dimarts, 21 de juny del 2022

 

25

L’ENERGIA VITAL

Donem voltes i més voltes per conèixer una mica més la dinàmica d’aquest món interior que ens mou, i ens dóna vida. Elements d’aquest món són, per exemple, la intenció, el desig, la voluntat... En aquests escrits no posem tant la nostra atenció en allò que fem: en el què, ni tampoc en el com, sinó en l’energia vital que ens mou...

El desig és el que ens mou. Com diu Teilhard de Chardin, de la mateixa manera que no podem estar un moment sense respirar, tampoc no estem un moment sense desitjar quelcom, encara que sigui inconscientment. Som moguts constantment amb la intenció de fer alguna cosa o de no fer-la. La intenció que sembla que sigui l’element més eteri en el món de l’acció, resulta ser el component de més densitat humana.

Bergson té un llibre que recull unes conferències i que porta per títol: “L’energia espiritual”. En aquest llibre diu el següent:  Qui diu esperit, diu, abans de tot, consciència. Però¿ què és la consciència? Pensin que no definiré una cosa tan concreta, tan constantment present a l’experiència de cada u de nosaltres. Però, sense donar de la consciència una definició que seria menys clara que ella, puc caracteritzar-la pel seu traç més evident: consciència significa en primer lloc memòria. 

Aquest últim tros del paràgraf evoca necessàriament les pàgines en què sant Agustí en el seu llibre de les “Confessions” ens parla de la memòria. Són d’un contingut i d’una bellesa tan impressionant que valdria la pena fer-ne una separata i distribuir-la...

En fem aquí un petit recull:

Gran és aquesta puixança de la memòria, ben gran, Déu meu, i ample i infinit el seu penetral. Qui ha pervingut mai al seu fons? I és, així i tot, una puixança del meu esperit, i pertany a la meva natura, però jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc.

Podríem recordar aquí frases conegudes de Pascal o de Jaspers. Aquest últim diu per exemple: l’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.  

És que l’esperit, doncs, continua Agustí, per a contenir-se ell mateix, és massa estret? I, aleshores, on  rau allò que no pot contenir d’ell mateix? Potser és fora d’ell, i no en ell? Com és, doncs, que no ho conté? Aquesta pregunta fa néixer en mi una gran admiració, i em sento agafat per l’espaordiment.

Així i tot, quan sento dir que hi ha tres gèneres de q­üestions, és a dir, si una cosa existeix, quina n’és l’essència, quina n’és la qualitat, retinc ben bé la imatge dels sons que integren aquests mots i sé que aquests sons han travessat l’aire amb un brogit i que ja no existeixen.

Però les coses mateixes, significades per aquests sons, no les he ateses per cap sentit corporal i no les he vistes enlloc més que dins el meu esperit, i he tancat, nogensmenys, en la meva memòria, no pas llurs imatges, sinó les coses mateixes.

D’on han entrat en mi, que m’ho diguin elles, si poden. Perquè jo recorro totes les portes de la meva carn i no trobo per quina d’elles entraren. De fet, els ulls diuen: “Si són acolorides, som nosaltres que les hem transmeses”; els narius diuen: “si són oloroses, és per nosaltres que passaren”; diu també el sentit del gust: “Si no tenen sabor, no cal que em preguntis”; el tacte diu: “Si no són un cos, no les he tocades, i, si no les he tocades, no les he transmeses”.

D’on i per on penetraren, doncs, aquestes coses en la meva memòria? No sé pas com; perquè, quan les vaig aprendre, no fou per haver donat crèdit a l’esperit d’altri, sinó que les vaig reconèixer en el meu propi esperit, i les vaig aprovar com a veres, i les vaig confiar com en dipòsit, d’on les pogués treure quan volgués.

Recordem aquí el que diuen els savis: La vida que tenim l’hem rebut, i amb la vida hem rebut unes possibilitats amagades d’un creixement espiritual indefinible, a més del creixement corporal... 

Hi eren, doncs, fins i tot abans que les aprengués, però no eren encara en la meva memòria. On eren, aleshores, i com és que, quan van ésser explicades, les vaig reconèixer i vaig afirmar: “Ben cert, això és veritat”, sinó perquè ja eren en la meva memòria, però tan allunyades i sebollides, diguem, en les profunditats més recòndites, que, si no n’haguessin estat exhumades per un mestre, mai potser jo no hauria pogut pensar-hi?

Per consegüent, trobem que adquirir coneixences d’aquesta mena, les imatges de les quals no copsem per mitjà dels sentits, sinó que les veiem dins de nosaltres, sense imatges, tals com són, per elles mateixes, no és res més, en certa manera, que aplegar amb el pensament els retalls esparsos i desordenats que contenia la memòria, i obligar-los, parant-hi esment, a estar-se, per dir-ho així, sota la nostra mà, dins aquesta memòria, on abans s’amagaven espargits i oblidats, i a presentar-se fàcilment al nostre esperit, que ja s’hi haurà familiaritzat.   

En aquest lloc tan íntim de la nostra naturalesa és on hi podem trobar el silenci que fa possible la fe: La fe prové d’aquella realitat immediata en contrast amb tot allò que obtenim mitjançant l’enteniment... és com una intuïció pròpia d’un cor net...    

No hem de confondre la fe amb la formulació d’una doctrina universal pròpia d’una institució religiosa. Tal doctrina pot ser l’expressió cultural de la fe, però no la fe. Només de l’autoconvicció pot tenir lloc la fe. La fe és un acte lliure que no està subjecte a un pensament o doctrina absolutitzada. 

La fe es fa present en un moment històric que viu el qui es declara creient. Un moment que no esdevé autoritat per a tothom, sinó presència única de la lluita espiritual.

La fe és una experiència de vida eterna, és com tenir consciència d’una reminiscència inconcebible, com si tingues una consciència amb la creació, (Schelling) o com si pogués recordar d’alguna cosa vista amb anterioritat...  Recordem aquí la dita de Jesús... abans que Abraham vingués al món, jo sóc. Jo 8,58. Ho va dir Jesús, i nosaltres, no ho podem dir?   Escoltem que diu el Mestre Eckhart: ¿De què em serviria tenir un germà ric: Jesús, si segueixo essent un home pobre? ¿De què em serviria si no pogués dir també jo: “Sóc fill, filla de Déu igual que Jesús? Si vols conèixer Déu, no sols has de ser igual al Fill, sinó has de ser el Fill mateix”.   

dimarts, 14 de juny del 2022

 24

EL TERCER ULL

Així parla el nostre amic Panikkar: Les coses de l’esperit només es poden percebre amb el “tercer ull”. Sense puresa de cor no només és impossible “veure” Déu, sinó que també resulta impossible entreveure de què es tracta.

Sense el silenci de l’intel·lecte i de la voluntat, sense el silenci dels sentits, sense l’obertura de l’anomenat “tercer ull” –del qual parlen no només els tibetans sinó també els victorins- no és possible acostar-se a l’àmbit de sentit de la paraula “Déu”. Podríem afegir: no és possible acostar-se al sentit simbòlic, anagògic, espiritual de les paraules.

Necessitem fer silenci: El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Del silenci primordial va sorgir el logos, va escriure Sant Ireneu. En el silenci concorren el temps i l’eternitat. Silenci no és negació de res ni tampoc no s’identifica amb un cert agnosticisme.

L’anomenat “tercer ull” és l’òrgan de la facultat que ens distingeix de la resta d’ésser vius i ens permet l’accés a una dimensió de la realitat que transcendeix, sense negar-ho, tot el que capten la intel·ligència i els sentits.

L’expressió: “tercer ull” correspon al llenguatge de l’esperit. L’esperit és com una presència amagada: Així ho diu Pau: La vostra vida està amagada en Déu... Col 3,3. I per la seva banda Isaïes parlant de Déu, diu: Realment ets un Déu que s’amaga.  Is 45,15.

Déu és presència amagada però és, si no fos segurament ni tan sols podria ser objecte de negació. Escoltem què diu Panikkar sobre la transcendència i la divinitat: La divinitat, en el context des del qual estem parlant, és contemplada com una realitat meta-ontològica. El tret predominant d’aquesta realitat és la interrelació mútua entre immanència i transcendència. Una transcendència sense la seva corresponent immanència seria contradictòria i irracional. Una pura transcendència no podria ni tan sols ser esmentada sense destruir-la. El tret predominant d’aquest horitzó en l’ésser humà és la llibertat.  

Posem ara una comparació treta de la Bíblia. (Els comentaris que es fan, no volen ser una interpretació del text, sinó allò que la lectura del text em suggereix). El foc és un element singular, necessita alguna cosa de la qual s’alimenta per poder existir. Quan ha cremat allò del que s’alimentava s’extingeix, deixa de ser. Déu però, és com un foc que no s’apaga mai i no crema ningú. Al contrari, dóna vida.

Aquesta va ser l’experiència de Moisès. Diu el text bíblic: Mentre Moisès pasturava el ramat se li va aparèixer l’àngel del Senyor en una flama enmig d’una bardissa. Moisès va mirar i veié que la bardissa cremava però no es consumia. Déu no és un Déu que necessita destruir res. Així Déu per poder ser Déu no necessita destruir la llibertat de l’ésser humà. Per la seva banda l’home arriba a la seva plenitud quan pren consciència del seu lligam amb la transcendència. Un lligam que no destrueix la seva llibertat. D’aquí pot néixer una idea de Déu com la que descriu Panikkar quan diu: Ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home. I Joan recorda la pregària de Jesús que diu: Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Jo 17,21. Una unitat, però, que no destrueix la personalitat de cadascú.  

Moisès va dir: M’atansaré a contemplar aquest espectacle extraordinari: que ho fa que la bardissa no es consumeixi? Moisés vol conèixer el Misteri de Déu. Vol fer de filòsof i de teòleg. Però, Déu li digué No t’acostis. Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat  Ex 3,1-5.

Moisés si vol conèixer Déu s’ha de buidar d’ell mateix, del seu “jo”: qui no es nega a si mateix no pot ser deixeble meu, va dir Jesús. I més: l’home ha de renunciar al seu afany de voler dominar orgullosament la terra: el lloc que trepitges és sagrat. La Trinitat no és tan sols un dogma, és la mateixa realitat. La realitat és trinitària diu Panikkar: La Realitat en la seva totalitat consta d’una dimensió divina, una altra d’humana i una altra de còsmica.   

La terra forma part de la nostra identitat última. Tornem a escoltar Panikkar que diu: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo  també el meu cos. 

Déu es relaciona amb l’ésser humà i amb la terra d’una manera amigable. Hi ha una relació d’amistat. I la vida es manifesta en la relació. L’home és un ser relacional. La vida és  relació. Així també ho entenien els antics quan en parlar de la divinitat esmentaven el terme: circuminsessió per referir-se al dinamisme vital de la divinitat. 

Seguim ara amb el text bíblic i veiem que Déu no té nom.  Moisès va dir a Déu:- Quan aniré a trobar els israelites... si ells em pregunten: “Quin és el seu nom?”, què els he de respondre? El Senyor va dir: –Jo sóc el qui sóc. I afegí: -Digues als israelites: “Jo sóc” m’envia a vosaltres.

Panikkar en les seves reflexions sobre Déu, diu: Quan es tracta de parlar de l’experiència suprema, la mateixa paraula “Déu” ja és tendenciosa –tot i que bé cal fer servir un mot o altre. L’origen sànscrit de la paraula “Déu” (dia), suggereix brillantor, llum, divinitat...    Una moratòria sobre aquest nom podria ser saludable, però no disposem de prou poder per proposar-ho... L’experiència de Déu no és experiència de res... I torna a dir: La paraula “Déu” no és necessària. Déu no pot ser objecte de coneixement ni de cap mena de creença. La paraula Déu és un símbol que es vela i es revela en el mateix símbol de què es parla.

Acceptem el Misteri. Aquest és el paper de la fe. Però, acceptem-lo d’una manera activa, és a dir, respectant el que diuen la ciència i la tradició, però partint, no per imposició de l’enteniment, sinó d’un origen propi ubicat dins nostre que jo no puc voler, sinó que partint d’ell vull, sóc i sé. Jaspers

Fe és l’acceptació de la possibilitat de Vida que hem rebut com un do i que ens porta més enllà del que ens diu el sentiment i la ciència i que provoca en nosaltres una dinàmica que ens orienta vers l’infinit.

dimarts, 7 de juny del 2022

 

23

FE I CONEIXEMENT

Fe i coneixement: dues paraules de significat inesgotable. Per començar aquesta reflexió esmentem dues traduccions d’un mateix text bíblic sobre la fe que es troba en la carta als  Hebreus. Són aquestes: Creure és conèixer realitats que no veiem. Una altra traducció diu: La fe és la convicció de les coses que un no veu. He 11,1.

Aquestes dues traduccions no són tan diferents com sembla ja que coneixement i convicció es prediquen mútuament. Escoltem unes paraules de K. Jaspers amb les quals respon a la pregunta que hom es pot fer de com arribar al ple coneixement filosòfic. Jaspers després d’una introducció acaba dient el següent: la resposta a com arribar a la llum plena... no es dóna a través de cap coneixement, sinó que, per molt estrany que resulti, prové d’una decisió.

Recordem que quan parlem de coneixement en el context espiritual ens referim al coneixement que Panikkar anomena “el tercer ull”. I en aquest nivell de consciència coneixement i decisió formen una unitat vivencial.  

Entenem que per poder saber una mica més sobre el significat de la fe cal conèixer la naturalesa humana racional d’on brolla la fe. En aquest sentit pot ser interessant conèixer l’esquema que K. Jaspers proposa com a base de la seva filosofia i que ell relaciona amb la fe. Una fe que sempre contempla dins de la raó. Ho farem a manera de resum, esperant que en altres ocasions puguem aprofundir més sobre algun aspecte d’aquest esquema.

La paraula clau d’aquest esquema és, en alemany: das Umgreifende, que es tradueix per l’englobant. (hi ha altres traduccions).

Aquest “englobant” no és altra cosa que l’ésser. I es diu englobant perquè abraça els modes de viure i d’expressar-se que té l’ésser. Escoltem, doncs, Jaspers: L’englobant és: o bé l’ésser en si, que ens envolta, o bé l’ésser que som nosaltres.

L’ésser que ens envolta, s’anomena món i transcendència: és la dimensió objectiva. L’ésser que som nosaltres, s’anomena existència (dasein), consciència en general, esperit, s’anomena existència (existenz): és la dimensió subjectiva.    

Aquí veiem que la paraula: existència surt dues vegades, però, amb significat diferent. En la primera “existència” se’ns considera com a éssers donats i amb una sèrie de qualitats...: és el nivell on es contempla que hem rebut l’existència com un do. Però, pel sol fet de venir al món no estem del tot realitzats. La vida és una tasca a realitzar. En venir al món hem rebut possibilitats; hem rebut la capacitat per arribar a realitzar-nos com a éssers humans: Som possibilitat des de la llibertat. I aquest és el segon significat de la paraula: “existència”.  

Vegem ara uns comentaris que Jaspers i algun dels seus comentaristes fan sobre aquest esquema de l’Englobant:

L’englobant és el terme que Jaspers empra per designar l’ésser. Està constituït per dos grans pols: el subjectiu, constituït per l’ésser que nosaltres som, i l’objectiu, que pot anomenar-se també l’ésser en si. El pol objectiu s’anomena món, en la immanència; i en la transcendència, s’anomena transcendència. Dit d’una altra manera: L’ésser que ens envolta és de dos classes: és el món, és a dir: l’ésser del qual un costat de la nostra essència n’és com una petita part... i és també la transcendència que tot i ser l’ésser diferent a nosaltres, és el nostre fonament i la nostra fi.

L’existència o subjecte vital -com tradueixen alguns el dasein- és el jo que té consciència de si mateix i que es troba envoltat d’un món exterior... és objecte d’investigació en les seves manifestacions corporals i psicològiques...

Consciència en general és el coneixement adquirit per les diverses ciències, l’aspiració del qual consisteix a assolir un coneixement objectiu, universal i intemporal. La passió de la consciència en general és saber allò que és vàlid sempre i en tot lloc per a tot possible ens racional. Només el que es presenta en aquesta consciència és ésser per a nosaltres. Per la meva part diria que aquesta consciència en general és semblant a l’inconscient col·lectiu de C. G. Jung.

Esperit. L’esperit és la totalitat que mai no arriba a ser objecte de coneixement, sinó que només és idea. Vida espiritual és vida d’idees. Idees teòriques del món, ànima, vida, etc. Ens condueixen a manera d’impulsos que hi ha en nosaltres, com a tracció de la totalitat de sentit que hi ha en la cosa, com a mètode sistemàtic de penetració, d’apropiació i de realització.

Existència. Som existència possible. Vivim des d’un origen que es troba per damunt de l’existència que es torna empíricament objectiva.

El món. El món en conjunt no és un objecte, sinó una idea. Allò que coneixem està en el món, no és mai el món.     

Transcendència. L’existència s’adona de la transcendència quan, mirant vers el seu propi ésser, s’adona que el seu origen se li escapa. La transcendència és allò que em sobrepassa, allò que desborda el cercle, pretesament tancat, de la immanència. És l’horitzó infinit que es troba més enllà de tota aprehensió possible. La transcendència és una presència, una certesa de l’ésser, que es manifesta en la ruptura de la immanència...  

Aquest és l’àmbit de la raó dins del qual Jaspers reflexions sobre la fe. Entre altres coses diu el següent: Fe en sentit ampli significa estar present en aquestes polaritats... aquesta presència no pot obtenir-se en cap cas per imposició de l’enteniment, sinó que és sempre d’un origen propi que jo no puc voler, sinó que a partir d’ell, vull, sóc i sé. Fe és una realitat immediata en contrast amb tot allò que pot ser comunicat per l’enteniment.