9 – CONEIXEMENT

Intentem tenir una nova percepció de les coses de sempre; aquell canvi de mentalitat que el moment històric actual ens demana. Un exemple d’aquesta nova percepció l’hem vist a través del terme “secularitat sagrada” amb la qual es vol posar de relleu que la religió també es pot practicar fora de les esglésies.

Avui insistirem en el mateix tema, però el terme que farem servir serà el món. I l’autor que ens ajudarà a aprofundir aquesta meditació serà Teilhard de Chardin.

El “món” ha passat de ser un dels tres enemics de l’ànima, segons el Catecisme tradicional, a ser l’objectiu de les nostres esperances de perfeccionament i plenitud.

El llibre en el qual aquest científic i home espiritual explica el seu pensament té per títol: El Medi Diví. I en començar-lo el dedica “als qui estimen el món”. Escoltem-lo en alguna de les seves meditacions:

Ara sí que la Terra em pot agafar en els seus braços gegantins. Ja pot emplenar-me de la seva vida o tornar a recollir-me dintre de la seva pols. Pot guarnir-se davant els meus ulls amb tot el seu encís, amb tots els seus horrors, amb tots els seus misteris. Pot embriagar-me amb el seu perfum de tangibilitat i d’unitat. Pot fer-me caure de genollons per l’esperança que va madurant en el seu si.

Teilhard ens parla de la integració de l’Home en el Cosmos, i diu: Vivim enmig del filat densíssim de les influències còsmiques, com en el si de la massa humana, o com entremig de miríades d’estrelles, sense prendre lamentablement consciència de la seva immensitat.

Si aspirem a viure la plenitud de la nostra humanitat i del nostre cristianisme, cal superar aquesta insensibilitat.

Abans de continuar amb les reflexions d’aquest pensador i místic voldria posar de relleu la semblança de pensaments (encara que la forma literària i el context cultural-personal sigui diferent) amb la intuïció cosmoteàndrica de la realitat, de R. Panikkar. Diu així aquest autor: La intuïció cosmoteàndrica de la Trinitat considera que la Realitat en la seva totalitat... consta d’una dimensió divina, una altra d’humana i una altra de còsmica.

En els dos autors el cosmos, la terra, el món, no solament són quelcom bo, sinó que formen part de la Realitat última de la qual nosaltres en som part. Diu Panikkar: ni l’Home és sense Deu, ni Déu sense l’Home. I en una altra part diu: Déu, Home i Món es troben, per dir-ho així, en una íntima i constitutiva col·laboració per construir la realitat, per fer avançar la història, per continuar la creació.   

Per descriure la Realitat que ho abraça tot: Déu, Home, Cosmos, en Panikkar ens parla de la Trinitat cosmoteàndrica, i Teilhard de Chardin a partir del fet cristià de l’Encarnació del Verb, ens parla del Medi Diví, a través del qual arribem a la mateixa Realitat.

 

Teilhard ens parla de la integració de l’Home en el Cosmos: Vivim enmig del filat densíssim de les influències còsmiques, com en el si de la massa humana, o com entremig de miríades d’estrelles; aspirem, doncs, a viure la plenitud de la nostra humanitat i del nostre cristianisme!  

 

8 – CONEIXEMENT

El sociòleg Francesco Alberoni en el seu llibre sobre l’Amistat parla de tres “estats” que es donen en el transcurs de la vida humana i social. I per explicar-ho proposa com exemple el món de les congregacions religioses en general.

El primer “estat” ell l’anomena: estat naixent; el segon institucional i el tercer quotidià. I des del seu punt de vista en fa un comentari de cada estat.

Aquest esquema, nosaltres el mirarem des de la nostra perspectiva perquè ens ajudi a veure les fases i l’evolució del món humà-religiós que estem comentant en aquesta escrits.

Observant el món religiós veiem que en la primera fase: la de l’estat naixent, la figura clau és el fundador. Podríem posar en primer lloc a Jesús de Natzaret, però també podem recordar alguns del fundadors dels ordes religiosos més conegudes con sant Benet, sant Francesc, sant Josep Calassanç... Aquests fundadors junt amb uns quants deixebles que els envolten, són “l’estat naixent”. Aquest estat es distingeix per la vitalitat, la il·lusió, l’entrega total a la voluntat divina, la dinàmica de la vida centrada en el seu aspecte essencial i humà...

El segon estat és l’institucional. La història ens mostra que la tendència general dels grups originals és la de perpetuar-se en el temps i a tal efecte necessiten una estructura, unes lleis, unes doctrines, una organització...  Són els primers temps de tota institució en els quals es destaca l’expansió numèrica, l’entrega generosa, l’obediència temorosa a les lleis i normes de la institució, el servei total a un ideal...

Però això no dura sempre. Com recorda la dita popular: el temps tot ho fa malbé i ve la rutina, el cansament, el costum de fer sempre el mateix... És el tercer estat “el quotidià”. Aquest estat s’allarga i s’allarga... Però, arriba un moment en què el poble reacciona i  comença a qüestionar-se allò de sempre i sorgeix l’imperatiu de renovació a fons de les institucions... Es veu la necessita d’un canvi radical i es vol tornar a començar i a ser com era al principi. Però això no és fàcil... Es necessita gaudir d’un nivell alt de consciència per veure les coses amb claredat i poder tocar el fons de la qüestió. També és necessari un sentiment fort de responsabilitat personal i de vertadera llibertat. Si no és així, passa el que deia un bisbe de Barcelona: sabem el que no volem, però no sabem el que volem.   

Hom percep que “l’estat quotidià” fàcilment ens deixa contents i enganyats. El fet d’estar subjectes a unes normes ens dóna un sentiment de seguretat i a alguns de superioritat...i el fet de pertànyer a una institució ja ens deixa satisfets. I aquest sentiment motiva la necessitat inconscient d’absolutitzar les lleis i les normes. Això és el que va passar als Fariseus i Mestres de la Llei del temps de Jesús. És un fenomen que es va repetint, abans i després del temps de Jesús. És el perill del “conservadorisme”.

Per altra banda, el progressisme, almenys una part, sovint no distingeix entre tradicions i Tradició... Per ells el passat és passat i l’hem d’oblidar. El que cal, es diu, és ser humà i per això és necessari petjar fort en la dimensió humana i per alguns també en la dimensió  intel·lectual... però la dimensió espiritual esdevé la gran desconeguda o s’identifica amb alguns grupets esotèrics... Ara bé, sense la dimensió espiritual, pròpia de tot ésser humà, aquella que connota amb la realitat, no es pot arribar a ser humà de veritat, ni tampoc s’aconsegueix la renovació que es pretén. Sense aquesta dimensió espiritual, tota renovació es queda “en les formes” i no incideix en el que “és essencial”. 

7 – CONEIXEMENT

Les institucions religioses tenen vida gràcies a les “formes”: rituals i doctrinals i altres activitats a través de les quals se celebra la fe. Sovint, però, allò que és “essencial” queda amagat i en segon terme i es deixa per al món dels especialistes i dels “místics”.

I això essencial és el que trobem a faltar en l’estil i maneres de fer de les activitats ordinàries del món religiós. Tot és important, però, dins de l’escala de valors que dinamitza l’ésser humà, cada cosa hauria de tenir el lloc que es mereix en l’interès i en la dedicació que li donem.

El perill que pot esdevenir en el món religiós és el fet d’absolutitzar les formes i quedar pobres del que és essencial: la vida espiritual, anomenada també vida interior, les virtuts i la humanitat. Aquesta humanitat és el tresor amagat que hem de saber descobrir i viure a fons. Tota altra cosa és comentari.

Hem de posar ordre en les nostres prioritats. Diuen que un bisbe de Barcelona deia als seus seminaristes: “Fills meus, primer sigueu homes, després cristians i després catòlics”. I penso que això és així, perquè ser cristià és una manera de ser home, i ser catòlic és una manera de ser cristià. I aquí podríem recordar allò dels antics: “guarda l’ordre i l’ordre et guardarà a tu”.

Les “formes” que la Institució religiosa ha escollit per celebrar els actes religiosos no depenen de nosaltres. En canvi, el que és essencial, sí que depèn de cada creient, i això ho podem i hem de viure, sense esperar la vènia de ningú.  

Els anomenats laics poden celebrar, d’una manera familiar i en formes que cadascú pot escollir, la mateixa presència de l’Etern que celebra la Institució amb els seus sagraments i amb els seus ministres. El que és essencial està “en les mans”, en el cor del poble, de cada u dels creients.

La presència de l’Etern, la del Crist ressuscitat “és”. I la seva presència no depèn de ningú. La manera com es pot “celebrar” aquesta presència és múltiple.

Seria d’una incoherència total, des del punt de vista filosòfic–teològic, dir que el Crist ressuscitat és més present en una determinada celebració que en una altra.

 

L’Eternitat no està sotmesa a les categories temporals d’espai, temps i matèria. Alguns textos bíblics insinuen aquesta realitat quan, per exemple, un text diu que Jesús ressuscitat es presentava a on estaven reunits els seus deixebles estant les portes tancades. Jo 20,19.

 

Crist es fa present com amic i company de camí allí on hi ha bondat i amor. Això és actuar en el seu nom, tal com ens va dir el mateix Jesús. On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells. Mt 18,20.

La història ens mostra que “el poble  creient” “els laics” han tingut un paper important en la configuració de l’Església. Recordem només el testimoni d’Alcuí que va proclamar: La veu del poble és la veu de Déu. I el del Papa sant Gregori el Gran que es qualificava a si mateix com el: servidor dels servidors de Déu. 

 6 – CONEIXEMENT

La nova era axial que s’està gestant demana un canvi de mentalitat que, en el context del món religiós, es fa efectiu d’una manera especial en el fet d’alliberar el concepte de religió d’unes limitacions que se li han imposat, reduint la religió a uns actes específics anomenats religiosos i, al mateix temps, menystenint els actes anomenats terrenals... Per això, alguns mestres de l’esperit ens adverteixen dient: Per al creient tot és sagrat, i també: tot acte humà es pot convertir en un acte religiós.

 

És en aquest context que parlem del que Panikkar anomena “secularitat sagrada”.

Però, abans volem recordar que el tema no és tan nou ni original com pot semblar. Sempre, en el transcurs de la història hi ha hagut pensadors preocupats pel que és essencial i per la llibertat espiritual dels creients, intentant superar la mediocritat dels qui, seguint la llei del mínim esforç, se cenyeixen al compliment extern de la llei imposada per l’autoritat institucional i es deixen portar per la rutina que els deslliura de pensar i de mirar més enllà...

La carta als gàlates és un bon exemple de com és de fàcil acomodar-nos a la llei, que ens dóna una falsa seguretat, ens estalvia de la pròpia responsabilitat i ens deslliura d’enfrontar-nos amb la realitat de la vida. Les paraules amb les quals Pau recrimina als gàlates són taxatives i punyents: Gàlates insensats! Qui us ha pogut fascinar... havíeu començat rebent l’Esperit, i ara acabareu fent les obres... de la llei. I els posa davant de l’alternativa que han seguit: vosaltres que preteneu ser justos en virtut de la Llei, us deslligueu de Crist. I els diu: per als qui viuen en Jesucrist no compta per a res ser circumcidat o no (haver complert la llei), només compta la fe que actua per l’amor. 

 

Escoltem doncs ara Panikkar que ens parla de la secularitat sagrada com del lloc on es pot viure i “practicar” també la religió i la vida espiritual a fons:

El descobriment de la “secularitat sagrada” ens sembla ser el catalitzador perquè la transformació no sigui només un canvi de vestit, una nova moda. Estem parlant d’una mutació històrica. 

Per massa temps la ben o mal anomenada religió s’ha presentat com relligant-nos amb un Ésser transcendent a expenses de la immanència de l’Ésser en els éssers. Provocant d’aquesta manera l’escissió de l’ésser de l’home amb l’Ésser de tota la realitat.

La defensa de la sacralitat del món es presenta com el fet de relligar aquests dos camps, sense confondre’ls tanmateix.  

 

El “segle” és el cos de la Divinitat 

La secularitat està relacionada amb una peculiar experiència del temps com a ingredient “essencial” de la realitat, i per tant també de l’home. La secularitat és una “novetat” que transcendeix cronologies i cultures i acaba convertint-se en un mite general. 

 

Molts savis, en el curs de la història, han experimentat que la veritable dimensió secular de la realitat és quelcom definitiu i no merament passatger, encara que no ho hagin reduït tot a aquesta dimensió.