1 – MAR ENDINS

(Aquests textos són per meditar, no per llegir...)  -tots els subratllats són meus-

No ens hem de limitar a saber que el sentit simbòlic de les paraules es refereix al món de la dimensió espiritual de la vida o de l’ésser humà... hem d’aprendre a llegir-lo. Hem de gaudir de l’actitud adequada, sense la qual no serem capaços de descobrir els tresors de vida humana-divina que hi ha ens els textos dels Evangelis i d’altres escrits...

La ciència ha descobert noves formes de vida, però la vida és la mateixa. En aquest sentit els Evangelis –paraules de vida- són tan actuals com en el temps de Jesús. Cal saber veure el que és essencial alliberant-lo de la lletra que mata... Cal saber “llegir” el sentit simbòlic de les paraules... 

Sovint ens limitem a caminar per la “riba” del mar de la vida durant tota la vida, com la gent que escoltava la paraula del Mestre des de terra. Però, Jesús vol que anem més a fons en el misteri de la vida i, per això, ens diu, a semblança dels seus deixebles: Aneu mar endins.  Lc 5,4.

Del fons del Misteri –del Silenci- brolla la vida que ens alimenta i ens deixa inquiets... Superem, d’una vegada, la pandèmia de la superficialitat: La situació del món en aquest segle precisa una superació radical dels paràmetres de consciència humana que han estat en vigor en els últims mil·lennis... Panikkar

Escoltem, en aquest sentit, el que ens diuen el mestres de l’esperit i veurem de quina manera posen de relleu “el misteri” del qual brolla la vida i la força que ens fa viure. Comencem per Teilhard de Chardin:

Un dia vaig prendre la llàntia i, abandonant la zona en aparença clara de les meves ocupacions i de les meves relacions quotidianes, vaig davallar al més íntim de mi mateix, cap a l’abisme profund des del qual sento emanar confusament el meu poder d’acció.

Ara bé, a mesura que jo m’allunyava de les evidències convencionals que il·luminen superficialment la vida social, em vaig adonar que m’escapava de mi mateix.

A cada esglaó que baixava, notava que s’anava descobrint en mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja no m’obeïa.

I quan vaig haver d’aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s’obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d’on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida...

Teilhard de Chardin no sabia donar raó de les últimes motivacions del seu comportament i dels seus desitjos... ¿D’on provenia el dinamisme que l’impulsava a viure i a desitjar? Ell continua dient: Quina ciència podrà mai revelar a l’home l’origen, la naturalesa o el règim del poder conscient de voler i d’estimar del qual és composta la seva vida?

Teilhard parla d’un terreny que va més enllà del que poden esbrinar les subtils motivacions dels psicoanalistes més aguts...    (Continuarem amb més exemples) 

 

1– ESPURNES

Lavelle parla així del crisi del llenguatge: La corrupció de la paraula i de l’escriptura és la marca de totes les altres corrupcions, n´és, a la vegada, causa i efecte. I hom no pot pensar en purificar la paraula o l’escriptura, sense purificar abans la pròpia ànima.

I certament que, sovint, el nostre llenguatge no és tant manifestació de la Veritat o de la Vida, com instrument al servei d’interessos emmascarats...   No tots els mots o fonemes que emprem són “paraula”, sovint es queden en conceptes, argots...  La paraula vertadera és manifestació del que som. I a semblança del Crist som paraula de Déu.

Recordem també el que ens diu Panikkar: quasi hem identificat la paraula amb el seu concepte... hem arribat a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... hem oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula.

Dit d’una altra manera i des d’un altre context i d’una altra perspectiva. Hem conformat la nostra ment al sentit literal de les paraules d’una manera quasi exclusiva i quan llegim textos espirituals no hem assimilat ni assumit interiorment el sentit simbòlic propi de la dimensió espiritual. Ens passa com a aquells dels qui Jesús va dir: miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Mt 13

Tal vegada hem parlat o parlem del món interior de l’esperit, però no som prou conscients de la naturalesa de la dimensió espiritual.  Posem alguns exemples històrics d’aquesta incapacitat de detectar el sentit espiritual:

Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l’Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera.  Jo 16,12-13.

Jesús digué als deixebles: Estigueu alerta, guardeu-vos del llevat dels fariseus i dels saduceus... Ells pensaven: Ho diu perquè no ens hem proveït de pans. Jesús se n’adonà i els va dir: Gent de poca fe! Per què esteu pensant que no teniu pans?... ¿Encara no compreneu que no us he parlat de pans? Guardeu-vos del llevat dels fariseus i del saduceus... llavors comprengueren que els parlava de la doctrina dels fariseus... Mt 16,5-12.

Jesús digué: Jo sóc el pa de vida... Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la meva sang, no teniu vida en vosaltres... Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir: Aquest llenguatge és molt dur, ¿Qui és capaç d’acceptar-lo?... des d’aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven amb ell...  Jesús digué: Això us escandalitza?... és l’Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Jo 6

Déu ens ha fet capaços de ser servidors de la nova aliança, que no és de la lletra de la Llei, sinó la de l’Esperit. Perquè la lletra mata, però l’Esperit dóna vida. 2Co 3,6.  Als qui són adults en la fe, sí que els ensenyem una saviesa, que no és d’aquest món ni dels qui el dominen... sinó una saviesa amagada en el designi de Déu.  1Co 2,6.

Totes aquestes paraules ens convenen molt de prop, perquè la nostra manera d’entendre i de practicar la religió demostra que estem en el mateix nivell d’incomprensió...; estem lligats a “la lletra que mata”    La nostra parla no és millor que la de fa 2000 anys!!!               

 2 – SOBRE EL LLENGUATGE

El llenguatge no és solament un fet cultural, sinó també humà. D’aquí que quan es fa un mal ús de la llengua o se la destrueix o se la fa desaparèixer no solament es destrueix la cultura sinó també l’ésser humà.

Respecte al llenguatge diu Panikkar: Tinc la impressió que actualment duem a terme un genocidi lingüístic. No deixem morir només els arbres, sinó també les llengües dels homes. En aquest segle han desaparegut ja més de mil llengües...

Les llengües no són només instruments, sinó que cada llengua és un món sencer... cada llengua és una riquesa de la vida humana... hem fet violència a les llengües tractant-les com si fossin només mitjans d’informació...

Investiguem, doncs, l’essència del llenguatge i el seu sentit simbòlic, escoltant el que ens diuen alguns pensadors. Lavelle és un d’ells i ens diu: Quan diem que el llenguatge és una institució, no hem de pensar que això vol dir reduir-lo a una convenció arbitrària adoptada per l’home per designar les coses

 

Ve a dir, com també diu Tillich, que les paraules no són solament signes convencionals, sinó també expressions naturals, que tenen una relació pregona amb la natura. I segueix dient Lavelle: Contràriament al que hom pensa, el llenguatge no és fet principalment de signes. No hem de separar erròniament el llenguatge de la natura...

Hom se serveix de signes per regular els moviments del cos en l’espai i en el temps o per  reconèixer els objectes sobre els quals ens relacionem per fer alguna cosa. Ara bé, la invenció del llenguatge té sovint fonts molt més profundes. Si el llenguatge és una acció...  un assaig amb el qual jo mesuro l’interval entre el que jo sé o el que jo penso i el que jo puc fer, el llenguatge em fa participar de la creació simultània de mi mateix i de les coses, i les uneix.

Un llenguatge artificial que només compren signes convencionals no és pròpiament parlant un llenguatge.

Escoltem ara el que ens diu Emerson: La naturalesa posa el llenguatge al servei de l’home. La naturalesa és el vehicle del pensament...: 1) les paraules són signes de les realitats naturals. 2) Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars. 3) La naturalesa és el símbol de l’esperit.

Si sondegem fins a les seves arrels cada paraula utilitzada per expressar un fet moral o intel·lectual, es descobrirà que ha estat copsada d’algun fenomen material...: correcte significa recte; equivocat significa retorçat; Esperit significa originalment vent... Tot fet natural és símbol d’algun fet espiritual...: L’home enfurismat és un lleó; l’astut, una guineu; l’home ferm és una roca, i el savi, una torxa. El xai és innocència; la serp és el rancor sibil·lí; les flors expressen els afectes delicats; la llum i l’obscuritat són expressió familiar per al coneixement i la ignorància; i la calor, per l’amor... 

 1 - SOBRE EL LLENGUATGE

Per què hem de parlar del llenguatge: de la paraula i de l’escriptura essent com són una cosa tan coneguda? Perquè, contemplat en la seva essència, veiem que encara no tenim consciència del que el llenguatge representa per a la nostra civilització, cultura, religió i per al nostre propi coneixement personal... Som, en definitiva, o ens fem, allò que nosaltres llegim o escoltem; més ben dit: allò que copsem i discernim del que escoltem i llegim...

Per començar hem de saber distingir el sentit literal del senti simbòlic de les paraules, tan real un com l’altre, però un es refereix a les coses materials i físiques, l’altre al món espiritual... Tenint en compte que el sentit simbòlic és d’una amplitud de comprensió infinita...

El context personal dels grans mestres que ens han precedit i que ens han format en gran part, és el gran desconegut. I si no ens identifiquem amb el mateix context del qui ens parla, mai podrem capir el significat del text del qual ens parla...

La paraula espiritual és paraula eterna i si no vivim amb categories d’eternitat, no entendrem res... Aquí fem referència a la “tempiternitat” proposada per R. Panikkar.

Som paraula de Déu perquè som creats a imatge i semblança de Déu. Ara bé, aquest “ser paraula” depèn de la nostra llibertat... Només mitjançant la llibertat adquirim certesa de la transcendència. Jaspers. El coneixement ens dóna l’ésser: Serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. 1Jo 3,2.   

Així doncs, més exactament: podem arribar a ser “paraula de Déu”...

Posem un exemple de quina manera un home espiritual ens parla de la vida de l’esperit...: l’ànima queda aclarida i transformada en Déu i Déu li comunica el seu ésser espiritual de tal manera, que se sembla al mateix Déu i té el que té el mateix Déu. I es fa tal unió amb Déu... que totes les coses de Déu i les de l’ànima són una mateixa cosa en transformació participant; i l’ànima més sembla Déu que ànima, i fins i tot és Déu per participació...  Joan de la Creu.

 

Comparem aquestes paraules amb les que Panikkar, amb les seves noves maneres de d’expressar-se, sembla que digui coses fora de l’ortodòxia, però, en el fons hi veiem un parlar semblant amb al de Joan de la Creu i amb el d’altres autors del passat... Escoltem-lo: Ni només la matèria, ni només l’Esperit basten; ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home... Si Déu fos el “totalment” altre, no hi hauria lloc per a l’amor i pel coneixement, ni per a la pregària ni pel culte, com tampoc n’hi hauria, en veritat, per a Déu-mateix-com-a-Altre.

 

I un altre exemple, per acabar, aquesta vegada, del filòsof Emerson: En peu sobre la terra nua... els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.