5  - CONEIXEMENT

El llenguatge obre i tanca possibilitats. Ens fa descobrir nous horitzons de vida, però també ens lliga a conceptes que ens fan esclaus de determinats aspectes de la realitat que ens impedeixen veure la totalitat de la mateixa Realitat.

Un exemple d’aquesta mirada parcial de la realitat que es pateix com a conseqüència del llenguatge que es fa servir és la religió. S’ha dit que el principal enemic de la religió és la religió, i en part és degut al fet de lligar les consciències als conceptes doctrinals que es fan servir. S’absolutitzen paraules doctrinals i ritus i al mateix temps, es desvaloren altres aspectes de la realitat humana que també formen part de la religió.

Escoltem què ens diu Panikkar sobre la religió: Per religió entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. 

Diguem també algunes paraules sobre el “nostre mite”, el punt fonamental de la nostra religió i de la nostra cultura: Jesús, el Crist, el Fill de l’home.  

 

Pilat digué al jueus: Aquí teniu l’home. Jo 19,5.

Nosaltres a aquest Home l’hem convertit en el Crist. No està malament, però recordem que si ell és el Crist vol dir que també nosaltres som crist. Jesús i nosaltres formem el “Crist total” segons l’expressió de sant Agustí. 

 

Però, recordem també que Jesús s’anomena a si mateix: el Fill de l’home i, això no ho va dir una vegada com de passada, sinó que ho va dir per sempre i per tota l’eternitat. Veiem el següent text: Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels... Mt 25,31.

Hem lligat la religió només a un aspecte que no comprèn tota la realitat i això dóna peu a  actituds equivocades i a falses opinions sobre la Veritat.  

 

Jesús de Natzaret no ens anul·la, ens representa. Ens fa iguals: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans... Jo 14,12. I no oblidem que, en el llenguatge espiritual, les “obres” tenen un sentit més elevat: les obres formen part del qui les fa. Així diu l’Apocalipsi parlant dels creients:... que reposin del seu esforç, perquè les seves obres els acompanyen.  Ap 14,13.

 

L’Encarnació recorda que Déu s’ha fet carn. El qui és la Paraula s’ha fet carn, s’ha fet home, segons diferents traduccions. L’ésser humà és la manifestació del diví.

Per tant, a Déu no l’hem de cercar lluny, ni en un lloc especial. Diu el cant: No busqueu Déu en les estrelles, ni el busqueu en els plecs de la mà. Molt a prop el tens, un xic amagat, ell t’espera en el teu germà.

Déu és a la punta del meu pic, de la meva ploma, del meu pinzell, de la meva agulla, del meu cor, del meu pensament. En virtut de l’Encarnació, no hi ha res de profà a la terra... tot és sagrat... ens recorda Teilhard de Chardin.

En el full que ve parlarem de “la secularitat sagrada”, segons Panikkar.

 

 

4 – CONEIXEMENT

Recordem que estem parlant del llenguatge i dels nivells de coneixement.

Les mateixes coses es poden dir de diferents maneres i això pot ajudar a comprendre el que és essencial i a diferenciar-lo de les seves formes d’expressió culturals o doctrinals.  És el que intentem fer i, en aquest sentit, són inevitables les repeticions.

Recordem que el text d’un escrit, s’ha de llegir tenint en compte el context en el qual fou escrit.

Aquí parlem del context d’una manera molt ampla, a partir de tres paraules que fa servir Panikkar per assenyalar aspectes diferents del fet cristià. Aquestes són les tres paraules: Cristiandat, cristianisme i cristiania, les quals fan referència respectivament a la dimensió cultural, a la doctrinal i a les paraules originals. El context cultural dóna peu a la lectura literal dels textos bíblics, el context doctrinal afavoreix una lectura intel·lectual i les paraules originals inviten a una lectura espiritual. 

A més d’això, cada lector entendrà el fet cristià d’acord amb el context personal en el qual ell viu, i d’acord amb la seva formació personal.  

Pensem que el text original reflecteix el món en què vivia l’autor del text i amb el qual cal entrar en sintonia, si volem capir les seves paraules.    

En aquest sentit, si ens preguntem amb quina actitud hem de llegir “els textos sagrats”. Panikkar ens diu, entre altres coses: Cap llibre pot ser el fonament últim de cap fe, perquè és precisament la fe el que es necessita per concedir valor de testimoni al llibre... De fet ha estat la fe d’uns quants creients qui els han escrit i altres els han escollit i proposat com a norma de fe per als creients de la comunitat.

 

També vam dir que el respecte i consideració que ha de tenir el creient pels textos anomenats sagrats i per la Tradició no ha de minvar en el més mínim la seva responsabilitat i llibertat personals a l’hora d’interpretar les paraules anomenades “paraula de Déu”, dites així amb la finalitat de fer ressaltar la seva dignitat i importància...   

El nostre afany no és tant dilucidar si Jesús realment va pronunciar o no unes paraules, com trobar en nosaltres una ressonància que ens ajudi a aprofundir en la nostra pròpia experiència.

Alhora trobem una confirmació que ell les va dir en el fet que nosaltres mateixos també les podem balbucejar, sempre conscients que si gosem pronunciar-les –encara que sigui amb una veu trèmula i fluixa- és precisament perquè ell les va dir... 

Recordem la pregunta i consideració de Pau: que tens que no hagis rebut?   1 Co 4,7.

 

El llenguatge intel·lectual és el llenguatge emprat per la Institució eclesiàstica. Llenguatge que sovint no ha format, sinó deformat la consciència de molts que no han sabut distingir entre fe i forma doctrinal i han assentat la seva voluntat en la llei i no en la Veritat...

Panikkar sovint ha esmentat que el cristianisme ha convertit la religió de la Paraula en la religió del Llibre. S’ha lligat a la literalitat dels textos i ha convertit els mitjans en fins, absolutitzant la doctrina i els sagraments, malgrat que el mateix Pau va advertir que: la lletra mata, i l’esperit dóna vida. 2 Co 3,6.

 

3 – CONEIXEMENT

Continuem esbrinant quina cosa és la lectura i la dimensió espiritual. En l’Evangeli de Joan, Jesús parla als seus deixebles i els diu: Moltes coses tinc encara per a dir-vos, però ara no les podeu suportar. Veiem també altres traduccions de la segona part de la frase: ... però ara us serien una càrrega massa pesada. Encara una altra traducció: ... però ara no les podeu entendre. Jo 16.12. Interpretem que allò que els falta als deixebles per tenir més coneixement no és un nivell més alt de “coeficient intel·lectual” o de més cursos acadèmics, sinó una disponibilitat més gran i un cor més generós per acceptar la Veritat, i per acceptar-la, no a mitges, sinó totalment, sense cap subterfugi o autoengany.  

Entendre i copsar la Veritat que proposa Jesús demana anys de superació del narcisisme i de l’egoisme que ens encadena a la vida fàcil i a l’anar vegetant sense més ambició. 

 

Si volem percebre les coses de l’esperit hem de fer l’esforç de pujar al cim de la “muntanya alta” com ho van fer alguns deixebles del Crist i desitjar viure en un nivell alt de consciència. I aquesta disposició demana coratge: el coratge de ser, i sinceritat a fons, demana superar l’anar fent, la mediocritat, la superficialitat i tot residu d’egoisme.    

En una altra ocasió Jesús es sorprèn d’aquesta falta d’intel·ligència espiritual dels seus propis deixebles: ¿Encara no compreneu ni enteneu? El vostra enteniment està ofuscat! Teniu ulls, però no hi veieu, orelles, però hi sentiu. Mc 8,17-18.   

Han passat molts segles d’aquestes paraules de Jesús i encara avui un gran pensador: Panikkar, ens diu que la pandèmia que pateix el món d’avui és la “superficialitat”. I és que la dimensió espiritual de l’ésser humà, es troba en el “més íntim de la nostra intimitat”, i viure en i des d’aquesta intimitat demana fe i decisió. Dos valors també per redescobrir.

Aquesta incapacitat per entendre les coses de l’esperit també la veiem en Nicodem: fariseu i mestre de la Llei. La conversa que va tenir amb Jesús ho demostra. Jesús li parla del nou naixement... Nicodem no ho entén i Jesús li diu: Tu ets mestre d’Israel i no ho comprens? I és que per comprendre “aquestes coses”, ens cal ser submergits (batejats) en l’aigua i en l’esperit, segons diu el mateix Jesús. No solament en l’aigua. I és que som terra, però també som esperit. A més, l’esperit és el que dóna sentit a la terra.    

Aquesta ignorància del veritable coneixement posa en evidència la incoherència del propi “status” social o religiós, que es creu necessari per fer possible el bé i la presència de l’Etern en el si de la comunitat. Aquest coneixement demana un canvi de mentalitat per a no viure auto-enganyats interessadament; obliga a canviar de manera de pensar i de relacionar-nos amb els altres i de no sentir-nos superiors a ningú. La Veritat destrueix la mentida de les nostres vides. I de tot això no volem ni sentir-ne parlar. Ara bé, el preu d’aquesta actitud, d’afirmació del propi “jo” és la incapacitat de veure i de conèixer el món de l’esperit.

Teilhard de Chardin ens parla de l’actitud decidida de superació que té el veritable creient: Aquell qui en conquistar la Terra ha pretès de sotmetre una mica més la matèria a l’esperit s’ha desfet ja de si mateix ensems que pren possessió de la seva persona. Ha operat un veritable deseiximent aquell qui refusant la llei del mínim esforç, la possessió estàtica de les coses i de les idees, ha avançat coratjosament vers l’eixamplament i sublimació del seu ideal...    

 2 – CONEIXEMENT

Presentem aquí un intent de lectura espiritual­ feta amb categories espirituals d’alguns textos evangèlics. El text que hem escollit és aquest: Al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre el qui no té, li prendran fins allò que li queda.  Mt 13,12.  Mt 25,29.

Al qui té, és a dir: aquell qui actua amb generositat i bona disposició i actua no per interès, sinó per altruisme, aquest en tindrà a vessar: creixerà com a persona, augmentarà la seva personalitat i la seva humanitat, perquè la bondat no desgasta el valor personal sinó que el fa créixer. En canvi aquell que només confia en els valors temporals, poca cosa en comparació, li prendran fins allò que li queda quan se li acabi el temps en aquesta vida.

Bondat i justícia són dos valors, l’apreciació dels quals dependrà de quina lectura en fem: intel·lectual o espiritual. En aquest sentit recordem aquí aquella paràbola dels vinyaters que van a la vinya a treballar a diferents hores del dia: uns treballen tot el dia, altre només una hora i tots cobren el mateix jornal. Els qui han treballat tot el dia es queixen i diuen al propietari: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor. L’amo va respondre a un d’aquests. –Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i vés-te’n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu... ¿O és que tens enveja perquè jo sóc bo?   Mt 20

No és solament que la bondat supera la justícia, allò que vol fer veure la paràbola, sinó que en el món espiritual l’única justícia que hi ha és la bondat. Déu espera l’última oportunitat. Pensem en el Pare del fill pròdig... i pensem que no tots han tingut les mateixes oportunitats en la vida i mil circumstàncies diferents que nosaltres no sabem i que han motivat diverses conductes. Potser molts no han sentit parlar de Déu fins al final de la seva vida... Per això i perquè Déu és bo, pot passar que en definitiva els primers passin a ser darrers i els darrers, primers. El que és bo de veritat, gaudeix de la felicitat dels altres; per al qui estima de debò els avantatges personals no compten i, per altra banda, aquell qui té el cor més pur, que és allò que compta, només Déu ho sap. Aquest món de l’esperit és el que, sembla, vol posar de relleu la paràbola.      

No ens deixem enganyar per la cultura que tenim i que expressem en les nostres celebracions, ni per la religió que practiquem. Jesús va dir en el cas del centurió: No he trobat dintre d’Israel ningú que tingui tanta fe. Mt 8

Les institucions religioses no tenen el monopoli de la fe. Confondre fe amb creença és una aberració teològica. Tot té el seu lloc en la vida, però mirem de no invertir el lloc en l’escala de valors perquè si l’opció fonamental en la qual descansa la nostra voluntat no és la que hauria de ser en ordre a l’eternitat, podem quedar estancats en la mediocritat i a mig camí de la felicitat per sempre.

La fe és dir sí a la Vida. Un sí sense condicionaments. És un sí gratuït que no depèn de cap raonament. Si en depengués ja no seria fe. La fe no va contra la raó, però està per damunt de la raó. La fe, que és un valor espiritual, s’ubica en un altre nivell, en una altra dimensió. La fe que és un do de Déu la podem fer possible perquè som lliures.

 

1 – CONEIXEMENT

Encara que hem parlat sovint d’aquest tema, intentarem ara, a partir d’aquesta nova col·lecció, matisar i anar més a fons en el significat de les paraules. Amb llenguatge bíblic diríem: “deixem la riba: aquest lloc on estem acostumats a caminar: (en la superficialitat) i anem mar endins, anem a fons”. En aquest lloc ens trobarem amb una collita de pensaments més abundant.   

Conèixer és establir contacte amb la realitat a través d’alguna de les seves tres manifestacions vitals: físiques, intel·lectuals i espirituals.

Els mitjans a través dels quals coneixem les coses i ens coneixem a nosaltres mateixos són els sentits, la raó i la virtut.

 

El primer nivell de coneixement, pertany a la dimensió externa de l’ésser humà: el cos. En aquest nivell obtenim el coneixement a través dels sentits. Amb aquest coneixement prenem contacte amb la matèria, amb el món físic. En aquest nivell fem les coses per instint. Una bona alimentació i l’ús correcte dels sentits ens ajuda a tenir un bon coneixement de les coses i de la realitat. Aquest coneixement ja ens ve donat.     

 

El segon nivell de coneixement ens ve a través de la raó. És el nivell intel·lectual. Obtenir aquest coneixement requereix un esforç. És l’activitat intel·lectual de reflexió i meditació realitzada amb l’ajuda de la lectura i l’estudi. Aquesta activitat forma erudits... En aquesta dimensió de l’ésser humà és la facultat de la raó la qui coneix, la que hi veu.  

 

El tercer nivell de coneixement és l’espiritual. Aquest coneixement (és el coneixement del qual parla la Bíblia) és fruit d’una bona disposició de l’esperit, d’una actitud de fons que es desenvolupa a través de les virtuts: són els “nets de cor” els que coneixen les coses de l’esperit. En llenguatge bíblic és el cor el que hi veu. Aquí ja no parlem de reflexió i meditació, sinó d’intuïció i de contemplació. A aquesta intuïció li donem el nom “d’instint superior” que és com una empatia amb la realitat que brolla d’una manera espontània del més íntim de nosaltres mateixos. Diu Joan: “del seu interior (de l’interior del creient) brollaran rius d’aigua viva”. Jo 7,38. En aquest nivell ja no és la facultat de la raó la que hi veu. És la mateixa persona la que és llum, i amb aquesta llum veu i qualifica les coses. En aquest nivell de consciència el mot “paraula” és sinònim de persona. Recordem: El qui és la Paraula s’ha fet home. Jo 1,14.

 

Sobre el mot “paraula” escoltem el que ens diu R. Panikkar: El món intel·lectual d’Occident... quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... S’ha arribat a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat. Hi ha una diferència fonamental entre concepte i paraula.  

 

Recordem que L. Lavelle ens adverteix de la importància de fer un ús correcte del llenguatge, si no ens volem allunyar de la Veritat.    

 

35

L’EXPERIÈNCIA

El coneixement que ens ve de l’experiència és el que forma la consciència. Consciència és sinònim de “tercer ull”, és a dir, de coneixement espiritual.  

Amb llenguatge bíblic diríem que aquest “ull” és el cor. Del cor en surt un coneixement espiritual superior. Així també ho pensa Pascal quan diu: El cor té raons que la raó desconeix.

Aquest ull del cor ens fa veure les coses d’una altra manera; les veu a partir de l’experiència, i això implica el fet de posar ordre en la nostra escala de valors.

I en aquest sentit seria bo fer un exercici de clarificació semblant al que ens proposa R. Panikkar. Escoltem-lo: Si per un moment oblidéssim que som professors, paletes, executius, sacerdots, etc.; si ens oblidéssim que som cristians –i fins i tot éssers humans-, propiciaríem l’obertura a una consciència de la realitat de la qual podem ser portaveus.   

Aquestes paraules ens inviten a anar amb el pensament a les arrels de la vida, a allò que és essencial i que, a partir del qual donem una forma, una manera concreta d’expressar la vida.  

Per arribar-hi, -a aquesta consciència de la realitat- ens cal despullar-nos, desprendre’ns de tot el conjunt d’atributs que, si bé conformen la nostra personalitat, en identificar-nos-hi ens limiten i, a vegades, ens asfixien. 

 

Viure a partir d’aquesta consciència essencial sense deixar de fer el que per vocació hem de fer i sense deixar d’expressar-nos en el context de la pròpia cultura, és la plenitud de la vida, és la Veritat.  

 

Ens cal el coratge de ser o d’existir, diria P. Tillich. Ens cal voluntat, però a la voluntat, a l’hora d’activar el dinamisme de la vida, li cal tenir la llum de la intel·ligència. I això demana ser conscients del llenguatge que fem servir, del sentit que donem a les paraules que emprem quan parlem de la vida, d’acord amb el que diu Pau, quan diu: corro, però, no pas a l’atzar, combato donant cops de puny, però no pas a l’aire. 1 Co 9,26.  

 

Cal tenir present el context cultural (en sentit ampli) en el qual vivim i des del qual donem sentit a les paraules que fem servir i que, en últim terme, és fruit de la nostra manera de veure les coses d’acord amb la nostra experiència personal d’éssers humans.

 

Posem un exemple per explicar el que volem dir i, per fer-ho, escollim la paraula “església”.

I per començar el raonament ens preguntem, ¿quin sentit donem avui dia a la paraula: “església”?

 

Escoltem algunes de les reflexions que Panikkar fa a l’entorn d’aquesta paraula. Comença l’article dient: L’església es considera el lloc de l’Encarnació... les lluites entre la Reforma protestant i la contrareforma catòlica van propiciar una imatge d’església semblant a la d’una institució civil. En canvi, durant els primers quinze segles, entre els cristians era quasi unànime la creença en el que avui dia s’anomena “església còsmica”.

 

El Concili Vat. II subratlla de nou la noció més ampla d’església... la qual anomena “sagrament del món”... i en parla com el lloc on actua l’Esperit... Els pensadors que parlaven d’aquest tema donaven per descomptat que l’església existeix des d’Abel...

Sant Tomàs resumeix aquest pensament dient: “el cos de l’església està constituït per homes que van existir des del principi del món fins a la seva fi”

.

Quan Orígenes i sant Ciprià, a mitjans del segles III, van formular la cèlebre afirmació: “fora de l’església no hi ha salvació”, que ha trobat un consens quasi universal fins no fa gaire... l’Església era entesa com el lloc de salvació, de tal manera que on hi ha salvació allí hi ha l’església...

 

Aquesta accepció còsmica.. és el significat primordial de la paraula “catòlica”; és l’església que existeix coexistent a l’univers. Seria aberrant identificar aquesta església amb una institució, com ja va puntualitzar Pius XII.

 

I més endavant insisteix Panikkar dient: És una resta de clericalisme o d’un trauma no cicatritzat veure en la paraula “església” només una institució.

 

Per acabar, posem dues paraules més, el significat de les quals, també depèn de la interpretació que se’n fa. Aquestes paraules són: Casa de Déu i món. Les dues es troben en l’Evangeli de Joan.

En el pròleg d’aquest llibre es llegeix: La Paraula... la que és la llum veritable... era present en el món que per ell ha vingut a l’existència , i el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit.

 

La interpretació que es fa d’aquests versets des de les institucions religioses és que el món que no ha acollit la Paraula és el poble jueu. Però, el mateix Evangelista ens diu que és tot el món la Casa de Déu: era present al món que per ell ha vingut a l’existència. I els teòlegs dels primers segles del cristianisme diran que aquells que sí que han acollit la Paraula són l’església.   

Per tant, aquest llenguatge sembla dir que no és el lloc físic, sinó l’actitud interior la que ens identifica com església.

Per acabar veiem una altra interpretació de la paraula “món” que fa el mateix evangelista Joan. La trobem en Jo 17, en la pregària de Jesús al Pare del cel: Jo prego per ells (els deixebles), no prego pel món... jo no em quedo més en el món... mentre encara són en el món dic tot això... el món odia (el deixebles), perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Tal com tu m’has enviat al món, jo també els hi he enviat... Pare bo, el món no t’ha conegut, però jo t’he conegut...

 

Aquests exemples ens fan veure la importància que hem de donar al significat de les paraules que fem servir, donat que és aquest significat el que crea en nosaltres una determinada consciència de la realitat. Per això acabem amb una frase de L. Lavelle: La creació del llenguatge s’assembla a la creació del món.

 34

EL TRESOR AMAGAT

És semblant el Regne del cel a un tresor amagat en un camp, que un home troba i l’amaga, i, ple de joia se’n va, ven tot el que té, i compra aquell camp. Mt 13,44.

Diu que ven tot el que té i és que si no es deixa, no es ven “l’home vell”: l’egoista, no es pot gaudir de “l’home nou”, l’home ver i bo. No hi ha tresor més gran que la bondat.

 

El tresor amagat està dins nostre. Cal saber veure’l. I això només ho podem fer realitat  amb “el tercer ull”. Panikkar amb aquesta expressió es refereix al coneixement espiritual. I diu que la paraula de l’Evangeli només es pot veure i comprendre amb aquest “tercer ull”.

 

Ens hem de preparar per poder llegir els llibres dels grans mestres espirituals de tots els temps. Entre ells, aquells que, els mateixos savis en un moment donat de la història, van escollit, entre un conjunt d’altres llibres, perquè fossin punt de referència per a sostenir i alimentar la fe dels creients de la institució religiosa de la qual en van ser fundadors i que, per posar de relleu la seva importància, els qualificaren de Revelació o paraula de Déu. (No hi ha cap altra diferència entre aquests llibres i els altres escrits dels grans mestres i pensadors). En aquest sentit Panikkar ens diu que cap llibre no pot ser el fonament últim de cap fe perquè és precisament la fe el que es necessita per concedir valor de testimoni al llibre.

 

Per això, quan ens disposem a llegir aquests llibres anomenats sagrats, és bo tenir en compte l’opinió dels savis i entesos en la matèria, però en definitiva és cadascú qui es fa responsable de la lectura que en fa. I és assenyat llegir-los amb una actitud humil, amb temor i tremolor diria sant Pau 1Co 2,3. però al mateix temps amb llibertat d’esperit, intentant llegir-los des d’un nivell de consciència superior, però també recordant que Déu dóna a conèixer “aquestes coses” als petits i senzills. És a dir: a aquelles persones de cor net i sense engany.

  

Que el tresor del regne de Déu és dins nostre és el que va descobrir sant Agustí després d’un temps de recerca: Tard us vaig estimar, oh Bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, i jo us cercava al defora i em llençava deforme com era, cap aqueixa bellesa de les vostres criatures. Confessions

 

Cercar la Veritat demana un esforç per a renovar els antics i caducats paràmetres de pensament. És la primera condició que va posar Jesús en començar la seva predicació: Convertiu-vos i creieu en la bona nova. Una conversió que, segons els entesos, vol dir canvi de mentalitat.    

Panikkar ho veu així: Admiro el zel constructiu de molt teòlegs per reformar la seva església... però, si em preguntessin, en un nivell més profund, per la meva preocupació personal, contestaria que la meva finalitat, en primer lloc i abans que res, no és la reforma de l’església, sinó la meva pròpia transformació, la transformació del meu jo –malgrat que sóc conscient que una cosa porta a l’altra i que no es poden separar.

 

Viure des de la dimensió espiritual és viure des de l’eternitat. L’eternitat abraça el temps i l’espai. Les categories d’espai i temps no estan fora, sinó dins. I nosaltres hem de viure ja ara l’eternitat. Panikkar això ho expressa amb el neologisme: “tempitern”. Escoltem-lo: La meva vida de ressuscitat no és una segona vida, no és una altra vida, sinó que és la vida en què m’està donat de viure en el que he anomenat “tempiternitat”. S’experimenta la tempiternitat quan es viu la “vida eterna” en els mateixos moments temporals de la nostra existència. No és una vida ni “després” del temps ni “fora” de l’espai... Quan aquests moments temporals, sense deixar de ser temporals es “revelen” “eterns”  es comença a viure la vida eterna que és la vida ressuscitada. L’experiència de la resurrecció és “aquí” i “ara”, en la tempiternitat.  

Comparem aquestes últimes paraules amb les de Pau als colossencs: Si heu ressuscitat amb el Crist, cerqueu les coses de dalt... Col 3,1.

 

Escoltem ara paraules semblants d’altres mestres de la vida de l’esperit: Que s’oblidi de la vida eterna qui no la visqui ja aquí.  Simeó, el Nou Teòleg.

L’eternitat no es mesura. L’eternitat no sap res d’anys, dies o hores ,,,

Si Déu és un etern present, ¿què impedeix que, ja des d’ara, pugui ser Ell en mi tot en tot?    Angelus Silesius

Ara bé, aquest mateix savi reconeix que la intel·ligència de l’eternitat és més aviat un pressentiment: ¿Què és l’Eternitat? No és ni això ni allò, ni present, ni quelcom ni res, és no sé què.

 

Per poder viure aquesta vida de fe hem de fer silenci de les nostres coses. Es tracta d’aquest silenci tan encomiat pels mestres de l’esperit. Les paraules de Panikkar al respecte són un toc d’atenció: Escoltem-lo:

 

El silenci de la vida... no és el mateix que la vida de silenci. La vida de silenci, com per exemple, la vida silenciosa dels monjos, la de l’erm. La vida del silenci és important i necessària per acomplir els nostres objectius, per projectar les nostres accions, per al cultiu de les nostres relacions, etc.. però no és el silenci de la Vida.

 

El silenci de la Vida és aquell art de saber silenciar les activitats de la vida per arribar a l’experiència pura de la Vida.

Passa sovint que identifiquem la vida amb les activitats de la vida i el nostre ésser amb els nostres pensaments, sentiments, desitjos, voluntat, i tot allò que fem i tenim.

Immersos, atrafegats, en les activitats de la vida, perdem la facultat d’escoltar i ens alienem de la nostra pròpia font: el Silenci, el No-ésser, Déu.

El Silenci es fa present en l’instant en què en situem en la font mateixa de l’Ésser.

La font de l’Ésser no és l’Ésser, sinó “la font” de l’Ésser. L’Ésser ja es troba en aquesta banda de la cortina. Aquest “lloc” previ, anterior, originari, és el silenci de la Vida. La Vida pura i nua és el do que ens ha estat donat i allò que, en última instància, som. 

 33

DECISIÓ I CONEIXEMENT

Recordem: Hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir. Panikkar.

Podem parlar de tres classes de coneixement: el coneixement sensorial, que és aquell coneixement que ens donen els sentits o l’instint, el coneixement intel·lectual que és el que ens ve de la facultat de la raó i el coneixement espiritual propi d’un “cor net”, per tant, connatural amb la virtut i que forma part de la nostra essència; amb allò que ens identifica com a éssers humans creats a imatge de Déu. 

 

Deixem aparcat el coneixement sensorial i parlem una mica més del coneixement intel·lectual i del coneixement espiritual. Hi ha, entre els dos coneixements, una diferència que hem de tenir present, sobretot si volem comprendre el sentit de les paraules dels que en diem llibres sagrats i dels grans pensadors de la humanitat.

 

Si ens referim al coneixement intel·lectual diem que tenim coneixements i si ens referim al coneixement espiritual diem que som coneixement.

 

Si fem referència a la nostra dimensió fisiològica diem: tenim sang, ossos, nervis, tenim capacitat intel·lectual i moltes altres coses; si parlem de la dimensió espiritual diem: som decisió, amor, llum... La nostra missió aquí a la terra és cuidar el que tenim fent-ho créixer i, al mateix temps, fer possible, amb la dinàmica de la fe, arribar a viure plenament el que som.

 

Joan ens recorda: Déu és amor. 1Jo 4,8. I Pere diu: som fets participants de la naturalesa divina. 2 Pe 1,4. També recordem que la bondat, per la seva naturalesa és difusió de vida, és relació. I si Déu és amor, nosaltres som amor; si Déu és Llum, nosaltres també som llum. Vosaltres sou la llum del món, va dir Jesús als seus deixebles. L’ésser humà, per definició, no és substància, sinó relació. Però, recordem que tot el que és espiritual se’ns ha donat com a possibilitat. Està en les nostres mans (llibertat) fer realitat aquesta possibilitat.

 

Amor i coneixement són dues expressions d’una mateixa realitat. La resposta de Maria a l’Àngel, quan aquest li anuncia que ha de tenir un fill, sembla confirmar aquesta afirmació: La traducció que sembla més fidel a l’original diu així referint-se a les paraules amb què Maria va respondre a l’Àngel: ¿I com es farà això, de tenir un fill, si jo no conec home? Lc 1,34.

Els “entesos” per fer més assequible el text bíblic al poble senzill, per no dir ignorant,  tradueixen el mateix verset d’aquesta manera: com podrà ser això, si jo sóc verge?

Però, en fer aquesta traducció sembla que no es té prou consciència que en comptes d’apropar el lector al text bíblic, l’allunyen d’ell... perquè l’inviten a llegir en sentit literal o intel·lectual, allò que s’ha de llegir en sentit simbòlic o espiritual. En sentit bíblic el verb conèixer denota una vivència i experiència humana i no solament una activitat intel·lectual.

“L’home” no és l’últim punt de referència de les decisions del creient. És la Voluntat de Déu. Joan ens ho diu: A tots als qui creuen en el seu nom: (en el nom del qui és la Paraula) els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d’un desig carnal, ni d’un voler d’home, sinó de Déu mateix. Jo 1,13. Hem de creure que Maria tenia aquest sentit espiritual de les paraules...

 

Quan la Bíblia parla del coneixement de Déu, parla d’una experiència vital. Així, per exemple ens diu Osees: el que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos. Os 6,6. I també Isaïes: Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Is 11.9.

 

No és bo descafeïnar el llenguatge. És un responsabilitat vetllar per la seva puresa i densitat vital. Aigualir el llenguatge és aigualir la cultura de tot un poble. I el bon ús del llenguatge implica ser fidel al significat original de les paraules.

Un altre text en què amor i coneixement apunten a una mateixa experiència és el de la primera carta de Joan: Ara som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat allò que serem. Sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. 1Jo 3,2.

Aquesta diferència entre les dues classes de coneixement – que també els podríem denominar: científic i filosòfic- no és un invent nostre. Citem tres testimonis, entre altres que ens inviten a percebre aquesta diferència:

Heidegger: La ciència no pensa.

Merleau-Ponty: La ciència manipula les coses i renuncia a habitar-les.    

Panikkar: Hem oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula.

I també diu: Per tractar el tema de l’experiència de Jesús, caldria distingir entre identificació i identitat. Molts cristians s’acontenten amb la identificació de Jesús: un home, fill de Maria, que va viure a Natzaret... Però, també podem parlar de la identitat: Per conèixer la identitat d’una persona fa falta amor, fa falta fe...

I per acabar avui, un altre text de Panikkar: Estem avesats a llegir paraules. Ens hem desavesat una mica de “menjar” paraules i encara estem menys avesats a deixar que les paraules esdevinguin carn, que se’ns incorporin... que formin part de la nostra naturalesa, no solament que siguin una acció efímera.   

 32

LA PRESÈNCIA

En néixer hem rebut un potencial de vida. Aquest potencial està a les nostres mans. En les mans de cadascú. En som responsables davant Déu i els homes.

Un dels lemes del moviment cultural anomenat “Il·lustració” és aquest: “atreveix-te a pensar”. Si apliquem aquest lema a la religió, tenim el postulat d’Emerson que diu entre altres coses: Reclamem les nostres pròpies obres. ¿Per què no podem tenir una poesia i una filosofia fruit de la nostra pròpia intuïció... una religió revelada a nosaltres... ?

 

També Jaspers es posiciona a favor de la dignitat de l’ésser humà i de la seva consciència personal defensant-la dels falsos profetes de la religió, aquells que diuen: o Revelació o nihilisme, i dels científics materialistes que pronostiquen: fora de la ciència, només hi ha il·lusió.

Jaspers diu: aquests pronunciaments només són mitjans per atemorir les ànimes, per a privar-les de l’auto-responsabilitat que Déu els ha donat i fer-les submises. Descomponen les possibilitats humanes en antítesis entre les quals cessa el vertader ésser humà.   

 

Tinguem, doncs, la valentia de pensar pel nostre compte, però, no oblidem que venim de lluny i que tenim uns antecedents culturals que no seria bo menystenir. És poc assenyat partir de zero com si nosaltres fóssim els primers de la història humana o pensar que res del passat no val la pena de tenir en compte...

 

Recordem, però, que per la Paraula, Déu va fer totes les coses i sense ella no va fer res. Hem dit també que Lavelle ens recorda que el llenguatge, a través de les paraules i l’escriptura, és el mitjà que ens dóna la possibilitat de comunicar-nos amb els altres, amb les coses i amb la història...  Però, també ens diu que hem de fer bon ús del llenguatge. Molta part de les conviccions que tenim i que ens mouen a creure i a actuar d’una manera determinada són fruit del llenguatge que acceptem i fem servir.

 

Parlem avui una mica més, doncs, de “la presència de l’Etern” i com l’entenem a partir de la cultura que hem rebut.

La pregunta és: ¿Com entenem “la presència de l’Etern”? I l’opinió que en tenim ¿com es fa present en el nostre pensament i en el nostre obrar?

Dues fonts actuen en la formació de les nostres conviccions: el sentit comú i la pròpia cultura.

Posem un exemple de com jutgem les coses a través del sentit comú: Suposem dos matrimonis que celebren les noces d’or. Un matrimoni de pocs recursos econòmics ho celebra amb molta senzillesa a casa seva amb els amics més íntims i algunes flors... L’altre de classe alta i acabalada lloga una orquestra, convida tot el veïnat, etc...  

 

El que volem posar de relleu és que el fet de la solemnitat i exuberància de la celebració del matrimoni ric no indica, per aquest fet, que visqui amb més qualitat espiritual i humana el seu matrimoni... potser sí, però és possible que sigui el matrimoni pobre el que visqui l’amor amb més autenticitat. El sentit comú això ho veu clar. Ara bé, i això és el que volem destacar, Déu és present allí on hi ha més amor. Les formes externes de celebrar aquesta presència no són decisives al respecte.

 

Posem aquest exemple perquè creiem que en el món de la cultura religiosa que hem rebut això no està tan clar. I, de fet, hauria de ser la religió la que ajudés al sentit comú a posar ordre en l’escala de valors i a educar les consciències perquè els creients sabessin distingir entre l’essència i les formes d’expressió de la Vida.

 

La solemnitat i riquesa de detalls d’unes formes de celebració de la fe i la senzillesa d’unes altres ens ha fet creure que “el Crist ressuscitat” és més present en unes formes religioses que en unes altres.

El llenguatge del mateix Concili Vaticà II, que és un referent pels qui, avui dia, es declaren innovadors i reformistes, no és gaire clar, si no es contextualitza. (Recordem en aquest sentit que un cop acabat el Concili hi van haver uns quants teòlegs que demanaven la celebració d’un tercer Concili Vaticà. És conegut el fet que la redacció definitiva dels documents d’aquest Concili Vat. II no era la que volien els grans teòlegs que els van preparar, sinó la que van imposar els membres de la cúria vaticana).

 

Posem aquí un resum de les paraules d’aquell Concili. (Els subratllats són nostres)

Presència del Crist en la litúrgia:  

Per a realitzar una obra tan gran, Jesucrist és sempre present en la seva Església, sobretot en les accions litúrgiques. És present en el sacrifici de la missa, tant en la persona del ministre, “essent ell mateix el qui es va oferir a la creu, que ara s’ofereix per ministeri dels sacerdots”, com sobretot sota les espècies eucarístiques. És present per la seva potència en els sagraments, de manera que quan algú bateja, el Crist mateix bateja. És present en la seva paraula, ja que quan en l’Església es llegeixen les Sagrades Escriptures, és ell mateix qui parla. Per últim, és present quan l’Església suplica i salmeja, ell que prometé: “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo enmig d’ells” Mt 18,20.  

Aquesta doctrina, a través de la praxi establerta per les autoritats respectives, ha format la consciència del poble creient, de tal manera que dóna més importància a les formes i maneres de “celebrar” la presència del Crist ressuscitat... que no pas al fet mateix de la seva presència que, per ser eterna i espiritual, no està lligada ni a l’espai ni al temps ni a les formes, ni a les lleis litúrgiques ni a les normes jurídiques. Senzillament la seva presència “és”. En tot cas es fa present allí on hi ha amor: “Déu és amor” i “on hi ha amor allí hi ha Déu”.  Cf.  1Jo

 

Tot això ens demana ser conscients de les dues maneres diferents de parlar de la fe: una, la que fa servir la religió establerta i l’altra, la de l’Evangeli: Nosaltres diem, per exemple, en una processó del Corpus: ”mira, la custodia ve per aquell carrer...” o diem: “Jesús està en el sagrari”. L’Evangeli, en canvi, diu: Del Regne de Déu no podreu dir: “Mireu-lo aquí o allà”. El Regne de Déu és enmig vostre. Altres traduccions diuen “és dins vostre”... Lc 17,21.

 

Recordem: El llenguatge ( parlat, escrit o a través de signes) forma la consciència.

Pregunta: ¿Quina consciència col·lectiva vital ha format la nostra cultura?

 

31

LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Continuem... Recordem la frase de R. Panikkar que volem comentar en aquests escrits: La distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa.

 

Per què és tan important distingir l’essència de les formes? Pensem que és per clarificar el nostre inconscient (l’inconscient imprimeix a les accions lliures la seva identitat: Schelling) i prendre consciència de la unitat del nostre desig fonamental que és el que ens fa ser el que som com a éssers humans i ens fa capaços de viure la vida en plenitud.

 

Perquè allà on hi tenim el tresor hi tenim també el cor... Mt 6,23. I el cor, en llenguatge bíblic és la persona, és l’ésser en la seva essència, és la vida. Recordem aquí la frase de sant Agustí: Si estimes terra ets terra, si estimes Déu que haig de dir sinó que ets déu, ¿no diu l’Escriptura: vosaltres sou déus? Jo 10,34. Som allò que estimem, allò que desitgem des del racó més pregon del nostre ésser.

 

Considerades les coses en el món de l’esperit, el pitjor que ens pot passar és el fet de quedar-nos atrapats, encadenats o esclavitzats en el món de les lleis, de les normes, dels ritus, de les doctrines... Ens pot passar allò de “quedar-nos fixats mirant el dit que assenyala la lluna”.

 

Parem esment a una cosa: en el temps de Jesús el pitjor enemic de l’evangeli va ser el legalisme de “la gent bona” i religiosa d’aquell temps: el fariseus i els mestres de la Llei. És el mateix Jesús que en parla, i ho fa d’una manera contundent... En recordem uns fragments:   Els mestres de la Llei i els fariseus s’han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan.... Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pegueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, la misericòrdia, la fidelitat! Calia complir això, sense deixar allò altre. Mt 23.

 

Després de més de vint segles d’història cristiana, les manifestacions i expressions religioses i culturals han canviat, però el fons del missatge espiritual és el mateix. Tenint present ara la frase que hem subratllat, podríem dir també: Cal posar l’atenció en el que és essencial, sense deixar les formes d’expressió. Les formes d’expressió poden i han de canviar amb el temps, però el que és essencial és sempre el mateix: la bondat, la veritat, la justícia i és d’això que hem de viure.

 

El llenguatge que d’una manera sistemàtica fan servir les institucions religioses, civils i polítiques (no jutgem nosaltres les intencions conscients o inconscients de les autoritats respectives a l’hora de programar i legalitzar les formes i les lleis...) és el d’absolutitzar les formes, els mitjans... a l’hora de posar i fomentar l’ordre, de prescriure drets i obligacions, de reglamentar les relacions... deixant per un temps indefinit o com un assumpte privat, l’essència de la convivència humana...  No es parla de justícia, sinó de lleis que s’han de complir... Així en relació a fomentar els drets de les diverses cultures d’un poble i de dir el que és bo o el que és dolent, no és diu això és just o no ho és, sinó que es diu això és legal o no és legal. Aquest fet indica el nivell de maduresa humana d’una comunitat, d’un poble, d’una institució. I recordem el que diu Kant: tot consisteix en ser madur.

 

Fa més de vint segles que Jesús ens va advertir d’aquesta anomalia vital i social i encara no ho hem après...  Recordem quan va dir a les autoritats religioses: No és l’home per a la llei, sinó la llei per a l’home. I nosaltres podríem afegir: “no és la cultura al servei dels drets polítics, sinó la política al servei de la cultura dels pobles”.

 

Sempre hi ha hagut grans pensadors que ens han advertit, però, qui n’ha fet cas?

 

Posem un exemple: Sant Tomàs fa diferència entre formes doctrinals i fe. Ho recorda el mateix Catecisme de l’Església Catòlica en el nº 170: No creiem en les fórmules (els dogmes), sinó en les realitats que s’hi expressen i que la fe ens permet de “tocar”. “L’acte (de fe) del creient no s’atura en l’anunci, sinó en la realitat (anunciada). Però arribem a trobar aquestes realitats a través de les formulacions de la fe, que ens permeten d’expressar-la... de celebrar-la en comunitat...

Personalitats espirituals com R. Panikkar o l’abat de Montserrat Cassià Just, per exemple,  han destacat la importància d’aquest nº del Catecisme, la qual cosa és ben significativa...

 

No podem menystenir les fórmules: Ho diu el mateix Panikkar: L’escriure em permet d’aprofundir el misteri de la realitat i m’obliga a fer-ho. Això demana pensament, contemplació, però al mateix temps hi he d’aportar la forma, la figura, la bellesa, l’expressió, la revelació. Escriure és tenir en compte l’essència i la forma al mateix temps...

 

La educació del poble creient que s’ha dut a terme durant segles, des del punt de vista intel·lectual i a través de l’estil o manera de fer les coses, (no ens fixem ara si s’ha fet d’una manera interessada, incoherent o superficial) ha format una consciència col·lectiva que ha ajudat a posar el “pes”, la seguretat de la salvació... en el compliment d’uns ritus, d’unes normes, a l’adhesió a unes doctrines...  i no tant en la bondat, la sinceritat i l’autenticitat... això havíeu de fer sense deixar allò altre, va dir Jesús... De fet, l’única cosa que importa per salvar-se és ser bo. El mot “pes” el fem servir aquí amb el significat que li dóna sant Agustí quan parla del “pondus”­= “pes”, diu així: “el meu amor és el meu pes”, allò que m’arrossega, que m’implica totalment...

Es pot viure sense una màquina, sense una llaminadura, sense un vestit especial... no es pot viure sense desitjar, sense estimar... tal vegada podem vegetar, però no viure.  

En l’educació espiritual no es tracta tant de coneixements tècnics com de disposicions anímiques.

 

Continuarem