22

LA PORTA DEL CONEIXEMENT

Seguint amb el tema del coneixement escoltarem les reflexions de Panikkar i Jaspers.

Tenim la convicció que el remei per a superar l’esquizofrènia antropològica del nostre temps no es troba en una síntesi dialèctica, sinó en un aprofundiment de la mateixa vida de l’home que superi la dicotomia entre teoria i praxi, entre vida intel·lectual (filosòfica i científica) i vida espiritual... Nosaltres podríem afegir: Hem de saber valorar l’estudi i la virtut; l’estudi com a acte de la raó i la virtut com a disposició o actitud de l’esperit. Dit d’una altra manera: cal viure de l’esperit, però d’aquell esperit que té en consideració tant la raó com els sentits.  

La situació del món en aquest segle precisa una superació radical dels paràmetres de consciència humana que han estat en vigor en els últims mil·lennis. La vida és una constant novetat... Hem d’aprendre a veure les coses des d’un punt de vista més elevat, que vol dir des d’un nivell de consciència més alt. Ens hauríem de preguntar on vivim. És la pregunta que van fer els deixebles a Jesús. Li van demanar: On us allotgeu? I ell va respondre: veniu i vegeu-ho.

No es tracta tant de saber el lloc que ens “identifica” com a membres de la societat, sinó de tenir consciència de la nostra “identitat” personal. (Amb aquestes paraules volem fer nostra la reflexió de Panikkar quan diu: la policia ens “identifica” segons les dades del DNI, en canvi la mare coneix la “identitat” del seu fill, és a dir el coneix per dins, coneix la seva personalitat...) Amb aquestes paraules volem suggerir que ens hem de conèixer a fons si volem gaudir d’un vertader coneixement de les coses i de la vida. Hem de viure en el mateix nivell de consciència de Jesús, si volem comprendre el seu missatge: veniu i ho veureu, els va respondre. Cf Jo 1,38-39.

El llenguatge de la fe és fonamentalment simbòlic amb intencionalitat dirigida a la realitat. Recordem que en hebreu “paraula” vol dir tant paraula com fet, cosa o esdeveniment i que en les tradicions primordials (la mesopotàmica per exemple) l’home era considerat la paraula de Déu en quant esdeveniment diví. El símbol descobreix en la “paraula” que escoltem la personalitat del qui la parla, ja que les seves paraules són fruit de la seva experiència vital.

Vegem ara el que ens diu Jaspers sobre la filosofia i la fe. Nosaltres hi veiem una semblança de fons amb el que, sobre temes semblants, diu Panikkar.

Pensem que les paraules de Jaspers pronunciades el 1947 podrien molt bé ser dites al nostre temps. El tema del seu llibre: “La fe filosòfica” vol ser una reivindicació a favor de la filosofia, i la seva connotació amb la fe ens connecta amb unes paraules de Panikkar sobre el mateix tema que recordem tot seguit abans d’escoltar Jaspers. Les de Panikkar són aquestes: La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe... Per fe entenc la capacitat d’obertura a alguna cosa “més”; una capacitat que no ens ve donada ni a través dels sentits ni de la intel·ligència. Aquesta obertura es podria definir com l’obertura a la transcendència. És una apertura existencial. La fe és aquesta “facultat” pròpia de l’home d’obrir-se conscientment (no necessàriament mitjançant la reflexió) a... l’Infinit, Déu, el no Res, el Desconegut, el Buit, etc. On tot nom resulta ja excessiu... La fe és també un “coneixement”, encara que diferent del científic.

Dèiem que la finalitat de Jaspers en les seves conferències posades per escrit vol ser una reivindicació de la dignitat humana, de la seva llibertat i responsabilitat personals enfront dels poders fàctics de la religió i de la ciència. Escoltem-lo: Aquestes prematures i rudimentàries alternatives inqüestionables que la religió i la ciència gosen presentar i que són per la part de la religió: fe en la revelació o nihilisme i per part de la ciència: ciència total o il·lusió, només són mitjans de lluita per a atemorir les ànimes, per privar-les de la seva auto-responsabilitat que Déu els va donar i fer-les submises. Descomponen les possibilitats humanes en antítesis entre les quals cessa el vertader ésser humà.

Jaspers accepta i proposa la fe com el principi fonamental del qual venim i vers el qual anem, però una fe que no es limita a ser una creença en una determinada Revelació bíblica o religiosa i que, per altra banda, també va més enllà d’allò que els descobriments científics ens poden demostrar.  

Jaspers defensa una filosofia que té en compte la ciència, però que va més enllà de la ciència... La ciència no té l’última paraula en el món del coneixement. I també la defensa d’una concepció miop de certes autoritats religioses que pretenen l’exclusivitat en les paraules relacionades amb la fe.  

Defensa una filosofia que pertany a la sana tradició manifestada en el contingut dels tres mil·lenaris de la seva manifestació en Xina, Índia i Occident. Jaspers defensa la serietat des de la qual es filosofa actualment. A més, avui la filosofia ha deixat de viure com a criada de les ciències... i no ha tornat a la seva posició de criada de la teologia. Cosa de què també Panikkar se’n fa ressò.    

Enfront del reptes que ens poden venir de fora atrevim-nos a fer l’intent de mantenir obert en el filosofar el nostre ésser humà. La filosofia no deu abdicar. Avui menys que mai.

Vivim conscients de perills que els passats segles no coneixien... podem privar-nos insospitadament de la tradició: es pot enfonsar la consciència... Filosofant ens hem de preparar a tot... amb l’objecte de contribuir amb el pensament perquè l’ésser humà preservi les seves més altes possibilitats... el filosofar a Occident tornarà a tenir consciència de tota la seva independència al trobar la concòrdia amb l’origen del mateix ésser humà. 

Jaspers defensa la filosofia com a expressió de la serietat i densitat de pensament i que es presenta competent i adequada per poder parlar de la fe. Ara bé, distingeix el pensament filosòfic de la fe, fins i tot més enllà del que han fet certes institucions religioses, malgrat, en el cas de l’Església catòlica, del que diu el seu mateix Catecisme, n. 170, en el qual evoca sant Tomàs. Diu això: No creiem en les fórmules, sinó en les realitats que s’hi expressen i que la fe ens permet de “tocar”. “L’acte (de fe) del creient no s’atura en l’anunci, sinó en la realitat (anunciada)”. Jaspers estaria d’acord amb això.    

 

21

I LA VIDA ERA LA LLUM

Paraules que corresponen al pròleg de Joan: En ell -en el qui és la Paraula- hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. Jo 1,4.

El tema de la llum és fonamental. Fins i tot forma part dels atributs de Déu: Déu és llum, diu Joan: 1Jo1,5. A semblança de Déu també nosaltres som llum. Així diu M. Corbí: L’home no és cos, és ull. No solament la ment comprèn i veu, també el cos i tots els aspectes de l’ésser humà són veure i comprendre.

Entenem la llum com a símbol del coneixement. Ara bé, hi ha moltes classes de coneixement. A això hi hem d’afegir la diversitat de criteris que veiem en els autors quan parlen, per exemple, de la raó, de la ment o de conceptes semblants.

El tema del coneixement és inesgotable i, per a la vida espiritual, és molt important tenir present el seu significat d’acord amb el context dintre del qual es fa servir. I diem això perquè en el món espiritual o del pensament filosòfic, notem un gran buit en referència a la qualitat semàntica de les paraules.

A això hi hem d’afegir el senti simbòlic de les paraules propi dels temes filosòfics i espirituals. El sentit simbòlic que donem a les paraules no sorgeix de l’estudi, sinó de la vida. Si no hi ha una vida autèntica és quasi impossible interpretar adequadament els textos espirituals, per més estudis que tinguem. Els textos escrits pels profetes no es poden separar de la vida dels profetes.    

El significat de cada paraula depèn del context en el qual està pronunciada o escrita. Ja sabem que això és clar, però convé repetir-ho aquí perquè paraules que fan referència al coneixement les trobem amb significats diferents segons l’autor que escriu, segons el tema de fons del seu escrit i també segons la cosmovisió del mateix autor.  

En alguns escrits sembla clar el seu sentit, en altres no tant. Posem alguns exemples...

Diu Jesús: Us deixo la pau, us dono la meva pau... Jo 14,27

I, en un altre lloc diu el mateix Jesús: ¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no...  Lc 12,51

Considerem ara el mot: raó. Hom hi veu diversos sentits d’acord no solament amb el context literari, sinó també segons l’autor que el fa servir. Posem dos exemples:

L’escola dels victorins ensenya que hi ha tres coneixements que anomena ulls: L’ull de la carn o dels sentits, l’ull de la raó i l’ull de la fe o de l’esperit. Són tres nivells de coneixement:... un el sensorial, un altre el de la raó i un altre el de la fe.

Per altra banda sant Francesc de Sales en el seu “Tractat de l’amor de Déu” ens parla de quatre diferents graus de raó... Escoltem-lo: En el temple místic hi ha també tres atris, que són tres diferents graus de raó: en el primer raonem segons l’experiència dels sentits; en el segon, segons les ciències humanes; en el tercer, segons la fe; y finalment, a més d’això, hi ha un cert grau d’eminència o suprema elevació de la raó i facultat espiritual en què aquesta no és guiada per la llum del discurs ni de la raó, sinó per una simple visió de l’enteniment i un simple sentiment de la voluntat en virtut del qual l’esperit assenteix i se sotmet a la veritat i voluntat divines.   

Veiem que a diferència dels victorins que posen en diferents nivells raó i fe, Francesc de Sales posa fe i raó en el mateix nivell del pensament. Pensem que això és perquè Francesc de Sales considera la raó no tan sols com una simple facultat, sinó com l’element que identifica la nostra naturalesa humana com a “animal racional”. K. Jaspers en els seus escrits empra la paraula “raó” en aquest sentit més profund. 

Vegem ara algunes reflexions de Panikkar sobre el llenguatge en general. Diu, per exemple: El món intel·lectual d’Occident, sobretot després de Plató i Aristòtil, amb l’excepció del llenguatge poètic i naturalment d’aquell que en to condescendent anomenem “vulgar”, quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... S’ha arribat a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... hem oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula... en la cultura oriental les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència...

En un altre exemple respecte a la diversitat de significat en mots que sovint s’identifiquen Panikkar diu que no pot negar-se que la història cristiana demostra que des de fa alguns segles ha estat més una religió del Llibre que de la Paraula...

En un altre lloc diu el mateix Panikkar que també la fe és coneixement, però d’una altra classe. Leon Dufour també diu que, segons Joan evangelista, coneixement de Déu i fe s’identifiquen. I un últim exemple. Panikkar diu que el mot: Déu és un símbol i no un concepte. 

Després d’aquest i altres exemples que podríem posar, veiem que s’ha de tenir molt en compte el context per entendre el text. Podríem parlar de context personal, històric, cultural, literari... i després afegir-hi la motivació que és el “pretext” del qual parla Panikkar.  

Per la nostra part podríem afegir, per facilitar la comprensió de les diferents classes de coneixement, el fet de tenir present el “mitjà” que el fa possible. D’acord amb això direm que el coneixement sensorial es suscitat per l’instint; que el coneixement racional o intel·lectual el tenim gràcies a la lectura i a l’estudi i que el coneixement espiritual és fruit de tenir un cor net: benaurats els nets de cor perquè veuran Déu.

L’acció que fa possible el coneixement intel·lectual és la reflexió i l’acció pròpia del coneixement espiritual és la intuïció. Aquesta intuïció la podem considerar com un segon instint. El primer, que podem anomenar instint elemental, és el que tenim tots per naturalesa: tots el tenim sense esforç afegit; el segon instint el tenim en potència, és a dir, el podem tenir si posem les condicions necessàries per obtenir-lo.     

Un altre exemple de coneixement és el bíblic. L’expressió bíblica: coneixement de Déu, també l’hem de situar en el context espiritual a l’hora de copsar el seu significat i no donar-li un caire intel·lectual que no li és propi. Recordem aquí el conegut text d’Isaïes: Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Is 11,9.  

 20

EL CORATGE D’ÉSSER

Panikkar anomena “risc existencial” a un dels fragments del seu discurs personal, en el qual presenta l’opció per la religió a partir de la responsabilitat personal, feta amb llibertat d’esperit i assumint, sense barrejar, diferents formes d’expressió religiosa.

 Aquest títol evoca altres actituds semblants. Així, per exemple: “El coratge de ser o d’existir” de P. Tillich, o la mateix dita de Job quan declara que  La vida de l’home sobre la terra és com un treball forçat... Job 7,1

 El que veiem amb aquestes i altres expressions és que no podem definir la vida aquí a la terra com un descans... més aviat se l’ha definida com una tasca, un treball, un servei, una responsabilitat i que tot això comporta un risc...

Tillich en el seu llibre: “El coratge d’ésser” té, segons un comentarista, una concepció dinàmica de l’ésser. L’ésser no és per a ell una identitat estàtica i fixada, sinó un poder i una possibilitat d’ésser que resisteix i supera el no-ésser. El no-ésser és la tendència al mínim esforç, a acceptar per mandra, sense sentit de superació, la mediocritat del moment actual en el qual hom viu... és l’anar vegetant... i això, en realitat no és viure plenament... és el fet de no fer res per superar les contradiccions de la vida...

Des d’aquest context mental Panikkar veu la religió d’aquesta manera: Per religió entenc no tant allò que ens relliga al que ens importa incondicionalment, sinó allò que ens regala la llibertat i la joia d’una despreocupació incondicionada, última, allò que ens deslliga.

Per complementar i entendre millor aquestes paraules recordem les que el mateix Panikkar va dir en un altre indret: Per religió entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos.

Panikkar descriu més en detall el risc del qual hem parlat. I ho fa d’aquesta manera: Les meves circumstàncies personals... em conduïren a “acceptar” el risc de la conversió sense estranyament, de l’apropiació sense refús, de la síntesi sense sincretisme, de la simbiosi sense eclecticisme.

Abans de considerar més detingudament el sentit d’aquestes expressions escoltem una mica més el desenvolupament del seu pensament.

A través del meu naixement, de la meva educació... “he esdevingut” un home que viu alhora d’experiències originàries de la tradició occidental i alhora de l’Índia, i que en participa, en un cas tant en l’àmbit cristià com en el secular, en l’altre, tant en l’hinduista com en el budista...

I conclou el seu pensament així: Si no sento o pateixo dintre meu les tensions doloroses i les polaritats del real, si només veig una cara des de dins i l’altra la veig des de fora, no estaré en condicions de comprendre veritablement, és a dir, d’encarar la realitat sota la influència de les dues visions i ser equitatiu respecte de totes dues.

Mirarem de copsar el sentit d’aquests fragments que hem destriat sobre el pensament de Panikkar referent a la religió. Ho podríem fer partint del principi bàsic i fonamental de tota filosofia  i que és el de saber comprendre el contingut essencial de les coses i diferenciar-lo de les seves formes d’expressió. Amb llenguatge evangèlic diríem que hem de saber distingir “el vi dels bots”...

I d’acord amb aquest principi, hem de saber veure la religió com una virtut i al mateix temps com una institució religiosa i copsar la diferència entre un significat i l’altre de la mateixa paraula religió.   

Panikkar que viu i veu les coses des d’un nivell alt de consciència, és a dir, des de l’essència i no des de les formes, és capaç de ser cristià quan viu a occident i de ser budista o hinduista quan viu a l’Índia. Ser cristià o ser hinduista són dues formes de viure la realitat. I recordem que l’ordre de les coses, d’acord amb Francesc de Sales és viure la unitat en la diversitat.  

Ara podem entendre millor el sentit de les paraules de Panikkar que fa uns moments hem recordat. El nostre pensador parla d’acceptar el risc de la conversió sense estranyament, és a dir de viure la conversió, que és canvi de mentalitat, com una cosa normal, sense quedar desorientat ni perplex; parla de l’apropiació sense refús, cosa que implica fer seu allò nou que ha descobert sense deixar allò d’abans que ja coneixia, també diu de viure la síntesi sense sincretisme, això és: viure d’una manera coherent les dues o més formes d’expressió cultural, respectant les diferencies, però no d’una manera barroera, barrejant-ho tot sense solta ni volta, com si fos una sola cosa; i finalment diu de viure la simbiosi sense eclecticisme, és a dir, de viure la unitat mental en allò que és essencial i alhora assumint i respectant les diverses formes d’expressió cultural.

Panikkar amplia el seu pensament fent servir les paraules: mite i logos. (recordem que les dues paraules estan en el diccionari). Escoltem-lo: El mite m’ha conduït... a configurar una espiritualitat nova que intenta un diàleg amb el fonament de la natura humana, que no descansa només i ni tan sols primàriament en el “logos”, sinó que contempla l’esperit com a tan fonamental com el “logos”.

L’esperit no pot reduir-se a “logos” ni supeditar-se-li. Una fenomenologia de l’esperit, de la realitat espiritual, és tan poc completa com un ballet sense música. L’òrgan humà per a l’esperit és el “mite”.

Mite i logos es corresponen, però llur vinculació no és dialèctica ni mítica, més aviat són creats tots dos a partir de llur pròpia vinculació... Amb altres paraules, no hi ha logos sense mite –del qual el logos és el llenguatge- i no hi ha mite sense logos – del qual el mite és el fonament. La intuïció espiritual (mite) plasmada amb paraules (logos) dóna peu al fet històric de les religions i cultures...

Les formes culturals i religioses són autèntiques quan no deriven directament de l’estudi, sinó de la vida. Per tal de ser autèntic, l’experiment ha de ser alhora una experiència, ha de sorgir dels racons més secrets de l’ésser propi. 

 

19

AXIOLOGIA

Panikkar té un capítol, en el seu llibre sobre la Saviesa, que presenta amb el títol: Filosofia com a estil de vida i en ell vol donar raó de la seva manera de ser i d’escriure. En aquest capítol va descrivint quin sentit dóna a la paraula: filosofia.

Seguint el contingut del seu discurs veiem que no es tracta d’una investigació científica que estudiï les formes i la manera d’actuar que tenen les coses i els éssers humans i de com són des del punt de vista biològic o psicològic... Els seu raonament no és una mera fenomenologia.  

Tampoc es tracta de com actuen els éssers humans des del punt de vista ètic o moral, és a dir: d’acord amb les lleis establertes per cultures diverses que donen peu a una casuística concreta o segons el que alguns anomenen: la llei natural.

I parlant d’ètica o moral és significatiu el que va dir un conegut moralista sobre el tema i és que: allò que en la Facultat de teologia, normalment s’anomena “teologia moral”, sant Tomàs en el conjunt de la seva obra ho designa com a “Tractat de les virtuts”. Títol que suggereix tot un context mental: el món de les actituds, més semblant a allò que vol descriure Panikkar quan parla de filosofia...   

Avui, més aviat es parla de valors humans, i en aquest sentit nosaltres hem escollit la paraula “axiologia” (altres també ho han fet) per designar la teoria dels valors... I entenem l’axiologia com a sinònim de filosofia en el sentit que li dóna R. Panikkar... 

Diu Panikkar: La filosofia és per a mi tant la saviesa de l’amor com l’amor de la saviesa.

En el binomi subjecte-objecte que forma l’ésser en la seva totalitat, posarem aquí l’accent en el subjecte, d’acord amb el sentit que Panikkar dóna a la filosofia expressada amb paraules que són fruit, no tant de l’estudi com de l’experiència. Veurem com es manifesta l’ésser humà i com viu les seves relacions amb si mateix, amb els altres i amb la naturalesa que l’envolta.    

Parlant de si mateix diu Panikkar: De totes maneres, puc fer ressaltar algunes vivències que poden ser punts de referència per al desenvolupament de les meves idees... Els més de deu anys de vida a la ribera del Ganges, durant els quals vaig viure la condició humana en la seva forma més nua, han influït profundament la meva vida, com és natural.

Vaig descobrir que la humanitat no és d’una sola manera,.. Vaig experimentar com pot ser de plena una vida humana quan hi ha una fe... la meva estada en va confirmar en el sentiment que la identitat humana és transcultural i no pot tenir, per tant, un únic punt de referència.

Ve a dir que es pot viure en dues o més cultures diferents des de la unitat de la vida interior, des d’un nivell alt de consciència.

Panikkar diu que el públic que té present a l’hora d’escriure es pot definir com el caràcter de tu de la realitat. També es refereix a la humanitat en general.

La persona és com un nus en la xarxa de les relacions. La xarxa arriba fins als extrems més llunyans del món, i qui pugui prendre part en l’extensió global de la xarxa depèn de la densitat (saviesa) del nus.

Cada una de les meves paraules inclou, indica, aporta, simbolitza aquell abisme mistèric, aquella divinitat, aquella buidor que és present en nosaltres i en tot el que és, per molt limitades i impotents que puguin ser les meves paraules.

I continua dient Panikkar sobre la filosofia: La filosofia és una actitud primària, no secundària. Vol dir que forma part de la nostra constitució humana. Quelcom semblant del que ha dit, en un altre indret, referent a la fe. De la fe ha afirmat: La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home pel fet de ser home, té fe, de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits. Sembla, doncs, que també podríem dir: “Tot home pel fet de ser home, és filòsof”.

La filosofia no es pot manipular, ni amb la voluntat ni amb la raó. La voluntat i l’intel·lecte són els mitjans i les eines, però no pas els mestres. Podríem dir, d’acord amb aquestes paraules, el següent: Un filòsof d’acadèmia, en el context de la dimensió intel·lectual, pot inventar un sistema filosòfic... però la filosofia de la qual ens parla Panikkar va més enllà, analitza la vida des d’un nivell de consciència més alt, que no és el purament intel·lectual, sinó l’espiritual, aquell nivell que dóna peu al llenguatge simbòlic. Diu Panikkar; la filosofia és saviesa, la saviesa de l’amor, la saviesa que és continguda en l’amor... de l’amor primordial. És la transparència i la resplendor original i que tot ho fa sorgir, de l’impuls, empenta, de l’acte de la realitat. I ve a dir que no hi ha mite sense logos, ni logos sense mite.

I la saviesa sorgeix quan s’uneixen l’amor del saber i el saber de l’amor.  

La filosofia original cristal·litza aleshores en una manera de ser; millor dit, és l’expressió de la vida mateixa, tal com és inscrita en la realitat o més aviat escrita amb “l’stylus” (ploma), amb l’estilet de la pròpia vida.  

L’estil és allò que ens defineix, allò que ens diu el que som en realitat. No ens defineixen tant les paraules que emprem que poden ser buides de contingut o els actes que poden amagar intencions dubtoses... L’estil defineix l’home, s’ha dit. Panikkar pren la filosofia com estil de vida que s’expressa amb paraules sapiencials.

Segueix dient Panikkar: Per a mi, una filosofia que només s’ocupi d’estructures, teories, idees i s’allunyi de la vida, que eviti la praxi i reprimeixi les sensacions, és unilateral, perquè deixa de banda altres aspectes de la realitat, i per això és una mala filosofia.

La realitat com a tal no es pot copsar, entendre ni “realitzar” només amb un sol òrgan o a partir només d’una de les seves dimensions.

Optem per una filosofia com a saviesa i la seva expressió com a estil de vida. Per això en totes les tradicions s’exigeix el cor pur, la vida autèntica com a fonament del filosofar veritable. En la nostra tradició veiem com Jesús va dir: Benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu. Mt 5,8. Un mestre zen va dir: “només quan ets tu mateix –el teu tu pur- reconeixeràs les coses tal com són”.

 18

LA NIT FOSCA DE LA FE

Fem un parèntesi i parlarem avui de l’aspecte fosc de la vida.

No farem especulacions ontològiques sobre el mal. Només direm que, segons els entesos, és un misteri que ningú s’ha pogut explicar. Diu Panikkar: El mal en tant que mal és inintel·ligible, i, el mal manca d’intel·ligibilitat interna, no té un últim per què racional.  

En canvi començarem recordant les reaccions d’alguns creients davant del mal... La de Job, per exemple, i recordarem el que han dit d’alguns testimonis que van viure de prop les atrocitats dels camps de concentració d’Auschwitz... Segons testimonis qualificats d’aquells fets: alguns van perdre la fe, altres, en canvi, la van mantenir, i fins i tot, van augmentar la seva fe en Déu. 

Però, escoltem ara a Job: L’Acusador va afligir Job amb una úlcera maligna que l’afectà de cap a peus. Job, assegut a la cendra, s’anava gratant amb un tros de terrissa. La seva dona li deia: -¿Encara et mantens ferm en la teva integritat? Maleeix Déu o mor d’una vegada! Job li va respondre: -Parles com qui no té seny! Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d’acceptar els mals? Enmig de tot això, Job no va pecar amb cap paraula. Job 2,7-10. I també va dir: Vaig sortir nu de les entranyes de la mare i nu hi tornaré. El Senyor ho dóna, ell mateix ho pren. Beneït sigui el seu nom! Job 1,21.

Aquests i altres testimonis ens diuen que la foscor forma part de la vida... segons la metàfora de sant Agustí el negre és el lloc del quadre que ajuda a destacar amb més claredat i força les figures i el color.

Sant Joan de la Creu, per la seva banda, posa l’accent, quan parla del camí espiritual, en la fe obscura com d’aquell element necessari si es vol arribar a la plena unió amb Déu... parla del creient que camina segur en l’obscuritat de la fe que és com un guia de cec... es tracta d’aquella fe obscura que viu aquell que “es nega a si mateix” seguint el consell de Jesús: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix Mt 16,24... i que és com una mort i aniquilació temporal i natural i espiritual en l’estimació de la voluntat...

Passem ara més estona recordant les reflexions que fa Teilhard de Chardin en el que ell anomena passivitats, i entre aquestes d’una manera especial, passivitats de disminució.   Aquestes són algunes de les seves paraules:

El cristià després d’haver estat sensible als atractius de la unió amb Déu per l’acció, es posa a concebre i a desitjar un aspecte complementari, una fase ulterior, a la seva comunió: aquella en la qual es perdrà més en Déu que no pas es desenrotllarà a si mateix.

Les passivitats constitueixen la meitat de l’existència humana... allò que d’alguna manera no és obrat, és per definició patit... Aquí s’entén el verb patir com a sinònim de rebre, percebre. Ens rebem molt més que no pas ens fem.

Les passivitats de disminució, són per exemple la pedra que esgarria, o l’impediment que aclapara... el microbi invisible que mata el cos, o la paraula imperceptible que s’ajaça sobre l’esperit infectat... incidents, accidents... molèsties, xocs, amputacions, morts...

Podem dir que la Providència transforma per als creients el mal en bé... a vegades, el fracàs que hem patit farà que enfoquem la nostra activitat sobre uns objectes o cap a un marc més favorables 

El fracàs canalitza la nostra saba interior, separa els “components” més purs del nostre ésser de tal manera que ens fa saltar més enlaire i amb més rectitud.

Si estem convençuts que l’aniquilació en l’Altre ha de ser tant més completa com més ens atansem a algú més gran que nosaltres; quin no haurà de ser l’arrencament que exigeix la nostra integració a Déu? ... L’espiritualització gradual dels nostres gustos i de les nostres ambicions sota l’acció de certs contratemps, són formes molt reals de l’èxtasi que ens ha de sostreure a nosaltres mateixos, a fi de subordinar-nos a Déu.

L’efecte d’aquest primer deseiximent només consisteix a portar el centre de la personalitat als últims límits de nosaltres mateixos. Arribats a aquest punt extrem, podem tenir la impressió de posseir-nos en grau suprem, més lliures i més actius que mai.

Encara no hem franquejat la frontera crítica de la nostra excentració del nostre retorn a Déu. Cal fer un pas més: aquell que ens farà perdre tot suport en nosaltres mateixos: “convé que ell creixi i que jo disminueixi”. Jo 3,30. Paraules dites per Joan B. referint-se a Jesús.

Per posar en pràctica íntegrament la perfecció del seu cristianisme, el cristià no ha de desertar del deure de la resistència al Mal. Al contrari. En un primer terme ha de lluitar sincerament i amb totes les seves forces, en unió amb el poder creador del Món, per fer que tot el mal vagi retrocedint, perquè res no disminueixi, ni en ell ni en el seu voltant

El creient és l’aliat convençut de tots els qui pensen que la Humanitat no reeixirà si no avança treballosament fins el terme d’ella mateixa.

El  cristià es troba més lligat que ningú a la grandesa d’aquesta tasca, per tal com als seus ulls la victòria humana sobre les disminucions, fins i tot físiques i naturals, del Món, condiciona en part l’acabament i la consumació de la realitat... Mentre la resistència sigui possible, el cristià, el fill del cel, s’aixecarà contra allò que mereix ser rebutjat o destruït, i això amb tanta decisió com el més enamorat de la Terra entre els fills del Món.

La força enemiga, que l’abat i el disgrega, pot transformar-se per a ell, si l’accepta amb fe i no cessa de lluitar en contra d’ella, en un principi estimable de renovació.

Si no faig tot el que puc per avançar o resistir el mal, no em trobaré en el punt volgut, no trobaré Déu tant com jo podria i ell anhela. En canvi, si el meu esforç és coratjós, perseverant, llavors m’uneixo a Déu a través del Mal, a Déu que és més profund que el Mal, llavors m’abraço amb ell, i en aquest instant el màxim de la meva “comunió de resignació” resulta coincidir necessàriament (per construcció) amb el màxim de la meva fidelitat al deure humà.