8 – ENGRUNES

SECULARITAT SAGRADA. Una mutació històrica.

Després de dos segles de disputes sobre l'oposició entre el “secular” i el “religiós”... Tal vegada Occident es trobi en una situació més favorable que antany per a reflexionar sobre el sentit últim del fenomen de la secularitat, tenint en compte les aportacions de la sociologia del coneixement i la perspectiva d'una ciència intercultural de les religions.

Allò que ens aporta el context històric certament que ens pot ajudar, però si no mirem les coses des d'un nivell de consciència superior no farem altra cosa que repetir els mateixos errors amb diferents paraules o amb diverses formes externes d'expressió. No sabrem distingir el gra de la palla.

El fet “religiós” essencialment no és un acte, ni és un lloc. És una actitud. Una actitud que es pot donar en totes els actes i en tots els llocs.

El plantejament d'aquest llibre és filosòfic, entenent la filosofia com estretament relacionada amb la saviesa i no només amb l'anàlisi d'enunciats conceptuals.

Cal distingir la que s'anomena “filosofia perenne” de la filosofia acadèmica. La primera té més en compte el coneixement sapiencial. La filosofia acadèmica, en canvi, es val més del coneixement conceptual i dels sistemes. Són dos nivells de coneixement. La saviesa està estretament relacionada amb la puresa de cor. La filosofia acadèmica sovint es deslliga de la persona i del seu compromís axiològic i valora més la fidelitat als sistemes i opinions.

Sense oblidar les aportacions de la ciència en totes les seves rames... emmarcarem el problema en una perspectiva molt més ampla: la de l'home contemporani que reflexiona sobre la seva experiència en els últims 6.000 anys de la seva història.

De primer moment sorprèn la xifra de 6.000 anys que sembla exagerada, i segurament, pel que fa al tema que ens interessa, no cal prendre-la en sentit estricte, sinó en sentit ample,.Tanmateix, si ens pensem que només analitzant els 2.000 anys de història del cristianisme -que ja és molt- en tindrem prou per alliberar-nos de prejudicis i fanatismes, ens equivoquem i no anirem gaire lluny en la manera d'entendre l'home i la seva història.

Crec que aquesta és l'escala que es necessita actualment per abordar els problemes que afecten a la humanitat.

Amb una escala més petita només veuríem les coses per fora i ens quedaria amagat el nucli que és el lloc on adquireix sentit tot allò que veiem i fem. El mateix Jesús tenia aquesta visió a llarga distància quan va dir als fariseus: Abans que Abraham existís, jo sóc. Jo 8,58.

Si empetitim l'escala, l'enfocament serà provincià i no serà capaç de donar compte del grau de consciència actual. Si l'escala és més gran, l'enfocament es difumina i perd la seva dimensió humana i històrica.

Els matisos que té en compte Panikkar comentant la xifra de 6.000 anys, indiquen que no ho diu perquè sí i de manera hiperbòlica només... Vol anar a fons, no vol quedar-se en la superfície... I és que, en realitat, moltes de les nostres opinions sobre religió no superen un provincianisme que tendeix al ridícul. Ja és hora que us desvetlleu! Ens va recomanar sant Pau, en circumstàncies, en el fons, semblants. Rom 13,11.

Però Panikkar no és l'únic que ens parla d'aquesta manera. Escoltem el que ens diu K. Jaspers: Els homes que ens han parlat a través dels mil·lennis viuen en el món i senten que hi ha quelcom que els està velat. La seva manera d'existir en el món no s'esgota amb el món, amb aquest instant, amb ells. Existeix quelcom no descobert. .. Sempre creiem percebre que, en totes les cultures, els mil·lennis no prosperen. Quan això experimentem, comença vertaderament l'home. L'home que ja no viu vegetant. Suposo que en la prehistòria ha estat així durant molt temps. No sabem quan ha començat... Aquest despertar, aquest començament de l'ésser humà que es torna conscient de si mateix, és allò permanent, més enllà de tota ciència moderna, i de tot quefer. K. Jaspers.

I, per a més abundància, escoltem el que ens diu Teilhard de Chardin en el seu llibre: El Fenomen humà: Tenim el costum... d'isolar en un fragment espacial els quasi sis mil anys dels quals tenim documents escrits i dades...

Entenem la Història, per oposició a la Prehistòria. En realitat, tal ruptura no ha existit. Com més bé restablim les perspectives del Passat, millor constatem que els temps dits “històrics” (compresos els temps moderns) no són altra cosa que els prolongaments directes del Neolític. És evident la creixent complexitat i diferenciació. Cal recordar-ho, però, essencialment actuem seguint les mateixes línies i sobre el mateix palier.

El primer capítol ens ve a dir que la secularitat representa un “novum relatiu” en la vida de l'home sobre la terra.

Ja vam dir que la paraula “nou” és pot aplicar a qualsevol moviment que comença, més ben dit: que “torna a començar” allò que ha esdevingut sempre, però que no n'hem tingut prou consciència o que s'ha anat desvirtuant amb el temps... Te raó el Cohèlet quan diu que no hi ha res de nou sota el sol. Coh 1,9. Per això, es parla d'un nou relatiu.

De l'arbre de la vida les arrels són sempre les mateixes. Les fulles cauen i en surten de noves. Convé que no ens quedem enganxats en les formes externes (les fulles), en la manera de fer i d'expressar la història... hem d'assumir els canvis necessaris que brollen de les mateixes arrels.

La secularitat està relacionada amb una peculiar experiència del temps com ingredient essencial de la realitat, i per tant també de l'home.

Deien els antics: “El temps és or”. Ara, més aviat diem: “No tinc temps per...” És a dir, avui també reconeixem que el temps és important, però, per a quines coses? Aquesta és la pregunta clau... Quin temps tenim per a les coses de Déu que, en el fons, són les nostres coses essencials? El temps forma part de la nostra història personal. Aquesta història pot ser rica o pobra, humanament parlant.

La secularitat és un “novum” que transcendeix cronologies i cultura i acaba convertint-se en un mite general.

Un mite, és a dir, una idea, sentiment, intuïció, experiència... aplicat a alguna realitat històrica o conceptual, que guia i impulsa sense fer soroll els ressorts més íntims de la nostra personalitat. Els temps i les formes poden canviar, però el mite persisteix.

És un novum “relatiu”, en primer lloc perquè tota mutació és relativa.

Però, també perquè aquesta experiència ha existit des de temps immemorial en els secrets racons de l'ésser humà i ja va començar a manifestar-se en les savieses tradicionals.

Vol dir que, malgrat l'aparent novetat, no és nou. És quelcom que resta amagat en els plecs més intim del nostre ésser i que se'ns mostra quan ens alliberem de la ignorància i de la superficialitat d'uns dogmatismes anacrònics que han format, o deformat, les nostres opinions i prejudicis sobre la vida i sobre la religió. Ara, volem expressar-nos d'una manera diferent a la rutinària, i que, en el fons, no és nova. És a dir, no és un invent sense cap fonament en la realitat.

Durant el curs de les tradicions humanes s'han produït molts processos de secularització; al llarg de la història, també hi ha hagut molts savis (alguns els anomenen místics o poetes i altres científics o pensadors) que han experimentat que la veritable dimensió secular de la realitat és quelcom definitiu i no mer passatger, encara que no ho hagin reduït tot a aquella dimensió.

La saviesa, ens diu L. Lavelle, és una aptitud ... que converteix l´esser que ens és donat en un bé sempre present, i que s'acreix indefinidament. És aquell acte subtil i poderós que ens atrapa, que ens ensenya a trobar l'infinit mateix en el finit -en lloc de deixar el finit en profit de l'infinit-. Lluny de separar-me del món, ella descobreix sempre en el món alguna cosa nova referent a mi...

I continua dient Lavelle: La santedat és una certesa tranquil·la i un ardorós assossegament que ens estableix en un món superior al món de la natura, però per la qual la naturalesa és il·luminada. Es creu sovint que aquell que obté la santedat , l'obté contra la natura, però, això no és vertader. Aquí, la naturalesa de cap manera és humiliada, ni destruïda... És transfigurada. És fa còmplice de la santedat. Oblida les seves exigències. Multiplica els seus poders. Per dir-ho d'alguna manera, puja pel damunt d'ella mateixa. Sembla anorreada, però esdevé el cos vivent de la santedat. La santedat esdevé una naturalesa nova, és a la vegada naturalesa renunciada i naturalesa acomplida. Lavelle.

Quan, per un moment, deixem de costat les formes i intentem compenetrar-nos del nucli i d'allò que dóna sentit a tot el que es veu, se'ns obre una llum nova que omple de pau les nostres consciències. Els creients que s'esforcen per fer camí i pujar al cim, descobreixen aquella llum després de passar per “la nit de l'esperit”, la qual cosa els provoca, sovint, crisis terribles de fe...Aquells que han passat per aquestes crisis els anomenem sants... terminologia que avui dia també hauria d'estar desfasada, perquè és tot el poble creient el qui està destinat a viure a les altures i és la mateixa vida de cada dia que vivim la que provoca les crisis que, si les superem, ens donen l'oportunitat de veure les coses d'una altra manera. El moment històric actual ens demana aquest esforç.

Però, fins als nostres dies el fenomen de la secularitat no havia tingut un abast tan ample. La mera secularitat ofegaria l'home, però la dimensió secular de la realitat ja no pot quedar relegada a un segon pla si volem donar una imatge fidel de la cultura emergent del nostre temps i una idea més completa del que sigui la vida humana.

Els qui “patim” el fenomen de la secularització dels costums, en comptes de lamentar-nos de la situació, hauríem d'aprofitar l'avinentesa per superar una religiositat ancorada en unes tradicions amb minúscula i descobrir la faceta amagada d'una fe arrelada en la vida humana, però no per això menys divina de les nostre vides de cada dia.

La religió és una realitat que es viu dins del món, no fora. El món és la casa de Déu. Jo 1,11. El baptisme és acceptació i confirmació de la vida, de l'home, del món. Així, la font: la deu dels meus desigs no són, des de la fe, la carn o la sang, sinó la voluntat de Déu. Jo 1,13. Això vol dir néixer de dalt, de nou. Jo 3.3-5. La força que impulsa el creient no són les coses materials, sinó l'esperit. Aquell Esperit que aletejava sobre la terra. Gn 1,2. A partir d'ara, ja no limito la meva vida en el que he rebut de la carn i de la sang, sinó que l'empleno amb el que he rebut de Déu mateix. Ara bé, necessito de la carn i de la sang per poder fer la voluntat de Déu.

Aquesta és la novetat del baptisme. Aquesta novetat no la puc viure fora del món, sinó dins. Per tant, allò de fuga mundi, fugir del segle, no té cap sentit. El segle, allò secular, seglar, és l'àmbit apropiat en el qual he de viure la religió.

“L'home que reconeix que el pa per a sí mateix és una preocupació material, i el pa per als altres una preocupació espiritual (Berdiaev), pertany a un món no secularitzat però inqualificable?

Alimentar l'afamat (de la fam que sigui) ¿és solament una tasca profana o d'institucions 'religioses' o no és més aviat un exemple de secularitat sagrada?”.

Quan, fins i tot des de les altes esferes, es distingeix i s'insisteix que les ONG no són la religió, hauríem de saber matisar les coses amb prudència i amb clarividència. Recordem que és el mateix sant Jaume qui ens diu: La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats... Jm 1,27. I també diu Isaïes: El dejuni que jo aprecio és aquest, diu el Senyor, allibera els qui han estat empresonats, deslliga les corretges del jou, comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix al qui va despullat... Is 58, 6-7. Això és religió, malgrat que també pot ser ONG... Ja hem dit que la religió és una actitud interior que pot acompanyar els actes humans que fem.

Mirem, doncs, de no esclavitzar-nos amb les paraules que fem servir. Les paraules són signes convencionals que diuen allò que volem que diguin. La realitat espiritual rau en les actituds, en allò que surt del cor. Mt 15,18-19.

7 – ENGRUNES

Els savis antics... fugien del “mundanal soroll” ja que, en última instància, menystenien aquest món perquè el consideraven efímer i no “tempitern”. No havien descobert la “secularitat sagrada”, amb honroses i poderoses excepcions que, encara que sostenint el món, no van influir en les formes exteriors de la civilització dominant i dominadora.

Amb el neologisme “tempitern” Panikkar vol expressar el fet de viure l'eternitat en el temps.

El món era, i és per a molts encara, considerat com una cosa caduca que s'ha de deixar per entrar a l'eternitat, malgrat les paraules de l'Apocalipsi que diuen: Feliços els qui des d'ara moren en el Senyor... perquè les seves obres els acompanyen. Ap 14,13. És veritat que també parla de la Terra Nova...: Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d'abans havien desaparegut... Ap 21,1.

Ara bé, les coses no són el món. Estan en el món, però no són el món. (Jaspers). Nosaltres formem part d'aquest món. De l'egoisme en neix un món i de la llibertat i l'amor en neix un altre. De semblant manera que l'home nou esdevé realitat sobre les cendres de l'home vell, i que l'home nou vol esdevenir la realització de l'Home o del Fill de l'home, així en cel nou i la terra nova són la conversió del món creat per l'home en el món creat per Déu. L'eternitat és l'hora de Déu. Cal. doncs, viure l'eternitat en el temps: la tempiternitat.

D'honroses i poderoses excepcions, sempre n'hi ha hagut i continuen havent-n'hi. Però, com diu el nostre autor, aquells no van influir en les formes exteriors... Malauradament, això encara és així. Evocant la paràbola del llevat (Mt 13,33.) podríem dir que sempre hi ha hagut llevat i sempre hi ha hagut massa. Però, el signe del regne de Déu no es dóna sinó quan el llevat és dins la massa i la transforma. Quelcom falla quan aquesta unió de llevat i massa no es realitza...

Sovint, encara avui, les noves teories es queden en teories. Les teories innovadores d'alguns teòlegs i mestres de l'esperit es queden en els llibres i, a tot estirar, en la praxi de petits grups... És a dir, no arriben a transformar l'actitud del poble creient; no transformen l'arquetip col·lectiu. Teoria i praxi han de ser dues expressions d'una mateixa intenció i d'una mateixa actitud. Si falta aquest caràcter holístic quelcom falla.

... toca al filòsof fer un pas endavant... i arribar fins a les arrels a fi que després puguin sorgir troncs, produir fruits i donar flors. La tasca del lector és la de regar amb l'aigua de la lectura la terra pel que sembla àrida del filòsof i així també col·laborar al comú quefer humà.

En aquest terreny la llibertat i responsabilitat individuals són indispensables. Mentre no existeixi una autonomia personal seriosa, els desigs de renovació quedaran encallats i a mig camí... Ara bé, la llibertat “individual” perquè arribi a ser “personal” ha de viure's en sentit comunitari... L'individu és un número sol. La persona és un número que forma part d'un grup. I, com diu el Vat. II: Plagué a Déu de santificar i de salvar els homes no pas d'un a un, sense cap lligam entre ells, ans de constituir-los en poble... Lumen gentium, 9.

No hem d'oblidar que el primer manament de la Llei de Déu consisteix en estimar Déu amb totes les forces, amb tota la intel·ligència, amb tota la voluntat... Cadascú des del seu nivell i vocació, tots tenim el deure de fer treballar els talents que Déu ens ha donat i no enterrar-los per mandra com el servent de la paràbola... Mt 25,24-25. Glossant Teilhard de Chardin diríem que no es pot arribar a fer un acte de fe autèntic sinó després d'haver esgotat totes les possibilitats que ens dóna la raó en la recerca de la veritat... Crec per entendre i miro d'entendre per creure era el lema dels nostres pares en la fe. Agustí, Anselm.

El primer capítol d'aquest llibre vol presentar una visió del món en la qual, sense negar la possible transcendència del diví, s'accentua la immanència del sagrat en les mateixes entranyes de la mundanitat.

Sant Pau ho deia així: D'ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s'han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades. Rom 1,20.

Toca avui dia esforçar-nos per veure la presència del diví en el que és humà.

Per massa temps la bona o mala manera d'anomenar la religió s'ha presentat com relligant-nos amb un Ser transcendent a expenses de la immanència del Ser en els éssers, provocant així l'escissió del ser de l'home amb el Ser de tota la realitat. La defensa de la sacralitat del món es presenta com la “relligació” d'aquests dos camps, sense confondre'ls, tanmateix.

Les religions amb els seus actes propis a través dels quals celebren la fe ens han deslligat de tot allò que és humà, malgrat que la referència fontal del nostre credo és que Déu s'ha fet home. A Déu l'hem de buscar en la humanitat, no fora d'ella. Els sagraments no celebren altra cosa que la vida humana viscuda des de la fe... Si deslliguem el món humà dels sagraments com si aquests fossin “una altra cosa afegida”, estem perduts. El sagrat només el podem viure i celebrar des de la humanitat. El Crist es va despullar de la seva divinitat per viure plenament la humanitat. Fl 2,6-7. No al revés.

La crisi d'una religió ultramundana no es resolt amb l'absorció del mundà en la divinitat ni amb la confusió entre el diví i l'humà, sinó amb el reconeixement i l'experiència de la intrínseca relació d'aquestes dues “dimensions” de la realitat en el mateix home, punt de trobada del cel i la terra, que vaig anomenar la intuïció cosmoteàndrica (o teandropocòsmica).

Cal posar ordre en els nostres conceptes i, per fer-ho, no necessitem anul·lar res. Cada cosa en el seu lloc però totes dins. La realitat és divina i humana. Ni divina solament, ni només humana. Són dos pols d'aquella realitat que està més enllà dels nostre conceptes.

El segon capítol del llibre podria interpretar-se en seu acadèmica com oferint un fonament filosòfic al pluralisme, però dins del marc d'aquest llibre, representa l'aplicació del primer capítol al cas particular d'una interpretació secular de la figura del Crist. Amb això no es desvirtua (anorrea, aniquila, torna buida...) la Creu del Crist (1Co 1,17), sinó que al contrari es profunditza i expandeix aquell mateix anorreament del Mestre de Natzaret (Fil 2,7). Tanmateix la intenció del llibre no vol fer teologia cristiana, sinó que s'esforça en comprendre l'esperit de la nostra època que hem caracteritzar com a secular.

Encara estem massa lligats “al llenguatge”. El problema anomenat epistemològic ha estat, als darrers anys, un tema clau de la filosofia actual. Ens expressem amb un llenguatge convencional. Les paraules signifiquen allò que volem que signifiquin. Algunes paraules, segons Tillich, sembla que tinguin unes arrels que les connecten amb la natura... Però, en general les paraules del món del pensament humà manifestat a través de la història, estan lligades a sistemes, escoles, religions... Cadascú en el seu lloc de naixement és bo que assumeixi les paraules pròpies de la seva cultura, però, amb llibertat. Si el creient no és lliure, automàticament es farà esclau de les paraules i restarà subjecte a la llei. Aquella llei que no salva segons l'apòstol Pau. Aquest tal es trobarà abocat a un carreró sense sortida i sense que ell se n'adoni.

En aquest context creiem que les paraules de Panikkar, quan diu: no volem fer teologia cristiana, venen a ser sinònims de: no volem fer teologia acadèmica. Panikkar diu i pensa des de la llibertat de pensament. Una llibertat que té en compte la tradició i la pròpia cultura, però que no es lliga a cap opinió particular pròpia d'un moment concret de la història. Panikkar empatitzant amb el moment actual de la història s'esforça en viure seriosament la saviesa del passat.

Un tercer capítol ha de completar aquest llibre. Es tracta de les conseqüències pràctiques d'aquest esperit secular en la vida quotidiana, però aquestes cal viure-les més que escriure-les...

Fa referència al caràcter holístic de la vida. Si no vivim allò que pensem, ens estem enganyant miserablement. Sant Francesc de Sales, un dels grans mestres de la vida espiritual, arriba a dir que aquell que es disposa a fer meditació, si no es prepara, al mateix temps, per a fer un canvi seriós de vida d'acord amb la meditació que vol fer, més valdria que no medités.

Amb això, acabem de comentar el pròleg del llibre. En el full que següent començarem el primer capítol. Recordem que es tracta del llibre: EL MUNDANAL SILENCIO.

6 – ENGRUNES

La transformació al·ludida ja l'hem apuntat ... No es tracta de fugir del món sinó de transfigurar-lo, que és quelcom més que redimir-lo: és ressuscitar-lo.

És fer del món la veritable casa de Déu. Hem de veure el món no com si fos un pis llogat en el qual vivim però que no es nostre, sinó com quelcom que forma part essencial de la nostra vida. Recordem una vegada més les paraules de Panikkar: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos. I també diu L'Escriptura: Llavors el Senyor Déu va modelar l'home amb pols de la terra. Gen 2,7.

S'ha de “trobar” el silenci i “crear” el camí, la senda. El descobriment de la secularitat sagrada ens suggereix ser el catalitzador perquè la transformació no sigui solament un canvi de vestit, una nova moda. Parlem d'una mutació històrica.

És des del silenci: del canvi total de mentalitat que podrem accedir a la llum que fa possible veure les coses d'una altra manera, a la manera de Déu. I crear el camí. Cadascú ha de fer el seu camí fins arribar a ser ell mateix camí a semblança del Crist que és el Camí. Cadascú l'ha de fer perquè com diu sant Joan de la Creu “a les altures” ja no hi ha camí. És la llibertat! Només des de la llibertat autèntica, que és llibertat responsable, podrem ser artífex d'un canvi històric transcendent i no quedar-nos només amb un canvi de formes externes més o menys coherents.

“Fer de la necessitat virtut” no és cap vici. Però aquesta operació implica una conversió de la mateixa necessitat, que per aquest fet perd la seva necessitat. Si es converteix en virtut, la necessitat es torna lliure.

Hi ha en la nostra naturalesa una necessitat interior que no ens deixa tranquils. A cada moment estem empesos a ser bons o dolents; mandrosos o actius... Hem de decidir. Tota la vida és decisió i quan l'ésser humà es decideix voluntàriament a favor del bé, és lliure. I això és virtut. I això és allò més gran que ens podem imaginar. Això és el veritable misticisme.

La virtut és tal perquè és una força que ens fa lliures. No se'ns pot forçar per anar al cel, no seria cel.

El cel és Déu. I quan el salmista diu: sou déus, (Salm 82,6) és perquè som lliures. La llibertat és la naturalesa, és la fusta de la qual estan fets els creients.

L'home modern viu en un món sorollós. La contaminació acústica no es manifesta solament en els decibels inquietants de la gàbia tecnocràtica... Es manifesta també en la trepidació interior del ciutadà del nostres dies...

Quan pel carrer veiem la gent dependent del mòbil o casa de la televisió i veiem els quioscos plens de notícies... quin soroll!! No hi ha silenci interior. Impossible trobar-se amb si mateix. El nostre ésser íntim se'ns escapa. Ja Pascal en el seu temps reconeixia que l'home no sap estar sol i que fuig de si mateix.

Aquest estudi no predica un retraïment intimista, una pseudoespiritualitat per a no escoltar els xiscles creixents del “mundanal soroll”.

No es descarten vocacions personals o específiques, però, fins i tot aquells que opten per viure en el claustre, han d'estar oberts a l'univers de tots els homes. La vida és relació i aquesta relació ha de ser com una xarxa que abraci tot el món. Una vida sense relació és com una planta seca.

Al contrari, invita a la transformació al·ludida de la suposada “necessitat” de la maquinària sorollosa de l'anomenada “vida” moderna agusant més els sentits per sentir (en tots els seus sentits) la música celestial, i començar així la metamorfosi suggerida.

No ens hem de deixar absorbir pels poders externs... Però, per poder fer això, es necessita tenir una forta personalitat... La maquinària externa ens engoleix, ens atrapa... L'home ha esdevingut esclau de l'enginy que han fet les seves mans. On és la llibertat, la pau, l'alegria de la vida? Acabem desitjant, però no estimant.

Per això no hi ha receptes tècniques. Qui no escolta (sent i present) el mundanal silenci no resistirà la temptació d'apagar els crits de la ciutat amb un soroll encara més gran.

I cada vegada necessitarem un soroll més gran... Aquell soroll encara més gran dels prejudicis, de les ideologies, dels fanatismes religiosos, esportius... Estem plens de sorolls de desigs, d'esperances, de pors, d'enveges...Ara bé, d'aquesta manera serem com un globus ple d'aire que a la més petita punxada explota i no en queda res. Necessitem tenir l'ànima plena de vida, i aleshores les coses seran un complement que servirà per expressar la joia interior amb llibertat d'esperit. L'ànima és silenciosa, no fa soroll, però està plena de vida: una vida amaga en el Crist... Col 3,3.

¿Utopia? Certament, ja que aquest “topos” no existeix (encara), encara que insisteix en sortir a la superfície tant com arrels noves de l'humus humà i no dels detritus artificials d'una civilització que ha fet de la “civitas” una mega màquina...

Cal rectificar de tant en tant la ruta que hem seguit durant un temps i que, per inèrcia, hem anat desviant de la seva primera direcció. I quan rectifiquem, pensem que no fem res de nou, encara que sovint ens agrada dir-ho... a semblança del moviment cristià que ha anomenat Nou Testament el missatge del qual Jesús va dir: No us penseu que he vingut a abolir els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a abolir, sinó a dur a compliment. Mt 5,17. L'humus humà hi és. No es perd. Cal, només, fer bon treball per part nostra. Cal fidelitat a allò que som. Més ben dit: a allò que Déu vol que siguem i que “és” des de tota l'eternitat.

El canvi de segle ens invita a un autèntic canvi de “saeculum”, ens invita a transformar el segle, el món (que per semblar “provisional” es menystenia o ens aferràvem a ell adorant-lo amb frenesí), en un “saeculum” que per ser la “força vital” de la mateixa realitat pertany a la nostra naturalesa més pregona.

Aquest fragment ens invita a veure el món amb altres ulls. Ni menyspreu ni aferrament com si fos un objecte, una cosa... És més que una cosa. És quelcom que forma part de nosaltres. Jaspers diria que només el poden estimar bé des de l'englobant. És a dir, des d'aquell nivell de consciència que abraça en una unitat de pensament i voluntat la realitat que Panikkar anomena cosmoteàndrica: Déu, home, cosmos.

El “saeculum” és el cos de la Divinitat, diuen moltes tradicions, “força vital de les coses” suggereix la etimologia.

En el fons, tot és diví. Tot forma part del Misteri en el qual estem immersos i que és el sentit de les nostres vides. Som fruits del Silenci. Mentre un silenci tranquil embolcallava l'univers i la nit era al bell mig de la seva cursa, la teva paraula totpoderosa, deixant els trons reials, es va llançar des del cel com un guerrer implacable... Sav 18,14-15. Es tracta de la paraula per la qual tot ha vingut a l'existència i sense ella res no existiria. Jo 1,3. Panikkar recorda que la matriu de la paraula és el silenci. Per tant hem d'escoltar el silenci com la música callada i la soledat sonora que evoca sant Joan de la Creu...

La transformació del bullici en silenci, de la bullanga del bombolleig de l'ebullició trepidant, en l'emmudiment dels sorolls externs i interns pertany a l'art de viure, és a dir, a la saviesa.

El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Del silenci primordial va sorgir el “logos”, va escriure sant Ireneu. En el silenci concorren el temps i l'eternitat. Benaurat aquell que ha arribat a la ignorància infinita, va dir Evagri Pòntic. D'aquest silenci en sortirà la saviesa. La saviesa (el tercer ull) és aquell coneixement amb el qual veiem les coses de l'esperit. El silenci és important perquè dóna pas a l'acció de Déu en nosaltres, fent emmudir les nostre pobres veus.

5 – ENGRUNES

En els següents escrits intentarem seguir i comentar el llibre de R. Panikkar que porta per títol: EL MUNDANAL SILENCIO i que tracta de la dimensió secular de la vida.

Avui dia es parla molt del fenomen de la secularització i es diu que aquí, a casa nostre, és un dels llocs més secularitzats del món. .

Ara bé, si, en els moments actuals de la història, volem fer un pas seriós endavant i sortir de l'atzucac en què estem immersos, més que limita-nos a programar i a fer unes altres coses diferents de les que fem, es tracta de veure les coses des d'una altra perspectiva. El llibre de Panikkar tracta de veure la secularització amb una nova llum.

Arrosseguem una llarga tradició de molts segles. Durant aquests temps, el “món” ha estat, per a la religió, el lloc de les coses “terrenals”... En els segles passats, els qui volien tenir cura de la seva ànima i dedica-se a les coses de Déu havien de deixar el món i dedicar-se a la vida religiosa entrant en un monestir o ingressant a l'estat clerical. Hem de continuar veient les coses de la mateixa manera? O hi ha altres alternatives?

El món també se l'anomenava segle. I d'aquí ve la paraula seglar. El seglar havia de dedicar-se a les coses d'aquest món mentre que el destí dels religiosos i del clergat era la dedicació a temps complert a les coses sagrades de la religió. Això ha estat així fins durant molts segles i encara...

Des de fa uns anys la paraula seglar s'ha canviat per la paraula laic que vol dir poble o membre del poble de Déu. Ara bé, les diferències entre els laics i els estaments clerical i religiós encara persisteixen tot i que s'ha començat a canviar però amb molta lentitud perquè els prejudicis de tants segles pesen molt...

El tema del llibre de Panikkar vol superar aquesta dicotomia que arrossega molts anys d'història...

Ja és hora que superem del tot aquestes diferències entre estaments i grups les quals no tenen res a veure amb l'Evangeli. En principi no es tracta de destruir res, sinó de veure les coses des d'una altra perspectiva, des d'un altre nivell de consciència.

El “món”, que segon Joan és la casa de Déu (Jo 1,11.) l'hem convertit en un dels enemics de l'ànima, tot i que se li pot donar a aquest mot un sentit pejoratiu tal com ho fa el mateix Jesús, quan, parlant dels seus deixebles, diu: El món els odia, perquè no són del món... no et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Jo 17, 14-15.

El tema de fons del llibre és demostrar que també es pot viure en el “món” una vida religiosa i espiritual serioses i que les diferències entre uns i altres són de forma i no de fons. Tots tenim les mateixes possibilitats davant Déu. Tots podem gaudir de la presència de Déu sense dependre ni d'uns ni d'altres.

Es compren, diu Panikkar, que és més fàcil “fugir del mundanal soroll” que descobrir “el mundanal silenci”; és més segur “seguir” una senda que crear-la, El risc és gran però l'alternativa al fracàs del món artificial creat que han volgut crear els homes en els últims quatre segles és saber forjar la clau que ens obre el temps a l'eternitat...

Però, això no és tant el lema d'un llibre -allò que proposem- com la tasca del segle que comença precisament perquè estem arribant a les últimes raneres d'un planeta violent...

Alguns han pronosticat l'avinentesa d'una altra era axial de la humanitat. Però, aquesta era no vindrà si nosaltres no la fem possible amb un canvi radical de mentalitat. És precisament el que demanava Jesús com la primera condició per poder participar de la nova visió de les coses: Convertiu-vos i creieu... Mc 1,15. Aquesta conversió, segons els experts, no demana solament un canvi de costums, sinó i en primer lloc, un canvi de mentalitat. Això és més difícil, però és del tot necessari si volem fer alguna cosa que valgui la pena...

4 – ENGRUNES

La vida eterna és coneixement. Així ho diu Joan: La vida eterna és que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, i aquell que tu ha enviat, Jesucrist. Jo 17,3. Ara bé, es tracta d'un coneixement més ample i profund que el coneixement racional. És tota la persona la qui coneix, no només la raó. I com que el cor, espiritualment parlant, és la seu de totes les facultats personals, és a dir, la seu dels sentiments, de la raó i de la voluntat, podem dir que és el cor el qui coneix. Aquest coneixement es posa de manifest en les paraules de Maria, quan va respondre a l'àngel: Com podrà ser això, si jo no conec home? Lc 1,34. Es tracta d'un coneixement que va més enllà del coneixement teòric. El coneixement és allò que dóna entitat a l'acte humà. Si algú no té consciència del que fa és com si no ho fes, humanament parlant.

És en aquest mateix sentit que Joan diu: El qui fa la veritat s'acosta a la llum. Jo 3,21. No parla només de dir la veritat, sinó de fer-la. Ja ens costa de dir la veritat, però, encara és molt més difícil fer-la. Si ens limitem a dir la veritat la nostra vida queda al marge i podem continuar essent els mateixos de sempre. En canvi, fer la veritat compromet tota la persona. De la fidelitat a la vida en surt un coneixement superior al de la sola raó.

Per la seva banda M. Corbí diu: L'Home no és cos, és ull. No solament la ment compren i veu, també el cos i tots els aspectes del ser humà són veure i comprendre.

Hi ha en l'home un desig de plenitud i de vida, de felicitat i d'infinit, de veritat i de bellesa que va més enllà de les contingències religioses i culturals. Panikkar.

L'home es manifesta a través de la cultura i de la religió, les quals coses són com el vestit natural que l'home porta. Però, l'home és més que el seu vestit. Per això, és bo, de tant en tant, deixar per un moment el vestit que portem per dedicar-nos amb més atenció a l'essència de la vida. És allò que feia Maria de Betània quan estava asseguda als peus de Jesús. Lc 10,39.

Cal un acte d'impuls de la totalitat i del nucli de la personalitat envers allò essencial ... un acte total del nucli de la persona ... definim l'essència de l'actitud espiritual com un acte de participació, determinat per l'amor, del nucli d'una persona humana finita en allò essencial de les coses possibles. Max Scheler

Cal vetllar per mantenir constantment aquell l'impuls essencial que dóna sentit i qualitat a tot el que pensem i fem.

El coneixement del Crist és un coneixement ple de vida eterna.

I la vida eterna ja hem de començar a viure-la ara. Qui no viu ara la vida eterna que s'oblidi de viure-la després.

És l'experiència que en tenien Pere i els seus companys quan van contestar a Jesús en moments de dubte i de tensió interior: Senyor, amb qui anirem? Tu tens paraules de vida eterna. Jo 6,68.

Sant Agustí, en la seva pregària a Déu, deia: Veure't és posseir-te. El veure espiritual no és el veure un altre món des del propi món, sinó que és veure allò altre com formant part d'un mateix. Recordem una vegada més les paraules de Panikkar: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

El coneixement està fragmentat no solament quan el seu objecte s'ha separat de la resta de la realitat, sinó també quan el subjecte que coneix ha trossejat el seu coneixement reduint-lo a percepció sensible o intel·ligibilitat racional, oblidant el coneixement del tercer ull... Panikkar.

Aquesta diferència de nivells és el que va fer que Kierkegaard trenqués amb la seva novia. Ella vivia en un nivell estètic i ell volia vire en un nivell ètic. El nivell estètic és el que nosaltres diem sensorial i el nivell ètic és el que anomenem racional i espiritual.

És urgent que intentem considerar les coses des del “tercer ull” per poder veure un altre aspecte de la realitat: aquella realitat amagada però real que no estem acostumats a veure. Dit d'una altra manera: hem d'intentar veure la realitat en la seva dimensió més profunda. Panikkar vol posar de relleu aquell tercer coneixement que és paraula viva i eficaç; és més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l'ànima i l'esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor. He 4,12

És aquell coneixement que percep el misteri de la llavor de la qual neix la planta. El coneixement sensorial ens ve donat per l'instint. El coneixement racional l'adquirim gràcies a l'esforç intel·lectual i l'estudi, el coneixement espiritual anomenat “tercer ull” és la fe i és fruit de la puresa de cor. El combustible que alimenta la llum del “tercer ull” és la virtut.

Recordem aquí, una vegada més, els tres factors o causes de cada coneixement: l'instint primari, l'esforç intel·lectual, la puresa de cor. Generalment el tercer és el que ens falta. Tenia raó Pascal quan deia que el cor té raons que la raó desconeix. Quan el cor és net, la visió arriba fins al tercer cel i sent paraules inefables, que als humans no és permès de repetir. 2 Cor 12

“La Balanguera” descriu poèticament aquest coneixement del cor quan canta: I de la nova primavera sap on s'amaga la llavor; sap que la soca més s'enfila com més endins pot arrelar.

Pel que sembla, de la nova primavera de l'Església i de la política, pocs són els qui saben on s'amaga la llavor.

El coneixement salvífic és aquella visió holística que assimila allò conegut al qui coneix.

És quan se supera l'escissió entre objecte i subjecte. És l' englobant. K. Jaspers.

Cap coneixement parcial pot portar a la salvació, a la realització...

El qualificatiu “parcial” s'ha d'entendre més en un sentit de profunditat que d'extensió o de molts coneixements. És el sentit de les paraules de Jesús, quan va dir als seus deixebles: Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara no les podeu entendre, us serien una càrrega massa pesada... Quan vindrà ell, l'Esperit de la veritat, us guiarà a la veritat total. Jo 16,12.

No ens enganyem. Si nosaltres avui dia encara no hem fet possible una altra manifestació religiosa més d'acord amb l'Evangeli, no és per manca de capacitat intel·lectual. És que no som capaços de suportar el “pes” de la veritat que representa la nova religió viscuda i ensenyada per Jesús.

Avui es posa més de relleu la identitat entre el Crist i el Fill de l'home.

I malgrat això, encara avui dia el sentit humà de la fe queda reduït a les accions de tipus social... En canvi, les formes sacramentals i rituals tenen més regust de legalitat que d'humanitat. Generalment entenem la paraula “humanitat” en un sentit molt superficial.

I tanmateix, el misteri de l'home es veu en el seva pròpia llum només en el misteri del Verb encarnat.

El Verb encarnat és el nostre mite. I si el menystenim quedarem empobrits d'humanitat per més que parlem de coses humanes.

Hem de veure l'home com una dimensió de la realitat cosmoteàndrica.

Com una emanació del poder de Déu. Cf. Saviesa.

La praxi és la matriu de la teoria i, al mateix temps, la teoria conforma la praxi.

Per això Joan diu que: coneixerà la veritat aquell qui guardi les paraules de Jesús. Cf. Jo 8,31-32.

2 - Jardí

Aquí podeu trobar el text per a la primera trobada:
https://drive.google.com/open?id=0Bxq09BjFEJLAdXEzN3pkUjhFWFE

1 – EL JARDÍ

Les següents reflexions versaran sobre la saviesa. Volem presentar la saviesa no com una virtut adequada per a uns quants privilegiats, sinó com aquella disposició necessària per poder arribar a la plenitud de l'home. I, per tant, necessària per a tothom.

Prendrem com a punt de referència el llibre de Raimon Panikkar: Invitació a la saviesa.

En la primera trobada parlarem sobre el text presentat en el blog.

Panikkar és un dels pocs autors actuals que no és esclau de cap dogmatisme concret, tant religiós com filosòfic. Tanmateix parteix d'una (unes) cultura que és aquella dins la qual va créixer i que va formar la seva personalitat...

També cal assenyalar com una virtut que excel·leix en Panikkar, com en pocs, el caràcter holístic de la seva ensenyança. És a dir, no presenta una teoria deslligada de la praxi, ni tampoc es limita a donar uns coneixements pràctics, sinó que és, la seva, una visió de la vida que engloba teoria i praxi en una unitat de pensament i d'acció

3 – ENGRUNES

Aquesta pàgina és una reflexió sobre la presència de l'Etern.

Aquesta expressió: la presència de l'Etern, es pot aplicar a Déu, al Pare del cel, al Crist ressuscitat, al Regne de Déu...

Diem que també es pot aplicar al Crist ressuscitat perquè com diu el “Credo” el Crist ressuscitat seu a la dreta del Pare, és a dir comparteix la mateixa vida eterna. I del Regne de Déu també diuen els entesos que és el mateix Déu. El terme: la presència de l'Etern es pot dir de qualsevol de les locucions anteriors.

La presència de l'Etern és un concepte nuclear en el món de la religió. La qualitat de la religió dependrà de com entenen aquesta presència.

Les nostres relacions amb el Crist ressuscitat no poden ser les mateixes que tenien els seus deixebles mentre vivia a la terra. El mateix Jesús va advertir: Us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres... Jo 16,7. Si no volem llegir el text grollerament i de manera inadequada, veiem que Jesús ens ve a dir que a partir d'ara: el seu “status etern” ja no és el d'aquest món i, per tant, no podem continuar tractant-lo com abans quan estava a la terra. No el podem tractar amb categories temporals.

I tanmateix l'hem continuat tractant d'aquesta manera. En conseqüència, ens hem quedat sense l'Esperit, sense el Defensor?

Les categories temporals segons Panikkar són: temps, espai i matèria. Segons altres autors com Schopenhauer i Buber són: temps, espai i causalitat.

Degut a una tergiversació del llenguatge, hem creat una consciència en el poble creient que entén celebrar la presència del Crist ressuscitat ubicant-lo en un espai: el sagrari, en un temps: la missa, en un tros de matèria: el pa i com efecte d'una causa: les paraules consecratòries. I, per altra banda, hem posat en el mateix nivell axiològic formes i contingut essencial.

Amb això hem propugnat una presència de l'Esperit subjecta i condicionada a la Llei. Hem dit: si hi ha unes determinades condicions hi ha presència “real”, si no es donen aquestes condicions no hi ha presència “real”???

Ara bé, “La” presència de l'Etern “És”. Aquí no hi cap el fet de ser més o menys present, aquí o allà, ara o després... tots aquests qualificatius estan fora de lloc. No és “una” presència, sinó “la” presència, la que hem de celebrar. En aquest sentit també és el mateix Jesús qui ens adverteix: El Regne de Déu no ve pas d'una manera visible, ni diran: Heus-el aquí o allà...el Regne de Déu és enmig de vosaltres. Lc 17,20. Enmig, és a dir, aquí. Un aquí qualitatiu, etern, lluny de categories temporals.

Els sagraments celebren la presència del Crist ressuscitat i ho fan de formes variades. La celebren! No en són la causa, ni el mitjà... dir això seria un disbarat teològic de primera magnitud. Unes formes poden ser més solemnes que les altres, però ni unes augmenten ni les altres disminueixen la presència del Crist ressuscitat. El Crist ressuscitat no necessita de cap forma externa per ser present.

No diem per fer-se present, sinó per ser present. El Crist ressuscitat “És”. I és abans dels sagraments. En tot cas som nosaltres els qui estem o no a la seva presència. Ubicar-lo en un espai i en un temps és com regar fora de test...

Necessitem celebrar el Misteri que ja és. No el fem present. Ja és present. L'Amor etern “és”. El celebrem amb signes. Però, tant si el celebrem com si no el celebrem l'Amor és.

Quan el sentit comú de la bona gent ens ensenya amb més claredat que no pas ho ensenya la religió allí on resideix la veritat i la bondat de les relacions i dels actes que es fan... llavors la religió esdevé inútil. Posem un exemple:

Dos matrimonis celebren el seu aniversari. Un que es més pobre de recursos ho fa d'una manera senzilla però amb molta il·lusió i amor, l'altre amb més poder adquisitiu lloga una orquestra, invita gent important... Bé, la pregunta és: s'estimen més els qui ho celebren amb molta parafernàlia? Diem que no, que no depèn d'això, i que potser hi ha més amor en el matrimoni que ho va celebrar d'una manera senzilla... fins i tot, tanta parafernàlia pot impedir la veritable intimitat i relació de parella o pot ser, fins i tot, motiu per amagar la manca d'amor...

Doncs, bé això que ho veiem tan clar, per què no ho veiem així en el món religiós? Per què diem que un sagrament amb més riquesa de ritus i més condicionat a la llei del Dret Canònica hi ha més presència “real” i fins i tot hi ha la presència en exclusiva del Crist ressuscitat? I quan no es pot celebrar aquest sagrament per falta de ministre diem i pensem que als fidels o a la comunitat els falta... ¿què els falta? En tot cas els falta un ritus més complert i res més, perquè la presència real del Crist ressuscitat no depèn d'això. La presència del Crist ressuscitat no depèn de res d'aquest món. Ell “és”. Ni és més ni és menys. És, amb un ésser etern. Pel que es veu, el món de l'esperit ens queda a mil anys llum.

L'autoritat i els poders institucionals són bons i necessaris en el marc de la Institució. Però quan aquests poders i autoritats es posen com a condició per fer possible la presència del diví, això representa la destrucció de la veritable religió. L'Esperit, el Crist ressuscitat no pot dependre de la llei per fer-se present. No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu. L'única mediació possible és el nostre ésser mateix. Panikkar.

Quan es dóna excessiva importància a les formes, sovint en surt perjudicat el contingut. Exalcem tant els sagraments que la fe queda en segon lloc. I el que fem, en el fons, és fomentar una religió basada en la llei i no en la fe, fent, d'aquesta manera, inútil el Nou Testament.

__________

També una bona lectura del cap. 6 de Joan ens hauria de fer pensar. Jesús no va dir: aquest tros de pa sóc jo, sinó que va dir: jo sóc el pa de vida. I això vol dir que ell: el Fill de l'Home, o la Paraula feta carn, és l'aliment de les nostres vides. Perquè no només de pa (material) viu l'home, sinó de tota paraula...

Ja en temps de Jesús va passar que alguns dels seus deixebles van entendre “literalment” les paraules de Jesús quan van replicar: Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? Però, la resposta de Jesús va ser clara: La carn no serveix de res és l'esperit el qui dóna vida. És com si ens digués a nosaltres: “el pa no serveis de res, és l'esperit, la fe, qui dóna vida”. Cf. Jo 6.

Ens hem deslliurat del jou de la llei antiga i hem caigut en un altre jou més subtil però més fort encara. Hem canviat les paraules i el format extern, però hem caigut en el mateix parany de la llei.

La veritat de les nostres relacions humanes i amb Déu s'aconsegueix en el tercer nivell de consciència.