1 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Quan parlem d’espiritualitat, sovint  pensem en actes espirituals: resar, meditar, llegir la Bíblia...  Però, una cosa són els actes que podem realitzar i l’altra el fet de viure i parlar des de la dimensió espiritual...

Els actes són l’expressió formal de la vida espiritual. Aquí volem parlar d’actituds, d’una manera de ser i de viure i de relacionar-se amb els altres. L’estil de vida és fruit del coneixement espiritual.

Això demana posar ordre en la nostra escala de valors i ser-ne conscient.

Parlar de la dimensió espiritual de l’ésser humà és propi de la filosofia perenne i de la religió. Ara bé una espiritualitat sana no oblida sinó que integra la vida intel·lectual i la vida sensorial... Intentarem aquí fer una reflexió sobre la naturalesa de la dimensió espiritual... No parlarem d’actes, sinó d’actituds...

Necessitem cultivar una mirada més ampla, però sobretot més pregona de la vida. El caràcter paradoxal de les paraules de Jesús ens ha de fer pensar: qui vulgui salvà la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà... Mt 16,25. Hauríem de tornar a recuperar, encara que no estigui de moda, la virtut de la temprança o renuncia... És una de les virtuts cardinals. Forma part de la tradició dels antics i dels estoics, per exemple. Menystenir-la és poc savi.  

El coneixement espiritual és una llum que tenim dins. En canvi, el coneixement intel·lectual el cerquem fora, en els llibres...

Del coneixement intel·lectual diem: tenim coneixements; del coneixement espiritual diem: som coneixement. Aquest coneixement, que forma part de les potencialitats de la nostra naturalesa, el tenim desenvolupat o adormit. Per això Pau fa un toc d’atenció i ens diu: desperta tu que dorms... i el Crist t’il·luminarà. Ef 5,14. I també: Ja és hora que us desvetlleu... despullem-nos de les obres de la fosca i revestim-nos de l’armadura de la llum. Rom 13,11-12.

 

Hem rebut en dipòsit la llum de Déu. Cal fer-la conscient i viure d’acord amb aquesta llum perquè esdevingui consciència. Això és vida espiritual. Escoltem una vegada més el geni d’Agustí i posem atenció en cada una de les seves paraules:

D’on i per on penetraren, doncs, aquestes coses en la meva memòria? No sé pas com; perquè, quan les vaig aprendre, no fou per haver donat crèdit a l’esperit d’altri, sinó que les vaig reconèixer en el meu propi esperit...Hi eren, doncs, fins i tot abans que les aprengués... quan em van ésser explicades, les vaig reconèixer i vaig afirmar: això és veritat...ja eren en la meva memòria, però tan allunyades i sebollides en les profunditats més recòndites...

 4- NIVELLS DE CONSCIÈNCIA

Deixant de banda les antigues discussions escolàstiques sobre què és primer:   la voluntat o la intel·ligència, presentem aquí uns textos bíblics en els quals a vegades es presenta el bé com a fruit de la llum i altres vegades és el bé el causant de la llum... De fet podríem dir que són dues cares de la mateixa realitat. Com en el sol, per exemple, que és considerat com un símbol de la divinitat: ens visitarà un sol que ve del cel.. diu Lluc: Lc 1,78. hi veiem dos  elements que formen part de la mateixa realitat: llum i calor.

Vegem ara, doncs, en alguns textos bíblics, la relació entre la llum i el bé; entre la veritat i la bondat: Comparteix el pa amb els qui passen fam i llavors brillarà com l’alba la teva llum. Is 58,7-8. Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu. Mt 5,8. Jo t’he fet llum... perquè portis la salvació... Is 49,6.  Els fruits de la llum són bondat, justícia i veritat. Ef 5,9. Que brilli la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres... Mt 5,16.

Citem també uns textos de R. Guardini: És manifest que tota realitat només és real des del bé. Una autèntica virtut representa una mirada a través de tota l’existència de l’home. De la bondat eterna de Déu davalla la il·luminació...

I Panikkar ens diu: Destaquem el caràcter actiu i transformador del coneixement: hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir.

El saber de la saviesa no és una activitat purament racional, sinó sobretot un contacte amb la realitat... La saviesa inclou la veritat i la bondat; el coneixement i la virtut: La saviesa és la seu de la llibertat. Saviesa és pietat. La saviesa és pau, joia i llibertat.

En definitiva el que voldríem posar de relleu una vegada més, que quan parlem de religió, el coneixement intel·lectual és el que s’empra per a formular doctrines, dogmes, ritus i lleis... tot allò que es refereix a l’estructura de les institucions, però quan en referim a les veritats fonamentals proposades en els textos sagrats que formen l’ànima de la religió i han de formar la consciència dels creients és el coneixement espiritual: sapiencial, anomenat també simbòlic o anagògic, el que hauríem de tenir sempre present en les nostres reunions de formació permanent... 

No era aquest el llenguatge de Pau? Escoltem-lo: Qui coneix allò que hi ha en l’home fora del seu propi esperit?  I aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1 Co 2,13.

 

3 – NIVELLS DE CONSCIÈNCIA

Si de veritat volem donar un pas endavant en la comprensió de la fe i de la religió, hem de superar la nostra ignorància i superficialitat en relació al món de la mística: del misteri, del coneixement espiritual, d’aquell coneixement que no és fruit de l’estudi, sinó de la puresa de cor: Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran...  

I parlant de la mística recordem aquelles paraules de l’eminent teòleg K. Rahner: el cristià del futur o serà místic o no serà cristià. L’atzucac sorgeix quan  no anem a fons... No fem bon ús del llenguatge i seguim –en aquest tema- copsant les paraules com a signes i no com a símbols. No anem a fons en el seu significat espiritual. Ens quedem en la riba del món espiritual, no anem més endins, més a fons del mar de la vida... el que és essencial ens queda desapercebut. Quan estudiem o llegim entenem conceptes i no paraules...

Fàcilment continuem identificant la mística amb els fenòmens extraordinaris o amb el sentit miraculós i esotèric de les paraules que descriuen la dimensió espiritual de la vida i de la fe o amb els exercicis propis de la vida interior...

 

I tanmateix si quan parlem del món espiritual desatenem el seu caràcter humà, estem, com diu la dita, ruixant fora de test... estem completament al marge... ens queden a fora, pensant en quelcom que considerem lluny de nosaltres. Ens passa com a sant Agustí quan deia: Tard us vaig estimar, oh bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, i jo us cercava al defora i em llençava deforme com era, cap aqueixa bellesa de les vostres criatures. Vós éreu amb mi, però jo no era amb vós.

La saviesa és la més humana de les virtuts i al mateix temps la més espiritual, la més divina... Quan parlem de reformar els costums... si no ens volem quedar només saltironant per les branques: en les formes externes basades en conceptes i en estils que estan de moda... hem de donar més importància a  allò que és essencial i que sovint ens queda amagat.

Segurament parlem i llegim textos que es refereixen al món espiritual, però no som conscients del que aquest món significa. Així, quan parlem de la reforma de l’església ens limitem a pensar en les formes a través de les quals expressem i celebrem la religió, però l’estil de vida de Jesús i l’essencial del seu missatge queden lluny de la nostra comprensió o del nostre estil de vida...

Estem parlant d’un coneixement que no és propi de principiants. Per això deia Pau: De fet, als qui són adults en la fe, sí que els ensenyem una saviesa... amagada en el designi de Déu... 1Co 2,6-7. I Jesús sabia que no es podia fer entendre pels seus deixebles que estaven començant el seu camí i els deia: Moltes coses tinc encara per a dir-vos, però ara no les podeu suportar. Jo 16,12. I, nosaltres, les podem entendre i viure?...