostres dogmes i ritus sagrats? No són les religions les que ens mostren Déu. No són les nostres teories i costums les que ens diuen on és Déu. Tot això, en tot cas, és allò de més a més. Allò que ens uneix en una sola fe i ens mostra on trobar Déu és l’home. I d’homes (homes i dones) n’hi ha a tot arreu i se’n troben en totes les cultures. Jesús no va crear una religió sectària. Va dir que ens estiméssim els uns als altres com Ell ens ha estimat, perquè en això coneixerà tothom que som deixebles seus. Aquest és el missatge de Nadal. La diversitat de cultures i de formes externes forma part del pla de Déu. I aquesta diversitat és condició per a la unitat de la fe i la base indispensable per poder complir amb el manament que ens fa cristians i que no és altre que el d’estimar-nos els uns als altres, perquè és aquí on podem trobar Déu.

D’ençà de Jesús, per dir-ho d’alguna manera, el Fill de l’Home és (havia de ser) el protagonista de la història.  Amb Jesús ha nascut una nova idea: la fe en l’home nou. És l’home el principi d’unitat dels cristians i de la religió. No les doctrines, ni els ritus, ni les lleis. És l’home, perquè Déu s’ha fet Home.

Avui, una vegada més, Déu ve i es fa home. Déu ha vingut i vindrà... però ve, perquè l’avui de l’Esperit és l’avui etern, no l’avui temporal. És l’avui etern en el temps. El Crist, el Fill de l’Home, l’Home Nou, és enmig nostre. Ell fou i serà, però és. Ja és abans que Abraham existís. El regne de Déu no ve per ací o per allà, perquè el regne de Déu és enmig nostre.  
La diferència de la proposta del N.T. comparada amb la de l’Antiga Aliança sacerdotal, és que d’ella en surt una religió basada en l’home i no en la llei. La Llei no és el punt de referència clau, sinó l’Home.

La unitat del poble creient no ve dels ritus ni de les doctrines, sinó que ens ve donada per Déu des d’un principi. Qui accepta (estima i respecta) l’home, el de prop i el de lluny, viu en la unitat. Tota altra cosa forma part de la diversitat. I la unitat en la diversitat és l’ordre. 

dilluns, 17 de novembre del 2014

HOME I CULTURA

La cultura és la forma amb la qual l’home s’expressa en la societat. Els anomenats creients denominen religió a les formes amb què, dins de la seva cultura, expressen la seva fe. Ara bé, així com la fe s’ha de distingir de la creença, també hauríem de saber distingir la religió de les religions.

Dit d’una altra manera: Hi ha formes essencials i formes externes. Formes essencials són les virtuts en totes les seves manifestacions. Formes religioses externes són els sagraments, les lleis i les doctrines que regulen el comportament religiós dels qui pertanyen a la institució religiosa.  

Cada cultura té la seva manera d’entendre i d’expressar la religió. I així com hi ha l’home (Adam i Eva) també hi han molts individus: homes i dones que formen la història humana. De semblant manera hi ha la religió (virtut) i hi ha diverses religions amb els seus ritus i doctrines. Totes les religions tenen com a fi practicar la religió. Tots els homes i dones estan destinats a ser i a viure en plenitud l’home que porten amagat dins, perquè el qui és la Paraula s’ha fet home. Els actes humans practicats pel creient són el principal sagrament de la religió: La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats... També va dir Jesús: En això coneixerà tothom que sou deixebles meus, si us teniu amor els uns als altres. Els actes externs, com els sagraments i les lleis, es relacionen amb la cultura. La virtut es relaciona amb l’home. Això vol dir que l’home en qualsevol part del món pot practicar la religió. I, l’home religiós de veritat hauria de saber respectar els actes externs de la religió propis de la cultura on ell resideix. Vist en general, estem lluny encara de tenir aquest nivell de consciència. Encara les principals religions estan empeses per un esperit colonitzador. Encara els fidels de totes les religions no saben distingir (perquè ningú els ho ha ensenyat) entre el contingut i les formes de la religió. Aquesta ignorància porta a practicar una religió basada en la llei que no salva i a fer dels fidels esclaus de la llei.    

L’home sempre està més enllà de l’individu concret. L’home supera l’home, deia Pascal. Sempre podem donar un pas més en la veritat de les nostres vides i en la realitat de la nostra existència.

Generalment estem tenallats per les formes externes a través de les quals pretenem expressar-nos com a persones i com a creients. És la més gran esclavitud que podem patir. Malgrat tot, no podem deixar de manifestar-nos a través d’unes formes concretes.    

Només des de la llibertat que s’alimenta de la veritat, és a dir, de la sinceritat i de la fidelitat a allò que hi ha en el fons del nostre cor i que encara no hem arribat a descobrir del tot, podrem arribar a viure la realitat. Tot consisteix en estar madur deia Shakespeare. 

Cada creient és una nova revelació. Una religió en la qual ja està tot dit, només pot viure del record, no de la pròpia experiència. Aquesta religió no és aigua viva de vida eterna. A vegades sembla talment que no hi hagi  creients, sinó solament fidels a una doctrina. La fe només pot desenvolupar-se en el terreny de la llibertat personal.

A vegades els cristians tracten el Crist com el no ressuscitat, perquè l’esperen i el desitgen a través de categories materials com el pa i de propietats temporals i espacials, malgrat que el mateix Jesús va dir als seus deixebles: Convé que me’n vagi... com si digués: no hem retingueu per sempre de la manera com fins ara... Hem d’aprendre a viure l’eternitat en el temps. L’esperit es troba més enllà de les nostres categories temporals. La llibertat dels fills de Déu fa possible estar en el món sense ser del món, la qual cosa vol dir estimar el món amb llibertat. Qui no és lliure no sap estimar. Qui no és lliure és esclau de si mateix, de la religió i de la cultura de la qual forma part.

La veritat sempre és la mateixa. És la veritat eterna. La novetat rau en la manera d’expressar temporalment i cultural la mateixa veritat de sempre. El mateix Jesús que va dir: Abans (en la Llei antiga) es deia... ara jo us dic..., també va dir: No us penseu que he vingut a abolir la Llei o els Profetes; no he vingut a abolir, sinó a dur a terme. El Nou Testament o nou missatge és una nova percepció de la veritat eterna. Aquesta nova percepció és el pedaç de roba nou que cal inserir en un vestit renovat i d’acord amb el mateix teixit de l’esperit nou. Aquesta nova percepció obliga a canviar les formes, que són el vestit. La cuirassa pesada de les velles institucions no li va servir a David per a vèncer l’enemic Goliat... i tampoc ens pot servir a nosaltres. Aquesta nova percepció de la veritat mai no pot ser l’última. Si fos l’última voldria dir que hauríem esgotat la veritat. La veritat de Déu és inesgotable, va més enllà de la nostra comprensió. L’únic lloc en el qual podem descansar és en el silenci. El silenci és la matriu de la paraula. En les coses de Déu més val callar: Què estàs xerrant sobre Déu? emplaça el Mestre Eckhart, qualsevol cosa que diguis d’Ell és falsa.  


Una nova percepció de la veritat eterna expressada en un nou llenguatge i en un context diferent. Heus aquí allò que espera el món actual. Si parlem d’allò que va més enllà de la nostra comprensió hem de deixar la porta oberta que permeti donar pas a una nova expressió de la realitat i de la veritat. 
LECTURA DE LA PARAULA

Estem acostumats a llegir paraules i ens hem d’avesar a menjar paraules. Panikkar.

L’Evangeli està escrit des del tercer nivell de consciència que és el nivell de l’esperit. El nivell on les paraules es mengen i es fan carn de la pròpia carn. El nivell de la llibertat. Quan nosaltres llegim o interpretem l’Evangeli des del nivell de la raó, ho fem des dels nostres prejudicis i demostrem així que encara no som lliures i que  tergiversem inconscientment el seu significat original. Només des de la llibertat ens podem connectar amb l’esperit de la veritat.

L’Evangeli distingeix dues classes d’oients: els qui poden entendre i els qui no entenen gairebé res. Per què els parles en paràboles? Van preguntar els deixebles a Jesús. I ell va respondre: A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però no a ells. Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però ni hi senten ni comprenen. Així es compleix en ells aquella profecia d’Isaïes que diu: Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu. S’ha fet insensible el cor d’aquest poble!... Mt 13.

Comparem aquest text amb aquell altre del final del cap. 9 de Joan, que diu: ... Llavors Jesús afegí: -Jo he vingut en aquest món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs. Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: -¿És que nosaltres també som cecs? Jesús els contestà: -Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix.

Els dos textos, tant el de Mateu com el de Joan (com tots els de la Bíblia) no es poden entendre, si no és llegint-los amb llenguatge simbòlic. És el llenguatge que fa referència a la vida de l’esperit. És el llenguatge propi del tercer nivell de consciència. És el llenguatge del cor, però del cor net. Per això Jesús, recordant les paraules d’Isaïes diu, com donant explicació dels mots precedents del text esmentat: S’ha fet insensible el cor d’aquest poble. És a dir: Miren bé, però no hi veuen perquè el seu cor no està ben disposat, perquè no estan lliures de prejudicis. I aquests que no hi veuen, tan poden ser la gent ignorant del poble com els savis i entesos.        

Els prejudicis són els que donen una seguretat enganyosa i fan creure, als qui els tenen, que ja hi veuen. Però, de fet, en les coses de l’esperit, no hi veuen gens. Per això Jesús els adverteix, dient: com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix, és a dir, persisteix la vostra ignorància culpable de les coses de l’esperit, perquè us refieu només en la llei i no sabeu distingir l’aigua del vi, el vi dels bots, la fe de la llei.

Quan el mateix Jesús, en Mateu, diu allò de: Al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda, està dient el mateix que diu en el text de Joan, encara que sembli contradictori, però ho diu des d’una altra perspectiva. Jesús aquí ve a dir: Aquell que ja viu la vida de l’esperit i hi és fidel, cada pas que faci endavant serà com augmentar la seva vida espiritual. En canvi aquells que es refien de la llei i dels seus prejudicis que, en principi haurien d’estar al servei de l’esperit, arribarà un dia que fins i tot això se’ls prendrà, perquè la llei no té el poder de salvar ningú, diu sant Pau.

Els sagraments de la Institució religiosa són signes de la vida humana viscuda per l’home creient en aquest món. Només així poden ser signes de la gràcia de Déu. El Déu de Jesús no es manifesta a través de miracles, sinó a través dels fets de la vida de cada dia. La gran missa és la vida del creient. Si la nostra vida no és una missa, les misses que celebrem en les esglésies són mers ritus sense contingut espiritual. Porten una càrrega ritual de la qual ens veiem incapaços de despendre’ns i evoquen un fet històric més que la vida humana de cada dia. Quan celebrem d’acord amb l’esperit de la veritat, celebrem la nostra vida, i tot celebrant-la, recordem el que va fer Jesús. L’home Jesús no pot substituir cap home ni cap dona d’aquest món. Jesús no ens substitueix. Ell va complir el seu deure, ara l’hem de complir nosaltres. Ser cristià vol dir viure com el Crist va viure.

De la virtut en neix un coneixement que és propi de la naturalesa íntima de l’home.
El que salva els pobles no és la llei, sinó la virtut. L’arma de les democràcies modernes és la llei. L’arma dels pobles amb nom és la virtut. La llei domina les masses. La virtut triomfa en el silenci i posa ordre en l’escala de valors. Són els valors allò que dóna nom i edifica la vida dels pobles i de les persones.

Només la llibertat, que inclou les actituds de responsabilitat i de respecte, fa possible la vida de l’esperit. Llibertat és capacitat per compartir la vida divina. La llei no té aquest poder, ni els sagraments, ni les institucions... tot això només són mitjans de salvació que ens poden ajudar.

Les diferents virtuts són diferents noms d’una mateixa realitat que és l’amor. La virtut té una dimensió infinita. ¿Qui sap on arriba l’amor, la veritat, la humilitat d’un creient? El finit connecta amb l’infinit.. Schleiermacher. 

Així com hi ha metges sense fronteres, hi hauria d’haver cristians sense fronteres. Així haurien de ser els anomenats laics i religiosos: com algú que no posa límits al seu servei a l’Evangeli. No solament no posen límits en el temps, sinó i encara més en la qualitat de la seva entrega. La veritable religió no es mesura per la quantitat, sinó per la qualitat. Bergson. El creient serveix el proïsme i veu en ell el seu caràcter diví. El respecte que se’n deriva és immens. El respecte és la base de la convivència. Si donem una mirada al món en general veiem que els humans no ens respectem, a vegades ens tolerem, sovint ni això. Això és el caos.

Des que la Paraula s’ha fet home i això ha estat des de sempre, l’home hauria de ser apreciat com la cosa més sagrada. Per què, doncs, fem diferències i qualifiquem algunes coses d’objectes sagrats i la vida humana la qualifiquem de profana? Perquè el nostre nivell de consciència és baix i s’estableix en les formes externes i no viu dels continguts essencials.

Un esquema complert d’educació ha de comprendre tres elements: pietat, lletres i metodologia. Virtut, coneixement i expressió. Un dels pensadors més emblemàtics d’avui dia: en G. Gadamer, titula així la seva obra més important: “Veritat i Mètode”. L’educador Josep Calassanç posava molta cura en la metodologia. L’educació depèn d’una bona metodologia per ser eficaç. Una eficàcia que té com a punt de referència no solament el rendiment en els estudis, sinó també la plenitud de l’home. Una educació serà eficaç, doncs, si ajuda l’alumne a ser persona i, per això, l’educador ha de tenir en compte no solament la tradició i les ensenyances del passat, sinó també els descobriments científics del present i la millora i profunditat aconseguida pels grans pensadors que han estudiat l’estructura de la personalitat humana i espiritual. Una bona metodologia depèn més de la vivència dels continguts essencials que de l’estudi d’unes normes fetes pels altres. Qui coneix a fons l’home sabrà com tractar l’home. La metodologia escolàpia neix d’un respecte infinit a l’home.

L’educador escolapi té com a prioritat formar l’home. Aquesta formació implica l’educació en la virtut. Aquesta és l’opinió de Josep Calassanç i de tots els temps. El bé suprem per a l’home només pot consistir en la reciprocitat de virtut i felicitat. Cf. Descartes. És un text entre mil.
La virtut ens fa divins. Quan aquesta faceta de la vida es viu de debò no se sent la necessitat de parlar tant de Déu. Hom viu envoltat del misteri. La seva persona és com un flascó de perfum trencat que s’escampa al voltant...  

El llenguatge s’ha d’adaptar a les necessitats i als signes dels temps. Encasellar-se en el llenguatge (oral, ritual i normatiu) del passat fa mal i denota ignorància dels continguts essencials de l’existència. Quan es viuen els continguts essencials a fons, les formes d’expressió surten espontànies i cada vegada noves. La novetat en les formes denota sinceritat i fidelitat als continguts essencials. El qui s’entesta en mantenir unes formes del passat s’allunya dels valors essencials que els van donar vida.     

Som esclaus d’un llenguatge propi d’un altre temps. És un fenomen que es va repetint. En Feuerbach, titllat, pels saberuts de torn, de pare de l’ateisme, va dir textualment: Qui no sap dir de mi sinó que sóc ateu, no sap res de mi... la contraposició de teisme i ateisme pertany al segle XVII i XVIII, però no al XIX...  Així de senzill i així de profund ensems. Hi ha maneres de parlar –en el món religiós- que no són pròpies dels signes dels temps. Hem de fer servir una altra escala de valors.  Ens hem de deslliurar d’una vegada per sempre de confondre el vi amb els bots, la comunitat de fe amb la institució eclesiàstica, la realitat espiritual amb les formes culturals i religioses...

Les grans transformacions religioses neixen de la coherència entre el contingut i les formes. Adquirir un grau superior de consciència és vital si no es vol morir de rutina i mediocritat. Una religió en la qual la fidelitat als ritus i cerimònies depèn només de les normes establertes i no d’una experiència profunda de vida espiritual, és una religió morta, és lletra que mata. . 


La veritable religió té un caràcter gratuït. Quan es busca un interès, encara que sigui espiritual, la religió es converteix en una religió opressora d’humanitat. La religió no afegeix ni treu res a l’acció humana. És una celebració gratuïta de la humanitat o de la vida humana creient. L’únic que salva l’home és la gratuïtat. L’amo de la vinya va donar el mateix jornal a aquells que només havien treballat una hora, per pura bondat. Aquesta pura bondat és religió. La justícia humana no arriba fins aquí. Els grans funcionaris de la religió es basen en la justícia humana i per això prohibeixen als “pecadors” de poder participar de la taula dels “justos”. Però, aquesta justícia humana no és la que va predicar Jesús de Natzaret. 
SOBRE LA VIRTUT

Intentem anar dient coses al voltant de la virtut...
Entenem que la virtut és energia vital que esdevé realitat en la relació. En tota classe de relacions: amb Déu, amb els homes, amb les coses...
El tercer nivell de consciència és el “lloc” de la virtut.
La vida de l’esperit és vida de virtut. 
Sempre que parlem de virtut hem de tenir present el caràcter paradoxal. Un caràcter paradoxal que no és un fruit natural, sinó resultat de l’esforç.

Entenem nosaltres per caràcter paradoxal la unió de dues actituds que semblen oposades, com per exemple: la humilitat i la fortalesa; la bondat i la rectitud; la unitat i la diversitat; la llibertat i la responsabilitat; la fe religiosa i la secularitat ...
Quan només hi ha un dels dos pols, més aviat el que hi ha és l’expressió d’un complex temperamental.

Estem parlant, doncs, de la vivència, en una mateixa persona, d’una virtut formada per dues actituds que semblen oposades. Així hauríem d’entendre la dita dels romans: in medio stat virtus: la virtud està en el mig. D’altra manera es podria titllar “aquest centre” de mediocritat. I així s’ha fet algunes vegades. I, si tenim en compte les paraules de l’Apocalipsi, hauríem de donar la raó als qui pensen així. El profeta diu: Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te.  Però, la unitat dels dos pols que semblen oposats és una altra cosa. No és mediocritat, ans el contrari demana el màxim esforç. I si no hi ha aquest esforç no hi ha veritable virtut. La veritable virtut té un caràcter paradoxal.

Les paraules de P. Tillich que parlen del coratge d’existir o de ser, ens poden ajudar a entendre la importància i la necessitat del esforç. Glossaria els seu pensament dient que el coratge de ser és virtut (i no merament impuls natural) quan hom té el coratge de ser, malgrat tot. És a dir, a pesar de les dificultats que presenta la vida. 

Aprofitem l’ocasió per proposar el coratge de ser, la saviesa i la comunió (comunicació) com els tres valors sobre els quals descansa el vertader dinamisme espiritual i que es fan efectius gràcies a la llibertat. Entenem aquí per llibertat l’acceptació de la Realitat (Realitat amb majúscula).
   
Fe, esperança i amor, són tres paraules que per sabudes han perdut el seu dinamisme espiritual i el seu poder salvador de la dignitat humana i que donen sentit als tres valors ara esmentats. Fe és coratge de ser i de viure amb plenitud el do de la vida, l’esperança representa la més gran saviesa. Saviesa és pietat, diu Panikkar. I què més pietat que esperar de Déu tot allò de bo que podem desitjar! I amor és la màxima expressió de comunió amb Déu i els germans... 

L’home pot dir: “jo sóc”. quan és lliure. I és lliure quan en ell no manen ni els sentits ni la raó, sinó la fe. És l’esperit el que fa viure el creient. El creient és el nascut no de la carn, ni del voler carnal, ni del voler d’home, sinó de Déu. 

La societat actual no posa el màxim exponent d’autenticitat en la virtut, sinó en la llei. Ho estem veient aquests dies. Pels poderosos d’aquest món la llei és l’únic punt de referència vàlid. Malgrat els romans que (segons es diu, el seu dret és la base de la jurisdicció occidental) ja deien allò de: summum jus, summa injuria: l’aplicació rigorosa de la llei representa la màxima injustícia contra l’home i, per tant, contra els pobles. Per tant, això de preferir la virtut a la llei no és cap esnobisme. Ja ho deien els antics i sant Pau i Jesús...  En qüestió de tècnica hem avançat molt, però en el tema de la virtut encara ens guanyen els antics.

Una altra de les virtuts fonamentals incompresa i maltractada pels savis i entesos és el temor de Déu. Malgrat que la Sagrada Escriptura el presenta com el principi de la saviesa, per inòpia espiritual s’ha confós moltes vegades amb la por. Josep Calassanç l’espiritualitat del qual no era de fireta, sinó d’una solidesa i humanitat evidents, recomanava el temor de Déu com una de les virtuts que s’havien d’inculcar als joves. I en recordar aquesta virtut em ve a la memòria un fet de quan era rector d’un poble del Penedès. Estava conversant amb una veïna del poble i fèiem esment dels mals d’aquest món... Llavors va exclamar amb aquella dita tan coneguda a casa nostra: “No hi ha temor de Déu”. A mi em va impactar aquella paraula i em vaig sentir protagonista de la saviesa popular tan menystinguda pels nostres savis encarregats, per més ironia, d’ensenyar la doctrina sòlida i actualitzada als pobres laics ignorants... I és que aquella humil creient podria molt bé anar als grans parlaments de les nacions i a les il·lustres facultats de teologia dels nostres seminaris i dir: Però, senyors, per què colen el mosquit i s’empassen el camell ? Amb les seves lleis i les seves doctrines en el fons el que busquen és evadir-se de la veritat que, acceptada, els obligaria a canviar de vida i de sistema d’ensenyança. Senyors, no hi ha temor de Déu, això és tot.


Temor de Déu és pietat filial i respectuosa, és acceptació de si mateix i de la vida que ens ha tocat viure, és realisme pur, és creure que Déu existeix, és responsabilitat enfront de la vida, és respecte a l’Home com el principal representant de Déu aquí a la terra, és compliment de la voluntat del Pare del cel, aliment de la vida de Jesús: El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i portar a terme la seva obra... Sense el temor de Déu estem construint una casa sense fonament o un edifici de grans aparences, però fonamentat sobre l’arena...
AXIOLOGIA FONAMENTAL

L’axiologia fonamental o espiritual hauria de ser avui dia la disciplina estrella, perquè és la disciplina que parla dels valors humans i, per tant, de les virtuts. És a dir, de les relacions humanes, perquè en el fons tota virtut indica una relació o una faceta o aspecte de la relació, entesa aquesta com l’expressió essencial de la vida, perquè la vida és relació, (la pericoresi), l’home és un ésser relacional. 

La vida espiritual no l’hem d’ubicar en uns actes específics dits espirituals –aquests són l’expressió externa d’aquella vida-,  sinó en una actitud interior alimentada per la fe i que informa tot allò (qualsevol cosa) que fem i que diem.

Diuen que sant Tomàs d’Aquino anomena “Tractat de les virtuts”, aquella part de la Summa Teològica que se sol denominar teologia moral. De semblant manera podríem dir que l’Evangeli és el tractat fonamental de les virtuts per a tots aquells que volen ser deixebles de Jesús de Natzaret.  

Fent un parèntesi recordem que els autors de la vida espiritual de l’Edat mitjana solien distingir entre virtuts i dons de l’Esperit Sant sense oblidar els fruits del mateix Esperit recordats en la carta als gàlates... Són maneres convencionals de distingir certes qualitats més pròpies de certs nivells de consciència o de l’evolució en el camí espiritual... De fet però, el sentit més profund de virtut ho engloba tot, tenint present que tot és do de Déu. Què tens que no hagis rebut? diu l’Apòstol.

Quan parlem de vida espiritual cal recordar la diferència entre actes i actituds i la relació que existeix o ha d’existir entre els actes i les actituds. A part de la diferència de significat, cal tenir present la diferència ontològica entre els actes i les actituds. Quan Jesús, advertint del perill de ser enganyats pels falsos profetes, diu: pels fruits els coneixereu, pensem que aquests fruits no són les obres externes, no són els actes, sinó les actituds, ja que només per les obres externes no tenim prou criteri per conèixer a fons la persona que les fa. Recordem l’advertència de sant Pau: Si ho dono tot als pobres i em deixo cremar viu... però no tinc amor, no em serveix de res. De passada entenem que això vol dir que no és fàcil distingir els vertaders dels falsos profetes, ja que per conèixer les actituds interiors s’ha de tenir un cert discerniment espiritual, el qual sempre ha estat considerat com una disciplina pròpia dels grans mestres de l’esperit.   

Els actes són allò que està fora. I allò que està fora no fa impur l’home, diu també Jesús. Allò que el fa impur (o pur) és el que surt del cor. És a dir, la intenció. Això ho tenien clar els mestres del passat quan recomanaven als creients que la primera cosa que havien de fer en llevar-se era fer un acte explícit de puresa d’intenció que impliqués totes les activitats del dia. La intenció és l’energia inicial que mou totes les coses. És l’acte de fe que està més enllà de tota creença... La intenció fa que l’actitud, que finalment deriva en un acte, sigui considerada una virtut o un vici.

Nosaltres parlem d’axiologia fonamental, perquè de la mateixa manera que hi ha una psicologia profunda, també creiem que és bo distingir entre aquells valors que fan referència a les formes externes de la religió, d’aquells altres que posen més de relleu el contingut essencial. I preferim el terme fonamental al terme espiritual per dues raons: si diem espiritual tenim el perill de cosificar aquest concepte presentant-lo com una part, al costat de les altres (la  racional i la sensorial) de l’estructura de la personalitat. I encara que també es pot presentar així, preferim entendre la dimensió espiritual com la manifestació essencial de l’home. En el fons tot és espiritual, és a dir: tot és obra de l’esperit, ja que com diu l’Escriptura: L’Esperit de Déu aletejava sobre les aigües... I si som imatge de Déu, vol dir que participem de la mateixa naturalesa divina, i si Déu és esperit (Jo,4) també nosaltres som esperit...  En segon lloc preferim el terme fonamental, perquè aquest concepte ens evoca la metàfora de Jesús que parla dels fonaments de la casa. Fixem-nos que Jesús no posa tant de relleu la casa com el seus fonaments... És a dir, els continguts essencials de la vida espiritual. Jesús aconsella fonamentar la nostra casa sobre la roca ferma.

En el primer nivell de consciència la llum ens ve dels sentits, en el segon ens ve de la raó i en el tercer, la llum ens ve de les virtuts, més encara: de la intenció: Benaurats els nets de cor perquè ells veuran Déu.

No ens ha d’interessar una espiritualitat que només parli de “coses espirituals”. Això crea una separació entre el llevat i la massa. I, separats, el llevat no fa l’efecte que deuria. Avui dia viem que totes les grans religions tenen grups que viuen l’espiritualitat d’una manera molt intensa. Són els místics. Ara bé, observant de lluny la manera com van les coses, hom es pregunta quina influència tenen, aquest grups, en la gran massa de creients en cada una de les religions i, per tant, quina influència exerceixen en les formes amb les quals s’expressen les assemblees dels fidels. En general, sembla que molt poca. Per una banda tenim els grans místics o mestres de l’esperit i per l’altra el fanatisme religiós o la religiositat popular de caire bastant primitiu. Això fa pensar que un punt nuclear de primera importància a l’hora de fomentar una renovació en profunditat de la religió és el fet de donar el màxim de relleu al caràcter holístic de la vida i de la realitat. El concepte holístic no és nou. És nova l’expressió. Però, quan els antics parlaven de l’ U . o quan ens parlaven de la unitat en la diversitat, o quan sant Agustí posava de relleu la importància de l’ordre interior de les coses... tots, d’una manera o altra, ens parlaven del mateix. Més encara, quan Jesús ens ensenya que el vi nou ha d’anar en bots nous i que no podem apedaçar un vestit vell amb un retall de roba acabada de teixir, ens està dient el mateix i assenyalant que una cosa depèn de l’altra, que hi ha una connexió interior que és la que dóna sentit i valor a les coses...

Sovint, durant el curs de la vida hem sentit dir, per exemple: En tal, des de la seva càtedra o des de la seva ensenyança intel·lectual es mostra molt obert i d’idees progressistes, en canvi en el seu tarannà i en la praxi és conservador. O també al revés. Què vol dir això? Això vol dir que aquí falla el caràcter holístic. No hi ha unitat entre els continguts essencials i les formes d’expressió. Aquí falla la pedra angular de tot l’edifici. Jesús va ser considerat com la pedra angular... Jesús va ser coherent. La coherència és una de les virtuts que més es troben a faltar. Si falla aquesta virtut tot se’n va en orris. Aquesta virtut demana ser home sense engany, demana fidelitat a si mateix, sinceritat existencial, puresa de cor... Per això deu ser tan rara!!    
Per tant, la coherència no és quelcom accidental com un adorn extern que només fa bonic. La coherència entre el contingut i les formes, tant en el cas individual com en el col·lectiu és allò que dóna veracitat a les coses. És fer la veritat en l’amor. És la veritat de la qual Jesús va venir a donar-ne testimoni. Una altra cosa, que ara no toca, és indagar el perquè de la incoherència o de la contradicció interna que patim la majoria dels humans. Només des d’un nivell de consciència superior podrem ser coherents.

dimecres, 3 de setembre del 2014

(3) CONSCIÈNCIA


No estem destinats a ser còpia de ningú. I malgrat que necessitem dels altres i els altres ens poden ajudar a fer camí, no hem de ser mai el seu eco. Això vol dir que la pròpia consciència ha de ser la font de la nostra veritat.

No hem de ser còpia ni de Joan de la Creu, ni de Tomàs d’Aquino, ni de Mateu, ni d’Isaïes... Ni tan sols hem de ser còpia de Déu. Això és el que volien els nostres pares Adam i Eva en el Paradís i es van trobar amb el fracàs de la seva vida. En tot cas, hem de ser memòria i empremta de Déu, però sense perdre la pròpia personalitat. L’onada és el mar, però, l’onada continua essent l’onada.

La consciència és la ressonància del que som. I el nostre ésser més íntim va més enllà de les aparences. Per això és també objecte de fe. És objecte d’experiència no d’experiment. La ciència no arriba a aquests indrets. El nostre ésser forma part del Misteri. Qui coneix el cor de l’home?  Tanmateix, el creient és el qui viu del Misteri.  

És veritat que hi ha molta gent que ha deixat d’absolutitzar la consciència sensorial i viu en el nivell de la consciència racional. Però, es queda aquí, no és prou conscient  que hi ha un tercer nivell de coneixement on la dimensió espiritual no és solament una cosa més entre les altres, sinó que és el lloc de la veritat des d’on es mesuren i es veuen totes les altres coses en la seva última realitat.

En el segon nivell de consciència es tracten les coses de la ciència i de la tècnica. I quan, des d’aquest nivell es tracten les coses de l’home, es pren l’home com a objecte d’observació i des de la vessant científica. Ara bé, no és aquesta la dimensió de l’home que presenta el Nou Testament. L’Evangeli veu l’home en la seva dimensió espiritual i el mira, no com a objecte d’observació i d’estudi, sinó com a subjecte de vida i de vida eterna. I, el lloc propi on es coneix i es viu aquesta dimensió espiritual és el tercer nivell de consciència. La llum que ens il·lumina en aquest nivell no és fruit de l’especulació, sinó de fe. És la fe que intueix la vida amagada amb el Crist en Déu. És el lloc, el desert espiritual, on se sent la veu de l’Esperit.

L’Esperit és energia vital que es manifesta com un vent impetuós que ens empeny, ens transforma, tot i que no es veu amb els ulls de la carn. Aquesta energia vital, que és com l’espoleta que fa possible l’eclosió de la veritat eterna en la consciència, es manifesta a través de la virtut. El creient està a mercè del vent. Es deixa portar... I l’Esperit sempre el condueix al desert

Els sentits es fan sentir fàcilment... En canvi, per sentir la veu de l’esperit, es necessita una sensibilitat espiritual que s’aconsegueix després d’anys de purificació, de coratge irreductible i de disposició inamovible per acceptar la realitat espiritual que ens crida a anar més amunt sense descans. Elies, cansat de tota una vida de contradiccions i  de dedicació a favor de la justícia i de la veritat, volia descansar i així ho va demanar al Senyor. Però, Déu li va contestar: Aixeca’t. Encara ert queda un llarg camí per fer.     

La disciplina pròpia del tercer nivell de consciència és l’axiologia fonamental. És una disciplina que inclou el compromís i l’experiència personal del qui la tracta.

Si alguna cosa ha de fer la religió avui dia, per damunt de tota altra cosa, en el moment crític en què vivim, és donar testimoni del tercer nivell de consciència. A partir d’aquí podrà fer el mateix que fa la societat en bé dels altres, en l’assistència social, l’educació, la cura dels malalts... Però, sigui el que sigui allò que faci, tot ho ha de fer des del tercer nivell de consciència. La reforma de la religió si només es preocupa pel canvi de les formes externes de la litúrgia i del Dret Canònic, vol dir que no coneix els signes dels temps i serà una religió que segueix vivint de la llei, encara que parli de l’esperit. Una religió que no ha donat la talla. Recordem que allò que va donar peu, en els nostres orígens, a una religió amb entitat pròpia i que va fer possible la seva existència separada de la religió de sempre, va ser el fet de passar de ser una religió que viu de la llei a ser una religió que viu de la fe. Aquesta va ser l’aportació històrica de sant Pau en el món de les religions. ¿Som conscients avui dia que els qui ens diem cristians i que tenim aquells orígens, manifestats en els Fets dels Apòstols, encara la nostra Litúrgia viu més del Dret Canònic (de la llei) que no pas de la fe?  

El tercer nivell de consciència és el nivell de la fe. El segon nivell de consciència és el nivell de la llei. La llei rep la seva força i el seu sentit de les decisions humanes; la fe rep la seva energia i dinamisme del misteri que es deixa sentir en el fons del cor i que s’intueix més enllà de les raons humanes.

On tenim el cor? Nosaltres estem allà on tenim el cor. On tens el teu tresor hi tens també el teu cor. Físicament estem en un lloc geogràfic de la terra. Espiritualment estem allí on tenim el cor. L’esperit no està lligat a les lleis de la matèria. La presència del Crist sagramentat no és diferent a la presència del Crist ressuscitat. És el mateix Crist. I no podem tractar Crist ressuscitat amb categories temporals d’espai, temps i matèria, sinó amb categories espirituals. El sagrament no és un talismà que canvia la naturalesa de les coses. El sagrament celebra la realitat eterna del Misteri de la fe. La realitat ja hi és. És abans que el sagrament la celebri. La presència del Crist ressuscitat “és” més enllà de l’espai, del lloc geogràfic i del temps. El sagrament no actualitza la presència del Crist ressuscitat. ¿Com pot actualitzar allò que ja és? Pot celebrar, pot recordar. En tot cas el sagrament actualitza la presència del Crist en el creient, quan és el creient, en carn pròpia, el què fa allò que Jesús va fer. En el moment de l’Eucaristia el pa de vida és el creient que comparteix amb el germà el seu amor i ho fa –en la cultura cristiana- recordant el que Jesús va fer. Jesús no va dir: Recordeu el que jo he fet, sinó que va dir: Feu vosaltres el que jo he fet en memòria meva.

Jesús va advertir als seus deixebles: Convé que me’n vagi, perquè si no me’n vaig no vindrà l’Esperit... Els cristians quan celebrem l’acció de gràcies, ¿hem fet cas d’aquesta advertència? En tot cas no podem retenir Jesús pensant amb categories temporals. En el llenguatge popular diem: “Ningú no ha tornat de l’altre món”. Tampoc Jesús pot tornar d’aquesta manera “humana” que esperem...

La presència del Crist ressuscitat no depèn del sagrament. La presència del Crist ressuscitat no està condicionada a unes lleis. En l’esperit no hi caben presències espacials. Tampoc no es pot dir: És present o no és present, perquè l’Esperit “és” i punt. En tot cas podem dir que nosaltres celebrem d’una manera espacial la presència del Crist ressuscitat. Presència que no depèn de la manera com nosaltres la celebrem i amb quines condicions la celebrem. Fer dependre la presència del Crist ressuscitat d’unes normes o d’unes lleis és una aberració teològica. És una contradicció “in terminis” dir que la celebració eucarística fa possible la presència del Crist ressuscitat, quan aquesta presència “és” més enllà de tota condició humana i temporal. En tot cas, la celebració, ens pot ajudar a viure aquest misteri de la fe que existeix des de la creació del món: D’abans que Abraham nasqués, jo sóc, va dir Jesús. La realitat espiritual l’hem de cercar amb categories d’esperit, perquè la carn no serveix de res, és l’esperit qui dóna vida.
(2) – LA CONSCIÈNCIA

Quan els pensaments que mirem d’extreure de les estances misterioses de la memòria, versen sobre temes nuclears de la vida, les paraules que fem servir forçosament s’han d’anar repetint, encara que no necessàriament, en el mateix ritme, els conceptes o les idees... En aquests temes recordarem algunes paraules o conceptes que no podem oblidar i que hem de tenir sempre presents si volem posar un bon fonament en el nostre edifici espiritual. Són, entre altres, aquests: El camí, interpretat com diferents nivells de consciència que hem d’anar pujant per arribar a la plenitud de l’home nou. - L’energia vital, lloc des del qual actuem i parlem i com allò que dóna identitat i realitat a les nostres vides. – El contingut i les formes, com estructura fonamental de les nostres vides i com els dos elements que hem de saber unir i distingir alhora per poder viure i actuar amb coherència. – La llibertat interior com la condició que fa possible la salvació. - La fe, distingint-la de la creença i de les creences.
Si anem repetint temes nuclears anirem reforçant la memòria, entesa no tant com una facilitat per recordar paraules i dades, sinó com una de les tres potències de l’anima: (memòria, enteniment i voluntat), i que considerem com a sinònim de consciència.
La nostra metodologia és la del calaix de sastre del qual es van extraient els retalls de petites idees que hi ha recollides.

La vida és un camí. L’home no és ser, sinó esdevenir. L’esperança de l’home descansa en la possibilitat d’arribar a la plenitud de la vida. La vida és un camí. Però, el camí no és a fora. És a dins. El camí és el mateix home: Jo sóc el Camí, va dir Jesús, el Fill de l’Home. És un camí que es va enlairant de mica en mica, d’acord amb la generositat i sinceritat de cada vianant, d’acord amb la seva puresa de cor. D’acord, per tant, amb la seva llibertat interior.

En el recorregut d’aquest camí hi trobem unes fites com a punts de referència que serveixen per guiar el vianant i que, un cop sobrepassats, ens introdueixen en un determinat nivell de la ruta que, en el nostre context, podem anomenar nivells de consciència. Tenir present el nivell de consciència en el qual, hic et nunc, ens ubiquem ajuda a discernir en quin lloc estem en la trajectòria cap a la plenitud de la vida i quins valors són els que donen sentit i qualitat espiritual a tot allò que fem.

Aquí rau la clau de volta del nostre edifici espiritual. El fet punyent de totes les religions institucionalitzades és que tracten els valors essencials de la vida i les seves formes d’expressió religiosa des del segon nivell de consciència, és a dir, des de la seva dimensió conceptual i temporal, unida a un nivell baix de sinceritat existencial i no des de la seva dimensió sapiencial i eterna, des de la puresa de cor, que és la pròpia del tercer nivell de consciència i de la vida de l’esperit.  El resultat és, entre altres coses, el fanatisme religiós, la superficialitat, l’engany i la manipulació del llenguatge, la confusió entre el contingut i les formes... Les coses de l’esperit, només es poden tractar amb categories d’esperit.

Si posem en el mateix sac, en el mateix nivell en l’escala de valors el contingut essencial i les formes d’expressió estem deformant la consciència  Estem identificant com a sinònims fe i llei o fe i dogma. Dos elements que cadascun d’ells - entesos per separat i com a punt de partida o punt de referència nuclear que dóna sentit i forma a la religió- formen, segons sant Pau, dues religions diferents: una salva i l’altra no. Fe i llei són els dos elements constitutius de tota realitat humana i religiosa, però no les podem posar en el mateix nivell en l’escala de valors. Una religió que ens fa esclaus, dependents, de les formes, no és la religió del Crist.

Cada nivell de consciència correspon a un grau determinat de maduresa humana, I, al mateix temps destaca una determinada dimensió de la personalitat i és el lloc des del qual el maquinista dirigeix tot el comboi, el creient dóna sentit a tots els seus actes.  I aquest nivell de maduresa humana és el que qualifica les nostres accions i dóna un sentit concret a les nostres paraules, les quals estan referides o bé al contingut essencial o bé a les formes d’expressió.
El coneixement sapiencial, no el conceptual, és fruit d’una actitud: la puresa de cor, de sinceritat existencial,

Quan parlem de l’Evangeli des del segon nivell de consciència, inevitablement, tergiversem les seves paraules, perquè les interpretem d’acord amb uns valors temporals i no espirituals. Les paraules de l’Evangeli fan referència al contingut essencial de la vida i nosaltres les referim a les formes d’expressió religiosa, per la qual cosa, caiem en el legalisme farisaic condemnat per Jesús i després per sant Pau. Per això, l’Apòstol ens advertia: És evident que la llei no salva ningú. El just per la fe viurà.

És important tenir una idea del lloc del camí on estem per a no anar per la vida contents i enganyats, i sobretot, per a no enganyar els altres amb unes doctrines i ensenyances que no són fruit d’experiència pròpia, sinó que són manllevades als llibres o a les autoritats de torn, i que, si no vigilem es poden tornar lletra que mata. Això pot passar, i esdevé sovint, quan prenem les paraules fora del seu context original o enteses des d’un nivell de consciència diferent d’aquell en què foren pronunciades.

Establir tres nivells de consciència és un llenguatge convencional pres com un punt de referència que s’ha d’entendre amb flexibilitat i s’ha de matisar d’acord amb el moment  i el caràcter actual de la vida de cadascú, però que és inevitable tenir en compte si no volem caure en un obscurantisme emmascarat.  


dissabte, 12 de juliol del 2014


LA CONSCIÈNCIA

La consciència és la llum de la vida. Cadascú té la seva llum i cadascú és llum. Una llum que va creixent en claredat gràcies a la llum que ens ve de fora, la llum que ens ve d’escoltar la paraula. Però, sobretot, va creixent gràcies a la fidelitat de l’home amb si mateix, és a dir, gràcies a la fidelitat al designi de Déu present en la pròpia consciència.
 
La veritable llum està dins nostre. Està en l’ u, és a dir, en aquell punt que uneix subjecte i objecte, immanència i transcendència i que és com la presència inabastable de l’Esperit. Aquesta unitat és la que Jesús va demanar per als seus deixebles: Que tots siguin u , com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. És el punt de contacte amb la divinitat. D’aquest punt en surt la llum. Això és la consciència. Una llum que és, per tant, consciència de la Realitat.

Aquest punt de contacte amb la Realitat, és també l’inconscient. Un inconscient que mai no arriba a ser absorbit del tot per la consciència. Tal vegada per això Schelling va poder dir que: L’inconscient és el que dóna a les accions lliures la seva identitat. L’home va creixent en maduresa i llibertat a mesura que creix en grau de consciència, és a dir, a mesura que es fa conscient, a mesura que va posant a la consciència allò que està en l’inconscient. 

La consciència és com el punt de referència per saber en quin nivell o a quina distància estem situats de la Realitat i, per tant, quin és el nostre coeficient d’humanitat. És allò que ens qualifica com a éssers humans i no pas el que fem o el que diem. D’això depèn no solament la nostra felicitat i la nostra salvació, sinó també el benestar i la qualitat humano -divina de la nostra societat i de la religió. No es tracta de saber quins coneixements tenim o quines facultats posseïm desenvolupades. Es tracta de saber quina és la nostra qualitat humana. En quin grau de maduresa personal estem ubicats. Si volem augmentar la qualitat humana de la nostra societat i de la religió hem d’augmentar el nostre nivell de consciència.

Quan els mestres de l’esperit volen fer una radiografia de la vida de l’esperit i dels seus nivells o graus de realitat, ens parlen de tres graus de coneixement: El coneixement de la carn (dels sentits), el coneixement de la raó (l’especulatiu) i el coneixement de l’esperit (de la fe). De manera semblant podem parlar de tres nivells de consciència: La consciència sensorial, la consciència racional i la consciència espiritual.  
La consciència és do i tasca a realitzar. El destí de l’home és arribar a la seva plenitud: He vingut perquè tinguin vida i la tinguin a desdir, va dir Jesús. I plenitud de vida vol dir plenitud de consciència. Amb la plenitud de consciència obtindrem la plenitud de llibertat: La veritat us farà lliures, també va dir el Mestre, I a partir d’aquí es fan possibles totes les altres coses.

Si volem un món nou, hem d’adquirir una nova consciència de les coses. Llegim molts articles, llegim molts llibres, i malgrat això, seguim igual, perquè la nostra consciència de les coses és la mateixa. La consciència és la que crea un lligam amb les coses, amb les institucions i amb les persones.
Avui dia tenim molts coneixements, emmagatzemem en la nostra memòria molts conceptes i doctrines. Però, malgrat tots aquests coneixements no arribem a ser  coneixement de Déu. Una cosa és tenir i l’altra ésser. I cal ésser coneixement. Els coneixements ens ajuden, però, sovint no ens fan canviar de manera de ser, perquè no deixem que penetrin gaire endins de la nostra personalitat. No fan créixer el nivell de la nostra consciència. Ens falta la disposició adequada.

Tenim la llum que ens ve dels sentits, també podem tenir i augmentar la llum que ens ve de la raó mitjançant l’estudi i podem tenir la llum que ens ve de la virtut: de la puresa de cor, de la sinceritat. Aquesta llum també la podem augmentar, però sovint és la llum més petita perquè no alimentem prou bé aquesta llàntia de l’esperit. Descuidem la seva cura, malgrat que és la més necessària i, al mateix temps, indispensable, si volem gaudir d’un grau superior de consciència i, amb ella, d’un grau superior de clarividència, de llibertat i de felicitat: Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu.

Obtenim la llum de la consciència a través dels sentits, de la raó i de la sinceritat o puresa de cor. Per més espirituals que vulguem ser no podem menystenir la llum que ens ve dels sentits i de la raó. L’espiritual que menysté la seva part sensorial, està perdut. Panikkar. La llum de la consciència és el coneixement que s’anomena saviesa, que en teoria és molt valorada, però, poc practicada i fins i tot menystinguda i perseguida: Hi ha una certa saviesa humana que és comú a tots els homes: els més grans i els més petits i que la nostra educació corrent treballa sovint per a silenciar-la i obstaculitzar-la.  Emerson.

La virtut és energia. Per això diem d’una cosa que ja no fa allò que ha de fer segons les seves propietats naturals, que li falta virtut. La virtut és energia poderosa d’on brolla la llum de la veritat i el calor (foc) de l’amor. L’Evangeli ens parla d’un Sol que ve del cel. Per això diu Plotí que sense veritable virtut, el Déu del qual es parla és un mer nom. La virtut és l’energia que fa possible l’ordre en les relacions: Les relacions amb Déu, amb els altres, amb les coses. Una energia desordenada, sense l’ordre amb el qual Déu ha fet tot el que ha fet. (Agustí), dóna peu a l’egoisme, al narcisisme, a l’abús, a l’error, a la mentida... L’energia ordenada és la bondat, la justícia i la veritat amb totes les seves derivacions i manifestacions.

Això requereix esforç. Realitzar això és viure de fe i fer possible la llibertat. És un esforç creador. És obra nostra malgrat que, si ho podem fer és gràcies a l’energia que hem rebut... Ser creient és usar aquesta energia ordenadament, és a dir, com una força al servei de l’obra de Déu, de l’acompliment de la creació, per tant, no de destrucció, sinó d’edificació en l’esperit com és el fet d’estimar sense límits...     


Fe, diu la carta als Hebreus, és creure en allò que no es veu. En un principi no veig la plenitud a què puc arribar, no la conec, però la pressento. Crec que pot ser una realitat que m’ompli de joia i de pau. Ara bé, s’ha de creure amb tot l’ésser, no només de paraula. Si dic que crec però, no deixo les meves seguretats, això no és fe. La fe demana un salt al buit, No es poden servir dos senyors.  

dilluns, 9 de juny del 2014

L’HOME VELL I L’HOME NOU

Sant Pau ens parla de l’home vell segons Adam i de l’home nou segons Jesucrist. En aquesta ensenyança de l’apòstol hi ha una intuïció profunda que ens ajuda a comprendre més a fons la naturalesa de la vida espiritual de l’home creient en general i del nostre nivell de maduresa humana en particular. En aquesta expressió bíblica s’hi revela un coneixement profund de l’ésser humà, expressat amb paraules pròpies de la cultura d’aquell temps i d’aquell lloc geogràfic.

Així doncs, si prenem les paraules de sant Pau com a punt de referència i si som capaços de fer un acte de sinceritat amb nosaltres mateixos, podrem veure que, de fet, no som prou conscients de la distància que ens separa de la realitat i no sabem ben bé si el nostre actuar és encara obra de l’home vell o ja és l’home nou el qui obra en nosaltres el voler i el fer. Amb altres paraules: No tenim gaire clar si s’ha produït en el nostre cor el nou naixement, malgrat que hàgim rebut el ritus baptismal. I, com diu Jesús, qui no neix de dalt no pot veure el regne de Déu. El cert és que, si volem renovar a fons la religió, ens cal néixer de nou. No n’hi ha prou amb fer coses noves. Som nosaltres els qui ens hem de renovar a fons. 

Aquest tema fonamental de la vida espiritual expressat amb paraules com home nou i nou naixement, és considerat per altres tradicions i pensadors, encara que exposat amb altres paraules o conceptes.
R. Guardini, per exemple, escriu el següent: En diversos pobles, sobretot del Nord, es troba un mite de profund significat, el del “doble” o “esperit acompanyant”. Segons això, l’home és abans que tot tal com està encarnat i viu visiblement; però, a més, és una altra vegada, i així és de debò. Aquest ésser autèntic va sempre darrere de l´ésser immediat; per això se l’anomena “esperit acompanyant” o “seguidor”. Per tant, l’home immediat no veu l’autèntic; només sent que és aquí; però, “darrera”, és a dir, en el domini del que no està donat. Una vegada, tanmateix, el rodeja, es posa davant d’ell i el mira: llavors l’home immediat veu l’home autèntic; i en veure’l es coneix a sí mateix. Es podria dir que (segons la història de Kim de Kipling) el seu jo i el seu nom es fan una sola cosa. Però, és la mort. D’aquí ha sorgit la figura de la Walkyria: en el moment en què es posa davant d’aquell a qui ha escollit, aquest es mor.
¿No ens recorda això a sant Pau que ens diu que som sepultats en la mort de l’home vell per a viure l’home nou en Crist ressuscitat, i allò de Jesús: Si el gra de blat no mor, no dóna fruit? 

Per la seva banda, K. Jaspers quan parla del concepte existència, li dóna dos sentits i fa servir dues paraules per comentar aquells dos sentits. Primer considera l’existència com a subjecte vital (dasein) fet i acabat, com l’ésser llençat fora (Heidegger), en el temps... i desprès parla de l’existència (existenz) considerada amb les seves “possibilitats” d’arribar a la plenitud de l’home des de la “llibertat”. Hom diria que, l’ aquí anomenat subjecte vital és sinònim de l’ànima vivent de sant Pau, i que l’existència considerada des de la llibertat i amb possibilitats de créixer i ser més és semblant a l’esperit que dóna vida de l’apòstol. 

La conclusió que es pot derivar d’aquestes formulacions doctrinals és que la vida de l’home vell consisteix en anar vegetant, sense cap més aspiració que anar vivint d’allò que li ha estat donat sense assumir la pròpia responsabilitat de ser semblant a Déu des de la seva llibertat; sense fer cap esforç per créixer espiritualment. És com aquell que enterra el seu talent amb l’excusa que l’amo és exigent... Aquest home que no s’esforça, perd la dignitat d’home, diria Kierkegaard, perquè l’essència de l’home no és “ser”, sinó “esdevenir”, diu el mateix autor. 
A partir d’aquí podríem definir “l’home nou” bíblic com l’home que no es limita a complir amb els manaments com el jove ric, sinó que és aquell que exhaureix totes les seves possibilitats de bondat i llibertat d’acord amb la mesura que Déu li ha donat. L’home nou, no és el qui compleix unes normes com si, aquestes, fossin condició última de salvació, sinó aquell que es perd a sí mateix, per retrobar-se en Déu. És el que viu de la fe, no de la llei establerta pels homes. L’home nou és l’home que treballa els talents que Déu li ha donat

El nou naixement esdevé quan optem per viure amb categories espirituals. L’home vell actua amb categories humanes; viu de les formes religioses rebudes del passat, però, sovint, buides dels seu contingut espiritual. Jesús parla del nou naixement per l’aigua i l’Esperit. I continua dient: De la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit. I l’apòstol, per la seva banda, diu que és espiritual el qui es deixa portar per l’Esperit. L’Esperit no es deixa manipular, ni pels ritus sacramentals, ni per cap autoritat eclesiàstica, ni per ningú. El nou naixement esdevé quan passem del segon nivell de consciència al tercer, és a dir, per una disposició interior del creient que secunda el do de Déu amb plena llibertat i sense condicions. No hi ha cap acció externa per més sagrada que se la consideri que forci l’Esperit Sant a actuar. Creure això seria una blasfèmia. L’Esperit Sant bufa quan vol i allà on vol. No necessita ni sagraments, ni sacerdots, ni ritus, ni res. Els sagraments, en tot cas, els necessitem nosaltres, no Déu. La presència de Déu i del seu Crist no és una realitat que depengui de cap acció humana o religiosa. Déu és. Els qui hi som o no hi som davant seu som nosaltres. Els qui gaudeixen d’aquella presència divina són únicament els qui tenen el cor net. Aquests són l’home nou. I la seva consciència és el lloc de la presència de Déu. Són els qui gaudeixen d’un grau superior de consciència. Totes les altres coses de la religió són allò de més a més. Són indicadors que senyalen, no són la realitat.

dilluns, 26 de maig del 2014

CONTINGUT I FORMES

Si volem “fer” la veritat hem de tenir en compte  el caràcter holístic de la realitat.  L’holisme és un terme nou, però allò que vol expressar ja és antic i alhora sempre recordat pels grans pensadors. Quan Plotí parla de l’U com a símbol de la perfecció i descriu l’univers com un moviment de sortida a la multiplicitat i de retorn a la unitat, i quan sant Joan recorda l’oració de Jesús dirigida al Pare, que diu: que tots siguin U com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu, que també ells estiguin en nosaltres... en el fons estan dient el mateix. En aquests casos no es tracta d’un U numèric, sinó d’un U qualitatiu. I quan sant Francesc de Sales parla de la unitat en la diversitat o quan Jaspers parla de l’ englobant com allò que uneix objecte i subjecte, s’estan igualment parlant de la mateixa realitat espiritual. No hi ha unitat sense diversitat, perquè el “tot” de la vida s’expressa en cada una de les parts a través de les quals es manifesta, sense diluir-les. Es tracta, per tant, d’una unitat que no exclou la diversitat d’expressions ni de cultures. Diu els Fets dels Apòstols: Tots, cadascú amb la seva pròpia llengua i cultura entenien el que deien els apòstols...  Ac 2. El missatge era dirigit a l’home, fos quina fos la seva raça o cultura. perquè, com a homes, tots som iguals. L’home és la unitat que s’expressa en la diversitat de cultures i religions.

En canvi la uniformitat exclou la diversitat. I quan la societat actual parla sovint de la necessitat de la unitat, més aviat està parlant d’uniformitat. Aquest fet demostra la superficialitat en la qual vivim, tant en el món civil com en el religiós. En aquest sentit veiem que es pot tergiversar la realitat de dues maneres: confonent el  contingut amb les formes i posant les dues coses en el mateix nivell en l’escala de valors o quan les formes ja no expressen el contingut del qual diuen derivar, sinó que procedeixen d’uns conceptes i doctrines alienes al primer missatge. Amb això es trenca el caràcter holístic de la realitat. Avui dia, en el moment històric en què vivim, menystenir aquestes distinció com a supèrflua o com a subtilesa fora de lloc és amagar el cap sota l’ala. En el fons i d’una manera inconscient posem en el mateix sac fe i llei, sense tenir en compte que amb això destruïm el missatge nuclear de l’Evangeli i de sant Pau, el qual consisteix en contraposar i posar de relleu aquestes dues formes de religió: La que viu de la fe i la que viu de la llei.  Una salva i l’altra no. L‘objecció que diu que sant Pau es referia a la llei antiga, és una objecció simplista i infantil, ja que, en el context bíblic, les paraules de l’apòstol no fan al·lusió a una llei específica, sinó a allò que representa el valor “llei” en el context de la religió i de la fe.

Des d’una altra perspectiva veiem que el caràcter holístic supera la divisió interna a la qual està sotmès tot aquell que no ha arribat a la plena consciència de si mateix. La unitat interior es dóna quan el pensament, la paraula i l’acció diuen el mateix. Sovint –en la vida de cada dia i també en el món religiós- amb la paraula diem una cosa i amb el nostre estil de vida i amb la manera de fer les coses en diem una altra. És un mal endèmic que es manifesta quan la fe i la llei o els costums no van a l’uníson. En el món religiós les doctrines i les lleis han fet dir als textos fundacionals allò que mai no han dit. Amb això s’ha creat una consciència general del poble fidel que no té res a veure amb la consciència a la qual fa referència el Nou Testament.

Una relació adequada entre els dos elements: fe i llei, contingut i formes, vi i bots, home i cultura, fa possible la veritat i la vida. Sovint practiquem una religió que és lletra morta perquè hem trencat la relació entre  contingut i formes, entre fe i llei. 



Home i cultura

És important tenir clar la diferència dels dos conceptes i donar a cada un d’ells la importància i el lloc que es mereixen en l’escala de valors. La cultura -i dins la cultura, la religió- és la manifestació històrica viscuda en l’espai i en el temps de la fe de l’home creient. No podem prescindir de la cultura perquè és la manera a través de la qual l’home s’expressa en aquest món i viu la seva vida de fe. D’això es desprèn que el punt nuclear de la disciplina axiològica ha de ser la relació entre el contingut i les formes; entre l’home i la cultura; entre la fe i la llei. Dèiem que, des del punt de vista eidètic l’home no és substància, sinó relació. En la praxi, aquella unió entre l’home i la cultura; entre els valors essencials i les formes d’expressió sovint és tergiversada degut a múltiples factors que es poden resumir en la superficialitat, l’engany, la falta de maduresa espiritual, la mandra d’assumir la pròpia responsabilitat i el desgast del temps.  Factors que ja es donaven en el temps de Jesús i en el de sant Pau.
Quan Jesús va dir: a vi nou bots nous... ho va dir en el marc de la llei i de les tradicions, perquè era la resposta als jueus que li retreien que els seus deixebles no complien amb les normes legals i tradicionals. Jesús els va dir: No es pot posar el vi nou en bots vells... És com si digués:  l’esperit nou requereix lleis noves. Si nosaltres volem renovar l’esperit, no ho podrem fer mantenint tant sí com no, les mateixes lleis i normes de sempre.
UNA VEU EN EL DESERT

Una veu crida en el desert.
La veu de l’Esperit és una veu que crida en el desert. Mt 3. Per això, Jesús va anar al desert conduït per l’Esperit. Mt 4. Jesús en el desert es va posar davant per davant amb si mateix. Es va voler definir enfront de la realitat. Era l’hora d’escollir entre la veritat i l’engany. I Jesús va escollir la veritat. Així és como l’home es defineix amb el que és i amb el que vol ser. Tota altra opció que no sigui posar-se a si mateix nu enfront de la realitat, representa una evasió i un engany. La veritat de l’Evangeli, no és la veritat d’un concepte, sinó d’una existència. És la veritat d’un home sense engany. Així és com va definir Jesús al just: Heus aquí un veritable israelita, un home sense engany. Jo 1. El just, el sant de veritat (no el que necessita miracles) és un home sense engany.

Aquesta veritat existencial només és possible en el desert, en el silenci interior, perquè el silenci és la matriu de la paraula. (Ireneu). Només des d’aquest silenci interior es pot fer l’opció per la veritat. I d’aquesta opció en surt la llum. (Jaspers). Aquesta llum és el coneixement de Déu que té com a fruit la pau. Is 11. Es tracta de la llum que és un mateix: vosaltres sou la llum del món. Mt 5. Perquè el creient no és que tingui llum, sinó que “és” llum. I amb aquesta llum construeix la pròpia història i ajuda a construir la dels altres. Perquè la llum és vida dels homes. Jo 1.
La llum que ens ve de fora fa possible que la llum que tenim dins com a possibilitat esdevingui realitat. Sovint, però, no s’estableix la connexió entre la llum de fora i la de dins per falta de la disposició que neix d’un cor pur, per falta de silenci interior. Encara tenim massa prejudicis que impedeixen la claror de la mirada i la disponibilitat per acceptar la veritat.

Deslliurar-se d’aquests prejudicis és com canviar de pell com la serp. I aquí rau el problema, perquè quan ens toquen la pell posem el crit al cel. La pell són els bots que guarden el vi. La pell és la cultura religiosa que hem rebut amb la qual intentem expressar i viure el contingut espiritual de l’Evangeli a fi de ser fidels a l’Esperit. Però, aquesta pell ja s’ha fet vella i no dóna per a més. Una cultura i unes formes religioses que ja no serveixen per viure i expressar el missatge de l’Evangeli, perquè el cuiro s’ha envellit i fa el vi agre. Si ens entossudim en mantenir unes formes caduques; si persistim en una lectura material i no espiritual (literal i no simbòlica) dels textos fundacionals, perdrem la veritat del Crist. El mateix Jesús ens va advertir, dient: Convé que me’n vagi, perquè si no me’n vaig no vindrà a vosaltres l’Esperit. Jo 16. Volent mantenir com a punt últim i absolut de referència per a la fe a Jesús de Natzaret temporal, hem perdut el Crist ressuscitat. Hem volgut mantenir el temps de Jesús fora de l’eternitat.        

Per això, necessitem entrar en el tercer nivell de consciència per tenir el coratge de ser i de creure. És a dir, de ser testimonis de la veritat, ja que no és qüestió de poder, sinó de voler. Només en el tercer nivell de consciència podem veure fins a quin punt arriba la nostra sinceritat a l’hora d’acceptar plenament el do de Déu. Fora d’aquest nivell no tenim prou llum ni capacitat. Fora d’aquest nivell som com aquells que miren, però no hi veuen. Mt 13. Si ens quedem en el nivell de la raó, només anirem temptejant i serem com aquell cec que veia els homes, però els veia com arbres que caminen.  Mc 8., i tractarem els altres com objectes en benefici dels nostres interessos i necessitats. Només amb la raó i sense la mirada espiritual, el coneixement que tindrem de l’Evangeli serà un coneixement informatiu i potser molt erudit, però no tindrem consciència de la seva realitat. Coneixerem el format i les lletres i poca cosa més. Però, la lletra sola, sense l’esperit, és lletra que mata.  2 Cor 3. Hem de vigilar i vetllar perquè les nostres reunions i les nostres activitats no siguin lletra que mata.