14  - LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Recordem la importància del llenguatge ja que és ell el qui normalment forma les nostres consciències. Sembla fora de mida donar tanta importància al llenguatge essent com és una cosa tan coneguda... però el sentit que donem a les paraules que llegim o escoltem és el que ens fa ser el que som i que pensem com pensem...

“La Paraula”, en definitiva, és la que modela el cor de l’home i dirigeix el rumb de la societat. Som -ara- el que pensem ser i expressem amb les paraules. La paraula que és el cos del pensament, no simplement el vestit, materialitza el pensament... Però, la rutina, el capteniment fàcil, la incoherència... fa que l’ésser humà que, amb esforç, ha superat l’esclavatge de les coses, esdevingui esclau del llenguatge, la qual cosa és pitjor. Lavelle   

L’adhesió rutinària a uns dogmes i doctrines provoca una seguretat fictícia que ens amaga la realitat del que som i del que estem destinats a ser. Si intuíssim la distància que ens separa de la Veritat... segurament prendríem unes altres decisions en la vida...

Quan les paraules que sentim o emprem van dirigides al món interior –a la dimensió espiritual de nosaltres mateixos i de la realitat- són el que se’n diu: paraules simbòliques. I en aquest aspecte tinguem present el que ens diu Emerson: La capacitat d’un ésser humà per a vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, despèn de la senzillesa del seu caràcter, és a dir, del seu amor a la veritat i del seu desig de comunicar-la sense minvament.  

El desgast i la rutina fan molt mal...   Sense menystenir la tradició dels antics i tota la saviesa que ens ha precedit, és un error voler partir de zero, no podem mai renunciar a la llibertat responsable que fa possible la nostra realització personal. Siguem persones de sentit comú i tinguem el coratge de ser. Per això ens fa falta un esforç titànic de clarividència i de despreniment. Escoltem què ens diu el nostre amic Panikkar:

Si per un moment oblidéssim que som professors, paletes, executius, etc.; si ens oblidéssim que som cristians –i fins i tot éssers humans-, propiciaríem l’obertura a una consciència de la realitat de la qual podem ser portaveus. Per arribar-hi, ens cal despullar-nos, desprendre’ns de tot el conjunt d’atributs que, si bé conformen la nostra personalitat, en identificar-nos-hi ens limiten i, a vegades, ens asfixien.     

I en un altre indret diu: La nostra reflexió l’emmarquem dins d’una perspectiva ampla: la de l’home contemporani que reflexiona sobre la seva experiència en els últims 6.000 anys de la seva història. Crec que aquesta és l’escala que es necessita actualment per a abordar els problemes que afecten la humanitat...

La situació del món en aquest segle precisa una superació radical dels paràmetres de consciència humana que han estat en vigor en els últims mil·lennis.   

La Vida humana s’ha manifestat en el curs dels segles, però encara no ha arribat a la seva plenitud. En conjunt, encara estem lluny de realitzar allò que estem destinats a ser.  Hem de fer un esforç de superació i per això ens cal molta sinceritat per reconèixer que no hem estat fidels a la nostra responsabilitat de ser. Som esclaus del que diem i pensem!

 

13 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

La dimensió espiritual i la presència de l’Etern.

En parlar de la presència de l’Etern, el problema rau en el fet que quan evoquem la presència de l’Etern i celebrem aquesta presència de diferents maneres, pensem que “el fem present”... convertint, en la nostra consciència, “la forma en essència”, el contingut essencial en la forma d’expressió o celebració. Fe i sagrament són dues paraules que sovint van unides però que no tenen el mateix significat i que ontològicament són diferents...

Denunciant aquest malentès Panikkar, parlant del coneixement, deia que: s’ha de tenir present el caràcter de la cultura occidental que tendeix a identificar l’essència de les coses amb la seva diferència específica.  I tanmateix la distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa...

Una cosa és la presència de l’Etern que no està lligada a cap forma d’expressió, d’altra manera ja no seria l’Etern... i l’altra és la manera com celebrem aquesta presència, que pot ser més o menys solemne i festiva; religiosa o laica. L’Etern és present arreu i en tot moment, el recordem o no el recordem; el celebrem d’una manera senzilla o solemne... Seria una aberració teològica dir que Déu és més present en una forma que en una altra, o que és més present aquí que allí...

El Crist ressuscitat està igualment present en el rés del rosari que en la missa o en les feines de la casa... Hem lligat l’Etern a les nostres lleis i costums... Però l’Etern continua essent l’Etern, no lligat a les categories d’espaitemps, ni a les lleis humanes per més religioses que es formulin. “La Veritat” queda intacta, no queda ofuscada pels nostres errors, mentides o falsedats. Som nosaltres els qui ens lliguem i ens esclavitzem al nostre engany...

Posem aquí uns exemples de la confusió entre essència i forma...  Ens diu Panikkar: seria aberrant identificar, sense més ni més, “església” amb una institució, com ja va puntualitzar Pius XII. D’una altra manera diríem: no és bo confondre “la comunitat de fe” amb la “institució eclesiàstica o religiosa”. Certament que es poden i s’han de viure juntes –no sempre esdevé així-, no són el mateix, i cal saber distingir els dos conceptes si no volem viure en fals la veritable religió. L’adoració es pot convertir fàcilment en idolatria. Fàcilment ens podem equivocar i posar la voluntat: “el pes” del nostre amor (allò que fa que siguem el que som en aquest moment de la nostra vida), en allò que ens esclavitza per comptes de posar-lo en allò que ens allibera.  

Un altre exemple d’aquest malentès el tenim en la famosa frase: “Fora de l’Església no hi ha salvació”. Aquesta frase ja la trobem en els sants Pares de l’Església, però amb un sentit completament diferent del que es dóna avui dia. Per ells es tracta de l’Església que existeix des d’Abel, el germà de Caín, és a dir, des de sempre, i que vol significar: allí on hi ha amor allí hi ha l’Església. Una Església, per tant, que es dóna a conèixer per unes actituds concretes, més que per uns actes especials.  

 

12 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

A més de Teilhard de Chardin que ens ha dit –en l’escrit passat- que l’origen de la nostra vida va més enllà del que podem saber, recordem ara un altre autor que ens parla d’aquest fons vital que s’escapa al nostre control però del qual en rebem la vida... és St. Agustí. Recordem alguns fragments del seu discurs sobre la memòria:

Hi ha tres gèneres de qüestions: si una cosa existeix, quina n’és l’essència, quina n’és la qualitat... retinc ben bé la imatge dels sons que integren aquests mots quan parlen d’aquestes coses, però, les coses mateixes, significades per aquests sons, no les he ateses per cap sentit corporal i no les he vistes enlloc més que dins el meu esperit... 274 Conf.

D’on han entrat en mi, que m’ho diguin elles, si poden...

Gran és la puixança de la memòria i ample i infinit el seu penetral. Qui ha pervingut mai al seu fons? I és, això i tot, una puixança del meu esperit, i pertany a la meva natura, però jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc.

Recordem aquí dos paral·lels d’aquest pensament, o potser còpies? Un és de Pascal: L’home supera infinitament l’home. L’altre és de Jaspers: L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.  

Aquest fons del qual no en tenim plenament el domini forma part de nosaltres i hi fem referència a partir de diversos noms o paraules que, en el context de la dimensió espiritual de la qual estem parlant, poden arribar a ser quasi sinònims... Són aquests: ànima, esperit, memòria, consciència, pensament, paraula... La manera de parlar dels grans mestres ho confirma. Vegem com en parla Agustí: la memòria conté impressions de la meva ànima... l’esperit és també la memòria mateixa... 277

I Bergson ens diu: Qui diu esperit diu, abans de tot, consciència... i consciència significa en primer lloc memòria... i no hi ha consciència sense una certa atenció a la vida... la consciència és, en principi, coexistent amb la vida.

La pandèmia que avui dia afecta la humanitat és la superficialitat, diu Panikkar. Veiem o pensem en les coses de l’esperit com des de fora. A més estirar parlem d’alguns actes espirituals, com de l’oració, la contemplació, la meditació... i sovint els pensem com una especialitat pròpia de l’estament religiós. Però, la saviesa no és cap especialitat. Panikkar.

Hem d’humanitzar la dimensió espiritual. Forma part essencial del nostre ésser humà. La vida de les persones més senzilles que es prenen seriosament el seu deure de ser humans és plena d’espiritualitat o d’actes espirituals: L’atenció amorosa als fills, a la casa, els mil actes de tendresa, de perdó, d’afecte, d’ajuda als més necessitats, l’afany de conèixer més bé el fons de les coses, les intencions, els desigs... són actes propis de la dimensió espiritual.     

Quan diem ànima creiem que en tenim, però no sabem ben bé de què estem parlant... sabem usar el telèfon, però no ens coneixem a nosaltres mateixos... Ens cal humanitzar la religió.