7 – ENGRUNES

Els savis antics... fugien del “mundanal soroll” ja que, en última instància, menystenien aquest món perquè el consideraven efímer i no “tempitern”. No havien descobert la “secularitat sagrada”, amb honroses i poderoses excepcions que, encara que sostenint el món, no van influir en les formes exteriors de la civilització dominant i dominadora.

Amb el neologisme “tempitern” Panikkar vol expressar el fet de viure l'eternitat en el temps.

El món era, i és per a molts encara, considerat com una cosa caduca que s'ha de deixar per entrar a l'eternitat, malgrat les paraules de l'Apocalipsi que diuen: Feliços els qui des d'ara moren en el Senyor... perquè les seves obres els acompanyen. Ap 14,13. És veritat que també parla de la Terra Nova...: Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d'abans havien desaparegut... Ap 21,1.

Ara bé, les coses no són el món. Estan en el món, però no són el món. (Jaspers). Nosaltres formem part d'aquest món. De l'egoisme en neix un món i de la llibertat i l'amor en neix un altre. De semblant manera que l'home nou esdevé realitat sobre les cendres de l'home vell, i que l'home nou vol esdevenir la realització de l'Home o del Fill de l'home, així en cel nou i la terra nova són la conversió del món creat per l'home en el món creat per Déu. L'eternitat és l'hora de Déu. Cal. doncs, viure l'eternitat en el temps: la tempiternitat.

D'honroses i poderoses excepcions, sempre n'hi ha hagut i continuen havent-n'hi. Però, com diu el nostre autor, aquells no van influir en les formes exteriors... Malauradament, això encara és així. Evocant la paràbola del llevat (Mt 13,33.) podríem dir que sempre hi ha hagut llevat i sempre hi ha hagut massa. Però, el signe del regne de Déu no es dóna sinó quan el llevat és dins la massa i la transforma. Quelcom falla quan aquesta unió de llevat i massa no es realitza...

Sovint, encara avui, les noves teories es queden en teories. Les teories innovadores d'alguns teòlegs i mestres de l'esperit es queden en els llibres i, a tot estirar, en la praxi de petits grups... És a dir, no arriben a transformar l'actitud del poble creient; no transformen l'arquetip col·lectiu. Teoria i praxi han de ser dues expressions d'una mateixa intenció i d'una mateixa actitud. Si falta aquest caràcter holístic quelcom falla.

... toca al filòsof fer un pas endavant... i arribar fins a les arrels a fi que després puguin sorgir troncs, produir fruits i donar flors. La tasca del lector és la de regar amb l'aigua de la lectura la terra pel que sembla àrida del filòsof i així també col·laborar al comú quefer humà.

En aquest terreny la llibertat i responsabilitat individuals són indispensables. Mentre no existeixi una autonomia personal seriosa, els desigs de renovació quedaran encallats i a mig camí... Ara bé, la llibertat “individual” perquè arribi a ser “personal” ha de viure's en sentit comunitari... L'individu és un número sol. La persona és un número que forma part d'un grup. I, com diu el Vat. II: Plagué a Déu de santificar i de salvar els homes no pas d'un a un, sense cap lligam entre ells, ans de constituir-los en poble... Lumen gentium, 9.

No hem d'oblidar que el primer manament de la Llei de Déu consisteix en estimar Déu amb totes les forces, amb tota la intel·ligència, amb tota la voluntat... Cadascú des del seu nivell i vocació, tots tenim el deure de fer treballar els talents que Déu ens ha donat i no enterrar-los per mandra com el servent de la paràbola... Mt 25,24-25. Glossant Teilhard de Chardin diríem que no es pot arribar a fer un acte de fe autèntic sinó després d'haver esgotat totes les possibilitats que ens dóna la raó en la recerca de la veritat... Crec per entendre i miro d'entendre per creure era el lema dels nostres pares en la fe. Agustí, Anselm.

El primer capítol d'aquest llibre vol presentar una visió del món en la qual, sense negar la possible transcendència del diví, s'accentua la immanència del sagrat en les mateixes entranyes de la mundanitat.

Sant Pau ho deia així: D'ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s'han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades. Rom 1,20.

Toca avui dia esforçar-nos per veure la presència del diví en el que és humà.

Per massa temps la bona o mala manera d'anomenar la religió s'ha presentat com relligant-nos amb un Ser transcendent a expenses de la immanència del Ser en els éssers, provocant així l'escissió del ser de l'home amb el Ser de tota la realitat. La defensa de la sacralitat del món es presenta com la “relligació” d'aquests dos camps, sense confondre'ls, tanmateix.

Les religions amb els seus actes propis a través dels quals celebren la fe ens han deslligat de tot allò que és humà, malgrat que la referència fontal del nostre credo és que Déu s'ha fet home. A Déu l'hem de buscar en la humanitat, no fora d'ella. Els sagraments no celebren altra cosa que la vida humana viscuda des de la fe... Si deslliguem el món humà dels sagraments com si aquests fossin “una altra cosa afegida”, estem perduts. El sagrat només el podem viure i celebrar des de la humanitat. El Crist es va despullar de la seva divinitat per viure plenament la humanitat. Fl 2,6-7. No al revés.

La crisi d'una religió ultramundana no es resolt amb l'absorció del mundà en la divinitat ni amb la confusió entre el diví i l'humà, sinó amb el reconeixement i l'experiència de la intrínseca relació d'aquestes dues “dimensions” de la realitat en el mateix home, punt de trobada del cel i la terra, que vaig anomenar la intuïció cosmoteàndrica (o teandropocòsmica).

Cal posar ordre en els nostres conceptes i, per fer-ho, no necessitem anul·lar res. Cada cosa en el seu lloc però totes dins. La realitat és divina i humana. Ni divina solament, ni només humana. Són dos pols d'aquella realitat que està més enllà dels nostre conceptes.

El segon capítol del llibre podria interpretar-se en seu acadèmica com oferint un fonament filosòfic al pluralisme, però dins del marc d'aquest llibre, representa l'aplicació del primer capítol al cas particular d'una interpretació secular de la figura del Crist. Amb això no es desvirtua (anorrea, aniquila, torna buida...) la Creu del Crist (1Co 1,17), sinó que al contrari es profunditza i expandeix aquell mateix anorreament del Mestre de Natzaret (Fil 2,7). Tanmateix la intenció del llibre no vol fer teologia cristiana, sinó que s'esforça en comprendre l'esperit de la nostra època que hem caracteritzar com a secular.

Encara estem massa lligats “al llenguatge”. El problema anomenat epistemològic ha estat, als darrers anys, un tema clau de la filosofia actual. Ens expressem amb un llenguatge convencional. Les paraules signifiquen allò que volem que signifiquin. Algunes paraules, segons Tillich, sembla que tinguin unes arrels que les connecten amb la natura... Però, en general les paraules del món del pensament humà manifestat a través de la història, estan lligades a sistemes, escoles, religions... Cadascú en el seu lloc de naixement és bo que assumeixi les paraules pròpies de la seva cultura, però, amb llibertat. Si el creient no és lliure, automàticament es farà esclau de les paraules i restarà subjecte a la llei. Aquella llei que no salva segons l'apòstol Pau. Aquest tal es trobarà abocat a un carreró sense sortida i sense que ell se n'adoni.

En aquest context creiem que les paraules de Panikkar, quan diu: no volem fer teologia cristiana, venen a ser sinònims de: no volem fer teologia acadèmica. Panikkar diu i pensa des de la llibertat de pensament. Una llibertat que té en compte la tradició i la pròpia cultura, però que no es lliga a cap opinió particular pròpia d'un moment concret de la història. Panikkar empatitzant amb el moment actual de la història s'esforça en viure seriosament la saviesa del passat.

Un tercer capítol ha de completar aquest llibre. Es tracta de les conseqüències pràctiques d'aquest esperit secular en la vida quotidiana, però aquestes cal viure-les més que escriure-les...

Fa referència al caràcter holístic de la vida. Si no vivim allò que pensem, ens estem enganyant miserablement. Sant Francesc de Sales, un dels grans mestres de la vida espiritual, arriba a dir que aquell que es disposa a fer meditació, si no es prepara, al mateix temps, per a fer un canvi seriós de vida d'acord amb la meditació que vol fer, més valdria que no medités.

Amb això, acabem de comentar el pròleg del llibre. En el full que següent començarem el primer capítol. Recordem que es tracta del llibre: EL MUNDANAL SILENCIO.

6 – ENGRUNES

La transformació al·ludida ja l'hem apuntat ... No es tracta de fugir del món sinó de transfigurar-lo, que és quelcom més que redimir-lo: és ressuscitar-lo.

És fer del món la veritable casa de Déu. Hem de veure el món no com si fos un pis llogat en el qual vivim però que no es nostre, sinó com quelcom que forma part essencial de la nostra vida. Recordem una vegada més les paraules de Panikkar: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos. I també diu L'Escriptura: Llavors el Senyor Déu va modelar l'home amb pols de la terra. Gen 2,7.

S'ha de “trobar” el silenci i “crear” el camí, la senda. El descobriment de la secularitat sagrada ens suggereix ser el catalitzador perquè la transformació no sigui solament un canvi de vestit, una nova moda. Parlem d'una mutació històrica.

És des del silenci: del canvi total de mentalitat que podrem accedir a la llum que fa possible veure les coses d'una altra manera, a la manera de Déu. I crear el camí. Cadascú ha de fer el seu camí fins arribar a ser ell mateix camí a semblança del Crist que és el Camí. Cadascú l'ha de fer perquè com diu sant Joan de la Creu “a les altures” ja no hi ha camí. És la llibertat! Només des de la llibertat autèntica, que és llibertat responsable, podrem ser artífex d'un canvi històric transcendent i no quedar-nos només amb un canvi de formes externes més o menys coherents.

“Fer de la necessitat virtut” no és cap vici. Però aquesta operació implica una conversió de la mateixa necessitat, que per aquest fet perd la seva necessitat. Si es converteix en virtut, la necessitat es torna lliure.

Hi ha en la nostra naturalesa una necessitat interior que no ens deixa tranquils. A cada moment estem empesos a ser bons o dolents; mandrosos o actius... Hem de decidir. Tota la vida és decisió i quan l'ésser humà es decideix voluntàriament a favor del bé, és lliure. I això és virtut. I això és allò més gran que ens podem imaginar. Això és el veritable misticisme.

La virtut és tal perquè és una força que ens fa lliures. No se'ns pot forçar per anar al cel, no seria cel.

El cel és Déu. I quan el salmista diu: sou déus, (Salm 82,6) és perquè som lliures. La llibertat és la naturalesa, és la fusta de la qual estan fets els creients.

L'home modern viu en un món sorollós. La contaminació acústica no es manifesta solament en els decibels inquietants de la gàbia tecnocràtica... Es manifesta també en la trepidació interior del ciutadà del nostres dies...

Quan pel carrer veiem la gent dependent del mòbil o casa de la televisió i veiem els quioscos plens de notícies... quin soroll!! No hi ha silenci interior. Impossible trobar-se amb si mateix. El nostre ésser íntim se'ns escapa. Ja Pascal en el seu temps reconeixia que l'home no sap estar sol i que fuig de si mateix.

Aquest estudi no predica un retraïment intimista, una pseudoespiritualitat per a no escoltar els xiscles creixents del “mundanal soroll”.

No es descarten vocacions personals o específiques, però, fins i tot aquells que opten per viure en el claustre, han d'estar oberts a l'univers de tots els homes. La vida és relació i aquesta relació ha de ser com una xarxa que abraci tot el món. Una vida sense relació és com una planta seca.

Al contrari, invita a la transformació al·ludida de la suposada “necessitat” de la maquinària sorollosa de l'anomenada “vida” moderna agusant més els sentits per sentir (en tots els seus sentits) la música celestial, i començar així la metamorfosi suggerida.

No ens hem de deixar absorbir pels poders externs... Però, per poder fer això, es necessita tenir una forta personalitat... La maquinària externa ens engoleix, ens atrapa... L'home ha esdevingut esclau de l'enginy que han fet les seves mans. On és la llibertat, la pau, l'alegria de la vida? Acabem desitjant, però no estimant.

Per això no hi ha receptes tècniques. Qui no escolta (sent i present) el mundanal silenci no resistirà la temptació d'apagar els crits de la ciutat amb un soroll encara més gran.

I cada vegada necessitarem un soroll més gran... Aquell soroll encara més gran dels prejudicis, de les ideologies, dels fanatismes religiosos, esportius... Estem plens de sorolls de desigs, d'esperances, de pors, d'enveges...Ara bé, d'aquesta manera serem com un globus ple d'aire que a la més petita punxada explota i no en queda res. Necessitem tenir l'ànima plena de vida, i aleshores les coses seran un complement que servirà per expressar la joia interior amb llibertat d'esperit. L'ànima és silenciosa, no fa soroll, però està plena de vida: una vida amaga en el Crist... Col 3,3.

¿Utopia? Certament, ja que aquest “topos” no existeix (encara), encara que insisteix en sortir a la superfície tant com arrels noves de l'humus humà i no dels detritus artificials d'una civilització que ha fet de la “civitas” una mega màquina...

Cal rectificar de tant en tant la ruta que hem seguit durant un temps i que, per inèrcia, hem anat desviant de la seva primera direcció. I quan rectifiquem, pensem que no fem res de nou, encara que sovint ens agrada dir-ho... a semblança del moviment cristià que ha anomenat Nou Testament el missatge del qual Jesús va dir: No us penseu que he vingut a abolir els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a abolir, sinó a dur a compliment. Mt 5,17. L'humus humà hi és. No es perd. Cal, només, fer bon treball per part nostra. Cal fidelitat a allò que som. Més ben dit: a allò que Déu vol que siguem i que “és” des de tota l'eternitat.

El canvi de segle ens invita a un autèntic canvi de “saeculum”, ens invita a transformar el segle, el món (que per semblar “provisional” es menystenia o ens aferràvem a ell adorant-lo amb frenesí), en un “saeculum” que per ser la “força vital” de la mateixa realitat pertany a la nostra naturalesa més pregona.

Aquest fragment ens invita a veure el món amb altres ulls. Ni menyspreu ni aferrament com si fos un objecte, una cosa... És més que una cosa. És quelcom que forma part de nosaltres. Jaspers diria que només el poden estimar bé des de l'englobant. És a dir, des d'aquell nivell de consciència que abraça en una unitat de pensament i voluntat la realitat que Panikkar anomena cosmoteàndrica: Déu, home, cosmos.

El “saeculum” és el cos de la Divinitat, diuen moltes tradicions, “força vital de les coses” suggereix la etimologia.

En el fons, tot és diví. Tot forma part del Misteri en el qual estem immersos i que és el sentit de les nostres vides. Som fruits del Silenci. Mentre un silenci tranquil embolcallava l'univers i la nit era al bell mig de la seva cursa, la teva paraula totpoderosa, deixant els trons reials, es va llançar des del cel com un guerrer implacable... Sav 18,14-15. Es tracta de la paraula per la qual tot ha vingut a l'existència i sense ella res no existiria. Jo 1,3. Panikkar recorda que la matriu de la paraula és el silenci. Per tant hem d'escoltar el silenci com la música callada i la soledat sonora que evoca sant Joan de la Creu...

La transformació del bullici en silenci, de la bullanga del bombolleig de l'ebullició trepidant, en l'emmudiment dels sorolls externs i interns pertany a l'art de viure, és a dir, a la saviesa.

El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Del silenci primordial va sorgir el “logos”, va escriure sant Ireneu. En el silenci concorren el temps i l'eternitat. Benaurat aquell que ha arribat a la ignorància infinita, va dir Evagri Pòntic. D'aquest silenci en sortirà la saviesa. La saviesa (el tercer ull) és aquell coneixement amb el qual veiem les coses de l'esperit. El silenci és important perquè dóna pas a l'acció de Déu en nosaltres, fent emmudir les nostre pobres veus.

5 – ENGRUNES

En els següents escrits intentarem seguir i comentar el llibre de R. Panikkar que porta per títol: EL MUNDANAL SILENCIO i que tracta de la dimensió secular de la vida.

Avui dia es parla molt del fenomen de la secularització i es diu que aquí, a casa nostre, és un dels llocs més secularitzats del món. .

Ara bé, si, en els moments actuals de la història, volem fer un pas seriós endavant i sortir de l'atzucac en què estem immersos, més que limita-nos a programar i a fer unes altres coses diferents de les que fem, es tracta de veure les coses des d'una altra perspectiva. El llibre de Panikkar tracta de veure la secularització amb una nova llum.

Arrosseguem una llarga tradició de molts segles. Durant aquests temps, el “món” ha estat, per a la religió, el lloc de les coses “terrenals”... En els segles passats, els qui volien tenir cura de la seva ànima i dedica-se a les coses de Déu havien de deixar el món i dedicar-se a la vida religiosa entrant en un monestir o ingressant a l'estat clerical. Hem de continuar veient les coses de la mateixa manera? O hi ha altres alternatives?

El món també se l'anomenava segle. I d'aquí ve la paraula seglar. El seglar havia de dedicar-se a les coses d'aquest món mentre que el destí dels religiosos i del clergat era la dedicació a temps complert a les coses sagrades de la religió. Això ha estat així fins durant molts segles i encara...

Des de fa uns anys la paraula seglar s'ha canviat per la paraula laic que vol dir poble o membre del poble de Déu. Ara bé, les diferències entre els laics i els estaments clerical i religiós encara persisteixen tot i que s'ha començat a canviar però amb molta lentitud perquè els prejudicis de tants segles pesen molt...

El tema del llibre de Panikkar vol superar aquesta dicotomia que arrossega molts anys d'història...

Ja és hora que superem del tot aquestes diferències entre estaments i grups les quals no tenen res a veure amb l'Evangeli. En principi no es tracta de destruir res, sinó de veure les coses des d'una altra perspectiva, des d'un altre nivell de consciència.

El “món”, que segon Joan és la casa de Déu (Jo 1,11.) l'hem convertit en un dels enemics de l'ànima, tot i que se li pot donar a aquest mot un sentit pejoratiu tal com ho fa el mateix Jesús, quan, parlant dels seus deixebles, diu: El món els odia, perquè no són del món... no et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Jo 17, 14-15.

El tema de fons del llibre és demostrar que també es pot viure en el “món” una vida religiosa i espiritual serioses i que les diferències entre uns i altres són de forma i no de fons. Tots tenim les mateixes possibilitats davant Déu. Tots podem gaudir de la presència de Déu sense dependre ni d'uns ni d'altres.

Es compren, diu Panikkar, que és més fàcil “fugir del mundanal soroll” que descobrir “el mundanal silenci”; és més segur “seguir” una senda que crear-la, El risc és gran però l'alternativa al fracàs del món artificial creat que han volgut crear els homes en els últims quatre segles és saber forjar la clau que ens obre el temps a l'eternitat...

Però, això no és tant el lema d'un llibre -allò que proposem- com la tasca del segle que comença precisament perquè estem arribant a les últimes raneres d'un planeta violent...

Alguns han pronosticat l'avinentesa d'una altra era axial de la humanitat. Però, aquesta era no vindrà si nosaltres no la fem possible amb un canvi radical de mentalitat. És precisament el que demanava Jesús com la primera condició per poder participar de la nova visió de les coses: Convertiu-vos i creieu... Mc 1,15. Aquesta conversió, segons els experts, no demana solament un canvi de costums, sinó i en primer lloc, un canvi de mentalitat. Això és més difícil, però és del tot necessari si volem fer alguna cosa que valgui la pena...

4 – ENGRUNES

La vida eterna és coneixement. Així ho diu Joan: La vida eterna és que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, i aquell que tu ha enviat, Jesucrist. Jo 17,3. Ara bé, es tracta d'un coneixement més ample i profund que el coneixement racional. És tota la persona la qui coneix, no només la raó. I com que el cor, espiritualment parlant, és la seu de totes les facultats personals, és a dir, la seu dels sentiments, de la raó i de la voluntat, podem dir que és el cor el qui coneix. Aquest coneixement es posa de manifest en les paraules de Maria, quan va respondre a l'àngel: Com podrà ser això, si jo no conec home? Lc 1,34. Es tracta d'un coneixement que va més enllà del coneixement teòric. El coneixement és allò que dóna entitat a l'acte humà. Si algú no té consciència del que fa és com si no ho fes, humanament parlant.

És en aquest mateix sentit que Joan diu: El qui fa la veritat s'acosta a la llum. Jo 3,21. No parla només de dir la veritat, sinó de fer-la. Ja ens costa de dir la veritat, però, encara és molt més difícil fer-la. Si ens limitem a dir la veritat la nostra vida queda al marge i podem continuar essent els mateixos de sempre. En canvi, fer la veritat compromet tota la persona. De la fidelitat a la vida en surt un coneixement superior al de la sola raó.

Per la seva banda M. Corbí diu: L'Home no és cos, és ull. No solament la ment compren i veu, també el cos i tots els aspectes del ser humà són veure i comprendre.

Hi ha en l'home un desig de plenitud i de vida, de felicitat i d'infinit, de veritat i de bellesa que va més enllà de les contingències religioses i culturals. Panikkar.

L'home es manifesta a través de la cultura i de la religió, les quals coses són com el vestit natural que l'home porta. Però, l'home és més que el seu vestit. Per això, és bo, de tant en tant, deixar per un moment el vestit que portem per dedicar-nos amb més atenció a l'essència de la vida. És allò que feia Maria de Betània quan estava asseguda als peus de Jesús. Lc 10,39.

Cal un acte d'impuls de la totalitat i del nucli de la personalitat envers allò essencial ... un acte total del nucli de la persona ... definim l'essència de l'actitud espiritual com un acte de participació, determinat per l'amor, del nucli d'una persona humana finita en allò essencial de les coses possibles. Max Scheler

Cal vetllar per mantenir constantment aquell l'impuls essencial que dóna sentit i qualitat a tot el que pensem i fem.

El coneixement del Crist és un coneixement ple de vida eterna.

I la vida eterna ja hem de començar a viure-la ara. Qui no viu ara la vida eterna que s'oblidi de viure-la després.

És l'experiència que en tenien Pere i els seus companys quan van contestar a Jesús en moments de dubte i de tensió interior: Senyor, amb qui anirem? Tu tens paraules de vida eterna. Jo 6,68.

Sant Agustí, en la seva pregària a Déu, deia: Veure't és posseir-te. El veure espiritual no és el veure un altre món des del propi món, sinó que és veure allò altre com formant part d'un mateix. Recordem una vegada més les paraules de Panikkar: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

El coneixement està fragmentat no solament quan el seu objecte s'ha separat de la resta de la realitat, sinó també quan el subjecte que coneix ha trossejat el seu coneixement reduint-lo a percepció sensible o intel·ligibilitat racional, oblidant el coneixement del tercer ull... Panikkar.

Aquesta diferència de nivells és el que va fer que Kierkegaard trenqués amb la seva novia. Ella vivia en un nivell estètic i ell volia vire en un nivell ètic. El nivell estètic és el que nosaltres diem sensorial i el nivell ètic és el que anomenem racional i espiritual.

És urgent que intentem considerar les coses des del “tercer ull” per poder veure un altre aspecte de la realitat: aquella realitat amagada però real que no estem acostumats a veure. Dit d'una altra manera: hem d'intentar veure la realitat en la seva dimensió més profunda. Panikkar vol posar de relleu aquell tercer coneixement que és paraula viva i eficaç; és més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l'ànima i l'esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor. He 4,12

És aquell coneixement que percep el misteri de la llavor de la qual neix la planta. El coneixement sensorial ens ve donat per l'instint. El coneixement racional l'adquirim gràcies a l'esforç intel·lectual i l'estudi, el coneixement espiritual anomenat “tercer ull” és la fe i és fruit de la puresa de cor. El combustible que alimenta la llum del “tercer ull” és la virtut.

Recordem aquí, una vegada més, els tres factors o causes de cada coneixement: l'instint primari, l'esforç intel·lectual, la puresa de cor. Generalment el tercer és el que ens falta. Tenia raó Pascal quan deia que el cor té raons que la raó desconeix. Quan el cor és net, la visió arriba fins al tercer cel i sent paraules inefables, que als humans no és permès de repetir. 2 Cor 12

“La Balanguera” descriu poèticament aquest coneixement del cor quan canta: I de la nova primavera sap on s'amaga la llavor; sap que la soca més s'enfila com més endins pot arrelar.

Pel que sembla, de la nova primavera de l'Església i de la política, pocs són els qui saben on s'amaga la llavor.

El coneixement salvífic és aquella visió holística que assimila allò conegut al qui coneix.

És quan se supera l'escissió entre objecte i subjecte. És l' englobant. K. Jaspers.

Cap coneixement parcial pot portar a la salvació, a la realització...

El qualificatiu “parcial” s'ha d'entendre més en un sentit de profunditat que d'extensió o de molts coneixements. És el sentit de les paraules de Jesús, quan va dir als seus deixebles: Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara no les podeu entendre, us serien una càrrega massa pesada... Quan vindrà ell, l'Esperit de la veritat, us guiarà a la veritat total. Jo 16,12.

No ens enganyem. Si nosaltres avui dia encara no hem fet possible una altra manifestació religiosa més d'acord amb l'Evangeli, no és per manca de capacitat intel·lectual. És que no som capaços de suportar el “pes” de la veritat que representa la nova religió viscuda i ensenyada per Jesús.

Avui es posa més de relleu la identitat entre el Crist i el Fill de l'home.

I malgrat això, encara avui dia el sentit humà de la fe queda reduït a les accions de tipus social... En canvi, les formes sacramentals i rituals tenen més regust de legalitat que d'humanitat. Generalment entenem la paraula “humanitat” en un sentit molt superficial.

I tanmateix, el misteri de l'home es veu en el seva pròpia llum només en el misteri del Verb encarnat.

El Verb encarnat és el nostre mite. I si el menystenim quedarem empobrits d'humanitat per més que parlem de coses humanes.

Hem de veure l'home com una dimensió de la realitat cosmoteàndrica.

Com una emanació del poder de Déu. Cf. Saviesa.

La praxi és la matriu de la teoria i, al mateix temps, la teoria conforma la praxi.

Per això Joan diu que: coneixerà la veritat aquell qui guardi les paraules de Jesús. Cf. Jo 8,31-32.