dimarts, 30 d’agost de 2016

1 - ENGRUNES


Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res... diu el Mestre. Jo 6,12.

Intentem escriure en paràgraf petits com engrunes, no per llençar, és a dir, per llegir massa de pressa... i no es perdi res.

L'home complert és l'home divinitzat, aquest ser únic sedejant d'infinit. L'home és més que el seu físic humà.
L'home no és solament un tros de carn. És també esperit (intel·lecte, segons els antics). L'home complert participa, conscientment, de la naturalesa divina.

A mesura que l'home és fidel a si mateix va veient -se li va manifestant- una realitat que va més enllà de l'experiència dels sentits i de les consideracions de la raó.

És amb la sinceritat i amb l'acceptació de si mateix (la puresa de cor) que l'home arriba a conèixer. Arriba a ser paraula. I aquesta és la seva plenitud. Abans és deia: Déu s'ha fet home perquè l'home es faci semblant a Déu. D'igual manera podríem dir: La paraula s'ha fet home perquè l'home arribi a ser paraula. I així arribi a la seva plenitud.

El sentit de termes com coneixement i paraula... va més enllà del que entenem normalment des d'un nivell de consciència de mitja muntanya a tot estirar. Per alguna cosa Jesús va dir que de tota paraula inútil que diguem en donarem compte.... Mt 12,36.

L'home autèntic és l'home que no enganya ni s'enganya. Cf. Jo 1, 47.

Heus aquí l'home en qui habita tota la divinitat corporalment. Col 2,9. ¡Aquesta és la vocació humana! Panikkar. Sóc una part o partícula de Déu. Emerson.

Aquesta és la plenitud de l'home. I la plenitud és l'única cosa que ens pot donar pau i felicitat. Una felicitat a mitges no satisfà ningú. Quan naixem ja portem dins nostre, amagat en el fons del cor, el desig de ser una partícula de Déu. I aquest desig que no ens deixa un moment en tota la nostra vida (és com la respiració de l'ànima) es manifesta, d'una manera silenciosa, però real a través dels sentits, de la raó i de l'energia espiritual (la fe).

Per això, la fidelitat a si mateix és el dinamisme espiritual que ens porta a la plenitud, és el coratge de ser. És l'única cosa necessària. Totes les altres coses són com allò de més a més.

L'home que es fidel a si mateix no posa límits a la seva bondat. En néixer ja portem marcat amb foc el nostre destí: El cim. Tot altre destí més baix que nosaltres ens assenyalem representa un fracàs.

La vida és camí. I és camí tota la vida. El final d'aquest camí sempre queda més enllà del moment present. No ens podem estabilitzar en un lloc determinat del nostre camí. En aquest camp espiritual no avançar és retrocedir. La pedra que estimem perquè ens ha ajudat a pujar la muntanya l'hem de deixar si volem pujar més amunt.

La condició que fa possible arribar fins al final del camí és la fe. Home de poca fe. Per què has dubtat? Mt 14,31. Això és així, perquè la fe és l'acceptació que dóna pas a la força de Déu. L'acceptació de si mateix i de la vida és la salvació: No puc explicar-me a mi mateix, ni demostrar-me, sinó que haig d'acceptar-me. R. Guardini.

Un home que creu en allò que estima és capaç dels més grans sacrificis. La història n'és testimoni. Per la fe, els nostres pares, administraren justícia, clogueren boques de lleons, apagaren focs poderosos, van arribar a la plenitud... perquè cregueren en un món millor. He 11.

Però, què és la fe? És creure en el Misteri. Ja estem lluny -sembla- dels temps en els quals s'identificava la fe amb la creença en uns dogmes. De totes maneres, encara no tenim massa clar quina cosa sigui la fe. En un primer moment, pensem i diem: la fe és un opció. Creu qui vol creure. Bé, però no és el primer moment. Sovint la pregunta que es fa a la gent dient: vostè creu? No té gaire sentit. Tampoc la tenen les respostes tant les que diuen sí, com les que diuen no. La fe, en un primer moment no és una opció. En tot cas ho és en un segon moment. El primer moment és l'acceptació. Som éssers donats... Guardini. Jaspers. La qual cosa vol dir que la nostra vida és un do i que gaudir- ne plenament dependrà de si l'acceptem plenament...

Tampoc l'agnosticisme no té gaire sentit. Es diu que no es vol o no es pot pronunciar sobre l'existència de Déu.... I qui diu que ens hem de pronunciar? És que ens pronunciem sobre l'existència de la vida, de l'amor, de l'home? I qui sap quina cosa és la vida, l'amor, la veritat...

Tots els grans pensadors coincideixen en dir que l'home és un enigma, un misteri: L'home que nosaltres som sembla ser quelcom natural i evident, i és allò més enigmàtic...Allò que és l'home no ho podem exhaurir en un saber sobre ell, sinó només experimentar en l'origen del nostre pensar i obrar. L'home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. Jaspers. Això és semblant a la dita de Pascal: L'home supera l'home.

Escoltem també M. Buber: El qui menysprea el nom de Déu i s'enorgulleix de ser ateu, quan es dirigeix amb tot el seu ésser al Tu de la seva vida, aquell que no pot ser limitat per cap altre Tu, s'adreça a Déu.
En realitat no hi ha cap mena de recerca de Déu, perquè no hi ha res on no pugui ser trobat. Que en seria de babau i de desesperançat el qui es desviés de la seva vida per tal de buscar Déu!: encara que adquirís tota la saviesa de la solitud i de concentració, no el trobaria... No és pas que Déu es pugui deduir d'alguna cosa... Déu és l'ésser més present, immediat i més pròxim: pròpiament hom li pot parlar, però no en pot parlar.

Per tant, la fe és un acte d'acceptació del Misteri que ens envolta i forma part de la nostra existència. A partir d'aquí podem optar per adherir-nos a uns dogmes que expressin en termes conceptuals i per tant, humans, la fe que professem.

El Misteri forma part de la realitat de la vida. El teòleg Josep M. Gonzàlez Ruiz, deia que una dirigent comunista de França es lamentava perquè ells (els comunistes) no havien respectat com cal el misteri. El misteri té molts noms entre ells el nom de Déu... No el comprenem, però en tenim consciència.

El Misteri, aquesta realitat és la que ha fet possible que jo em pugui declarar ateu o creient. Em decantaré per una cosa o l'altra si accepto o no aquesta realitat.
Qui es dirigeix veritablement al món, es dirigeix a Déu. Buber.