8 – LA PLENITUD DE L`ESSER HUMÀ

El llenguatge espiritual o simbòlic és el llenguatge propi de les coses de l’esperit. Per tant, quan es llegeixen i interpreten “literalment” els anomenats textos sagrats es deforma la veritat.

Quan ens col·loquem en el món de l’esperit, entrem en el món de l’eternitat. L’eternitat viscuda en el temps. Optem pel silenci de les nostres certeses habituals; deixem la riba per anar a fons en el mar immens de la vida...

De semblant manera que sant Tomàs diu que la fe es troba més enllà de les formes doctrinals, podem dir que la religió es troba més enllà de les religions. La paraula està més enllà dels conceptes. Malauradament i degut a la rutina i el temps la religió de la paraula s’ha convertit en la religió del llibre. Panikkar

Hem confós el concepte amb la paraula. Però, la lletra mata, és l’esperit el qui dóna vida, diu Pau. Hem assimilat el vestit amb el cos; les formes culturals amb l’essència de la vida i, a l’hora de portar a terme una renovació religiosa ho fem posant un pedaç de roba acabat de teixir en un vestit vell, hem posat vi nou en bots vells...  Cf. Mt 9,16-17. Ara bé, el vi nou s’ha de posar en bots nous, diu Jesús. Si no tenim clara quina és la naturalesa de la vida espiritual, totes les formes noves que inventem seran com pedaços incoherents... I la coherència en aquest món de l’esperit és essencial per poder assolir i viure la veritat.   

La voluntat segueix aquella veritat que li proposa l’intel·lecte. El creient actua d’acord amb el seu nivell de consciència, des del qual, fa possible un determinat valor ètic i espiritual dels seus actes.

El llenguatge que s’ha fet servir en el si de la nostra cultura religiosa, ha format -o deformat- durant segles i fins el dia d’avui la consciència del poble fidel... Aquest llenguatge ha propiciat una manera d’entendre les coses com si fos l´única acceptable per al bon comportament.

Hem de canviar el llenguatge. En el món de l’esperit el valor “quantitat” ha de donar pas al valor “qualitat”. Les coses es valoren per la seva qualitat no per la quantitat. Així, per exemple, la paraula universal o catòlic no vol dir que tot el món hagi de pensar igual, sinó que cada individu, cada persona tingui o aspiri arribar a la plenitud de l’ésser.

Un altre exemple. Agustí, parlant de la Trinitat, diu: “Aquell que enumera s’equivoca”. De manera semblant Panikkar diu: Déu no és ni “un” ni “tres”. No és qüestió de números. L’U no és un número... és l’expressió de la unitat i per tant la seu de la intel·ligibilitat.  

Déu, l’Home i el Món no són ni un, ni dos, ni tres. No hi ha tres coses, ni tampoc una de sola. Hi ha una relativitat radical, una interconnexió irreductible entre la “Font” del que és, allò que És i el seu propi “Dinamisme”; Pare, Fill i Esperit; el Diví, l’Humà i allò Còsmic; la Llibertat, la Consciència i la Matèria... La realitat és trinitària. Per tant, els humans, tots, formem part, estem dins d’aquesta única realitat trinitària. No n’estem fora. No som una altra cosa... Malgrat tot, la individualitat i la personalitat de cadascú no solament resta en peu, sinó que és necessària per a la unitat del Tot.

7 – LA PLENITUD DE L’ÉSSER HUMÀ

Els dogmes són formes conceptuals a través de les quals les institucions religioses expressen doctrinalment la seva fe. Però, la fe, com diu sant Tomàs, es troba més enllà de les formes.

Una de tals formes més conegudes i al mateix temps més enigmàtiques de la nostra religió és la que s’anomena Santíssima Trinitat.

Ara bé, segons la intuïció de Panikkar fonamentada en la tradició i en l’estudi de les religions en general, la Trinitat deixa de ser un dogma abstrús per convertir-se en l’experiència humana primordial. La qual cosa evoca una nova manera d’entendre la religió i de viure la fe.     

Sense deixar d’esmentar la Trinitat immanent: Pare, Fill i Esperit Sant, l’autor posa l’atenció en la Trinitat transcendent: Déu, Home Cosmos i que ell anomena Trinitat cosmoteàndrica.

No parla, per tant, d’aquella doctrina incomprensible per la raó i de poca o nul·la   incidència en la vida pràctica, sinó d’aquella visió espiritual que forma part de la vida i que té incidències en els actes i en la manera d’ “enraonar”, de pensar i de reflexionar del creient.

Evoca una idea més humana i, paradoxalment, també més divina i que implica no solament una adhesió intel·lectual, sinó una acció social i una actitud personal de relació amb els altres i amb  el món material. La Trinitat es troba en el mateix cor del que és real.  

Segons aquesta manera de pensar, l’actitud del creient envers Déu és completament diferent. Ens indica que formem part de la divinitat: som fets parçoners de la naturalesa divina, ens diu sant Pere  2P 1,4. sense perdre res de la humanitat... Això no és panteisme. Per al panteisme tot és Déu. En canvi, segons la intuïció de Panikkar: tot és diví: Déu, l’Home i el Cosmos, però cadascú amb la seva pròpia autonomia...   

El punt de partida per a l’exposició del que es vol dir, diu Panikkar és, evidentment, l’experiència personal, cristal·litzada després en una certa formulació.

La intuïció neix de l’experiència percebuda en les profunditats de la consciència en el context cultural de la pròpia tradició:  

Ara bé, tant l’experiència com, encara més, la formulació no es poden desentendre de les fonts que les han alimentat. Aquestes fonts són aquelles tradicions de la humanitat que ens han estat donades a conèixer.

L’actitud pròpia del lector és la d’escoltar a algú que ens vol fer partícips de la seva experiència personal. Cal escoltar-lo amb llibertat i responsabilitat. Ningú no pot deixar en mans d’un altre el seu destí. Només el podem deixar en mans de Deu...

Aquí hauríem de recordar de nou que el llenguatge “místic” és el llenguatge simbòlic, no el literal. En el context espiritual les paraules no són signes convencionals, sinó símbols nascuts de l’empatia amb la naturalesa de la realitat i de la vida. En aquest nivell de consciència no és la quantitat, sinó la qualitat, el valor que dóna sentit a les paraules que es fan servir.   

Els humans ens comuniquem a través del llenguatge. . Cal però saber llegir i copsar el sentit de les paraules d’acord amb el context en el qual foren escrites o dites. Per entendre el sentit literal de les paraules calen coneixements; per copsar el sentit simbòlic és necessària la puresa de cor; dit amb altres paraules: és necessari gaudir d’un nivell superior de consciència. El sentit literal fa referència a les coses materials; el sentit simbòlic a les espirituals.

6 – LA PLENITUD DE L’ÉSSER HUMÀ

Parlem de la plenitud de l’ésser humà i de la naturalesa d’aquesta plenitud. I allò que trobem com l’element que sustenta tot el conjunt de l’ésser humà no és una substància sinó una relació. L’home és un ésser relacional. No hi ha un jo sense un tu. Ni Déu sense l’Home ni l’Home sense Déu,

En aquest Tu apareix Déu i el Món. Un Déu més enllà dels conceptes i un Món més enllà de les coses que estan en el món.

Aquí volem recordar la intuïció de Panikkar que ell anomena: Trinitat cosmoteàndrica i que és Déu, Home, Cosmos i que proposa com experiència humana primordial. En aquesta experiència trinitària hi trobem la plenitud de l’ésser humà.

Parlem de relació. Però, ens hem de preguntar com ha de ser aquesta relació...

Seguint la terminologia de Buber diríem: l’altre no solament és un allò, un objecte, sinó un Tu, una persona que forma part del meu jo. Buber ens parla de dues paraules primordials: la que fa referència al Tu i la que fa referència a l’allò... l’home pot contemplar la naturalesa simplement com un objecte o bé com formant part de la seva experiència humana original. Això últim requereix maduresa. No és fàcil. En aquest sentit podem entendre les paraules d’Emerson quan diu que hi ha gent que no han vist mai el sol. Les nostres relacions amb el altres i amb les coses, sovint no creen empatia... mantenim una distància, un solipsisme.  

Així doncs, dèiem que l’home no està sol. Hi ha també el món i hi ha Déu... Escoltem les paraules de M. Buber:  Només qui creu en el món pot tenir quelcom a veure amb ell; i si s’hi dóna, no podrà restar sense Déu. I continua dient: Si estimem aquest món real que mai no es deixarà dissoldre, si l’estimem realment amb tot el seu horror, si gosem abraçar-lo amb els braços del nostre esperit, aleshores les nostres mans es trobaran amb les mans que el subjecten.

No conec un “món” ni una “vida en el món” que arribin a separar algú de Déu... Qui es dirigeix veritablement al món, es dirigeix a Déu...  

Si volem tenir una imatge plena de l’ésser humà no podem prescindir ni del món ni de Déu.

Sovint en referim a Déu com l’objecte conceptual dels nostres estudis, opinions i creences i al món com objecte d’estudi científic, de domini, fins i tot de manipulació, sense l’amor i el respecte que es mereixen, ja que no cerquem un Tu sinó un allò...

Seguirem reflexionant sobre aquest tema. I perquè creiem que és bo exposar les coses dins del context cultural en el qual hem crescut i viscut, tindrem en compte principalment les intuïcions de R. Panikkar, fruit de la seva experiència personal.