10

LA INDIVIDUALITAT

La individualitat no és individualisme... és un dels elements a tenir en compte i que forma part de la realitat essencial de la vida... 

 

En la seva primera quaternitat simbòlica Panikkar ens parla del símbol de la terra i del cos

Amb aquests símbols vol analitzar la realitat no des de la perifèria sinó des d’aquells elements més pregons que donen sentit a les formes de vida que tots coneixem i que, sovint acaparen totalment la nostra atenció deixant en l’oblit allò que és essencial.

 

Recordem: els quatre elements que Panikkar considera a través dels quals mostra aquell  misteri humà que es reflecteix en cadascú de nosaltres i ens fa ser nosaltres mateixos... són: terra, aigua, foc i aire.

 

Com humans formem part essencial de la Realitat. Una Realitat amb les característiques que formen el nucli essencial a partir del qual deriven la infinitat de formes que donen color i sentit a la nostra vida de cada dia.

 

A partir del símbol de la terra posa de relleu el cos i el considera no com quelcom accidental que hem rebut, no només com allò que tenim, sinó com allò que som.

 

Això vol dir que tot el que diu Panikkar ho diu a partir de l’ésser no del tenir: som cos i no ens limitem a tenir un cos; som individus i no ens limitem a tenir solament individualitat, som éssers actius i no ens limitem a fer algunes activitats concretes, som terra i no ens limitem a reposar sobre un planeta.

Aquí podríem recordar, per complementar la reflexió, unes paraules de Jaspers sobre el món. Aquest pensador diu que les coses que veiem no són el món; estan en el món, però no són el món. El món, pròpiament parlant, no el veiem. I d’aquest món que no veiem també nosaltres en formem part.   

 

Des d’aquesta perspectiva conclou Panikkar: Fins que no superem la nostra separació de la matèria... mentre fem treballs corporals o “ioga”, només com a exercici tècnic... no ens haurem realitzat com a éssers humans...

 

És important, per assolir la pau i la felicitat, de considerar les coses des d’aquest nivell de reflexió. Per aprofundir en el tema, el nostre mestre, posa com exemple el concepte d’espiritualitat. Avui se’n parla molt, i se’n parla com de l’alternativa a una religiositat enquistada en unes quantes formulacions doctrinals i dogmàtiques: L’espiritualitat té l’avantatge que sobrepassa el tancament de les religions com a territoris separats per fronteres... així veiem que hi ha una espiritualitat de l’amor o del compromís polític, que s’entén a través de les diverses religions.

Però, l’espiritualitat també pot tenir ressons negatius, si se la considera com l’única manifestació de l’esperit, d’un esperit que pot prescindir de la materialitat i del caràcter terrenal de la vida en el present de la nostra existència.  

 

Es tracta de crear en nosaltres una manera nova de sentir i d’apreciar les coses.  Recordem la cita d’Emerson: La major part de les persones no veu el sol, almenys la seva visió no passa de ser completament superficial. És a dir, no veu les coses des d’aquest centre vital del qual ens parla Panikkar, sinó només des dels sentits que en diem corporals i potser també, a tot allargar, des de la facultat de la raó, a través d’allò que ens diu la ciència, no les veiem des de la dimensió espiritual, des de la consciència...

I del que es tracta és de fer créixer el món de la consciència.

 

Dit amb altres paraules: Diem que obrem per instint quan ens referim a les necessitats bàsiques de la vida... Ara bé, es tracta de crear en nosaltres un instint superior que ens faci apreciar les coses, no només perquè ho diguin els llibres o els científics sinó perquè entenem i sentim des de dins que les coses són tal com són...  es tracta de crear en nosaltres una empatia natural amb la realitat.

 

Allò que adquirim mitjançant la ciència i que se’ns presenta com una novetat, no és nou, és quelcom de nosaltres mateixos i que potser fins ara no havíem descobert.   

Recordem aquí la dita del nostre guia Panikkar: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

Aquí comença el coneixement. O dit d’una manera més explícita: Aquí comença el veritable coneixement humà. Tots els descobriments de les ciències naturals i de l’antropologia sobre l’ésser humà són quelcom posterior... durant milers d’anys els homes han posseït una consciència plena de llur personalitat...

 

Aquí hauríem de recordar que a través de les colonitzacions dels poderosos d’aquest món i amb la suposada intenció de “fer el bé” s’ha destruït la personalitat de molts pobles, s’ha menystingut la seva identitat i la dels seus individus...

 

No hem de distanciar-nos de la terra.

Terra, cos, desvetllament. Tenir una consciència normal –un sentit de la nostra individualitat: tot això és essencialment humà, real, només som realment si “som” tot això. I continua dient: si he d’aprendre el valor de les coses i apreciar-les pel que em diuen els llibres (i no va contra els llibres) és senyal que no som completament persones...

També Emerson ens diu: La condició de l’home és la solució i, en aquest sentit, a les preguntes que es formulen en el transcórrer de la seva vida, les realitza com a vida abans d’aprehendre-les com a veritat. 

 

Hem de tornar a ser capaços d’aprendre, parlar, mirar i gaudir des de dins. 

 

9

EL LLENGUATGE

 

La reacció fonamentalista d’alguns per fer front a extravagàncies i superficialitats d’altres moviments avantguardistes tampoc no és la solució a l’hora de buscar un llenguatge apropiat per expressar i celebrar la fe i la vida.

 

I no podrem trobar un llenguatge adequat si no és des d’un nivell alt de consciència. De la mateixa manera que no podem veure el poble sencer que està al peu de la muntanya si no és des del cim, perquè des de la meitat de la muntanya només en veiem una part... així no podrem valorar i parlar d’una manera correcta les diferents formes d’expressar la fe i la vida que tenen les diverses cultures si no és des de l’alçada ( o profunditat) del contingut essencial de la realitat.

 

Ens interessa tenir una unitat de pensament que sigui com la columna vertebral d’un cos viu, tant si se l’anomena humanitat, “cos de Crist”, com d’una altra manera. Panikkar

La unitat en la diversitat és l’ordre, va dir sant Francesc de Sales.

 

La pregunta que ens hem de fer i que fa Panikkar és aquesta: Com podem crear un llenguatge que no sigui restrictiu, però que sigui, tanmateix, concret, entenedor i alhora profund? Ha de considerar les diferents tradicions com a tals i fer-ne ús, però alhora ha d’evitar de caure en els perills de l’absolutisme..  El llenguatge ha de trobar-se en el terreny de la condició humana fonamental.. en allò que ens caracteritza com a éssers humans, que ens fa éssers humans.

 

Per abordar aquesta qüestió, diu Panikkar, he desenvolupat la concepció d’una “quaternitat perfecte”. D’una quàdruple imatge de l’home... I remarca: de fet, aquest símbol de la quaternitat es troba en diverses tradicions occidentals, orientals i meridionals.

A partir d’aquests símbols volem parlar de quatre centres i situar al bell mig cada un dels trets fonamentals referents a la humanitat.

Atribuirem a cada un d’aquests centres símbols determinats, a cadascun un element de la natura, una paraula de l’antropologia grega i índia, una possibilitat humana, una manifestació filosòfica, una situació de l’activitat humana i un camp antropològic.    

 

És com si digués: volem fer més visible la realitat per mitjà de diverses expressions simbòliques que són com els raigs de llum que dimanen del sol etern de la Veritat. No és fàcil. Ja Emerson va fer aquesta constatació: La major part de les persones no veu el sol, almenys, la seva visió, no passa de ser completament superficial.  

 

El que importa és la dignitat essencial de l’ésser humà, ja que l’ésser humà és un microcosmos, una imatge del tot, una guspira del foc infinit.

I afegeix: Aquesta imatge intercultural de l’ésser humà ens permetria potser de superar l’escissió de la realitat actual... Podria transformar en polaritats creatives les diferents ruptures sorgides d’una lluita destructora entre l’Home i la Terra, subjecte i objecte coneixement i amor, art i ciència, masculí i femení...

Segueix dient: Això és vàlid també per al darrer esquinçament de la realitat, a saber, entre Home i Déu, temps i eternitat, creador i criatura.

 

La “quaternitat perfecta” ens ha d’oferir la possibilitat de practicar una espiritualitat autènticament humana i apropiada, la base d’una nova actitud espiritual de la persona en relació amb ella mateixa, amb l’altre, amb el món que l’envolta i també amb tota la realitat que tot ho abraça, que en moltes tradicions s’anomena Déu.

 

L’ésser humà no pot despendre’s de les tradicions, però les ha de valorar amb llibertat: No hi ha només el que és natural en l’home. La natura humana és també cultura, l’home té una natura cultural...

I des d’aquest capteniment hauríem d’abraçar el tot integralment o bé, dit d’una altra manera, experimentar la nuesa de la vida: descobrir el centre que tan sovint és ocultat per activitats d’ordre divers.  

 

El que intento de presentar amb aquesta descripció és una certa síntesi, una destil·lació o essència de diverses tradicions humanes.

La quaternitat aplega en noms i aspectes diferents el tot que es vol posar de relleu.  

 

Els símbols a través dels qual Panikkar ens presenta els diversos valors culturals i humans que tenen i han tingut lloc en la història de la humanitat, són quatre; i els analitza a partir d’aquests quatre elements: Terra, aigua, foc i aire, i que relaciona amb l’ésser humà d’aquesta manera: Terra i cos, l’aigua i el jo, foc i ésser, aire i esperit.

 

Exposat més explícitament, anotem que relaciona la Terra amb el cos, la individualitat, amb fer el bé, amb el desvetllament i l’àmbit moral. L’aigua amb l’ànima, el jo, el saber, el coneixement, la raó, la veritat, el somiar, la psicologia. El foc amb la polis, la ciutat, amb un mateix, amb la devoció, l’ens, el dormir i l’òntic. L’aire amb el cosmos, el no res, l’alè, l’esperit, l’èter, l’espai buit, el silenci, la mística.

 

Amb altres escrits anirem analitzant cada un d’aquests símbols dels quals ens parla Panikkar.

 

Ara acabem avui aquí recordant la inquietud del mateix Panikkar en parlar d’aquestes coses a causa de la dificultat derivada del llenguatge sempre limitat quan es tracta del que és fonamental a la vida... i que, necessàriament, a l’hora d’exposar aquest tema, sempre serà parcial, és a dir, no total, però que no pot deixar de parlar-ne, perquè en el fons, tots tenim set i necessitat de veritat i d’infinit...

8

INTUÏCIÓ PRIMORDIAL

 

En parlar del contingut essencial de l’ésser que es manifesta a través d’infinitat de formes i maneres, fa que es puguin dir coses diferents parlant sempre del mateix. És el caràcter holístic propi del llenguatge espiritual.

 

L’última, i primera, motivació d’aquestes reflexions és la llibertat. On hi ha llibertat hi ha persona humana; on no hi ha llibertat la persona humana no existeix.

Aquesta és la intencionalitat de fons de l’obra de Jaspers. Un dels seus llibres: La fe filosòfica és un exponent clar del que diem. Jaspers vol superar i eludir els abusos tant d’una teologia rància que absolutitza el fet de l’anomenada Revelació com d’una ciència que no hi veu més enllà del que li presenten, en aquell moment de la història, els seus descobriments i que Jaspers titlla de ciència supersticiosa, per voler substituir Déu pels seus descobriments científics. Jaspers s’expressa així: Aquestes prematures alternatives de fe en la revelació o nihilisme, ciència total o il·lusió, són només mitjans de lluita per atemorir les ànimes, per privar-les de la seva auto-responsabilitat que Déu els ha donat i fer-les submises. Descomponen les possibilitats humanes en antítesis entre les quals cessa el veritable ésser humà.      

 

La filosofia és el pensament fet paraula. I, d’acord amb la dita de Descartes: “penso, per tant existeixo” podríem dir que el fet de pensar ens identifica com a ésser humans i és una demostració de la nostra llibertat al mateix temps que la fa possible creant consciència de la consciència. Les institucions estan al servei d’aquesta llibertat, no estan per ofegar-la.

 

El respecte a la llibertat i responsabilitat de cada individu del grup dóna peu a la comunitat. Si no hi ha aquella llibertat de cada individu el grup es converteix en una massa de gent sense personalitat. Les institucions han de vetllar perquè els seus membres siguin part de la comunitat i no solament un grup de gent sense personalitat pròpia. Pere en una de les seves cartes sembla que apunta en aquesta direcció quan diu referint-se als jueus convertits: Vosaltres que en altre temps no éreu cap poble, ara sou poble de Déu. 1Pe  2,10.  

 

Enfront d’un autoritarisme prepotent, fill d’interessos emmascarats o de miopia intel·lectual, ens hem d’atrevir a mantenir obert, filosofant, el nostre ésser humà. Filosofant ens hem de preparar per a qualsevol esdeveniment que amenaci la nostra vida plena i la nostra llibertat... hem de contribuir amb el pensament perquè l’ésser humà preservi les seves més altes possibilitats. Només amb la seva llibertat prendrà consciència del seu vincle amb l’origen de l’ésser humà.  Jaspers

 

Menystenir les formes (les institucions) no és intel·ligent; però tampoc ho és una subjecció (obediència) a les institucions que destrueixi la llibertat i responsabilitat personal que és intransferible. 

 

Podríem comparar la dimensió espiritual de la vida humana amb un àtom que, tot i semblar ser l’últim dels elements de la física, resulta que, com diu el diccionari, és un sistema format per un determinat nombre de partícules elementals.

 

Posem l’accent en aquesta diversitat dins de la unitat perquè el problema no resolt de la unitat entre diferents cultures i religions rau en el fet de cercar la unitat on hi ha d’haver diversitat: la diversitat de formes i expressions i, al mateix temps, oblidar la veritable unitat de fons que ens uneix tots en un mateix propòsit i destí.  

 

Cal conèixer la nostra realitat última per apreciar-la i poder viure a partir de l’essència de la vida i no limitar-se a donar salts i voltes per les branques...

Cada autor descriu la realitat última  -el que nosaltres anomenem “contingut essencial”-  de diverses maneres, però en el fons hi ha una gran coincidència. Resumim aquí la visió que  R. Panikkar té sobre aquest tema.  

 

En l’escrit anterior vam recordar les paraules d’aquest pensador sobre la llar de la saviesa: Hem de preparar una llar per a la saviesa, ens va dir Panikkar. I continua analitzant de quina manera es constitueix la llar humana de la saviesa. I veiem que no situa la llar en les aparences externes, sinó en el contingut essencial. Escoltem-lo: No es tracta d’una imatge humana determinada, tal com l’han produïda, diversament, les cultures de la humanitat. Es tracta d’una cosa que existeix prèviament a aquests desplegaments i configuracions i... que s’expressa en cada persona a través de la seva tradició corresponent.

 

Ens hem de deslliurar d’idees fixes sobre la pròpia manera de pensar i de veure les coses que pertanyen a la fe com si fos l’única forma vàlida de veure i de celebrar la vida.

I també hem de guardar-nos d’una simplificació artificial de les tradicions que, en nom de la unitat, intenti reduir-les a un denominador comú, sense vida... Això seria practicar un sincretisme groller, sense cap ni peus.  

 

Se sent a dir: “no tinc fe, només crec en allò que veig”. Però, no existeix només el món de la física. Algú ha vist mai l’amor? I l’amor existeix. Veiem actes que ens suggereixen que l’amor existeix... Veiem els actes però no veiem la motivació i aquesta motivació és tan real o més que els actes, ja que la motivació és el motor i la força dels actes que fem. La qualitat de l’amor, de la veritat, de la justícia... ens queden amagades, potser per tota la vida. La intenció existeix. És una realitat, tant o més que els objectes físics. Aquest és el món espiritual.

Per altra banda, les idees van acompanyades d’un llenguatge característic propi d’una època determinada. Això fa difícil llegir amb imparcialitat els autors d’èpoques passades... sovint la lectura que en fem no fa justícia al pensament de l’autor... No solament perquè el context històric és diferent, sinó també perquè el seu nivell de consciència des del qual ens parla sovint no és el mateix que el nostre.  

Un judici superficial de les tradicions pot derivar en un menyspreu del passat només perquè és passat.    

7

LA VERITAT

I la veritat us farà lliures, va dir Jesús. Jo 8,32.

Però, quina veritat és la que ens fa lliures?

Podríem començar la reflexió dient que quan parlem de la veritat en el context d’aquests escrits hem de considerar i distingir la veritat intel·lectual de la veritat espiritual.

 

Gandhi tenia com a lema de la seva vida “la veritat”. I tornem a preguntar: Per a Gandhi la veritat que ell tenia com a norma i guia de la seva vida ¿era la mateixa realitat que pensem nosaltres, els occidentals, quan anomenem la paraula: veritat?

 

A Occident, dins del context filosòfic i també religiós, la paraula veritat ha tingut, històricament parlant, un significat més de caire intel·lectual...

Ara bé, el sentit bíblic del concepte veritat no és solament intel·lectual, sinó i sobretot, espiritual. I això vol dir que la veritat bíblica no la podem entendre només com a fruit de l’estudi, sinó que deriva d’una actitud, de “la puresa de cor” per citar la frase evangèlica, També podríem dir: fruit de l’experiència, de la fidelitat a la vida que Déu ens ha donat, de la maduresa personal i humana, de la sinceritat amb allò que és essencial...

 

Per tant, si volem saber quina cosa es necessita a l’hora de cercar la veritat, diríem que es requereix un acte: l’estudi, però també i sobretot una actitud o una disposició: la puresa de cor, la disponibilitat en el compliment del deure, entès aquest deure com un valor espiritual... Escoltem en aquest sentit els savis: Ni la saviesa ni la veritat no són, exclusivament, valors intel·lectuals. I també: Per als antics la paraula saviesa indica experiència, habilitat i gust. Més encara: Saviesa és pietat, és a dir, la relació infantil, filial, amb la font de tot ésser. És compliment del deure...

 

Hem esmentat el fet de “cercar” la veritat. Ara bé, això de “cercar” la veritat quan es tracta de la veritat essencial o de la saviesa, no és correcta, segons Panikkar. Ell ens diu taxativament: No és permès de cercar la saviesa. Només és possible preparar-li una llar. I preparar-li una llar vol dir preparar-li un cor ben disposat.

 

Hi veurem més clar en aquestes qüestions si distingim el contingut essencial de la forma d’expressió en totes les coses i també en la veritat. Una cosa és la veritat i l’altra l’expressió de la veritat. En el nivell de les formes, és a dir: el de les doctrines, sí que podem cercar la formulació més correcta de la veritat en el conjunt de les doctrines... però quan es tracta de la veritat essencial, llavors l’actitud adequada és la d’escoltar: La saviesa ens ve donada quan li deixem el pas lliure. 

 

El temperament analític propi d’occident esdevé sovint el gran obstacle a l’hora d’introduir-nos adequadament en el món de l’esperit, segons pensa el mateix Panikkar.

Posem una comparació per explicar el que es vol dir amb això: És com si miréssim, per exemple, amb molta atenció cada una de les peces d’un rellotge, però sense tenir en compte la seva ubicació en el conjunt de les peces que fa que el rellotge funcioni. En el tema que ens ocupa diríem que no actuem d’acord amb el caràcter holístic propi de la realitat espiritual i que és aquella mirada que veu el tot en cada un dels elements de què es compon la realitat.  Dit d’una altra manera: el tot és en cada un dels elements a través dels quals es manifesta.

 

En el món de l’esperit ens quedem en la bona formulació dels dogmes, doctrines, ritus i activitats, però no parem esment en el fet d’haver-les desvinculat del seu origen, que en el nostre cas és l’Evangeli o també podríem dir: de la fe autèntica.

 

Hem absolutitzat cada peça de la nostra estructura religiosa. No hem sabut connectar amb l’esperit que va donar sentit al moviment cristià dels primers temps. No hem vist el tot en cada una de les peces, en cada una de les nostres accions. Podríem dir que, sense adonar-nos-en, no hem viscut de la fe, sinó de les creences que nosaltres mateixos ens hem imposat a partir d’interessos aliens a l’Evangeli.  

 

Hem entès la veritat des d’un punt de vista intel·lectual i això és com el pecat d’occident. I d’aquí venen tots els mals en el món de les religions en general...

La veritat és manifestació de la realitat; és expressió verbal, però sobretot, epressió existencial que es manifesta a través de les paraules.

 

L’autèntica teologia jo l’anomenaria més aviat filosofia –és negoci de vida o mort. Panikkar

La resposta que cerquem quan ens preguntem pel perquè de la vida i de les coses que ens envolten ens ve, diu Jaspers no a través de cap coneixement, sinó que, per més estrany que sembli, prové d’una decisió.

 

No és la facultat de la raó, sinó tot l’ésser humà el que és la llum de la veritat. Es tracta d’una llum, pròpia de la mateixa vida que hem rebut: En ell (el Verb) hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. Jo 1,4. I l’acceptació conscient i lliure de la vida que hem rebut és la que ens porta a prendre una decisió a favor del bé i de l’amistat.

 

Podríem dir que el sentiment d’estimar és una necessitat pròpia de l’instint primari. Però, al mateix temps també necessitem clarificar aquest sentiment per a no confondre’l amb altres sentiments com l’egoisme, l’enveja... i per això Pau ens recomana fer la veritat en l’amor. Ef 4,15.

 

Es tracta de pensar i d’actuar des d’un nivell alt de consciència. És l’única manera de posar ordre en la nostra escala de valors, donant més importància a allò que és més important...

Això sembla que és el que vol dir Panikkar quan diu que les coses de l’Evangeli només es poden veure bé “amb el tercer ull”.