22

EXPERIÈNCIA I FORMULACIÓ

Quan es va a fons en el treball de reflexió es llimen moltes diferències existents en les diverses opinions i pensaments del món actual, es relativitzen moltes posicions dogmàtiques, perquè es troba en el fons una confluència astoradora amb el món tradicional de les religions, i amb el secular de la modernitat.

 

Tancar-se dins de la pròpia ideologia és tancar-se a la veritat. Hem de saber escoltar aquells que no pensem com nosaltres. Si es va a fons en el pensament és possible un diàleg fecund. No es tracta de conviure dins d’una amalgama eclèctica d’espiritualitats, però sí el d’estar oberts a la petita espurna de veritat que ens puguin oferir els altres. Hem de ser humils: els homes podem ensenyar poc als altres, però podem aprendre molt dels altres.

 

La paràbola del fariseu i el publicà és instructiva al respecte: A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven tots els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà (cobrador d’impostos). El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo”.

Però, el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: “Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador”.

Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.  Lc 18, 9-14.  

 

En la pràctica tots tenim, conscientment  o  inconscientment, un “mite” que dirigeix la nostra “opció fonamental” i que podem anomenar “la nostra veritat” i que fa que siguem el que som com a individus i com a persones en aquests moments de la nostra vida.

En realitat, però, som incapaços de jutjar-nos a nosaltres mateixos. Hauríem de ser humils i dir com sant Pau: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1C 4,4. Escoltem també el que ens diu el profeta Jeremies: No hi ha res més enganyós que el cor: no té remei. Qui és capaç de conèixer-lo? Jo, el Senyor, penetro els cors i examino l’interior dels homes... Jer 17, 9-19.

 

Amb l’actitud de saber escoltar i sense passar-se de savis o de sants, és bo de llegir els llibres que ens poden ajudar a ampliar la nostra mirada I a discernir la llum de les tenebres. L’actitud adequada a l’hora de llegir un autor és important de tenir-la en compte.   

Aquesta és la recomanació de Panikkar amb referència als seus escrits: Confio que el lector capti el que l’escriptura suggereix més enllà de la lletra i se senti inspirat pel que no es diu. 

És bo recordar aquestes paraules del mestre perquè sovint som esclaus de la lletra, i com ja notava sant Pau: la lletra mata, l’esperit en canvi dóna vida. 2C 3,6.

Els escrits són formes externes a nosaltres que no ens han de dominar, sinó que han d’encendre la llum que tenim dins o, més ben dit, la llum que som o podem ser, sabent que  també pot esdevenir al revés: que apaguin la poca llum que ara tenim.

 

Quan es tracta d’escrits espirituals només podem copsar el que diuen amb “el tercer ull”, és a dir, amb un nivell alt de consciència. I recordem el que diu sant Pau: Aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1C 2,13. 

En la lectura hem de saber distingir entre els llibres de divulgació, i els textos dels grans mestres. A part del contingut essencial, propi dels grans mestres, els llibres ens poden influir d’una manera molt diferent. Les paraules de Panikkar poden ser un comentari del que volem dir: Cada lector forma part de la lectura. I cada lectura és una interacció entre l’autor, el text i el lector... hi ha un nexe misteriós... La paraula, encara que sigui l’escrita, posseeix vibracions i ressonàncies poc menys que infinites.

I segueix dient el nostre mestre: si aquest escrits meus tenen la pretensió d’apropar-se a les “profunditats” de Déu, segons l’expressió paulina, ho fa perquè confia en “l’alçada” de l’home. Amb aquestes paraules podem fer referència, de passada, a la seva intuïció de la trinitat radical, ja que posa de relleu la naturalesa humana com a “capaç de Déu” segons l’expressió dels antic teòlegs.

 

I per paradoxal que sembli, l’actitud pròpia enfront d’aquest textos profunds és el silenci.    El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Del silenci primordial va sorgir el logos, va escriure sant Ireneu. El silenci de les nostres pròpies idees i reflexions dóna lloc a la paraula que tenim amagada en el fons del cor des d’un principi de la nostra existència i que hem d’intentar descobrir. En aquest context potser s’entenen millor les paraules de Jesús: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix... qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Mt 16, 24-25. Aquestes paraules es poden  complementar amb les de sant Pau: Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. Gal 2,20.

 

Viurem de veritat quan deixant l’home vell siguem com Jesús crists (enviats) de Déu, ja que, com diu el mateix Pau: En Déu vivim, ens movem i som. Ac 17,28. En definitiva: viurem plenament quan siguem conscients que som part de la trinitat cosmoteàndrica de la realitat.    

 

Si el text que llegim toca de veritat allò essencial de la vida, vol dir que també és actual, és a dir que té en compte el moment històric que estem vivint. No és per tant, un anacronisme encara que se serveixi de paraules pròpies de la tradició. I això és possible perquè el que diu el mestre és a partir de la seva experiència personal: Sempre la teoria autèntica ha nascut d’una praxi temàticament confrontada. La paraula viva és sempre una paraula encarnada. I a partir de la seva encarnació en la praxi prorromp el “logos” el seu discurs alliberador.   

 

Tot això ens ajuda a reconsiderar l’existència com una possibilitat des de la llibertat. Jaspers

 

 

21

EL MÓN INTERIOR

En el fons el que busquem (quan parlem de les coses de l’esperit) a més de créixer en el coneixement de Déu, és posar ordre en el nostre món interior. Tal vegada no en som prou conscients o diem que no ens interessa, però conscientment o inconscientment tots desitgem posar pau en el nostre món interior: el món dels sentiments. Aquí emprem la paraula sentiment en el sentit o com a sinònim d’intuïció, impuls, disposició... com a moviment de l’esperit...

També som conscients que seguim parlant de Déu i de la Trinitat. Es mantenen les paraules tradicionals, però amb un significat diferent. Ara bé, aquest significat nou que es dóna a cada paraula no l’hem d’entendre aïlladament, sinó dins d’un nou context, propi d’un altre moment històric i d’un altre nivell de consciència.

Aquest nou context no comporta trencar amb la tradició i començar de zero... dir això denotaria superficialitat. Sense el passat no podem viure el present a fons.

El nivell superior de consciència és el que ens fa veure les coses d’una altra manera i no es limita a unes noves formes d’expressar les coses, sinó que les veu més a prop des del seu contingut essencial.

Una nova visió genuïna de les coses prové de l’experiència, més que de l’estudi. Així diu Panikkar: El punt de partida per a l’exposició del que es vol dir –parlant de les coses de l’esperit- és l’experiència personal, cristal·litzada després en una certa formulació.

 

I continua dient: Ara bé, tant l’experiència com, encara més, la formulació no es poden desentendre de les fonts que les han alimentat. Aquestes fonts són aquelles tradicions de la humanitat que ens han estat donades a conèixer. Conèixer significa aquí no salament estudiar i apreciar, sinó viure i compenetrar-se amb elles.

 

En un altre indret diu: Sempre la teoria autèntica ha nascut d’una praxi temàticament confrontada. Per això, una mera repetició doctrinal desencarnada de la situació real dels homes no és ni tan sols una “teoria”, no veu la realitat circumdant.

 

Des de dalt de la muntanya es veu el món d’una altra manera. Si ens col·loquem a mitja muntanya, només veurem, del poble que està a baix, la meitat. Des de dalt de la muntanya veurem tot el poble. I cadascú aprecia i valora les coses d’acord amb allò que veu. I no solament les aprecia, sinó que ell esdevé més persona si coneix més... Hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir.

 

També recordem que en les coses de l’esperit la categoria quantitat s’ha de canviar per la de qualitat, tal com diu Bergson i altres pensadors. Així, si vivim en un nivell més alt de consciència, tindrem més qualitat de vida espiritual.

 

Seguim escoltant Panikkar: COM A SÍMBOL, la divinitat representa l’esforç més gran de l’home per descobrir la pròpia identitat confrontant-la amb els límits de l’univers. Això vol dir que la divinitat també forma part de la nostra naturalesa humana. Segueix dient: La divinitat és el símbol del que transcendeix l’ésser humà  i el símbol del que està amagat en la seva essència més profunda. Aquest caràcter paradoxal de la vida és el que sempre hem de tenir en compte a l’hora de formar el nostre coneixement i alimentar la nostra decisió. Actuem la fe, que és una forma superior de coneixement, mitjançant la decisió. Davant dels interrogants que ens presenta la vida, quan pensem en aquests coses, obtenim la resposta, ens diu K. Jaspers, no a través d’un coneixement, sinó d’una decisió.

Vivim en la mesura que som acceptació i resposta des de la llibertat. És a dir: vivim la vida d’acord amb la resposta que donem al do que se’ns ha fet de la vida.

 

En el camí vers la pròpia identitat, l’home troba la divinitat. Mirem, doncs, d’apropar-nos a la intimitat del més íntim de nosaltres mateixos, allà on, segons sant Agustí, trobem Déu.

 

És el lloc on subjecte i objecte formen una sola cosa en la consciència dels humans. És el lloc on es toca la realitat, perquè com diu Schopenhauer: no hi ha cap objecte sense subjecte ni cap subjecte sense objecte. Per posar un exemple del que vol dir subjecte i objecte diríem que nosaltres mateixos som “subjecte” quan pensem i diem el que pensem i som “objecte” quan ens analitzem i ens fem objecte d’estudi. I també, quan el que veiem de la terra entenem que forma part del que som nosaltres. Diu Panikkar: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

 

La realitat és trinitària. La Trinitat permet una idea de Déu més humana i, paradoxalment, també més divina. La Trinitat es troba en el mateix cor del que és real. Es tracta, doncs, de tenir el coratge de viure el misteri trinitari de la realitat. Això és la fe.  

 

Ens hem de deslliurar d’una idea de Déu que ens obligui a menystenir la terra. El dilema o Déu o món és un fals dilema perquè es mou en una abstracció que ha perdut contacte amb la realitat. Ni aquest “Déu”, ni aquest “Món”. 

 

La intuïció cosmoteàndrica no s’acontenta amb detectar la “petjada” de la Trinitat en la “creació” i la “imatge” en l’home, sinó que considera que la Realitat en la seva totalitat és la Trinitat completa, que consta d’una dimensió divina, una altra d’humana i una altra de còsmica. La Realitat mateixa és trinitària.  

 20

UNA COSMOVISIÓ

Intentarem fer conèixer una “cosmovisió” concreta des de la fe: la de R. Panikkar.

Cada pensador té la seva idea nuclear que mira de desenvolupar a través de conferències i escrits que poden ser poc o molt extensos segons el cas.

Una idea central de R. Panikkar és la que ell anomena Trinitat cosmoteàndrica: és la seva visió sobre aquest dogma religiós.   

 

Però abans i com a introducció, exposarem el pensament nuclear de la filosofia de K. Jaspers, amb la fi de situar-nos una mica més en el que podem anomenar la visió fonamental de la vida des de la fe. Ho farem (per ara) molt per sobre. La paraula clau de la filosofia de Jaspers és, en alemany: Das Umgreifende, que es tradueix per l’englobant o el comprensiu.

 

A través d’aquesta idea nuclear Jaspers vol posar uns fonaments sòlids que ens ajudin a comprendre i viure la fe des de la raó, per alliberar-la de la dependència d’una “Revelació” pròpia del món religiós i de l’actitud negativa (ell diu: supersticiosa) d’algunes opinions del món de la ciència respecte de la fe. No va contra la Revelació ni contra la ciència. Va en contra d’una dependència esclavitzant i llosca impròpia de la raó i de la mateixa fe.

 

L’englobant equival a l’ésser. És l’ésser que compren i es manifesta a través del següents modes: existència (dasein), consciència en general, esperit, existència (existenz), món i transcendència.

Veiem aquí dues vegades la grafia “existència” (que en alemany són dues grafies diferents i amb significat diferent: dasein i existenz. Ara bé, les dues es tradueixen per existència). L’existència (dasein) es refereix al fet d’existir en aquest món, de “ser llençats a la vida” segons l’expressió de Heidegger. L’altra grafia: existència (existenz) contempla la vida com a possibilitat des de la llibertat. En aquest sentit és Kierkegaard qui defineix l’ésser humà no com a ésser sinó com a esdevenir: estem destinats a ser... Aquesta és la nostra tasca aquí a la terra.

L’altre mode, el de la consciència en general com a dipositària de la llum que Déu ha posat en cada u de nosaltres i que és la mateixa per a tothom i que anem descobrint en la mesura de la nostra fidelitat al do rebut.

El mode: esperit fa referència a aquesta  llum que es manifesta com a idees i que són reflex de la Veritat eterna.

El món és l’ésser que està fora de nosaltres però que forma part de la nostra vida. El món segons Jaspers no són les coses que veiem. Aquestes coses estan en el món però no són el món. El món és una idea, és, l’ésser del qual també nosaltres en formem una part.  

I finalment la transcendència que és allò en què ens situem, assentem i vers la qual ens referim.

Tots aquests conceptes formen part de la nostra vida espiritual i tenir-los en compte ens pot ajudar a situar-nos per comprendre una mica més la visió de R. Panikkar sobre la Trinitat cosmoteàndrica: Déu, home, cosmos (món).

Panikkar comença la seva reflexió sobre la Trinitat dient que vol presentar una visió de la realitat, no diu sobre un dogma cristià. També diu: la visió trinitària de la realitat no es limita a la concepció que se sol anomenar “cristiana”: és molt més àmplia i universal. La humanitat sempre ha tingut la consciència, més o menys clara, d’un Misteri superior, transcendent o immanent a l’Home. I, en un altre lloc, diu: He trobat la Trinitat pràcticament en totes les religions del món, encara que, naturalment en formes molt variades. La Trinitat es troba en el mateix cor del que és real.

 

En definitiva Panikkar vol parlar d’aquella Realitat que anomenem Misteri.

I, per parlar-ne, empra conceptes rebuts de la tradició i de la saviesa de segles passats, amb una mirada que va més enllà d’una sola cultura. Cal admetre la diversitat de cultures existents en el planeta i, sense caure en el sincretisme, aprofitar la part de veritat de cada una i així formar-se la pròpia cosmovisió.

I, per construir la pròpia visió, Panikkar ha optat per la cultura advaita o adualista. I per això ha descartat el monisme i el dualisme i diu:

El desafiament de l’aproximació adualista a la realitat representa una mutació en els fonaments mateixos de la cultura dominant que ha creat la civilització contemporània, basada en la separació entre el coneixement i l’amor... L’home no aspira només a voler trobar la Veritat, que vol comprendre. L’home aspira també al Bé, que vol encarnar, realitzar. Cal unes “noces sagrades” entre Coneixement i Amor. Un exemple d’aquest desafiament és la visió cosmoteàndrica. Es tracta, doncs, de viure des de la unitat d’aquests dos valors espirituals: el coneixement i l’amor, ja que són dos modes d’una mateixa realitat.

 

Quan llegim els grans pensadors hem de saber matisar el sentit de les seves paraules d’acord amb el context concret en què parlen per entendre bé el seu significat. Així en els paràgrafs següents que exposem, Panikkar diu que la realitat no és formada per tres blocs o nivells, però sí per tres dimensions... Escoltem-lo:

 

Aquesta visió ens diu que la realitat no és formada per un bloc universal indistint –ja sigui diví, espiritual o material- ni per tres blocs o per un món en tres nivells: el món dels Déus (o de la Transcendència), el món dels homes (o de la Consciència), i el món físic (o de la Matèria), com si es tractés d’un edifici de tres plantes.

 

La realitat és constituïda per tres dimensions relacionades les unes amb les altres... és a dir: no solament una no existeix sense l’altra, sinó que totes estan entrelligades inter-in-dependentment.

I acaba dient:

Tant Déu com el Món i l’Home, presos separadament o en “si mateixos”, sense relació amb les altres dimensions de la realitat, són simples abstraccions de la nostra ment.

 

Tinguem present que a mesura que es va llegint el mateix autor, es va entenen més el sentit de les seves paraules... Mirem de posar, en la nostra ment, cada paraula en seu lloc dins del context concret que li correspon.