LA LLIBERTAT INTERIOR

Parlem ara de la llibertat interior. La llibertat és aquella propietat humana que tothom reivindica i que, malgrat tot, sovint, esdevé una fita que encara no hem aconseguit, tot i que, el fet de ser lliures personalment, només depèn de nosaltres. Glossant a Joan podríem dir que: aquell que diu que és lliure del tot, menteix. 1 Jo 1,8 – 2,4.

 

A aquesta llibertat de la qual volem parlar li afegim el qualificatiu d’interior per diferenciar-la d’altres formes de llibertat més conegudes, com les que fan referència als altres o a les estructures de poder, per exemple. La llibertat interior o personal la pot tenir aquell que està dins d’un presó i al revés, alguns que estan a fora i viuen en llibertat poden ser esclaus de si mateixos.

 

La llibertat interior és el distintiu de l’ésser humà. El dinamisme propi dels animals és l’instint. En els humans allò que fa possible créixer com a persones i desenvolupar correctament la pròpia vida humana és la llibertat. Jaspers defineix l’ésser humà com a subjecte de possibilitats des de la llibertat. Sabem per experiència que no està tot fet. En néixer rebem, amb la vida, la possibilitat de ser semblants a Déu.

 

La paradoxa està en el fet que també la llibertat se’ns ha donat com a possibilitat. Per això, la tasca dels humans aquí i ara és la d’arribar a ser lliures per a poder desenvolupar el desig latent de vida plena que hi ha en nosaltres i fer-lo realitat.

  

Això està a les nostres mans. Amb altres paraules: amb la vida que se’ns dóna rebem el desig d’arribar a la plenitud d’aquesta vida. I es tracta de fer realitat aquest desig. És un desig latent que a poc a poc i amb els anys s’ha de fer més conscient i, si som fidels a aquesta crida que ens ve del fons del cor, podrem arribar a fer-lo realitat. Fidelitat a nosaltres mateixos seria, doncs, la consigna que tots hauríem de tenir. Però, hauríem d’afegir: que sigui una fidelitat sense engany. Es tracta d’una fidelitat que superi el que ara en aquests moments de la nostra vida pensem de nosaltres mateixos. I amb això veiem la importància de la veritat, que és també una de les virtuts fonamentals. Recordem com Jesús va definir Natanael, un dels seus futurs deixebles.com un home sense engany. Jo 1,47. I en un altra indret ens recorda que la veritat ens farà lliures. Jo 8,32.

   _____________________________

 

Quan s’arriba al capdamunt de la muntanya i es viu en el cim de la maduresa humana i en un nivell de consciència superior, es pot dir que es torna a viure de l’instint. Però, d’un instint superior. El primer instint, l’instint primitiu, és fruit de la necessitat; en canvi, l’instint superior és mogut per la intuïció. Una intuïció que és senyal d’empatia amb la realitat.

 

En aquest nivell, fe i coneixement vénen a dir el mateix. Posem algun exemple per explicar aquesta experiència espiritual. És el cas del conegut psiquiatra K.G. Jung. Un dia li van preguntar: Vostè creu en Déu? I ell va respondre: no hi crec, el conec. De fet, això coincideix amb la definició de la fe que en fa la carta als hebreus, segons la traducció de la BCI: Creure és conèixer realitats que no veiem. He 11,1. St. Teresa d’Àvila en la seva vida escrita per ella, diu quelcom semblant.

 

Hi ha un fons en nosaltres que se’ns escapa, tot i que en certa manera el toquem o l’intuïm. Escoltem què ens diu Teilhard de Chardin: Doncs així, potser per primera vegada en la meva vida (jo, que se suposa que medito cada dia) vaig prendre la llàntia i, abandonant la zona en aparença clara de les meves ocupacions i de les meves relacions quotidianes, vaig davallar al més íntim de mi mateix, cap a l’abisme profund des del qual sento emanar confusament el meu poder d’acció. Ara bé, a mesura que jo m’allunyava de les evidències convencionals que il·luminen superficialment la vida social, em vaig adonar que m’escapava de mi mateix. A cada esglaó que baixava, notava que s’anava descobrint en mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja no m’obeïa. I quan vaig haver d’aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s’obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d’on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida.   

 

En els primers anys de la nostra vida, quan encara estem a les primeres etapes d’aquest camí humà, no arribem a copsar ni a viure plenament la seva densitat espiritual i en conseqüència, mai acabem d’estar del tot satisfets. I és que, si no tinguéssim aquest desig de plenitud com una realitat amagada dins nostre, no la trobaríem a faltar.

 

La nostra vida és vida divina i humana a la vegada. L’hem rebuda, però com a possibilitat. El nostre destí és viure-la en plenitud. I si és el nostre destí vol dir que també és la nostra tasca a realitzar i que ho podrem fer gràcies a la llibertat, la qual també se’ns ha donat com a possibilitat. Un cop arribats aquí podríem dir glossant l’Evangeli: sigues lliure i la resta se’t donarà de més a més. Mateu ho diu així: Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i totes les altres coses se us donaran de més a més. Mt 6,33.

 

LA NATURALESA DE LA VIDA ESPIRITUAL

De la vida dels sentits no cal parlar-ne perquè tots sabem més o menys com funciona. De totes maneres, hauríem de tenir present que si gaudim d’un més alt nivell de consciència podrem millorar la qualitat de la vida dels sentits.

 

De la naturalesa de la vida intel·lectual i de la raó: memòria, enteniment i voluntat, també coneixem el seu dinamisme, en general, encara que el concepte de memòria s’ha anat degradant amb el temps, limitant la seva funció a la facultat de retenir i repetir allò que s’ha llegit. Autors com sant Agustí o Bergson tenen un concepte molt més ric i profund de la memòria, identificant-la amb la consciència. És lamentable el descrèdit de la memòria per part de la docència i de la catequesi, ja que, aquest menyspreu ha empobrit la densitat intel·lectual del poble.  

Un nivell alt de consciència també ens fa més intel·ligents. Només amb la mera erudició, per extensa que sigui, no basta per conèixer la veritat. Es pot trobar gent molt erudita i poc intel·ligent. Recordem una vegada més aquella dita de Heidegger: Aquell que escriu molt és senyal que no té res essencial a dir.    

 

Per altra banda hem d’observar que algunes paraules que fan referència al nivell intel·lectual de l’ésser humà han rebut en el transcurs de la història i segons diferents autors, diversos significats. De tal manera que paraules com raó, intel·lecte, ment... les podem col·locar, segons el significat que li dóna l’escriptor, en la dimensió intel·lectual o en la dimensió espiritual. Autors com Plotí, Mestre Eckhart, sant Francesc de Sales, K. Jaspers, i els mateixos textos bíblics, donen a les paraules raó, coneixement o intel·lecte, una dimensió espiritual. Es tracta d’una intel·ligència que neix de la voluntat, quan aquesta s’adhereix a la Voluntat de Déu.

 

Paraules com raó o intel·lecte pertanyen al segon nivell: l’intel·lectual, quan són els actes  com l’estudi, la lectura, l’observació, les conferències, etc., els que ens fan créixer en  coneixement. En canvi, en el tercer nivell: l’espiritual són les actituds  les que ens donen més llum i clarividència. Així veiem com Jesús diu: benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. no diu els qui llegeixen, sinó els nets de cor. Un altre exemple és el del profeta Isaïes quan diu: Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Aquest coneixement també és un coneixement espiritual, no purament intel·lectual.

 

Quan es parla de “vida espiritual”, generalment s’identifica amb uns actes específics com l’oració, la meditació, els sagraments... Però la naturalesa de la vida espiritual en la seva essència és virtut.

Ara bé, a la virtut se li han donat molts noms... Aquests noms representen les formes d’expressió a través de les quals manifestem el que som i com pensem.

De tots aquests noms en podríem destacar alguns, d’acord amb la tradició... Recordem les virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança o els anomenats transcendentals: unitat, veritat, amor. Afegiríem amb traducció lliure, les virtuts anomenades filles de la llum, com autenticitat, fidelitat i sinceritat. També podríem recordar que a semblança del Sol som energia, llum i calor, és a dir: voluntat, coneixement i amor.

 

Si busquéssim una sola paraula, que les resumís totes, podríem dir que tot consisteix en fer el bé. Així Plató tenia la bondat com el principi fonamental de la filosofia. I la Sagrada Escriptura a la qual li fem dir tantes coses, també ens diu, per exemple: Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui. Ac 10, 34-35. Així, doncs, fer el bé és l’única cosa que Déu ens demana. Tota allò altre que puguem afegir és comentari o expressió.

 

Hi ha altres manifestacions del món de la virtut que podríem recordar d’una manera especial. Són: la intenció, el desig, la llibertat, l’acceptació, la fe...   

 

Comencem per la intenció. La intenció és allò que té el poder de donar a tot el que fem una qualitat determinada, bona o no bona. En aquest sentit, intenció i desig són com dos aspectes d’una mateixa actitud. I del desig hem de dir que sempre desitgem quelcom. No podem estar un moment sense desitjar. És com la respiració de l’ànima, en siguem  conscients o no. Per tant, és important conèixer la qualitat i rectitud de les nostres intencions i desigs per saber si les nostres accions són filles de la llum o de la foscor. Per saber si la nostra acció és fruit del desig de posseir egoísticament quelcom o d’una relació altruista i veritablement humana amb els altres i amb les coses.    

LA NATURALESA DE LA VIDA ESPIRITUAL

De la vida dels sentits no cal parlar-ne perquè tots sabem més o menys com funciona. De totes maneres, hauríem de tenir present que si gaudim d’un més alt nivell de consciència podrem millorar la qualitat de la vida dels sentits.

 

De la naturalesa de la vida intel·lectual i de la raó: memòria, enteniment i voluntat, també coneixem el seu dinamisme, en general, encara que el concepte de memòria s’ha anat degradant amb el temps, limitant la seva funció a la facultat de retenir i repetir allò que s’ha llegit. Autors com sant Agustí o Bergson tenen un concepte molt més ric i profund de la memòria, identificant-la amb la consciència. És lamentable el descrèdit de la memòria per part de la docència i de la catequesi, ja que, aquest menyspreu ha empobrit la densitat intel·lectual del poble.  

Un nivell alt de consciència també ens fa més intel·ligents. Només amb la mera erudició, per extensa que sigui, no basta per conèixer la veritat. Es pot trobar gent molt erudita i poc intel·ligent. Recordem una vegada més aquella dita de Heidegger: Aquell que escriu molt és senyal que no té res essencial a dir.    

 

Per altra banda hem d’observar que algunes paraules que fan referència al nivell intel·lectual de l’ésser humà han rebut en el transcurs de la història i segons diferents autors, diversos significats. De tal manera que paraules com raó, intel·lecte, ment... les podem col·locar, segons el significat que li dóna l’escriptor, en la dimensió intel·lectual o en la dimensió espiritual. Autors com Plotí, Mestre Eckhart, sant Francesc de Sales, K. Jaspers, i els mateixos textos bíblics, donen a les paraules raó, coneixement o intel·lecte, una dimensió espiritual. Es tracta d’una intel·ligència que neix de la voluntat, quan aquesta s’adhereix a la Voluntat de Déu.

 

Paraules com raó o intel·lecte pertanyen al segon nivell: l’intel·lectual, quan són els actes  com l’estudi, la lectura, l’observació, les conferències, etc., els que ens fan créixer en  coneixement. En canvi, en el tercer nivell: l’espiritual són les actituds  les que ens donen més llum i clarividència. Així veiem com Jesús diu: benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. no diu els qui llegeixen, sinó els nets de cor. Un altre exemple és el del profeta Isaïes quan diu: Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Aquest coneixement també és un coneixement espiritual, no purament intel·lectual.

 

Quan es parla de “vida espiritual”, generalment s’identifica amb uns actes específics com l’oració, la meditació, els sagraments... Però la naturalesa de la vida espiritual en la seva essència és virtut.

Ara bé, a la virtut se li han donat molts noms... Aquests noms representen les formes d’expressió a través de les quals manifestem el que som i com pensem.

De tots aquests noms en podríem destacar alguns, d’acord amb la tradició... Recordem les virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança o els anomenats transcendentals: unitat, veritat, amor. Afegiríem amb traducció lliure, les virtuts anomenades filles de la llum, com autenticitat, fidelitat i sinceritat. També podríem recordar que a semblança del Sol som energia, llum i calor, és a dir: voluntat, coneixement i amor.

 

Si busquéssim una sola paraula, que les resumís totes, podríem dir que tot consisteix en fer el bé. Així Plató tenia la bondat com el principi fonamental de la filosofia. I la Sagrada Escriptura a la qual li fem dir tantes coses, també ens diu, per exemple: Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui. Ac 10, 34-35. Així, doncs, fer el bé és l’única cosa que Déu ens demana. Tota allò altre que puguem afegir és comentari o expressió.

 

Hi ha altres manifestacions del món de la virtut que podríem recordar d’una manera especial. Són: la intenció, el desig, la llibertat, l’acceptació, la fe...   

 

Comencem per la intenció. La intenció és allò que té el poder de donar a tot el que fem una qualitat determinada, bona o no bona. En aquest sentit, intenció i desig són com dos aspectes d’una mateixa actitud. I del desig hem de dir que sempre desitgem quelcom. No podem estar un moment sense desitjar. És com la respiració de l’ànima, en siguem  conscients o no. Per tant, és important conèixer la qualitat i rectitud de les nostres intencions i desigs per saber si les nostres accions són filles de la llum o de la foscor. Per saber si la nostra acció és fruit del desig de posseir egoísticament quelcom o d’una relació altruista i veritablement humana amb els altres i amb les coses.    

 

UNA MIRADA AL MÉS ENDINS                               

Paraules i pensaments. 

Paraules i pensaments sobre la vida. Però, quina vida? Podem parlar de la vida dels sentits, de la vida intel·lectual o de la vida de l’esperit. Aquestes són les tres dimensions de l’ésser humà de les quals parlen alguns pensadors.

Volem parlar aquí de la vida de l’esperit. A aquesta vida també l’anomenem vida interior, malgrat que, d’acord amb alguns autors com P. Tillich o Merleau-Ponty, “vida interior”, en aquest context, és una expressió inadequada,  ja que en la vida de l’esperit els conceptes d’espai i temps no tenen sentit... passa, però, que dins del llenguatge simbòlic al qual estem acostumats, aquesta expressió ens ajuda... i es fa imprescindible i, de fet, els grans autors la fan servir.

Sempre que parlem d’algun aspecte de la vida humana en parlem des d’una perspectiva concreta, des d’un punt de vista que és el lloc on ens ubiquem nosaltres, espiritualment parlant. Aquest lloc és el nivell de consciència en el qual vivim i des del qual pensem i parlem.

 

Si aquells pensadors a qui escoltem o llegim viuen en un nivell de consciència superior al nostre, difícilment els entendrem i el més segur és que donem un sentit diferent a les seves paraules. Això passa amb els Evangelis. Aquests escrits que molts cristians saben de memòria... ¿diuen el que nosaltres (i la nostra institució religiosa) pensem que diuen? ¿No passa, més aviat, allò que va dir Jesús als seus deixebles parlant de la gent en general: miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen?  Mt 13,13.

 

En realitat (és una impressió personal) quan escoltem l’Evangeli, és com si “sentíssim tocar campanes”. La seva ensenyança queda lluny de la nostra manera d’entendre i de celebrar la fe i de viure la religió.  

Hauríem de recordar algunes nocions bàsiques sobre la naturalesa de la vida. Hi ha dos elements a tenir sempre en compte. Són: el contingut essencial i les formes d’expressió. Val a dir: la vida i l’expressió de la vida, la fe i l’expressió de la fe, l’amor i l’expressió de l’amor, els actes i les actituds...

Generalment ens quedem en les formes, en els actes... Així, quan es parla de renovació i s’intenta superar les maneres anacròniques d’expressar la fe, el nostre pensament i les nostres preocupacions es limiten al nivell de les formes: el vestit segons l’expressió de Jesús... Mt 9.16.

 

En les narracions dels Evangelis, algunes anomenades miracles, hi veiem i així ho considerem, actes que Jesús va fer, i és que llegim literalment uns textos que haurien de ser llegits simbòlicament, ja que es tracta d’escrits espirituals... i el llenguatge propi d’aquells escrits és el simbòlic i el llenguatge simbòlic es refereix a les actituds...  

Repetim: En els moments actuals en els quals tots busquem una altra manera més sana i coherent de viure i de practicar la religió, els qui hi estem interessats... serà bo tenir en compte el contingut essencial de la fe i no quedar-nos només en les formes i maneres externes de viure-la i de celebrar-la.

  

I això fa necessari veure les coses des d’un nivell superior de consciència. Alguns pensadors sembla que ho veuen així. Per exemple R. Panikkar en un moment dels seus escrits, diu el següent: això que diem només es pot comprendre des del “tercer ull”. És a dir: des del tercer nivell de coneixement, segons l’escola de sant Victor, a la qual ell fa referència alguna vegada. I Marià Corbí posa per títol a un dels seus llibres, el següent: “Paraules des del silenci”. No diu paraules sobre el silenci, sinó des del silenci...

 

No podrem comprendre els Evangelis si no ens posem en la mateix altura espiritual dels savis i profetes que els van escriure.

Si no tenim en compte això, pot passar que el llenguatge que, en principi, és l’eina que ens ajuda a conèixer i entendre allò que ens diuen els altres i a relacionar-nos amb ells, es torni l’obstacle que ens en separi i ens n’allunyi encara més. I això és el que està passant, malgrat els esforços i la bona voluntat d’alguns d’aquest món espiritual o religiós.

 

Sovint ens passa, però, que no sabem ben bé quina cosa volem dir quan parlem de llenguatge simbòlic. El llenguatge simbòlic no és un llenguatge figurat sense contingut real...  Quan el context des del qual parlem és la vida espiritual, el llenguatge simbòlic es refereix a coses del món espiritual tan reals (o més) que les coses que en diem materials o físiques, a les quals ens referim amb un llenguatge que en diem literal... El llenguatge simbòlic es refereix a la intencionalitat dels nostres desigs i esperances.

 

Cada text va acompanyat del seu context. El context propi de la vida espiritual és el contingut essencial de la vida. El llenguatge conceptual, intel·lectual, fa referència a les formes d’expressió. Que és el context en el qual solem viure i parlar. 

Això ho deixarem aquí i ja ho seguirem amb altres escrits si la salut ens ho permet.