dijous, 20 de desembre del 2018


7 – BRINS DE PARAULA

La fe és un do que hem rebut. Tothom participa d'aquest do. Forma part de la naturalesa... És un constituent existencial de l'home, diu Panikkar. I segueix dient: Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits. La fe és també un coneixement. Un coneixement que, en un estat més alt de consciència, passa de reflexió a intuïció.

Tant de la fe com de Déu sovint en tenim idees equivocades. Confonem la fe amb les creences. Sentim dir, per exemple, frases com: he perdut la fe, no tinc fe... cosa que no té sentit. Les creences sí que es poden perdre o es poden abandonar. En tot cas el que es pot dir és que de la fe, sovint no en som prou conscients.
Podem guiar el nostre pensament i els nostres desigs d'acord amb la fe o amb la sola raó o amb els sentits. Això depèn de nosaltres. N'hi ha que tota la vida es guien pels sentits. El qui decideix guiar-se per la fe, no deixa ni anul·la la raó ni els sentis, però, és la fe la que dirigeix el pensament i la voluntat. Escollir una cosa o l'altra depèn del grau de consciència de cadascú.

L'acte de fe és una resposta lliure a l'alè vital que ens anima i que és l'expressió de la vida que hem rebut. Desenvolupar aquests energia, que està com en diposit en l'inconscient, depèn de cada un. Els antics escolàstics parlaven de la potencia obediencial que és la l'apertura i la capacitat que tots tenim per respondre al do de Déu.

Però és un do concedit de tal manera que no coacciona la voluntat de l'ésser humà. Tenir fe és acceptar i desitjar la vida com ho fa un infant. Per això Jesús va dir als seus deixebles: Qui no acull el Regne de Déu com l'acull un infant, no hi entrarà pas, no gaudirà de la vida en plenitud. Mc 10,15. L'infant pren i accepta la vida com allò evident. Pregunta el per què de les coses, però no pregunta el per què de la vida.

Preguntar si existeix Déu o no existeix és superflu. La fe no té objecte, diu Panikkar. Si la fe tingués un objecte seria ideologia, un fruit del pensament. I segueix dient: La divinitat no és pensable ni s'adiu a un nom. El silenci és la nostra única actitud. La mateixa paraula: Déu no és necessària. La paraula Déu és un símbol de la Realitat que està més enllà de la nostra comprensió i de la qual, no obstant això, hem rebut la vida.
Aquest silenci del qual ens parla Panikkar no és el mateix que l'agnosticisme...

La decisió lliure del qui creu, sempre és una resposta al dinamisme interior que és part de la naturalesa que ha rebut tot home. Aquesta naturalesa és una energia que es va desplegant, emergint, estenent, engrandint, d'acord amb la fidelitat del creient. La tasca de l'home aquí a la terra és ser fidel al do rebut. El poble de Déu, diu Isaïes, és el poble que guarda la fidelitat. Is 26,2.
La vida que hem rebut té unes potencialitats, unes possibilitats que, si l'home les alimenta, creixen i arriben a la seva maduresa i a la seva plenitud. La fidelitat és també un do. La vida de l'home és una resposta al do de la vida que hem rebut.

Som éssers rebuts i ho som tota la vida. No és que un cop hem rebut la vida ja som els amos absoluts de nosaltres mateixos, independents ja de Déu. El do no deixa d'estar present en cada acte que fa l'home i no solament en cada acte, sinó també en cada desig: És Déu qui, per la seva benvolença, impulsa tant la vostra voluntat com les vostres accions. Fl 2,13. O dit d'una altra manera: impulsa tant el voler com el fer. No solament són do de Déu les coses que fem, sinó també el desig de fer-les.

D'acord amb aquestes premisses el Mestre Eckhart aconsella que, en la vida de l'esperit, el que ens ha de moure no és tant fer com deixar fer.

L'energia espiritual forma par de l'ésser que hem rebut. I, aquesta energia és més gran en qualitat del que nosaltres podem comprendre. L'actitud correcta davant d'això és l'acceptació incondicional del do rebut. Actitud que implica la presa de consciència d'una realitat que és anterior a nosaltres, però que és dins nostre formant part de la nostra naturalesa i que, des del seu lloc amagat, rebem la força i el desig de viure i de fer coses.

Teilhard de Chardin explica millor aquesta realitat espiritual quan refereix la seva experiència:
... Doncs així, potser per primera vegada en la meva vida vaig prendre la llàntia i, abandonant la zona en aparença clara de les meves ocupacions i de les meves relacions quotidianes, vaig davallar al més íntim de mi mateix, cap a l'abisme profund des del qual sento emanar confusament el meu poder d'acció. Ara bé, a mesura que jo m'allunyava de les evidències convencionals que il·luminen superficialment la vida social, em vaig adonar que m'escapava de mi mateix. A cada esglaó que baixava, notava que s'anava descobrint en mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja no m'obeïa. I quan vaig haver d'aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s'obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d'on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida. (El subratllat és nostre).

Així doncs, aquesta energia vital que ens ve de lluny i que s'escapa al nostre control és la que, tanmateix, ens fa ser allò que som i ens fa fer allò que fem, tot respectant la nostra llibertat.

Però, escoltem també a Bergson que ens comenta aquest impuls que ens ve del fons:
Els grans homes de bé, i més específicament aquells que amb el seu heroisme inventiu i senzill han obert nous camins a la virtut... per més que estiguin en el punt culminant de l'evolució, són els qui estan més a la vora dels orígens i tornen perceptible a la nostra mirada l'impuls que ve del fons. Considerem atentament aquests homes, intentem experimentar simpàticament allò que ells experimenten, si és que volem penetrar per un acte de intuïció fins el principi mateix de la vida. Per a penetrar el misteri de les profunditats, a vegades fa falta aspirar al cim. El foc que està en el centre de la terra només apareix al cim dels volcans.

I continua dient-nos Bergson: ... altres cavaran, s'endinsaran més profundament... Sota aquestes alegries i aquestes tristeses de la vida que poden en última instància traduir-se en paraules, captaran quelcom que ja no té res en comú amb la paraula: certs ritmes de vida i de respiració que són més interiors a l'home que els seus sentiments més interiors.

Sabem i acceptem que la naturalesa física segueix les normes que li han estat imposades i mirem de respectar-les perquè ens hi juguem la salut i la vida. En canvi, no tenim tan present que la naturalesa espiritual també té unes normes i que, per inconsciència, sovint en prescindim... però, llavors què passa? Que la petita llavor que s'havia de convertir en un gran arbre que dóna fruit, (Mt 13, 31-32.) es queda en un simple arbust... per no dir, en una mala herba: en el jull que es barreja amb el blat. (Mt 13, 24-30).

És cert que podem fer el que vulguem... però si trenquem el fil umbilical que ens uneix amb Déu llavors l'energia vital que hem rebut en potència no arribarà al seu complert desenvolupament, a la plenitud de l'ésser. Ara bé, aquesta facultat d'escollir entre una cosa o una altra, entre el bé i el mal, és un esbós de llibertat... la plena llibertat és referència a la transcendència. És, per tant, adhesió al bé. Ser home és llibertat i referència a Déu. Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l'home és l'ésser referit a Déu. Jaspers.

La veritable llibertat es consolida amb la plena adhesió al bé. Déu és amor, Déu és llum, diu l'Escriptura. 1Jo. La llibertat és la porta que dóna pas a la vida. La paradoxa és la següent: L'home té llibertat per escollir el mal i també el bé, però en el moment que es decanta pel mal, deixa de ser lliure o més ben dit: perd la llibertat. La vertadera llibertat fa possible l'existència entesa amb paràmetres d'eternitat.


dijous, 6 de desembre del 2018


6 – BRINS DE PARAULA

LA INTENCIÓ I LA DECISIÓ

Recordem que, en aquestes reflexions, ens interessa més allò que és l'home que no pas allò que fa l'home... El Mestre Eckhart ens diu: La gent mai no hauria de pensar tant en allò que ha de fer; hauria de meditar més aviat sobre allò que són. Doncs bé, si la gent i les seves maneres fossin bons, les seves obres podrien resplendir molt. Si tu ets just, també les teves obres són justes.

Segueix dient: Que no es pretengui fonamentar la santedat en l'actuar; la santedat s'ha de fonamentar en l'ésser, perquè les obres no ens santifiquen a nosaltres sinó que nosaltres hem de santificar les obres. Per santes que siguin les obres, no ens santifiquen en absolut com a obres, sinó perquè som sants i posseïm l'ésser...

I continua: Aquells que no tenen gran l'ésser qualsevol obra que facin, no donarà resultat. Has de saber pel que hem dit que un ha de posar tot el seu interès en ser bo i no tant en allò que fa o en l'índole o caràcter de les seves obres, sinó en com és el fonament de les seves obres.

Com a anècdota direm que el famós psicòleg Erich Fromm es va inspirar en el Mestre Eckhart per escriure el seu conegut llibre: Ser o Tener.

Aquesta doctrina del Mestre Eckhart coincideix amb la de Pau quan diu: Si repartís tots els meus béns als pobres... però no estimés, de res no em serviria. 1C 13,3.

Per això, antigament els mestres de la vida espiritual donaven molta importància a “la puresa d'intenció” i la recomanaven com l'acte primer que s'havia de fer, en llevar-se, al començar el dia. I és que si la intenció no és correcta les obres que fem tampoc no ho seran, fins i tot deixaran de ser allò que aparenten.

La intenció és un dels valors nuclears de l'existència humana. Som éssers intencionals. Jaspers.
Podríem destacar, a més de la intenció, els següents valors fonamentals: La reflexió, l'acceptació, la fe, la intenció, la decisió, l'actitud i l'acte. I tot això com a fruit de la llibertat que neix com a resposta (responsable) de l'energia vital que hem rebut. Som éssers donats. R. Guardini. Una energia amagada en l'interior del més íntim de nosaltres mateixos, Bergson – Agustí. però sempre a punt d'esdevenir conscient i efectiva, a mesura de la nostra fidelitat a l'ésser rebut.

Hem anomenat la reflexió. Aquí l'entenem com l'acte de prendre consciència de la vida, d'aquella vida amagada amb Crist en Déu. Col 3,3. i que, en la maduresa, es converteix en intuïció. Aquella intuïció que denota una connivència amb la realitat i que fa possible la decisió.

Escoltem unes paraules de Jaspers referents a la decisió i a la reflexió: La decisió existeix només per la il·luminació que sorgeix de la reflexió. I parlant del saber fonamental diu: La resposta al misteri de la vida... no ens és donada a través d'un coneixement, sinó que, per molt estrany que resulti, prové d'una decisió. Aquesta decisió és la fe... La fe és la llum que ens posa en contacte amb la Realitat. Aquests dos textos de Jaspers no es contradiuen, ja que parla de dos nivells de coneixement. La fe és també coneixement, però un coneixement que no neix d'un impuls cec, sinó d'una presa de consciència: una reflexió, la qual dóna peu a una nova llum. La llum pròpia del nou ésser. P. Tillich. I aquesta nova llum és la que prové de la decisió: del cor net. No és, per tant, fruit de l'especulació racional. Quan el creient accepta de cor la Realitat, aquesta li obre els seus secrets.

Així doncs, la decisió és l'acte en el qual es manifesta l'energia vital i que esdevé fe i llum en aquell que opta per creure.
I la intenció és, en aquest context, sinònim de desig. Diu Teilhart de Chardin que així com no podem estar un moment sense respirar, de semblant manera no estem un moment sense desitjar quelcom, conscientment o inconscient. Sempre que ens disposem a fer quelcom estem empesos per un desig, una intenció.

La intenció és com allò que qualifica els nostres actes i, al mateix temps, ens fa ser allò que en realitat som: Si estimes terra ets terra, si estimes Déu.. ets déu.. Agustí.

No està de més, recordar que Jesús va dedicar una part del seu sermó de la muntanya a parlar del judici: No judiqueu, i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats. Mt 7,1-2. Per tant, hem de tenir molta cura a no fer un judici sobre les intencions dels altres.

Fàcilment interpretem la intenció amb què l'altre o els altres diuen o fan alguna cosa, sobretot quan d'una manera especial ens ateny personalment. La manera com tenim d'interpretar les paraules i les accions dels altres és com la marca de fàbrica que ens identifica
N'hi ha que, de primer moviment, interpreten negativament les intencions de l'altre o dels altres. Altres, al contrari, tendeixen a jutjar-les positivament. En tot cas, no jutjar-les sembla l'actitud més adequada.

M'ha semblat veure, en els transcurs dels llargs anys de la meva vida i en els llocs molt diversos on he viscut, que del fet d'interpretar negativament o positivament les intencions dels altres depèn, en molta part, el benestar o el malestar personal. Fins i tot el trencament d'amistats i formes de vida, poden ser causats per la interpretació que fem de les paraules o dels fets de l'altre. Hem de pensar que la vida de cada ésser humà és un misteri.