1 – MAR ENDINS

(Aquests textos són per meditar, no per llegir...)  -tots els subratllats són meus-

No ens hem de limitar a saber que el sentit simbòlic de les paraules es refereix al món de la dimensió espiritual de la vida o de l’ésser humà... hem d’aprendre a llegir-lo. Hem de gaudir de l’actitud adequada, sense la qual no serem capaços de descobrir els tresors de vida humana-divina que hi ha ens els textos dels Evangelis i d’altres escrits...

La ciència ha descobert noves formes de vida, però la vida és la mateixa. En aquest sentit els Evangelis –paraules de vida- són tan actuals com en el temps de Jesús. Cal saber veure el que és essencial alliberant-lo de la lletra que mata... Cal saber “llegir” el sentit simbòlic de les paraules... 

Sovint ens limitem a caminar per la “riba” del mar de la vida durant tota la vida, com la gent que escoltava la paraula del Mestre des de terra. Però, Jesús vol que anem més a fons en el misteri de la vida i, per això, ens diu, a semblança dels seus deixebles: Aneu mar endins.  Lc 5,4.

Del fons del Misteri –del Silenci- brolla la vida que ens alimenta i ens deixa inquiets... Superem, d’una vegada, la pandèmia de la superficialitat: La situació del món en aquest segle precisa una superació radical dels paràmetres de consciència humana que han estat en vigor en els últims mil·lennis... Panikkar

Escoltem, en aquest sentit, el que ens diuen el mestres de l’esperit i veurem de quina manera posen de relleu “el misteri” del qual brolla la vida i la força que ens fa viure. Comencem per Teilhard de Chardin:

Un dia vaig prendre la llàntia i, abandonant la zona en aparença clara de les meves ocupacions i de les meves relacions quotidianes, vaig davallar al més íntim de mi mateix, cap a l’abisme profund des del qual sento emanar confusament el meu poder d’acció.

Ara bé, a mesura que jo m’allunyava de les evidències convencionals que il·luminen superficialment la vida social, em vaig adonar que m’escapava de mi mateix.

A cada esglaó que baixava, notava que s’anava descobrint en mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja no m’obeïa.

I quan vaig haver d’aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s’obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d’on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida...

Teilhard de Chardin no sabia donar raó de les últimes motivacions del seu comportament i dels seus desitjos... ¿D’on provenia el dinamisme que l’impulsava a viure i a desitjar? Ell continua dient: Quina ciència podrà mai revelar a l’home l’origen, la naturalesa o el règim del poder conscient de voler i d’estimar del qual és composta la seva vida?

Teilhard parla d’un terreny que va més enllà del que poden esbrinar les subtils motivacions dels psicoanalistes més aguts...    (Continuarem amb més exemples) 

 

1– ESPURNES

Lavelle parla així del crisi del llenguatge: La corrupció de la paraula i de l’escriptura és la marca de totes les altres corrupcions, n´és, a la vegada, causa i efecte. I hom no pot pensar en purificar la paraula o l’escriptura, sense purificar abans la pròpia ànima.

I certament que, sovint, el nostre llenguatge no és tant manifestació de la Veritat o de la Vida, com instrument al servei d’interessos emmascarats...   No tots els mots o fonemes que emprem són “paraula”, sovint es queden en conceptes, argots...  La paraula vertadera és manifestació del que som. I a semblança del Crist som paraula de Déu.

Recordem també el que ens diu Panikkar: quasi hem identificat la paraula amb el seu concepte... hem arribat a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... hem oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula.

Dit d’una altra manera i des d’un altre context i d’una altra perspectiva. Hem conformat la nostra ment al sentit literal de les paraules d’una manera quasi exclusiva i quan llegim textos espirituals no hem assimilat ni assumit interiorment el sentit simbòlic propi de la dimensió espiritual. Ens passa com a aquells dels qui Jesús va dir: miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Mt 13

Tal vegada hem parlat o parlem del món interior de l’esperit, però no som prou conscients de la naturalesa de la dimensió espiritual.  Posem alguns exemples històrics d’aquesta incapacitat de detectar el sentit espiritual:

Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l’Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera.  Jo 16,12-13.

Jesús digué als deixebles: Estigueu alerta, guardeu-vos del llevat dels fariseus i dels saduceus... Ells pensaven: Ho diu perquè no ens hem proveït de pans. Jesús se n’adonà i els va dir: Gent de poca fe! Per què esteu pensant que no teniu pans?... ¿Encara no compreneu que no us he parlat de pans? Guardeu-vos del llevat dels fariseus i del saduceus... llavors comprengueren que els parlava de la doctrina dels fariseus... Mt 16,5-12.

Jesús digué: Jo sóc el pa de vida... Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la meva sang, no teniu vida en vosaltres... Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir: Aquest llenguatge és molt dur, ¿Qui és capaç d’acceptar-lo?... des d’aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven amb ell...  Jesús digué: Això us escandalitza?... és l’Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Jo 6

Déu ens ha fet capaços de ser servidors de la nova aliança, que no és de la lletra de la Llei, sinó la de l’Esperit. Perquè la lletra mata, però l’Esperit dóna vida. 2Co 3,6.  Als qui són adults en la fe, sí que els ensenyem una saviesa, que no és d’aquest món ni dels qui el dominen... sinó una saviesa amagada en el designi de Déu.  1Co 2,6.

Totes aquestes paraules ens convenen molt de prop, perquè la nostra manera d’entendre i de practicar la religió demostra que estem en el mateix nivell d’incomprensió...; estem lligats a “la lletra que mata”    La nostra parla no és millor que la de fa 2000 anys!!!               

 2 – SOBRE EL LLENGUATGE

El llenguatge no és solament un fet cultural, sinó també humà. D’aquí que quan es fa un mal ús de la llengua o se la destrueix o se la fa desaparèixer no solament es destrueix la cultura sinó també l’ésser humà.

Respecte al llenguatge diu Panikkar: Tinc la impressió que actualment duem a terme un genocidi lingüístic. No deixem morir només els arbres, sinó també les llengües dels homes. En aquest segle han desaparegut ja més de mil llengües...

Les llengües no són només instruments, sinó que cada llengua és un món sencer... cada llengua és una riquesa de la vida humana... hem fet violència a les llengües tractant-les com si fossin només mitjans d’informació...

Investiguem, doncs, l’essència del llenguatge i el seu sentit simbòlic, escoltant el que ens diuen alguns pensadors. Lavelle és un d’ells i ens diu: Quan diem que el llenguatge és una institució, no hem de pensar que això vol dir reduir-lo a una convenció arbitrària adoptada per l’home per designar les coses

 

Ve a dir, com també diu Tillich, que les paraules no són solament signes convencionals, sinó també expressions naturals, que tenen una relació pregona amb la natura. I segueix dient Lavelle: Contràriament al que hom pensa, el llenguatge no és fet principalment de signes. No hem de separar erròniament el llenguatge de la natura...

Hom se serveix de signes per regular els moviments del cos en l’espai i en el temps o per  reconèixer els objectes sobre els quals ens relacionem per fer alguna cosa. Ara bé, la invenció del llenguatge té sovint fonts molt més profundes. Si el llenguatge és una acció...  un assaig amb el qual jo mesuro l’interval entre el que jo sé o el que jo penso i el que jo puc fer, el llenguatge em fa participar de la creació simultània de mi mateix i de les coses, i les uneix.

Un llenguatge artificial que només compren signes convencionals no és pròpiament parlant un llenguatge.

Escoltem ara el que ens diu Emerson: La naturalesa posa el llenguatge al servei de l’home. La naturalesa és el vehicle del pensament...: 1) les paraules són signes de les realitats naturals. 2) Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars. 3) La naturalesa és el símbol de l’esperit.

Si sondegem fins a les seves arrels cada paraula utilitzada per expressar un fet moral o intel·lectual, es descobrirà que ha estat copsada d’algun fenomen material...: correcte significa recte; equivocat significa retorçat; Esperit significa originalment vent... Tot fet natural és símbol d’algun fet espiritual...: L’home enfurismat és un lleó; l’astut, una guineu; l’home ferm és una roca, i el savi, una torxa. El xai és innocència; la serp és el rancor sibil·lí; les flors expressen els afectes delicats; la llum i l’obscuritat són expressió familiar per al coneixement i la ignorància; i la calor, per l’amor... 

 1 - SOBRE EL LLENGUATGE

Per què hem de parlar del llenguatge: de la paraula i de l’escriptura essent com són una cosa tan coneguda? Perquè, contemplat en la seva essència, veiem que encara no tenim consciència del que el llenguatge representa per a la nostra civilització, cultura, religió i per al nostre propi coneixement personal... Som, en definitiva, o ens fem, allò que nosaltres llegim o escoltem; més ben dit: allò que copsem i discernim del que escoltem i llegim...

Per començar hem de saber distingir el sentit literal del senti simbòlic de les paraules, tan real un com l’altre, però un es refereix a les coses materials i físiques, l’altre al món espiritual... Tenint en compte que el sentit simbòlic és d’una amplitud de comprensió infinita...

El context personal dels grans mestres que ens han precedit i que ens han format en gran part, és el gran desconegut. I si no ens identifiquem amb el mateix context del qui ens parla, mai podrem capir el significat del text del qual ens parla...

La paraula espiritual és paraula eterna i si no vivim amb categories d’eternitat, no entendrem res... Aquí fem referència a la “tempiternitat” proposada per R. Panikkar.

Som paraula de Déu perquè som creats a imatge i semblança de Déu. Ara bé, aquest “ser paraula” depèn de la nostra llibertat... Només mitjançant la llibertat adquirim certesa de la transcendència. Jaspers. El coneixement ens dóna l’ésser: Serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. 1Jo 3,2.   

Així doncs, més exactament: podem arribar a ser “paraula de Déu”...

Posem un exemple de quina manera un home espiritual ens parla de la vida de l’esperit...: l’ànima queda aclarida i transformada en Déu i Déu li comunica el seu ésser espiritual de tal manera, que se sembla al mateix Déu i té el que té el mateix Déu. I es fa tal unió amb Déu... que totes les coses de Déu i les de l’ànima són una mateixa cosa en transformació participant; i l’ànima més sembla Déu que ànima, i fins i tot és Déu per participació...  Joan de la Creu.

 

Comparem aquestes paraules amb les que Panikkar, amb les seves noves maneres de d’expressar-se, sembla que digui coses fora de l’ortodòxia, però, en el fons hi veiem un parlar semblant amb al de Joan de la Creu i amb el d’altres autors del passat... Escoltem-lo: Ni només la matèria, ni només l’Esperit basten; ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home... Si Déu fos el “totalment” altre, no hi hauria lloc per a l’amor i pel coneixement, ni per a la pregària ni pel culte, com tampoc n’hi hauria, en veritat, per a Déu-mateix-com-a-Altre.

 

I un altre exemple, per acabar, aquesta vegada, del filòsof Emerson: En peu sobre la terra nua... els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.     

 

11 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Parlarem avui d’un principi fonamental que incideix en la comprensió de la Realitat i de la vida espiritual. És aquest: La unitat en la diversitat és l’ordre. I “l’ordre”, segons Agustí és amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. La primera part està inspirada en les paraules amb les quals Francesc de Sales comença el seu famós  “Tractat de l’Amor de Déu”.

Diu així: La unió fonamentada en la distinció forma l’ordre, l’ordre produeix la conveniència i la proporció, i de la conveniència en les coses acabades i completes resulta la bellesa.

 

Aquí volem remarcar que la diversitat dins de la unitat no és merament superficial, com alguns sembla que ho vulguin entendre... no es tracta només de la vestimenta o del folklore d’un poble o d’una cultura. És una diversitat que forma part de l’essència mateixa de la realitat. Les intuïcions d’alguns mestres ens poden ajudar a copsar el que volem dir.

 

Un d’aquests mestres és Emerson. N’extraiem alguns fragments en els quals ens diu que les lleis de la Naturalesa són les mateixes lleis de l’Esperit. La Naturalesa és un símbol de l’Esperit. Parla de la unitat en la pluralitat entre Naturalesa i Esperit. Existeix una correlació o analogia entre ètica, estètica, política i Naturalesa.

Dempeus sobre la terra nua, banyat el meu cap per l’aire alegre, i elevat en l’espai infinit, tot el que implica egoisme es dilueix. Em converteixo en un globus ocular transparent, no sóc res, ho veig tot, els corrents de l’Ésser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.

Qualsevol aspecte de la naturalesa correspon a algun estat mental...

 

Amb un llenguatge teològic que ens és més familiar escoltem ara Panikkar què ens diu sobre aquest misteri de la unitat en la diversitat i que ell presenta com la dimensió Trinitària de la Realitat. Presenta la Trinitat com l’experiència humana primordial. Abans se’ns deia que la Trinitat era i és un Misteri insondable... ara se’ns diu que és una “experiència humana primordial”... Tinguem en compte, però, que l’ésser humà, en el fons és també un misteri. Escoltem Panikkar:

La Realitat en la seva totalitat és la Trinitat completa, que consta d’una dimensió divina, una altra d’humana i una altra de còsmica.

Ni només la matèria, ni només l’Esperit basten; ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home.

La Trinitat com a relació pura compendia la radical relativitat de tot el que existeix. La varietat d’éssers, fins i tot la diferència teològica entre Déu i el Món no hauria d’eclipsar la unitat fonamental de la Realitat.   

 

10 - LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Saviesa és empatia amb la Realitat. Però, de la Realitat només en podem tenir alguna opinió, la qual podem compartir amb els altres...

És bo recordar i meditar les intuïcions dels grans mestres de la Humanitat, però, no oblidem que cadascú de nosaltres tenim el dret i el deure, de ser responsables de les nostres opinions...

No és bo partir de zero pensant que el passat és quelcom obsolet i passat de moda... però, tampoc és bo creure que només es tracta d’obeir allò que ens han dit els grans mestres del passat i les autoritats de torn...

Recordem una vegada més les paraules d’Emerson:

La nostra època és retrospectiva. Escriu biografies, històries i crítiques. Les generacions precedents contemplaven Déu i la naturalesa cara a cara; nosaltres veiem a través dels ulls dels qui ens han precedit. Però, ¿per què no podem gaudir també nosaltres d’una relació original amb l’univers?

 

¿Per què no podem tenir una poesia i una filosofia fruit de la nostra pròpia intuïció... una religió revelada a nosaltres...?

 

I referent al concepte de filosofia volem recordar algunes paraules dels mestres.

Diu Panikkar: La filosofia és per a mi tant la saviesa de l’amor com l’amor de la saviesa. S’és un filòsof igual com s’és un amant. Es tracta d’una cosa que ens ve a trobar. La filosofia és una actitud primària, no secundària.

La filosofia no es pot manipular, ni amb la voluntat ni amb la raó. La voluntat i l’intel·lecte són els mitjans i les eines, però no pas els mestres. *

La filosofia original cristal·litza en una manera de ser; millor dit, és l’expressió de la vida mateixa, tal com és inscrita en la realitat o més aviat escrita amb l’estilet de la pròpia vida. 

La filosofia representa l’intent de l’home per trobar el sentit de la vida i de la realitat; és la companya intel·lectual de la saviesa de la vida vers la llibertat...

* I Jaspers ens diu: No es pot ensenyar filosofia, sinó només a filosofar.

Els pensaments filosòfics es troben realitzats en potència en tot ésser humà, i moltes vegades de la manera més pura en els nens. Aquesta frase de Jaspers m’ajuda a donar una interpretació més pregona a les paraules de Jesús: Deixeu que els infants vinguin a mi... el Regne de Déu és dels qui són com ells. Mc 10,14. Els infants són els qui viuen del que han rebut i resta amagat dins del seu petit cor; encara no s’ha despertat en ells la consciència amb la primera llibertat que es deixa portar per interessos emmascarats...  

La filosofia no és mera teoria, és vida, és paraula, expressada a través de conceptes...

     

 

9 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Les nostres conviccions són fruit d’un punt de vista de la realitat que deriva d’un “context personal” determinat per la naturalesa que hem rebut i també per la nostra formació cultural i espiritual; pel nostre nivell de consciència, per la nostra sinceritat personal enfront de la Realitat i per l’acceptació de la Bondat com a principi dinamitzador de la vida. S’ha dit que la vida no es defineix com a substància, sinó com a relació. I la bondat, segons la definició dels antics, per la seva naturalesa tendeix a difondre’s...

En diferents contextos culturals les mateixes paraules tenen un altre ressò personal... per això ens convé tenir en compte el que diu Lavelle: si la veritat resta amagada en la interioritat, en el més íntim de la nostra intimitat, cal emprar un vocabulari que faci evident, a través de modes de presència adequats, les coses amagades, dins del nostre inconscient.  Sovint el vocabulari que fem servir ha fet augmentar el poder temporal, però ha perdut en significat espiritual. 13

En el món d’avui ens convé esser no solament erudits, sinó també i sobretot savis. La saviesa és expressió i fruit d’una vida espiritual viscuda amb plenitud... Saviesa és més que pur coneixement racional... és part de la dimensió espiritual del nostre ésser i de posar el cor en els béns eterns.  

Aquesta dimensió no és pot contemplar amb paràmetres quantitatius sinó qualitatius. En aquest nivell de consciència no diem: tenim llum, sinó: som llum. Una llum que se’ns fa conscient, a nosaltres mateixos a través de la intuïció, i als altres, pel nostre estil de vida.

Però, allò que “som” no està fet del tot. És una tasca a realitzar. “Serem” en la mesura que, des de la llibertat, ens fem responsables de les possibilitats de vida que Déu ha dipositat dins nostre... 

Hem dit “des de la llibertat”, no diem des de l’obediència a unes normes humanes, civils o religioses que, en la seva legitimitat estan en un altre nivell de comprensió, sinó des de la llibertat responsable, és a dir, que respon a la Realitat, a la Voluntat de Déu.

La veritable llibertat necessita de la saviesa. Escoltem unes paraules de Panikkar sobre la saviesa: Aquesta dama de nom Saviesa fou segrestada pels especialistes, tant a l’Orient com a l’Occident. Teòlegs i brahmans, filòsofs i mandarins, sacerdots i doctors pretenien disposar-ne, tenir una porta privada de la seva cambra; de tant en tant condescendien a comunicar al poble el que la saviesa els havia dit, revelat, i fins i tot prescrivien a les ciències el que havien d’investigar i d’ensenyar... És veritat que figures excepcionals com Sòcrates, Buddha, Laozi o Jesús van voler alliberar la saviesa i fer-la accessible a tothom, però grans inquisidors de tota mena s’hi oposaren.  

Hem de recuperar, doncs, el que és nostre i tenir el coratge de creure des de la nostra responsabilitat personal.   

 

8 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

El “coneixement espiritual” és fruit d’una praxi humana viscuda en la seva autenticitat, de la sinceritat en el pensar i en l’actuar, d’un estil de vida lliure de tot interès emmascarat, i així és com es va descobrint el tresor amagat que tenim dins nostre; i en la mesura que anem descobrint aquesta llum interior de l’inconscient que es torna consciència, anem creixent en coneixement espiritual.

“Els libres” ens ajuden a prendre consciència d’aquest tresor amagat que tenim com adormit, i per això Pau ens diu: Ja és hora que us desvetlleu! Despullem-nos de les obres de la fosca i revestim-nos de l’armadura de la llum. Rom 13.11-12. I repeteix: Aixeca’t tu que dorms, ressuscita d’entre els morts, i el Crist t’il·luminarà. Ef 5,14. Segons aquests texts, els qui no viuen segons l’esperit no tenen el coneixement espiritual i és com si estiguessin adormits o morts en la seva vertadera humanitat. 

Recordem: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte, cerca evocar estats d’ànima en lloc de representar coses.  Lavelle.    

La filosofia en els seus començaments era pròpiament un coneixement espiritual expressat amb llenguatge intel·lectual. Lavelle vol tornar ara al que fou sempre la missió de la filosofia i és de donar a l’home el sentiment de la seva existència i de la seva autonomia i d’elevar el seu pensament i la seva ànima vers l’absolut, principi de tota intel·ligibilitat i de tot misteri. 

I segueix dient Lavelle: El camí que tot home ha de seguir comença amb una llibertat inicial, que és arbitrària, però que s’ha d’assumir perquè l’home pugui crear-se ell mateix, i acaba amb una llibertat final que ens fa descobrir la veritat i que no esdevé realitat fins que nosaltres no ens hi identifiquem. La primera llibertat és purament humana; i aquell que en té prou amb aquesta llibertat, troba de seguida els seus límits i n’esdevé esclau. En canvi, la segona llibertat, al contrari, portant-nos més enllà de nosaltres mateixos, ens revela un infinit sempre actual i sempre renaixent, consistent en un perpetu alliberament i en la vivència d’una presència que no ens manca mai.

D’entrada estem cridats a situar-nos al nivell del que és essencial; es tracta de trobar l’ús pur de la paraula i de l’escriptura.

No hi ha existència vertadera fora d’aquella que es troba en l’interior de si mateix, aquella que té la iniciativa creadora i la consciència de si mateix. És com “tenir consciència de la consciència”, diria Pablo Huneeus. Les coses externes venen a ser els instruments sense els quals les consciències no poden exercir ni manifestar el seu poder, ni separar-se les unes de les altres, ni manifestar la seva presència a les altres. El fonament de tota veritat és el silenci, el qual és com la matriu de tota paraula. Ireneu. En aquest sentit el llenguatge abans de ser signe amb el qual designem les coses, és instrument de comunicació entre els humans. Lavelle

 7 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Quan ens referim a la Bíblia des de la Institució Religiosa, no hauríem de dir que “som la religió del llibre, sinó de la paraula”. Diem això perquè segons Panikkar la nostra religió ha estat durant molt temps: la religió del Llibre. Escoltem-lo: No es pot negar que la història cristiana demostra que des de fa alguns segles ha estat més una religió del Llibre que de la Paraula.  

Què volem dir amb això? Si no ho sabem distingir, cal veure-hi un problema de comprensió fruit de la superficialitat en la nostra manera habitual de pensar. La gran pandèmia que sofrim avui dia és la superficialitat, deia el nostre amic Panikkar.

A més del desgast del temps i la rutina hem de reconèixer que la dimensió espiritual ja no és el lloc de la nostra residència habitual, en la qual vivim i des de la qual pensem i donem nom a les coses... Ens hem situat en la dimensió racional o intel·lectual que té el seu lloc en l’univers de la fe, però no com a nucli essencial, sinó com a forma d’expressió, i ens hem quedat en el món de les formes i maneres de celebrar la fe, oblidant el nucli essencial que dóna sentit a tot el que diem i fem.

Només des de la dimensió espiritual es pot intuir quina és la diferència entre: la religió del llibre i la religió de la paraula. Les mateixes traduccions actuals de la Bíblia (per altra banda tècnicament d’un nivell superior) denoten una carència de visió espiritual. Sovint falta densitat espiritual en les traduccions. En aquest sentit la menystinguda Vulgata, sovint es mostra superior degut a la seva intel·ligent intuïció del missatge espiritual que s’amaga en la lletra de la Bíblia.   

I des d’un altre punt de vista veiem que quan es parla de la Bíblia es pot  entendre aquest Llibre com a punt de referència o “norma de fe”  per als creients d’una Institució religiosa, com la Catòlica, per exemple. Però també podem llegir aquest Llibre com el referent important d’una cultura: de la cultura d’Occident, com feia Erich Fromm i altres... El que no podem fer és “absolutitzar” el que en diem “paraula de Déu” perquè com diu Panikkar: cap llibre pot ser el referent absolut de la fe ...  si ho féssim, sant Pau ens recorda que “la lletra mata”. 2 Co 3,6. Textualment diu així: la nostra capacitat ve de Déu, ell ens fa fet capaços de ser servidors d’una nova aliança, no de lletra, sinó d’esperit; que la lletra mata, i l’esperit dóna vida. 

Allò que dóna peu a la creació d’un “Nou Testament” ( i no pensem ara en el fet concret i històric, sinó en el que això significa de canvi de mentalitat en relació amb el passat) és a dir: d’un nou recull de textos religiosos, que inviten a una nova manera de veure i viure la religió i la vida, no és el canvi d’unes lleis per unes altres, d’un conceptes nous que substitueixen els vells, sinó el fet de posar de relleu l’Home per damunt de la Llei: no és l’home per a la llei, sinó la llei per a l’home, Cf. Mc 2,27. I Pau ens diu: Ningú no és just en virtut de la Llei, sinó per la fe en Jesucrist. Ga 2,16.

 

6 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Situem-nos!

Sempre que ens disposem a llegir un text ens convé situar-nos en el “context vital” dins del qual adquireix sentit tot el que se’ns diu, i a més hem de tenir en compte que anem vers un canvi substancial d’estil, un canvi de manera de veure i de viure la “Veritat” de les nostres vides i de la societat en general.

Hem posat entre cometes la paraula Veritat perquè, a Occident, en general, se li ha donat un caràcter intel·lectual... en canvi a Orient i a la Bíblia la Veritat té un sentit sapiencial lligat no a unes doctrines, sinó a un comportament humà.

El llenguatge espiritual l’entenem no solament com el llenguatge que parla de coses espirituals, que també, sinó d’aquell parlar que es refereix a la vida de l’esperit en el context humà, per tant, a més dels actes específics anomenats espirituals perquè fan referència directa a Déu, també inclou tots els actes humans fets per un cor net d’egoisme i al servei del bé en general. Això ve a ser la secularitat sagrada, predicada per alguns... Cf. Panikkar  

El contingut essencial de la vida. En l’afer quotidià al servei de la vida humana que comprèn el binomi d’essència i formes: el contingut essencial i les formes d’expressió, ens hem encallat en les formes i hem deixat aparcat el que és essencial. Ens convé rectificar...

El llenguatge simbòlic. El llenguatge propi del coneixement espiritual és el simbòlic: les paraules fan referència, no a les coses, al món físic, sinó al món de les actituds, dels valors essencials de l’ésser humà: la unitat, la bondat, la veritat, la bellesa i tots els seus derivats.

La unitat essencial en la diversitat.

El misteri de l’Ésser és el misteri del nostre propi ésser, i aquest només pot ser comprés quan el pensament esdevé summament lúcid i agut per percebre el nostre lligam i vincle amb l’Absolut; és el punt d’interès suprem en el qual nosaltres volem allò que som, per una voluntat eterna, que esclareix cadascun dels nostres actes particulars, per als quals estem disposats a fer amb joia tots els sacrificis. Lavelle.

Aquesta actitud demana humilitat. Panikkar sembla que ho va entendre. Per això, en referència a la reforma de l’Església que preocupa a molts va dir el següent: en un nivell profund la meva preocupació personal, en primer lloc i abans que res, no és la reforma de l’Església, sinó la meva pròpia transformació, la transformació del meu jo –malgrat que sóc conscient que una cosa porta a l’altra i que no es poden separar.  

 

LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

La presència de l’Etern no pot estar condicionada a res: ni a l’espai ni al temps, ni al dogma, ni al sagrament... però, sabem on la podem trobar... allí on hi ha amor. Diu el cant: On hi ha veritable amor, allí hi ha Déu...

I, on hi ha veritable amor? Algú ho sap? Normalment veiem les seves manifestacions... manifestacions d’un amor, de l’autenticitat o la puresa del qual, només Déu en sap la mesura... Així ho entenia sant Pau quan deia: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4. Aquesta actitud de l’apòstol, és la més adequada si volem tenir la seguretat de no enganyar-nos a nosaltres mateixos.

 

La renovació autèntica de la religió demana un canvi de mentalitat. És la primera condició que va posar Jesús al començar l’Evangeli, o millor dit el que s’anomena “El Nou Testament”: “convertiu-vos i creieu”... Mc 1,15. Aquesta conversió com diuen els especialistes significa un canvi de mentalitat.

 

I és que no es tracta tant de fer unes altres coses diferents, que també, sinó més aviat el que importa és veure les coses d’una altra manera, des d’una altra perspectiva, des d’un altre nivell de consciència. Sovint fem servir uns paràmetres, a l’hora de parlar de la religió, que no són els més adequats per al moment històric que estem vivint.  

 

Preguntem-nos doncs, què entenem per “religió” i on l’ubiquem ¿Entenem per religió la pràctica d’uns ritus?... (sóc o no sóc practicant, se sent dir).... ¿Limitem la religió a la creença en uns dogmes, a unes cerimònies celebrades dins d’una església?... o a més d’això ¿entenem per religió la dedicació d’una vida al servei del bé i de la humanitat, des de la pròpia llibertat?

 

Escoltem què diu Panikkar sobre la religió: Escriure és per a mi un acte religiós. Per “religió” entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos –alguns dirien “divinitzem”.

 

La religió és una actitud, una virtut, un valor humà que dóna sentit a les accions que fem, no solament les que celebrem dins de les esglésies, sinó a totes les accions humanes que portem a terme en nom de Déu...

Què vol dir en “nom de Déu”? Quan l’ésser humà fa les coses -per respondre a l’exigència infinita que ha rebut amb la vida junt amb el cos i l’esperit- les fa en nom de Déu, tenint present que la paraula “Déu” que ni tan sols és necessària, no és un concepte, és un símbol... no cal ni anomenar-la, basta tenir-ne consciència. 

 CONCEPTES I PARAULES

Ja hem parlat d’aquest tema... En realitat el que ens interessa és tenir idees clares sobre el coneixement espiritual; aquell coneixement que no és fruit de l’estudi, sinó de la puresa de cor. La religió –la veritable religió- no es pot entendre sense aquest coneixement espiritual que sorgeix de la virtut i d’un alt nivell de consciència i és propi del cor, més que del cap. Recordem la dita de Pascal: El cor té raons que la raó desconeix...  

 

Panikkar volent posar les coses al seu lloc, va dir: El món d’Occident... quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... s’ha arribat a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... s’ha oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula.  Vegem la diferència: El “concepte” és propi del llenguatge doctrinal, acadèmic... és l’expressió d’una teoria. “La paraula”, en canvi, és una manifestació de l’essència de la vida humana, d’un aspecte de la Realitat.

 

En la mesura en que hom és fidel a si mateix creix en empatia amb aquesta Realitat de la qual nosaltres en som part. I qui tingui orelles que escolti, deia Jesús. Mt 13,9.  No tothom té aquesta oïda espiritual. Aquesta s’obté a costa d’escoltar amb un cor net; a costa de no posar obstacles a l’acció de Déu en nosaltres. I com deia el Mestre Eckhart: en aquest món de l’esperit no es tracta de fer, sinó de deixar fer. Es tracta de no impedir el creixement de la vida de l’esperit a fi que pugui arribar a la mesura que Déu ha disposat per a cadascú.    

 

Hom ha de saber escoltar i parar l’orella a la veu que ens ve del fons de la consciència...  D’aquest fons en parla sant Agustí amb la seva habitual profunditat. Escoltem-lo: Aquestes coses, significades pels sons (paraules), no les he vistes enlloc més que dins el meu esperit... d’on han entrat en mi, que m’ho diguin elles, si poden; perquè jo recorro totes les portes de la meva carn i no trobo per quina d’elles entraren.

 

D’on i per on penetraren aquestes coses en la meva memòria? (Hem de recordar i ho diu  Bergson, que en aquest context espiritual memòria i consciència són sinònims) No sé pas com; perquè, quan les vaig aprendre, no fou per haver donat crèdit a l’esperit d’altri, sinó que les vaig reconèixer en el meu propi esperit... hi eren, doncs, fins i tot abans que les aprengués... i quan em van ésser explicades, les vaig reconèixer i vaig afirmar: “Ben cert, això és veritat”.  Per tant, la “Veritat” no està en el llibres. Els llibres ens poden ajudar, però la Veritat està dins nostre, amagada, esperant ser descoberta. És el “Déu amagat” de qui ens parla l’Escriptura:

 

Abans que aprengués la Veritat ja era a la meva memòria, diu Agustí, però tan allunyades i sebollides, en les profunditats més recòndites, que, si no haguessin estat exhumades per un mestre, mai potser jo no hauria pogut pensar-hi.     

 

Les possibilitats de vida són dins nostre. Cal desenvolupar-les i ser-ne conscients. Hem de reconèixer que passem mitja vida adormits com a éssers humans complerts. Per això sant Pau ens diu: ja és hora de desvetllar-nos Rom 13,11. I també: Desvetlla’t, tu que dorms, aixeca’t d’entre els morts, i el Crist t’il·luminarà. Ef. 5,14.

 

L’ESSÈNCIA I LES FORMES

Diuen els mestres: La distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa i especialment per a la cristiana, per a la qual resulta difícil, degut a l’aclaparadora herència grega, que l’indueix de manera gairebé irresistible a considerar la “forma” d’una cosa com la seva essència.  Panikkar. En el fons sembla que no tenim prou consciència del que això significa.

En un altre lloc el mateix autor diu que el “caràcter analític” propi d’occident és determinant en el fet de donar importància quasi absoluta a les formes. I diu també: ... la cultura occidental, caracteritzada per l’especialització i per l’interès per l’especificitat de les coses... identifica l’essència de les coses amb la seva diferència específica. 

D’aquesta intuïció se’n poden treure moltes conseqüències pràctiques...

Aquests últims anys els esforços dels anomenats innovadors, per no dir progressistes, se centren en renovar les formes... cosa que està molt bé, però que resulta insuficient. No hi ha prou consciència que el canvi que realment necessita la societat és un canvi de mentalitat pel que fa a l’essència de la vida. Ens esforcem per canviar les parets de l’edifici, però deixem els mateixos fonaments, que sovint, recordant l’al·legoria de Mt 7,24-27, són fets de sorra i no de pedra ferma...  

 

Allò que és essencial forma part del que en diem dimensió espiritual de la vida o de l’ésser humà. És la vida en el que té de més pregon i que sovint se’ns escapa... Aquesta vida només la coneixerem vivint-la, no n’hi ha prou amb l’estudi.

Per explicar què volem dir amb això fem un comentari dels següents versets de Joan: els deixebles preguntaren a Jesús: Mestre, on vius? Jesús els respon: Veniu i ho veureu. Jo 1,38-39.  

 

Aquest és el comentari que en fem en forma de paràbola: Hi havia un mestre espiritual famós que vivia sol en la seva ermita... dos joves el van anar a veure per aprendre d’ell... truquen a la porta i diuen al Mestre: ensenyeu-nos  quelcom sobre Jesús i el seu Evangeli. El Mestre pot respondre als joves de dues maneres. Una resposta és la que solem esperar sovint nosaltres. És aquesta: El Mestre després d’escoltar els joves, entra dins de la seva cambra i en surt amb un llibre a la mà i els diu: Llegiu aquest llibre és d’un autor famós que escriu molt bé i té molt d’èxit... Vegem ara la segona resposta que pot donar el Mestre: Molt bé nois, doncs quedeu-vos a viure amb mi. Aquesta segona resposta és la que vol ser el comentari de les paraules de Jesús als seus deixebles: Veniu i ho veureu. Es tracta de conviure i no solament en sentit físic, sinó i sobretot espiritualment parlant.

Volem dir amb tot això que el coneixement de l’Evangeli és fruit de l’experiència i de la vida, viscuda amb puresa de cor, i que amb l’estudi sol, per més important que sigui, mai arribarem a conèixer ni Jesús ni l’Evangeli.    

 

LLIBERTAT

El dinamisme de la Vida és una força que tenim dins nostre i que hem de posar al servei del desenvolupament de les possibilitats de creixement que hem rebut -som éssers donats i rebuts- i que hem de dur a terme amb responsabilitat i llibertat.  

Hem dit: llibertat i responsabilitat. Això està aviat dit, però què és primer: la llibertat o la responsabilitat? Hem de posar ordre, perquè, com diu St. Agustí, l’ordre és allò pel qual Déu ha fet tot el que ha fet. Es tracta d’un ordre interior de les coses.

  

L’acceptació de si mateix, (R. Guardini) és fonamental per fer possible la plenitud de l’ésser. Si jo ara no m’accepto, no puc arribar a ser allò que haig de ser... Recordem el que diuen els grans mestres del pensament i de l’esperit: No som ésser, som esdevenir.

 

Decideixo ser responsable perquè sóc lliure per decidir-ho, però, al mateix temps no sóc lliure si no accepto dur a terme les possibilitats de vida i d’ésser que he rebut.  

Recordem: hi ha diversos nivells de consciència, de coneixement, de maduresa personal i, per tant, de llibertat. Només els nets de cor són lliures de veritat.

 

Fàcilment som esclaus de les nostres passions, dels nostres desigs, sovint emmascarats de bones intencions...

Si volem ser divins, tal com l’Etern ho ha disposat, no hem de deixar de ser humans –Jesús, el Crist, mai va deixar de ser Home- però sí que hem de voler divinitzar la nostra humanitat, arribant així a un grau màxim de llibertat. I en aquest grau de llibertat hi trobarem la màxima bellesa font de pau infinita.

 

Tenim una llibertat incipient necessària per començar... Ara bé, la llibertat en la seva plenitud ja no és solament l’eina amb la qual fem els primers passos, sinó la condició que fa possible arribar a la plenitud de la vida espiritual...

 

La llibertat no es limita al fet d’escollir entre una cosa i una altra... És una pretensió de l’ésser humà, diu Krishnamurti, creure que és lliure perquè pot escollir.     

 

Estem parlant d’una llibertat que només és possible en relació amb la transcendència: La culminació de l’home és la consciència de la transcendència. R. Panikkar. En el creient, la consciència de Déu es converteix en una presència natural. Ser home és llibertat i referència a Déu. K. Jaspers

 

PARAULA HUMANA

Ens hem de preguntar; quina dimensió de la vida ens mou: la material, la científica, l’espiritual? Si ho sabem, sabrem quin sentit tenen les nostres paraules.

 

Totes les facetes o dimensions de la vida formen part de l’ésser humà, però sempre i degut a la unitat essencial de la Vida, actuem des d’un lloc concret de la nostra personalitat, i d’allí és on pren sentit i valor el nostre dinamisme.

 

Recordem: Quan els deixebles de Jesús li van preguntar: Mestre, on vius? venien a dir: en quin nivell de consciència vius i des de quin nivell de coneixement ens parles?... perquè d’acord amb el nivell de consciència –de coneixement- en el qual hom viu, adquireixen sentit les paraules, les accions i tot el que hom fa i diu.

 

Des de la dimensió intel·lectual o racional es pot parlar de les coses de l’esperit, però aquest parlar no serà mai un llenguatge espiritual. El llenguatge espiritual  només es pot emetre des de la dimensió espiritual de l’ésser humà, és a dir des d’un nivell alt de consciència i de coneixement; en definitiva: des de l’experiència, no des de l’estudi...

 

En el fons, allò que ens mou... és allò que ens identifica com a éssers humans; allò que som en realitat. Hi ha uns versets de l’Evangeli que són incomprensibles fora del seu context propi, que és l’espiritual. Els versets que ara volem recordar formen part de la paràbola coneguda com “la paràbola dels talents”, i fan referència a aquell servent que només va rebre un talent i no el va voler treballar per treure’n un benefici...

Per això “l’amo” de la paràbola diu als altres servidors: Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que té. Mt 25,28-29.

Fem ara el nostre comentari dels versets subratllats. És aquest: “tot aquell que estima els altres té molta qualitat humana que no s’afebleix estimant, sinó que creix. La personalitat del qui viu estimant no es deteriora ni disminueix, sinó que augmenta i creix. En canvi aquell que no estima, és pobre humanament parlant, no és res. Només li queda la dimensió material que és temporal, la qual perdrà quan deixi el temps, perquè en l’eternitat només hi regna l’amor, no l’egoisme...

I recordem el que diu el savi: Qui no viu l’eternitat ara, ja pot oblidar-se de viure-la després.