2 – NIVELLS DE CONSCIÈNCIA

La saviesa s’ha construït una llar. Pr 9,1. Ens preguntem ¿quina cosa és aquesta llar? Si mirem el món la primera llar de la saviesa és el nostre univers. El nostre món i, més concretament encara, la Mare Terra. Si ens mirem a nosaltres mateixos, llavors preparar una llar per a la saviesa equival a permetre que en el cor humà s’hi basteixi una llar joiosa. Panikkar.

La saviesa entesa com empatia amb la realitat és una llum que ja existeix en el més íntim de nosaltres mateixos. Cal prendre l’actitud correcta, perquè aquesta llum, amagada en l’inconscient, esdevingui consciència. I aquesta és l’actitud correcta: No és permès de cercar la saviesa. Només és possible preparar-li una llar: els nostres ulls i el nostre cor. La saviesa és una possibilitat que pot esdevenir realitat si exercim correctament la nostra responsabilitat i la nostra llibertat.

Sovint volem ser lliures sense ser responsables. I això és un error. Certament que som responsables de la nostra dimensió sensorial quan responem a les nostres necessitats. Però, aquesta resposta a les pròpies necessitats no és una prova irrefutable de vertadera llibertat.  

Hem de ser també responsables de la nostra dimensió intel·lectual, d’acord amb la nostra vocació. Amb això donarem un pas més. Però, encara en falta un: el més important i decisiu per a poder ser lliures de debò. És el pas de ser responsables de la nostra dimensió espiritual. Amb aquest pas formarem la nostra consciència. Recordem que aquesta responsabilitat demana tenir el cor net.

La nostra cultura cristiana ens diu, parlant simbòlicament, que la consciència és la veu de Déu. Cal fomentar un nivell alt de consciència per poder escoltar i sentir aquesta veu. Tant de bo que no ens passi allò que va dir Jesús d’alguns:  els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Mt 13,13.   

Unes paraules de sant Agustí sobre la memòria –entesa com a sinònim de consciència- ens poden ajudar a copsar el valor fonamental de la saviesa i de la seva naturalesa.

Escoltem a sant Agustí: Gran és aquesta puixança de la memòria, ben gran, Déu meu, i ample i infinit el seu penetral. Qui ha pervingut mai al seu fons? I és, així i tot, una puixança del meu esperit, i pertany a la meva natura, però jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc.

Aquestes paraules ens suggereixen que construir una llar per a la saviesa no s’acaba mai. Sempre podem tenir el cor una mica més net i més disponible per assumir la Veritat i fer-la vida de la nostra vida.

 

1- NIVELLS DE CONSCIÈNCIA

El text que ens ve a la memòria quan parlem de nivells de consciència és aquest verset de Joan: Mestre ¿on us allotgeu? Jo 1,38, com si preguntessin: en quin nivell de consciència viviu i des del qual dieu el que dieu i feu el que feu?  

Perquè la consciència és el punt de referència per veure i saber quina és la qualitat de vida de l’ésser humà.

Si volem créixer en esperit i veritat no es tracta tant de tenir un ventall més ample de conceptes i coneixements, com d’augmentar el nivell de consciència a base de més responsabilitat i llibertat; de més bondat i veritat, de més autenticitat... Aquestes són les categories espirituals que donen sentit i llum a les paraules pròpies del món religiós... Cf 1 Co 2,13. (Bíblia de la Fundació)

En un altre text, Jesús, parlant als seus deixebles, posa de relleu la relació de la llum amb les bones obres. És aquest: Vosaltres sou la llum del món... que resplendeixi la vostra llum davant de la gent, perquè vegin les vostres bones obres... Mt 5,14-16.

És aquesta la saviesa que Déu concedeix als petits i senzills: Us dono gràcies, Pare... perquè heu revelat aquestes coses als petits. Mt 11,25. I Pau ens diu: fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida... Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants...  Déu ha fet de Jesús, la nostra saviesa, la nostra justícia... 1 Cor 1,26-31.  Jesús, el Fill de l’Home, és el referent. Ens hem d’humanitzar per a ser més savis, no calen doctorats...  

El llenguatge espiritual és el llenguatge propi d’una vida viscuda des de la fe: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte, malda per evocar estats d’ànima, en lloc de designar coses. L. Lavelle 

Però, sovint, la història no ha fet justícia a la saviesa. Escoltem que en diu Panikkar: Aquesta dama per nom Saviesa fou segrestada pels especialistes, tant a l’Orient com a l’Occident. Teòlegs i brahmans, filòsofs i mandarins, sacerdots i doctors pretenien disposar-ne... la saviesa es trobava en una situació encongida... És evident que figures excepcionals com Sòcrates, Laozi o Jesús van voler alliberar la saviesa i fer-la accessible a tothom, però grans inquisidors de tota mena s’hi oposaren...

Durant segles hem format la ment dels creients per llegir i entendre el Catecisme amb categories intel·lectuals, però no l’hem preparat per llegir en sentit simbòlic, és a dir, espiritual, el missatge evangèlic... i és possible que ni tan sols tots els traductors estiguin a l’altura del que vol dir llenguatge espiritual.

La Bíblia ens parla de preparar una llar per a la saviesa... (en parlarem)

 

15 – CONEIXEMENT

Si n’hi hagués cap de perfecte entre els homes, el tindrien per no res, si li faltava la saviesa que ve de vós.  Sav 9,6.

Quan parlem de la saviesa estem parlant del coneixement espiritual; d’aquell coneixement, anomenat “tercer ull” l’abast del qual i la seva naturalesa encara ens queda lluny de comprendre i de tenir clara consciència de quin és el seu lloc i què significa en el context de la praxi religiosa...  

Aquesta falta de consciència també es manifesta en el nostre estil de vida i de fer les coses. Recordem: Un és el coneixement sensorial, l’altre l’intel·lectual i un altre l’espiritual.

I la renovació de la religió quedarà lluny de ser del que ha de ser si no som capaços de distingir, en la pràctica del nostre obrar i en allò que alimenta la nostra fe, aquestes dues classes de coneixement. El coneixement intel·lectual incideix en les formes i formulacions dels dogmes i sagraments; el coneixement espiritual fa referència al significat espiritual dels dogmes i sagraments i que és allò en el qual descansa la voluntat i, per tant, allò que indica el que som en vistes a l’eternitat... en definitiva a allò que ens salva...  

El coneixement espiritual ja el tenim tots com a possibilitat. Només cal que no posem obstacles amb el nostre comportament a fi que aquesta possibilitat pugui esdevenir realitat. Recordem la importància que el Mestre Eckhart dóna al “deixar fer més que al fer”, i per tant, importància a la puresa de cor, a la fidelitat a si mateix, al silenci... aquest silenci que sant Ireneu anomena “matriu de la paraula”, i per tant també: matriu de la saviesa.

La saviesa es fa realitat a força de virtut, no a força d’estudi, com és el cas del coneixement intel·lectual...Entenem per virtut aquella actitud o disposició interior, aquell dinamisme de l’ésser humà que el defineix com “l’ésser humà sense engany”. Jo 1, 47. És aquell que fa el que ha de fer, d’acord amb la Voluntat de Déu.

En el camp de la renovació tenim tendència a quedar-nos ancorats en el coneixement intel·lectual que té en compte les formes i la necessitat de canviar-les o renovar-les. I el que és essencial –els fonaments de la casa- ens queda desapercebut. I l’essencial només s’hi pot arribar amb el coneixement espiritual. Aquestes coses, diu Panikkar, només es poden comprendre amb el “tercer ull”.

Encara continuem deixant la saviesa per als i per a les especialistes o per als moments de pregària i meditació personal... i la saviesa ha estat sempre la riquesa del poble senzill... la saviesa és l’experiència màxima de la vida... la saviesa és pietat, joia, llibertat... Panikkar.  

 

14 – CONEIXEMENT

El Coneixement espiritual és part de la força espiritual de la matèria... L’actitud més apropiada, d’acord amb una nova visió de la realitat, no és la de “fugir del món” i anar al desert, actitud pròpia només d’algunes vocacions, com la de Joan Baptiste, sinó la de Jesús que es queda en el món enmig dels humans, i des d’aquest lloc humà i terrenal, viu la vida de l’esperit.    

Unes paraules de Pau ens inviten a considerar el Món, la Terra, com formant part de les nostres inquietuds i esperances...: L’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament: l’univers creat es troba sotmès al fracàs, no de grat sinó perquè algú l’hi ha sotmès, però manté l’esperança que també ell serà alliberat de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. Rom 8,19-22. 

I Teilhard de Chardin ens diu: La nostra ànima es troba i s’uneix amb la vida a un determinat nivell. Ara bé, tot just es troba engatjada en l’Univers en el seu punt particular, se sent assetjada i penetrada pel mar d’influències còsmiques que ha d’ordenar i assimilar.

Mirem al voltant nostre: les ones s’atansen de tot arreu i des del fons de l’horitzó. Per totes les escletxes el sensible ens inunda amb les seves riqueses: aliment per al cos i nodriment per als ulls, harmonia de sons i plenitud del cor, fenòmens desconeguts i veritats inèdites. Tots aquests tresors, totes aquestes crides, tots aquests desvetllaments sortits dels quatre punts cardinals del Món, travessen a cada instant la nostra consciència. 

Si aspirem a viure la plenitud de la nostra humanitat... val la pena que emprenguem el saludable exercici que consisteix a seguir, prenent com a punt de partença les zones més personalitzades de la nostra consciència, les prolongacions del nostre ésser a través del Món.

El nostre ésser espiritual s’alimenta contínuament de les innombrables energies del Món tangible. 

És ben normal trobar-se amb gent que, sense escarafalls i amb naturalitat, viu amb una consciència clara de ser un àtom o un ciutadà de l’Univers.

Volem veure Déu pertot arreu: veure’l en el més secret, el més consistent, el més definitiu del Món.

Ens hem d’acostumar a veure les coses amb altres ulls... orientar-se amb una llum que es reflecteix sobre la matèria per tal d’espiritualitzar-la. Els homes en els seus esforços cap a la vida mística, han cedit sovint a la il·lusió d’oposar brutalment l’ànima i el cos, l’esperit i la carn, com si es tractés del bé i del mal;  però, què se’n faria dels nostres esperits, Déu meu, si no tenien el pa dels objectes terrenals per a nodrir-los i el vi de les belleses creades...