6

MESTRE, FES QUE HI VEGI

Aquesta és la petició que va fer el cec a Jesús i que és com el prototip de la petició que hem de fer nosaltres: Senyor, fes que hi vegi. Així ho entenia sant Agustí que per la seva banda pregava dient: Senyor, fes que et conegui i que em conegui. Aquesta necessitat de llum és la que també s’expressa en el famós oracle del temple de Delfos: Coneix-te a tu mateix.

 

Estem lluny d’aquest coneixement, perquè encara estem lluny de la realitat.

La llum espiritual expressada a través de diversos conceptes com paraula, saviesa, coneixement, consciència, veritat... és el resultat de l’empatia amb la realitat: El saber de la saviesa és un contacte amb la realitat. Panikkar  

 

Els senzills i els humils són els qui tenen més facilitat per conèixer la veritat. La pregària de Jesús sembla demostrar-ho: T’enalteixo, Pare... perquè has revelat als senzills aquestes coses que has amagat als savis i entesos. Mt 11,25

 

“Aquestes coses” de les quals parla Jesús són les pròpies del món de l’esperit. “Això és cosa d’un altre món” solem dir, quan ens referim a allò que no és habitual. El món de l’esperit és un altre món, un món diferent del que estam acostumats a viure. Pau també ens ho recorda quan diu: Aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1Co 2,13.   

La senzillesa de la saviesa no significa simplificació artificial de la vida (reduccionisme), sinó el descobriment del fet que toco tota la realitat, que m’hi puc acostar i conèixer-la, si no m’oblido de mi mateix, si no em desconnecto, si no objectivo la realitat i n’esdevinc, així, un subjecte aïllat. Aquesta experiència integral té lloc allà on es troben teoria i praxi, allà on la meva necessitat de coneixement no s’independitza de la meva existència, on el meu cor es manté pur. Panikkar     

En aquest text hi trobem les paraules objectiu i subjectiu o derivats. Objecte i subjecte són els dos pols de la realitat i són el tema recurrent que, un moment o altre, els trobem en tots els filòsofs. Quan s’aconsegueix la unitat entre objecte i subjecte esdevé la perfecció.

 

Per saber què volem dir amb aquestes paraules, posem uns exemples: Nosaltres, els humans ens considerem subjecte quan ens fem responsables del que pensem i del que fem, però som objecte quan estudiem la nostra naturalesa des d’un punt de vista  psicològic o fisiològic, per exemple. Llavors ens fem objecte d’estudi.

 

El món el pensem sovint com un objecte, malgrat que, com diu Jaspers: El món en el seu conjunt no és un objecte, sinó una idea. Allò que coneixem està en el món, no és el món. I si mirem el món des del punt de vista subjectiu, llavors veiem que també nosaltres formem part del món. Aquesta diversitat del significat de la paraula món també la podem veure en l’Evangeli de Joan en la pregària que Jesús dirigeix al seu Pare del Cel. Diu així: He fet conèixer el teu nom als homes que tu has pres del món... jo no em quedo més en el món... el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. No et demano que el treguis del món, sinó que els preservis del Maligne... Jo 17.

 

Aquesta manera de parlar potser ens pot ajudar ha entendre una mica més la intuïció de la Trinitat cosmoteàndrica de R. Panikkar, que és: Déu, Home, Cosmos.

Panikkar considera  que aquesta visió trinitària no és una “formulació dogmàtica”, sinó una “expressió de la realitat”: La realitat mateixa és trinitària.

 

I aquesta visió trinitària de la realitat no va contra la unitat de fons pròpia de l’Ésser. Diu Jaspers: l’incessant impuls vers l’U –propi dels humans-  és una demostració de la nostra existència, l’ésser humà sent la unitat de fons en tot el que fa, ja que només aquesta unitat és l’ésser i l’eternitat. En aquest sentit és sant Agustí que ens recorda que, en les coses de l’esperit, no és la quantitat -no és qüestió de nombre- sinó de qualitat, la que dóna sentit a les paraules que es fan servir. Per això, parlant de la Trinitat afegeix: aquell que comença a numerar està començant a equivocar-se.  

 

Aquest mateix principi també val pel que fa referència a la comunitat de fe o per l’església, i que hem de tenir present quan es parla del seus atributs de catòlica o universal.

 

En l’antiguitat i també en sant Agustí la paraula catòlic volia dir: d’acord amb el tot, és com una religiositat que és plena per a nosaltres en la mesura que conté tot el que necessitem per a la nostra plenitud i alliberament... La paraula universal no s’ha d’entendre només quantitativament. Una gota d’aigua pot ser igual que una altra gota d’aigua... Són dues gotes, però fetes del mateix element: l’aigua. La Veritat és una sola: és catòlica, és universal, i els humans la vesteixen de múltiples formes. La veritable comunitat de fe està al servei d’aquesta Veritat, sigui quina sigui la forma –nom, doctrina, ritus...- amb la qual es vesteix.

No fou fins a l’expansió geogràfica de la cristiandat tardana i ja decadent que es va desenvolupar la idea que “cristianisme”, en sentit de religió catòlica significava estendre una sola religió sobre tota la terra. Panikkar

 

Panikkar en els seus escrits distingeix tres conceptes: Cristiandat, cristianisme i cristiania. 

La cristiandat fa referència a l’aspecte cultural, esdevingut principalment, a partir de Constantí i que representa la religió d’un poble feta de tradicions, festes, costums...: És la dimensió cultural. (Afegiria: sentimental)

El cristianisme fa referència a la institució religiosa amb les seves doctrines, dogmes i lleis: És la dimensió doctrinal. (Afegiria: intel·lectual)

La cristiania fa referència a l’Evangeli sense interferències polítiques o doctrinals posteriors: És la dimensió espiritual. (Afegiria: axiològica)    

5

UNA LLAR

 

Preparem una llar per a la saviesa. Així presenta Panikkar una de les seves reflexions sobre la saviesa.

Recordem que el context dins del qual estem parlant és el del món espiritual i que, per tant, les paraules s’han d’entendre d’acord amb aquest context que és com la llar de les paraules.

Quan ens disposem a parlar d’aquest món de l’esperit ens adonem que no és fàcil obtenir un consens generalitzat sobre el tema, i més tenint en compte la diversitat de cultures amb les quals convivim. I pensem que aquesta falta de consens entre uns i altres dels humans és degut en gran part al llenguatge que emprem i del sentit diferent que cadascú dóna a les paraules que es llegeixen o s’escolten. Tècnicament diríem que es tracta d’un problema epistemològic.

 

Es diu, per exemple, que avui es viu una espiritualitat no religiosa o fora de la religió. Seria més apropiat dir: fora de les institucions religioses. No hem de confondre la religió (virtut) amb la institució religiosa. De fet hom pot ser molt religiós sense pertànyer a una institució religiosa.

Sobre la religió ens diu Panikkar: La religió és allò que ens “relliga” a la realitat en els seus múltiples aspectes; és una dimensió de l’home... I també diu: Per “religió” entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos –alguns dirien “divinitzem”. 

 

El problema de fons deriva, en part, en relació a aquest tema de què estem parlant i en altres de semblants, del fet que quan reflexionem i raonem ho fem a partir de les formes i no del contingut essencial de la realitat i també perquè d’acord amb el caràcter analític, propi d’occident, en el moment d’analitzar les coses, oblidem la visió holística que abraça la totalitat de la realitat de la qual en volem tenir un coneixement.

 

El punt de referència a partir del qual parlem dels valors humans fonamentals és l’ésser humà. No és una institució o un col·lectiu cultural. Diuen, per posar un exemple, que un bisbe de Barcelona deia als seus seminaristes el següent: Fills meus, primer sigueu homes, després cristians i després catòlics. És com si volgués dir que ser cristià és una manera de ser home i ser catòlic és una manera de ser cristià.

 

Així quan parlem, per exemple, de paraules com fe o religió, que normalment entenem lligades a una institució religiosa, les hauríem de considerar com a valors humans fonamentals propis de l’ésser humà i que, després, les han emprat les institucions.  

Jesús de Natzaret se nomenava a si mateix: el fill de l’home. Els altres títols els hi hem posat nosaltres.

 

Així doncs, quan parlem de fe no necessàriament hem d’associar aquest concepte amb un grup institucionalitzat.

 

Si volem copsar la veritat en tot allò que escoltem o llegim, hem de tenir present el sentit de les paraules... El text té un context que hem de respectar i tenir en compte si volem percebre quina cosa és el que ens vol dir aquell qui ens parla.    

Per simplificar, aquí parlem d’un context en sentit ampli, és a dir: d’un context que inclou el pretext (intencionalitat) i l’ordit. Entenem per ordit el fons o base cultural dins la qual estan dites o escrites les paraules. Cf. Panikkar.

 

Aprofitem aquí per dir que el context propi d’aquests escrits és el que apuntem amb algun dels següents sinònims: món de les actituds, axiologia, valors humans, sobre la virtut en general, vida interior, dimensió espiritual, tercer ull, nivell superior de consciència...

 

Hi ha alguna locució d’aquestes que hem apuntat ara que s’hauria de descartar perquè no és coherent amb la realitat espiritual que vol explicitar, però el seu ús conegut ens empeny a seguir emprant-la. Ens referim a l’expressió “vida interior”.  Tant P. Tillich, com Merleau-Ponty, diuen que és una expressió incoherent perquè en el món de l’esperit no hi ha ni dins ni fora ni aquí o allà. És a dir que les categories d’espai i temps, no són adequades quan es parla del que també podem anomenar vida espiritual o vida eterna.

 

La presència de l’Etern: Déu, el Crist ressuscitat, el Regne de Déu... no l’hem de pensar amb categories d’espai o temps, sinó amb categories d’eternitat. Veiem com ens parla  l’Evangeli: Els fariseus van preguntar a Jesús quan vindria el Regne de Déu. Ell els va respondre: El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: “És aquí” o “És allà”  El Regne de Déu és enmig vostre. Lc 17, 20-21.

 

La diversitat de traduccions que fan els exegetes d’aquest text ens suggereix la dificultat d’expressar aquesta presència de l’Etern amb les nostres categories humanes. Ens referim especialment a la frase: El Regne de Déu és enmig vostre. Altres traductors diuen: dins vostre o entre vosaltres i també: en el vostre cor.

 

Panikkar empra el neologisme “tempitern” per expressar la vivència de l’eternitat en el temps. Diu així: Tempiternitat és l’experiència del present en tota la seva profunditat. Del present que conté no només el passat en potència i el futur en esperança, sinó l’eternitat i la temporalitat; és la visió adual del temps i de l’eternitat; és la dimensió eterna en el temps.

L’eternitat no és després del temps. És.   

 

D’aquesta manera, quan parlem de la presència del Crist ressuscitat l’entenem com un fet que existeix: Crist és per sempre. Nosaltres podem celebrar amb més o menys solemnitat aquesta presència. I la podem recordar amb unes paraules especials... però no la podem crear o fer que sigui real en un moment determinat, quan de fet ja ho és. Dir que unes paraules el fan present seria superstició. El Crist ressuscitat és el Crist etern. 

 v4

LA LLUM DE LA VIDA

¿Quina és la meva actitud de fons enfront de la vida? Aquesta és la pregunta, aquesta és la llum que necessitem tenir clara.

Hem de saber què és allò que ens mou a viure intensament i a actuar de la manera que ho fem.

Per això ens ajudarà la saviesa. La saviesa és la virtut que hem de conrear. I per obtenir-la no n’hi ha prou amb el fet de llegir molt. Fins i tot això pot arribar a ser un obstacle. És d’Heràclit aquesta dita: el contrari de la saviesa és el saber de tot.

Només poden ser savis els qui viuen a fons la vida amb fidelitat al do rebut, els qui gaudeixen d’un grau superior de maduresa humana.

No obstant això hi ha un coneixement que és important i forma part de la nostra essència com humans: Hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir.  Panikkar. És el coneixement que sorgeix de la vida viscuda a fons.

 

En aquest context hem de mencionar una altra vegada a la filosofia que és amor a la saviesa. I no es tracta tant de la filosofia acadèmica, sinó de la que en podem anomenar humana. En aquest sentit fins i tot els infants poden ser filòsofs. Diu Jaspers: Els pensaments filosòfics es troben realitzats en embrió en tot home, i moltes vegades del mode més pur en els infants.

 

La filosofia que cerca tenir clar el dinamisme fonamental de la vida és pròpia de qualsevol ésser humà. No depèn ni de l’erudició, ni del coeficient intel·lectual que un pugui tenir, ni del físic, sinó de la puresa de cor o de la fidelitat a la vida que hem rebut i que es va manifestant a la nostra consciència d’acord amb la nostra voluntat de ser i de viure sense engany.

 

El savi porta la reflexió fins a les últimes conseqüències: no és queda en la teoria, sinó que inclou el comportament; no es queda en l’enunciat, en la definició, sinó que inclou totes les derivacions pràctiques de tipus formal i expressiu. Savi és aquell que realitza aquell ordre que consisteix en viure la unitat en la diversitat.

 

La llum de la vida és també la fe. Però, què és fe?

S’han dit moltes coses sobre la fe, i en llegir les diverses opinions, ens adonem que quan es tracta de coses essencials a la vida és difícil, quasi impossible, donar una  definició cabdal del que es vol dir. Això passa també en el cas de la fe. Per començar hem de tenir clara la diferència entre fe i creença... però, per ara, deixem aquest tema.

La fe és fidelitat a la vida, una fe que és la cara activa de l’acceptació de la vida amb totes les seves conseqüències. I, en aquest sentit, cada persona, amb la seva fe, fa possible una nova llum en el món.

El creient és aquell que no fa el que ell vol, sinó el que Déu vol. La culminació de l’home és la consciència de la transcendència. I aquesta consciència el porta a tenir com aliment de la seva vida la voluntat del Pare del cel. Jn 4,34.

 

Viure de fe és una possibilitat: és un acte de la llibertat. La fe és dir sí a la vida amb totes les seves possibilitats. La fe és una actitud que s’expressa en la pròpia vida a través dels actes ja que la fe sense els actes no val res: La fe si no es demostra amb les obres és morta.  Jm 2, 14-17.

 

Fem esment aquí d’algunes parers de diversos autors sobre la fe:

La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits... Panikkar

I aquest pensador continua dient: Per fe entenc la capacitat d’obertura a alguna cosa més.  I en un altre lloc diu: La fe és aquesta capacitat, facultat, possibilitat de més.. o de transcendència... o de Déu... seria el “capaç de Déu” dels escolàstics.

També diu: La fe no és coneixement d’una veritat objectiva. És més aviat consciència d’una vacuïtat no subjectiva. És l’obertura a l’invisible.

 

Tenint en compte algunes d’aquestes definicions de Panikkar hom pensa que ni K. Jaspers ni Kierkegaard segurament no hi estarien del tot d’acord. Escoltem el que diu K. Jaspers: La fe semblaria que fos una “immediatesa” en contrast amb tot allò que és mediat per l’enteniment... però, si fos així, seria quelcom psicològicament descriptible... D’aquí que Kierkegaard digui: “Allò que Schleiermacher denomina religió, i els dogmàtics hegelians fe, no és, en el fons, sinó la primera condició immediata de tot –el fluid vital- l’atmosfera espiritual que respirem”  i això no seria fe. Kierkegaard considera que el traç o l’acte essencial de la fe consisteix en el fet que es relacioni amb un esdeveniment històric i sigui un fet històric.   

 

La fe ha de sorgir de la font original de la vida i a partir de la situació històrica ha d’assumir el risc a una total obertura de l’esperit. No es pot mai fixar en una formulació declarada infal·lible. És una presència històrica que conté la font de tota fe. La història, segons alguns autors, no és tant la cronologia d’uns fets acorreguts en un temps determinat, sinó la descripció de la realitat de la vida viscuda per uns éssers humans.

 v

De fet, si diem que la fe és una virtut, vol dir que és un acte de la llibertat. La naturalesa ens dóna la possibilitat, però l’actuació d’aquesta possibilitat és allò que dóna lloc a la virtut de la fe. I això depèn de la llibertat i de la voluntat. En aquest sentit P. Tillich diu: la llibertat i la fe són idèntiques. Això també s’hauria d’explicitar més, però, deixem-ho així.

L’acte de fe només es pot fer des de la llibertat i, per tant, la fe no pot estar lligada a una formulació doctrinal o dogmàtica considerada com a veritat absoluta. El mateix sant Tomàs diu que la fe es troba més enllà de les formulacions dogmàtiques.  

 

Jaspers també diu: Fe és prendre consciència de la realitat. És fer present l’origen de la vida, aquell origen que no puc voler, perquè m’ha estat donat, però que a partir del qual vull, sóc i sé. Fe significa consciència de l’existència en relació amb la transcendència.  Una cosa és la possibilitat de creure que té l’ésser humà i l’altra és l’acte de creure.

Hem de tenir sempre en compte l’estructura de la realitat. Tillich