EL CONEIXEMENT                                                      16

Conèixer no és solament saber coses o tenir dades sobre alguns elements que formen part de la nostra existència. Ja hem dit que el coneixement és una part essencial de la nostra naturalesa. Som llum. Més ben dit: tenim la capacitat de ser llum. D’acord amb Sòcrates el coneixement és virtut o la virtut és coneixement. És un potencial que tenim i que el podem deixar inactiu o el podem fer créixer indefinidament. Diu Pau: Vosaltres en altre temps éreu tenebres, però ara sou llum en el Senyor. Viviu com a fills de la llum. Ef 5,8.

 

Per la seva banda Joan en el text que recull la pregària de Jesús al seu Pare del cel, diu:  La vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist. Jo 17,3

I Agustí en un fragment de la seva pregària dirigida a Déu, exclama: Veure’t és posseir-te.

 

També volem recordar que el tema del coneixement forma part important del pensament filosòfic actual. Sovint, els autors que parlen del coneixement posen de relleu una nova visió de la vida, una nova “cosmovisió”. Panikkar ens diu: La situació del món en aquest segle requereix una superació radical dels paràmetres de consciència humana que han estat en vigor en els últims mil·lennis. La vida és constant novetat. Per altra banda, el corol·lari de tal audàcia demana la humilitat de saber-se fal·libles. Alguns, en la mateixa línia, pronostiquen una nova era axial, emprant l’expressió pròpia de K. Jaspers.

 

Per tant, no es tracta només de treure la pols per sobre o d’un canvi superficial de les formes externes. La nova visió ha de calar més a fons. I fer això no implica més complexitat sinó al contrari, demana més senzillesa. Demana un canvi radical del lloc on posem el desig essencial o l’opció fonamental de les quals ens parlen els savis.

  

És propi dels gran pensadors la unitat de pensament de fons que es reflecteix en tot el que diuen i fan. Per a Panikkar, per exemple, la visió clau o fonamental que dirigeix el seu pensament a través de les seves reflexions és la seva intuïció trinitària de la realitat que ell anomena: visió cosmoteándrica.

 

Per destacar la diferència de pensament entre la visió tradicional i la que  proposa R. Panikkar, posem en subratllat dos punts de vista diferents: La visió tradicional quan parla de la SS. Trinitat l’anomena: el misteri insondable. Panikkar, en canvi, la qualifica d’experiència humana primordial.

 

És a dir que la SS. Trinitat passa de ser una doctrina que hem de creure sense que tingui cap incidència pràctica en la vida de cada dia, a ser la realitat que expressa i engloba tota la vida del creient.

 

Amb aquesta referència, volem senyalar que el canvi que avui se’ns demana no és només un canvi de formes externes, sinó un canvi de mentalitat. I aquí podríem dir allò de que “la història es repeteix”, ja que “el canvi de mentalitat” és la condició que posa Marc en el seu Evangeli per poder formar part del Regne de Déu. Mc 1,15. (Segons els entesos, la paraula bíblica: conversió significa principalment canvi de mentalitat). El text citat diu així: Convertiu-vos i creieu en la bona nova.

 

Per veure clara la novetat de la “cosmovisió” que Panikkar i altres autors ens proposen en aquest moment concret de la història humana, hem d’alliberar el nostre pensament  de certes fórmules inamovibles que la nostra cultura ha fixat en la nostra mentalitat i que d’una manera soterrada però efectiva condicionen la nostra manera de veure i la nostra voluntat. Hem de netejar el cristall del nostre ull espiritual per poder veure clar sense interferències que distorsionin la imatge que se’ns presenta al davant...

 

Posem èmfasi en això perquè trobem estrany i fins a cert punt irònic que durant tants anys i segles hàgim pogut mantenir tants prejudicis entorn de diferents maneres de pensar i de practicar la religió, quan els textos originals que nosaltres mateixos hem escollit com a punts de referència, ens presenten les coses, al voltant de la religió, d’una manera tan diferent i tan clara al mateix temps.   

Escollim un text entre molts altres de semblants. Són les paraules de Jesús fent referència a la fe del centurió: Us ho dic amb tota veritat: No he trobat dintre d’Israel ningú que tingui tanta fe. I jo us asseguro que vindrà molta gent d’orient i d’occident, i s’asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel; mentre aquells a qui era destinat el Regne seran trets fora... Mt 8...

Jesús ve a dir que la fe, que és allò que salva l’home, segons el mateix Jesús, es pot trobar en qualsevol part del món i en qualsevol cultura. A partir d’aquí podem preguntar-nos: quin sentit tenen i han tingut tantes guerres i divisions i encara avui les incomprensions actuals entre les religions, quan els textos que la mateixa Institució religiosa ha posat com a punt de referència i norma de fe de tot creient, diuen que la fe es pot trobar en qualsevol part del món i en qualsevol cultura? Les diferències doctrinals i rituals entre uns i altres no solament no són dolentes, sinó que són convenients i necessàries i, per tant, no van en contra de la unitat de la fe, sempre que s’eviti l’actitud d’absolutitzar-les per una banda i s’estigui predisposat a canviar-les per l’altra, quan es vegi convenient i necessari.  

 

Em aquest context, l’oració de tot creient hauria de ser: allibereu-nos, Senyor, de tot lligam a qualsevol doctrina. No siguem esclaus del vestit que ens posem. Ens hem de vestir, però no siguem esclaus del vestit envellit o esparracat...

Mentre no siguem plenament lliures del nostre vestit espiritual o religiós, no entendrem res.  El vestit que ens posem l’hem d’estimar i apreciar, però no podem dependre del vestit per ser allò que hem de ser com a persones humanes i creients.

 

En aquest context, la pregunta que es fa necessària però que, per ara, queda en suspens és la següent: I què és la fe?     

EL MISTERI DE LA PARAULA

La paraula, feta llenguatge, és el mitjà que tenim els humans per comunicar-nos i tanmateix esdevé sovint la gran causa de divisió entre els individus i les cultures.

Ajuntem aquí algunes reflexions, a manera de calaix de sastre, sobre el tema de la paraula i del llenguatge.

Pensem que aquestes reflexions poden servir d’introducció al comentari que intentarem fer dels llibres de R. Panikkar, sobretot del que té per títol i subtítol: LA PORTA ESTRETA DEL CONEIXEMENT. Sentits, raó i fe.

Es podria afirmar, d’acord amb el que diuen els savis, que poques persones saben llegir, sobretot quan es tracta de temes referents a la vida. També, i per semblant motiu, es diu que l’ofici de traductor és difícil, i sovint es tradueix malament, no per desconeixement de l’idioma original, sinó per no saber copsar el sentit que l’autor que es vol traduir dóna a les seves paraules. Això es veu ben clar, per exemple, en les diferents traduccions de la Bíblia.   

 

Des d’un altre punt de vista, els mateixos savis diuen que quan es tracta de la lectura espiritual cada u entén o copsa el sentit de les paraules que llegeix d’acord amb el seu nivell de maduresa humana, o del seu nivell de consciència i de les seves necessitats espirituals.

 

Per tant, no es pot dir, tot seguit, que algú llegeix malament quan dóna a les paraules un sentit diferent del que altres persones donen. Més aviat s’ha d’entendre que la paraula espiritual és d’una gran densitat de vida i que cadascú rep el tros de vida que necessita i que li correspon d’acord amb el seu nivell de coneixement espiritual. 

 

En el món exterior de les formes podem unificar criteris, fins a cert punt, per la necessitat que tenim els humans de formar comunitats, institucions, etc. Ara bé, el que no podem fer és el  d’absolutitzar doctrines i costums, la qual cosa és nefast per a la sana convivència humana i contrari a la Veritat. Tanmateix, per costum o inèrcia o les dues coses juntes, en aquest nivell de les formes externes (sobretot en el món de les religions) deixem que els altres, principalment els qui manen, decideixin per nosaltres, amb la qual cosa perdem la llibertat i la responsabilitat personal i això és inadmissible èticament i teològicament parlant.

 

Quan ens referim al llenguatge espiritual: el llenguatge que parla de la Vida, cada u ha de formar el seu propi criteri amb fidelitat al do rebut. Aquest do que es troba més al fons i va més enllà de les necessitats peremptòries i contingents del mateix individu.

Uns pensaments sobre el mot: filosofia, de Mónica Cavallé ens poden servir d’exemple per veure amb quina facilitat canviem el significat de les paraules. Diu així:

Semblen quedar lluny de nosaltres aquells temps en què la filosofia tenia un profund impacte  en la vida d’aquells que la cultivaven, quan era una pràctica que comportava tota una exercitació quotidiana i un estil de vida. La paraula “filosofia” (amor a la saviesa) ha arribat a ser sinònim d’especulació divorciada de la nostra realitat concreta, de pura teoria, de reflexió estèril, i quasi hem oblidat que durant molt temps fou considerada el camí per excel·lència vers la plenitud, i una font inesgotable d’inspiració en el complex camí del viure. 

Era considerada no només com un saber vers els fonaments de la realitat, sinó també com un “art de vida”, com un camí per viure en harmonia i per aconseguir un ple auto-desenvolupament.

Els filòsofs de l’antigor sabien que una ment clara i lúcida era en si mateixa una font de llibertat interior i de transformacions profundes...

Per acabar escoltem ara el que ens diu Louis Lavelle sobre la paraula: La corrupció de la paraula i de l’escriptura és el senyal de totes les altres corrupcions: ella n’és a la vegada l’efecte i la causa. I no podem pensar en purificar l’una o l’altre, sense abans purificar la pròpia ànima.

   _________________________________

 

Deixem-ho aquí, però abans voldria fer un aclariment sobre les citacions bíbliques que surten de tant en tant en aquest escrits. 

Els textos bíblics es poden llegir com a punts de referència o “norma de fe” d’una institució religiosa o també com a textos que formen part important de la nostra cultura o de la que podríem anomenar cultura occidental.

En el context d’aquests escrits hem escollit aquest segon sentit -com també ho fan alguns pensadors- no perquè no valorem l’altre sentit religiós sinó perquè em sembla més adequat en el context i en el sentit que volem donar als escrits.

 

El que importa quan es tracta d’una paraula que forma part d’una cultura antiga és el fet de llegir-la amb llibertat, evitant quedar-nos lligats a unes formes externes pròpies d’una cultura i d’un temps històric del passat i escrits amb un llenguatge quasi desconegut. Es tracta de descobrir la paraula essencial amagada en el vestit antic de les formes. Així sembla que ho feia sant Pau, quan deia: Déu ens ha fet capaços de ser servidors de la nova aliança, que no és la de la lletra de la Llei, sinó la de l’Esperit. Perquè la lletra mata, però l’Esperit dóna vida. 2 Co 3,6.

També deia: I aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1 Co 2,13...15 

 

SER O FER

Sobre l’alternativa entre el ser i el fer recordem les paraules del Mestre Eckhart: La gent mai hauria de pensar tant en allò que fa; hauria de meditar més aviat sobre allò que són. Doncs bé, si la gent i les seves maneres fossin bones, les seves obres podrien resplendir molt. Si tu ets just, també les teves obres són justes. Que no es pretengui de fonamentar la santedat en l’actuar; la santedat s’ha de fonamentar en el ser, perquè les obres no ens santifiquen a nosaltres sinó que nosaltres hem de santificar les obres.

És a dir: la qualitat de les nostres accions i de les obres que puguem fer depèn de la qualitat del que som. En aquest sentit la qualitat de les obres no depèn del fet que siguin polítiques, civils o religioses, sinó de la qualitat de la persona que les fa.  

L’autor esmentat segueix: Per santes que siguin les obres, no ens santifiquen en absolut com a obres: sinó perquè som sants i posseïm el ser, en la mesura santifiquem totes les nostres obres, ja es tracti de menjar, de dormir, d’estar en vigília (d’estar pregant) o de qualsevol cosa que sia. Aquells que no tenen gran l’ésser, qualsevol obra que executin, no donarà resultat. És a dir: no donarà peu a una societat més justa i fraternal.

Ara parlem d’una altra alternativa. Aquesta vegada entre el fer i el deixar fer. Per entendre quina cosa volem dir amb el deixar fer pensem sempre que som ésser rebuts. I que, amb la nostra naturalesa humana, hem rebut unes qualitats físiques, unes facultats intel·lectuals i una força, dinamisme o energia espiritual que és la que ens fa moure i ens dóna l’oportunitat i la capacitat de créixer... Posem alguns exemples. Pensem primer en les plantes i veiem que una planta creix, no perquè l’estirem sinó només pel fet de regar-la un cop plantada la llavor.  

El mateix passa amb el cos humà. Cal donar-li els nutrients que necessita i el cos va creixent fins arribar a l’estatura que li correspon. I si parem esment en la dimensió espiritual de l’ésser humà veiem que passa el mateix.

  

En les primeres etapes del camí espiritual cal accentuar el “fer” ja que com diuen els entesos en aquest camp, com sant Joan de la Creu, no és bo saltar-se etapes i, per tant, al principi del camí espiritual, hem de tenir ben present i valorar la necessitat de l’aliment de la “paraula”, la meditació i la pràctica de les virtuts, etc. Però, si volem continuar fins al final vers la plenitud de la vida, ha d’arribar el moment de donar més importància al “deixar fer”. És a dir: al moment de no impedir que l’energia que tenim en el nucli profund de la nostra personalitat es vagi desenvolupant sense posar-li impediments. Hi ha una paràbola de Marc que sembla contemplar aquesta conjuntura existencial. Diu així: Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues... Mc 4, 26-28. 

 

Es tracta, doncs, de no posant entrebancs amb el nostre “ego” a aquest dinamisme natural que hem rebut, perquè es vagi desenvolupant. Aquesta part de “deixar fer” adquireix molta importància en els grans autors espirituals com el Mestre Eckhart, sant Joan de la Creu en les seves “Nits dels sentits i de l’esperit” i d’altres. Aquí per a no allargar-nos massa resumirem algunes paraules al respecte escrites pel P. Teilhard de Chardin i tretes del Medi Diví en el capítol que parla de les passivitats de creixement. La reflexió és llarga. Aquí només presentarem alguns fragments, a més del que ja hem recordat en una altra ocasió: L’home, al mateix temps que pel desenrotllament de les seves forces es veu portat a descobrir metes d’acció cada cop més vastes i elevades, tendeix a ser dominat per l’objecte de les seves conquestes... el subjuga la grandesa de tot allò que ha anat deslliurant i il·luminant... es veu endut a reconèixer que, en l’acte definitiu que ha de reunir-lo al Tot, els dos termes de la unió són desmesuradament desiguals. L’home, ha de rebre més que no pas donar...

Després d’haver estat potser primordialment sensible als atractius de la unió amb Déu per l’acció, es posa a concebre i a desitjar un aspecte complementari, una fase ulterior, a la seva comunió: aquella en la qual es perdrà més en Déu que no pas es desenrotllarà a si mateix...

Ens sembla tan natural el fet de créixer que habitualment no pensem a distingir la nostra acció de les forces que l’alimenten, ni de les circumstàncies que afavoreixen el seu èxit. I, tanmateix “què tens que no hagis rebut?”  1 Co 4,7.

... no arribem en el camp de l’acció o en el del pensament a copsar les fontanes de la vida. Ens rebem molt més que no pas ens fem... La vida profunda, la vida brollant, la vida naixent se’ns escapen en absolut.  

 

Aquesta actitud de deixar fer, quan ja s’ha fet habitual, denota un nivell alt de consciència. En aquest nivell es veuen les coses d’una altra manera, més d’acord amb la realitat. Això comporta un canvi en la nostra apreciació i valoració dels actes que fem en tots els àmbits de la vida inclòs el religiós i l’espiritual. Al començament d’aquesta nova manera de veure les coses hi descobrim el que els espirituals anomenaven “la segona conversió”. Algunes persones que han passat per aquesta experiència ens parlen de la sorpresa que els causa la nova visió de les coses. Santa Àngela de Foligno, per posar un exemple, ens diu que després de deu o dotze anys de vida religiosa i, per tant, de vida entregada a Déu, li va arribar el moment de rebre una nova llum espiritual que la va fer exclamar: Ara reconec que el meu amor a Jesucrist d’abans era una burla.

És difícil comprendre bé el que diuen aquestes persones si no s’ha arribat al mateix nivell d’experiència espiritual. Cal, doncs, una actitud de respecte i no dir, amb una certa inconsciència, que només ho deien per humilitat.

                         

Hi ha coses de la nostra vida de cada dia que no sabem valorar segons els paràmetres de la veritat sinó que les entenem d’acord amb els nostres interessos emmascarats. Per poder veure més clara la realitat necessitem arribar a viure la “segona conversió”.

Posem alguns exemples, pensats en el context del món dels qui ens diem creients. Hem de tenir present que fins que no arribem a aquest nivell de consciència no sabrem ben bé si servim l’Evangeli o ens servim d’Ell; i quan vulguem ajudar els qui vénen de fora perquè puguin practicar la seva religió, no sabrem si els ajudem a la seva fe o els ajudem a ser esclaus de les seves lleis, com ho som tal vegada nosaltres de les nostres...

I LA VERITAT US FARÀ LLIURES

La intuïció de la qual hem parlat és una llum que forma part de la pròpia naturalesa. Marià Corbí arriba a dir: L’home no és cos, és ull. No només la ment compren i veu, també el cos i tots els aspectes del ser humà són veure i comprendre. I el que veu aquest home-ull arriba fins el misteri inconcebible, i quan l’ull arriba a veure aquest límit, l’ull mateix es fa límit i passa el límit.

 

Quan escric que la intuïció és una llum que forma part de la naturalesa en vénen al cap aquelles paraules que diu R. Panikkar parlant de la fe, en les quals hi veig una semblança de fons. Aquest gran pensador i home espiritual diu: La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits. (De passada veiem com aquí parla de les tres dimensions humanes de les quals anem parlant aquests dies: sentits, raó i fe).

 

Aquesta llum que el creient descobreix en si mateix dóna una seguretat que va acompanyada d’una pau tranquil·la i serena. Això és possible perquè el creient sempre deixa que l’última paraula la tingui Déu. Així ho entenia sant Pau quan deia: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.

 

Cal, doncs, distingir aquesta seguretat d’aquella que podem anomenar falsa seguretat que és la que exhibeixen els qui es presenten com a profetes amb poders extraordinaris i de fer miracles i que quan prediquen les seves doctrines exigeixen obediència absoluta als seus deixebles. Jesús advertia: Guardeu-vos dels falsos profetes, que vénen a vosaltres disfressats d’ovella, però per dintre són llops rapaços. Mt 7,15.       

 

Ampliant la reflexió constatem que sovint ens aferrem a la part sensitiva i a més tirar a la part intel·lectual. I la dimensió espiritual la deixem per alguns especialistes dedicats a unes activitats específiques que demanen un temps de què no poden disposar “la gent normal”.

La realitat és que la dimensió espiritual no demana necessàriament cap activitat especial. Tothom -cadascú dins de la seva vocació- pot tenir una vida espiritual profunda, perquè aquesta només depèn de la virtut, la qual es manifesta de mil maneres d’acord amb el tarannà de cada u.

 

Parlem d’una vida espiritual que és necessària si volem ser plenament humans. I per poder fer realitat aquest desig de vida plena, hem de deixar a la cuneta la superficialitat i el narcisisme que ens tenallen. L’humà és per essència un ésser relacional. Fer que les relacions siguin cada vegada més altruistes és una tasca que no s’acaba mai. Recordem allò que, amb una certa ironia, deia sant Francesc de Sales: L’egoisme es mor cinc minuts després que ens morim nosaltres.

Hem de tenir present que la dimensió espiritual no és menys humana que la dimensió sensitiva. No podem menystenir cap de les nostres dimensions. Com diu Panikkar: aquell espiritual que menysté la part sensorial està perdut.  

 

Hem parlat de l’acceptació de si mateix, com de la primera actitud que hem de tenir en consideració quan parlem del creixement de la vida espiritual. L’acceptació fa possible la vertadera llibertat. Per tant, expressions com: sóc lliure faig el que vull i altres semblants no denoten, per si mateixes, llibertat. Aquell que diu això és possible que sigui lliure dels altres o de les coses, però pot esdevenir esclau de si mateix i de les seves idees. Cada u ho ha de veure.

 

Aquí volem recordar expressions pròpies de la nostra cultura cristiana. Són les següents: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix i qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Mt 16, 24-25. Si som capaços de llegir aquestes paraules per damunt de la literalitat i percebre el seu sentit espiritual veurem la importància que tenen en ordre ha copsar la veritable vida dins nostre. La vida humana, en la seva totalitat, és com el tresor amagat que hem de descobrir en el camp de la nostra existència.  

 

L’ull de la fe, purificat per l’acceptació incondicional del nostre ésser amb totes les possibilitats de vida que hem rebut és com un microscopi que penetra més enllà del que pot veure l’ull de la raó o dels sentits. És el que R. Panikkar ens diu quan es refereix a la vida de l’esperit: Aquestes coses només es poden veure amb el “tercer ull”.   

 

Si ens aferrem només a una part de la nostra naturalesa humana i l’absolutitzem, perdrem el tot, perquè d’acord amb el caràcter holístic propi de l’ésser, el tot no és la suma de les parts, sinó que cada part inclou el tot.  

 

Quan parlem de la nostra dimensió espiritual ha de quedar clar que en aquest nivell humà no es trenca mai el cordó umbilical que ens uneix amb l’eternitat. Sempre queda vigent la dependència amb el do de la vida que hem rebut amb totes les seves possibilitats de creixement. Fer realitat aquestes possibilitats també és do de Déu. Vegem el que diu Pau: És Déu el qui obra en nosaltres tant el voler com el fer. Fl 2,13.  Vivim en el temps, però no podem oblidar el caràcter d’eternitat que ens envolta. Panikkar fa servir el neologisme: tempitern que vol expressar el fet de viure l’eternitat en el temps.     

 

Com a complement i dins del context en el qual estem parlant escoltem unes paraules de Jeanne Hersch la comentarista de K. Jaspers:  L’existència com a possible llibertat sap que ella no s’ha creat ella mateixa. Ella és un regal de la transcendència... La llibertat viu de la seva dependència amb la transcendència, que n’és l’origen. La seva dependència de l’absolut l’allibera de les necessitats relatives. Sartre pensa que si Déu existeix, la llibertat humana no existeix. Per a Jaspers és el contrari: sense el lligam amb la transcendència, no hi ha llibertat.