dilluns, 29 de juliol de 2019


26 – I la veritat us farà lliures

L'ORDRE INTERIOR

En començar aquest escrit recordem un dels principis fonamentals de la vida espiritual que m'han acompanyat els meus darrers anys de meditació... És la sentència agustiniana: l'ordre és (allò) amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. Per tant, el bé, perquè sigui bé de veritat, requereix d'un ordre (interior). Té raó la tradició quan ha qualificat el mal (el pecat) com un desordre.

Crec que el gran pas en fals que han fet les Institucions religioses en el desplegament del seu magisteri és el fet de no distingir, de mesclar, d'uniformar... l'ordre exterior de la llei i l'ordre interior de la fe. (ens referim, sobretot, al camp de la praxi i del magisteri ordinari...).

Llei eclesiàstica i fe, són dues realitats diferents. I aquesta diferència s'ha de respectar si es vol prendre la Veritat com a norma de vida i si no es vol caure en el caos i en la confusió.
Mirant les coses a partir de la nostra cultura, entenem que el pas de l'Antiga a la Nova Aliança va consistir precisament en posar ordre en relació als dos elements esmentats: la fe i la llei, posant la fe per damunt de la llei. No és l'home per a la llei, sinó la llei per a l'home. Mc 2,27. Aquesta va ser la sentència taxativa de Jesús.

Aquesta clau de volta del nou edifici espiritual que va començar Jesús i que va voler posar en pràctica sobretot Pau, amb el temps s'ha anat erosionant i al final ha quedat com un record sense derivacions pràctiques, i encara menys vivencials.

La praxi religiosa de cada dia, d'acord amb el magisteri ordinari, sembla demostrar que amb paraules noves pròpies de la Nova Aliança, ha tornat a l'ordre antic. Es vincula, per exemple, la presència de l'Etern i del Crist ressuscitat a normes i doctrines de tipus legal i a ritus sacramentals, malgrat l'advertència del Mestre als seus deixebles quan els va dir: convé que me'n vagi... és a dir, a partir d'ara ja no em podreu tractar amb les mateixes categories físiques, d'espai i de temps, com si encara estigués vivint en aquest món temporal... si no me'n vaig, va continuar dient el Mestre, no tindreu el Defensor: l'Esperit Sant...
De fet, sovint ens hem quedat amb una forma externa buida de contingut essencial, i hem perdut aquell Esperit de la Veritat que ens fa lliures.

En l'ensenyança de la “doctrina” no s'ha fet o no s'ha volgut fer prou clarament, la distinció entre comunitat de fe i institució eclesiàstica. Més aviat s'ha vist com una cosa innecessària i sobrant -fer aquesta distinció- en l'ensenyança bàsica del poble creient. El resultat és que s'ha creat una confusió que ha derivat en un primitivisme religiós impropi del moment històric que ens toca viure.
La formació religiosa del dia a dia deriva en la formació -o deformació- de la consciència tant individual com col·lectiva (l'arquetip) dels fidels, d'acord amb l'estil amb què es faci.

Amb el fet d'associar la religió a unes doctrines i a uns ritus sacramentals, hem menys valorat l'estil humà de la religió el qual ha quedat reduït a les obres de tipus social i de caritat. La religió s'ha identificat per unes obres concretes, més que per una manera concreta de fer les obres.

Segons l'opinió d'experts de gran qualitat intel·lectual, no hi pot haver una teologia digna d'aquest nom si no està amarada d'una antropologia fonamental. Al cap i a la fi és l'home el qui parla de Déu.

Després de més de dos mil anys d'història cristiana, hem acabat condicionant la presència de l'Etern, del Crist ressuscitat a uns conceptes que són fruit més de necessitats viscerals que no pas de raonaments filosòfics i teològics seriosos.

Sense treure importància a les doctrines, als ritus, a les normes i a les lleis religioses com a celebracions i mitjans de santificació, hem de tornar a connectar l'essència del fet religiós amb els actes humans ordinaris... Recordem les paraules de Jaume: La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats... I també escoltem Isaïes: El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits... Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat... Llavors brillarà com l'alba la teva llum.
El veritable baptisme no es veu, és dins en el cor que creu. Així es desprèn de les paraules de Jesús quan va dir: Haig de rebre un baptisme. I com desitjo que això es compleixi! Ho deia referint-se a la seva mort. La cerimònia externa és la manifestació del desig i voluntat de viure d'acord amb els imperatius de la fe. I, en la voluntat està la salvació.

La superficialitat i la rutina han convertit la llei en una trampa mortal, paralitzant per sempre les possibilitats de llibertat i responsabilitat personals, les quals són allò que fa créixer la comunitat de fe i la intel·ligència espiritual.
I hem caigut en aquest parany tot i saber que res del que està fora de l'home purifica l'home, sinó que allò que surt del cor és el que fa pur o impur l'home.

Sabem prou bé en quin temps vivim, i que ja és hora de desvetllar-nos, ens tornaria a dir l'Apòstol. I repetiria: Aixeca't, tu que dorms, ressuscita d'entre els morts, i el Crist t'il·luminarà.
Vivim a les fosques! Perquè quan les generacions actuals no fan el mateix de sempre, perquè no van a missa, ens lamentem, malgrat veure molts grups que fan activitats que considerem bones i educatives... Diem que són bona gent, però que no valoren el fet religiós... El que passa és que, pel nostre compte, hem lligat el fet religiós a uns determinats actes en exclusiva, desvirtuant, d'aquesta manera, el missatge original del cristianisme.
El que hi ha és falta de creativitat i intel·ligència dels savis i entesos.


dimarts, 16 de juliol de 2019


25 – I la veritat us farà lliures

LA REALITAT

Quan es tracta de la vida no podem fer una lectura ràpida i superficial de la realitat. Meditar és més que llegir. La vera meditació incideix en el pensament i en l'estil de vida. Si l'estil de vida no canvia després de meditar, més valdria no meditar, ens diu Francesc de Sales.
És un deure intentar anar més a fons en el coneixement de la veritat... Sovint, encara que inconscientment, vivim d'esquenes a la realitat.

Som éssers donats. Ens hem rebut com a essers plens de possibilitats. Però, al mateix temps, en entrar en aquest món ja estem programats. Se'ns marca amb un programa: un país, una llengua, una religió, una cultura... Junt amb el vestit que cobreix el cos, se'ns posa un vestit cultural... Això ens marca i, sovint per indolència, ens quedem atrapats tota la vida en el nivell conceptual. El nivell espiritual queda només en el nom, en les referències... la qual cosa impedeix que arribem a ser allò que estem cridats a ser.

El “vestit” que ens han posat quan hem vingut al món: país, llengua, cultura, religió, amb tot el que això comporta de paraules, conceptes, símbols, mites, ritus, costums, normes, lleis... tot això no ens deixa veure l'home que som i estem destinats a ser.

Entre nosaltres i la realitat hi ha una distància... Les plantes formen part de la realitat, els animals formen part de la realitat, els nens formen part de la realitat... Els adults, en canvi, quan arribem a l'ús de la raó, ens distanciem de la realitat. I això passa perquè som lliures i decidim sobre els nostres actes, sense tenir en compte que som éssers donats, que ens hem rebut, que no som nosaltres els qui ens hem donat la vida... I la vera llibertat no neix d'una necessitat, sinó d'una acceptació. Neix d'acceptar el que ens han donat sense condicions i fins al final.
I ens fem el nostre propi món, la nostra pròpia realitat que no coincideix amb la Realitat. Els homes han construït el seu propi món i han fet fora Déu: Ell era present en el món que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Jo 1,10-11.
El resultat és que vivim fora de la realitat, vivim al raval... i no en som prou conscients.

Els adults ens hem programat per veure-hi des de la finestra dels conceptes... però, des d'aquesta finestra només veiem la realitat per un angle petit que no aconsegueix veure tota la realitat. I, com que no en som conscients, ens pensem veure tota la realitat, que convertim en l'única realitat, l'autèntica, la vertadera... les altres les tenim per falses... d'aquí prové el fanatisme, les creences irracionals, la superstició... i la minoria d'edat permanent.

L'home en néixer és un receptacle de possibilitats.
Som un recipient de possibilitats. La nostra obligació és dur a terme tals possibilitats fins al final. Cadascú les seves. Les meves d'acord amb la pròpia consciència (memòria). Allò que jo sóc no ho ha estat mai ningú. Tinc el deure de no defraudar el voler de Déu sobre mi. La Institució religiosa hauria d'afavorir la diversitat personal dels seus membres. Hem de saber distingir la unitat de la uniformitat; l'ordre intern de l'ordre extern... Sovint el llenguatge que es fa servir en les institucions és ambigu i ens manté en una dependència de les formes i en la ignorància de les coses essencials.

Possibilitats que, tant la teologia institucional com la ciència acadèmica, segons Jaspers, sovint han volgut retallar.
Enfront d'això diu el mateix pensador: Ens hem de preparar... amb l'objecte de contribuir amb el pensamen que l'ésser humà preservi les seves més altes possibilitats.

Es tracta doncs, de posar de relleu aquest món de possibilitats del qual en som responsables...
Les institucions religioses ens han programat i ens han fet dependents de les seves lleis, que han presentat com a divines... Ens han mantingut en minoria d'edat amb l'excusa de donar-nos seguretat, per suplir la nostra ignorància i enfront dels nostres capricis intel·lectuals, que sovint no podem negar i hem de saber reconèixer... El risc d'equivocar-se existeix, però, el deure de la responsabilitat personal i de la llibertat és intocable.

Aquest deure està per damunt de les institucions. Les institucions ens han dit que són elles les que programen... Però, elles l'únic que poden fer és guardar en el dipòsit, no de la fe, sinó de la doctrina, la riquesa de la tradició... i farem bé de tenir en compte allò que han dit els savis del passat. Però, continuem sent nosaltres els responsables de la llum que Déu ha dipositat en els nostres cors. Ningú més. Cada u de nosaltres és llum del món, per voluntat de Déu. No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu. L'única mediació possible és el nostre ésser mateix. Panikkar.

Posem-nos cara a cara amb la realitat, sense els afegits de la cultura que hem rebut, posant cada cosa en el seu lloc. Jesús s'anomenava a si mateix: el fill de l'home. Fem nosaltres el mateix. I com a fills de l'home, pensem, decidim, actuem... Aquesta és la veritable religió.

Segurament seguirem el mateix tema amb altres paraules i altres matisos. És una necessitat del qui escriu...



dissabte, 15 de juny de 2019


24 – I la veritat us farà lliures

LA LLUM DEL MÓN

Un poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum. Is 9,1. Isaïes narra l'experiència que va tenir el seu poble en un moment donat de la història. Una experiència que es pot i s'ha tornar a repetir.

Una ullada atenta a la història de la humanitat ens fa veure que, de tant en tant, es produeixen moments singulars de llum que són causa de canvis globals de mentalitat i d'acció que incideixen en la història durant un període de temps més o menys prolongat... Aquests moments, protagonitzats per líders singulars, es converteixen en mites que esdevenen punts de referència per a grups i persones, les quals, amb el temps, formen una cultura, una religió, un ideal de vida...
En general, és ben palès el fet que tots aquells que gaudeixen d'un temps de llum més viva i profunda que l'habitual tenen la impressió que aquella experiència és la definitiva... Recordem, per exemple, l'expressió de la carta als hebreus: En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes ; però ara, en aquests dies, que són els definitius, ens ha parlat a nosaltres... He 1,2. I també el que diu Pau als gàlates: Però quan va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill... Gal. 4,4.

Ara bé, una i altra vegada ens hem adonat que el camí de la humanitat té alts i baixos i que és més llarg del que ens pensàvem i que l'avenc on hi podem trobar la font de la vida és inesgotable, és com un pou sense fons. I ara nosaltres, en aquests moments de la nostra història, pensem que podem gaudir, una altra vegada, d'una nova plenitud del temps...

Aquests moments històrics són fruit d'una clarividència especial concedida a homes i dones de gran humilitat, pietat, saviesa i coratge, que han estat capaços de ser fidels a la seva història personal i comunitària. I tots ells han tingut deixebles que han estat els promotors del seu pensament i de la seva “cosmovisió” com s'anomena avui dia.

El moment actual ens demana persistentment que ens preparem per saber percebre i acceptar un nou canvi profund de mentalitat. Per un moment hauríem de fer un silenci absolut de tot allò que hem après, per poder captar amb la nostra ment i amb el nostre cor el batec de la vida en la seva originalitat sense interferències de cap classe.

Hauríem de fer un parèntesi en la història en la qual estem immersos, per poder mirar de fit a fit la Realitat. Aquella Realitat de la qual nosaltres estem destinats a ser una petita part. Hem de prendre consciència que sovint allò que els homes han creat per ajudar-nos a descobrir i a viure la Realitat, ha estat, sovint, la causa que més l'enfosquit... sovint ens hem quedat mirant el dit que senyala la lluna... Els antics deien que la corrupció del que és millor esdevé allò pitjor: corruptio optimi pessima. De tant en tant hauríem de tenir el coratge de mirar les coses de cara, despullats de tota motivació alimentada d'interessos amagats, de conceptes superficials, de pors inconfesses, d'ignoràncies consentides... Al principi hi havia l'home. Les institucions van venir després.

I és que, en el moment en el qual atribuïm a Déu allò que és fet pels homes, en aquest moment ja hem perdut el nord, hem perdut el camí que duu a la vida, hem deixat de viure de fe per viure de fanatisme. En aquest moment ens hem venut la llibertat i la responsabilitat i, sense llibertat no hi ha gràcia de Déu, perquè la llibertat és la condició que Déu ha posat per salvar-nos.

Hem estat víctimes d'un abús de llenguatge. Ens han fet creure que Déu és l'autor de tot un món anomenat religiós fet de paraules, lleis, ritus i doctrines, la qual cosa ens ha impedit caminar amb llibertat d'esperit, tal com recomanava l'apòstol Pau. Hem confós, i hem identificat, el Llibre amb la Paraula, la doctrina amb la veritat, els ritus sacramentals amb la fe. Hem jugat massa fàcilment amb els termes implícit, explícit...
Penso que és una ofensa a Déu atribuir-li allò que Ell ha deixat als homes. Déu va deixar el món a les disputes dels homes. Cohèlet 3,10-11. Aquesta és la traducció de la Bíblia llatina que en fa Panikkar.

Certament que podem considerar implícitament i explícitament que Déu és l'autor de tot allò que és bo. Però, ¿qui sap on és allò que és bo? L'església institució ha volgut saber allò que ni tan sols ara ho sap el fill de l'Home... i s'ha oblidat que és a la fi dels temps quan els àngels de Déu destriaran el gra de la palla... Cf. Mt 13. La infal·libilitat ha condemnat la institució eclesiàstica a la ignorància definitiva de la veritat.

Som massa rics de les nostres veritats... D'això, n'hem de prendre consciència i actuar en conseqüència. És el que va recomanar Jesús als seus deixebles quan als va enviar a predicar “la paraula”: No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó. Mt 10,9-10. Res de res de la nostra pròpia collita. ¿S'entén això? La llibertat de la qual hem parlat, neix del silenci i de l'acceptació, no de la possessió.

Es tracta aquí de saber a quina distància estem de la Realitat i quines són les nostres possibilitats humanes des del punt de vista del que som i del que podem ser, sense les limitacions i els condicionaments que nosaltres mateixos i els altres ens han imposat en nom de Déu, durant segles i segles.

Entre Déu i nosaltres no hi ha intermediaris... diu Panikkar. No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu... L'única mediació possible és el nostre ésser mateix... No hi ha altra medicació que nosaltres mateixos.
No es tracta d'inventar res de nou, sinó de redescobrir allò que ha estat des de sempre, des d'un principi, per fer, una vegada més, l'intent de arribar a ser, ara, el que estem destinats a ser per tota l'eternitat. Perquè com diu el savi: Que s'oblidi de la vida eterna, va venir a dir Simeó, el Nou Teòleg, qui no la visqui ja aquí. Panikkar.

En totes les coses podem considerar l'ordre intern i l'ordre extern. Si parlem d'una comunitat de fe pensarem en l'ordre intern; si parlem de la institució religiosa o eclesiàstica pensem en un ordre extern. Els creients viuen i experimenten la presència de l'etern quan guarden l'ordre intern que és adhesió plena a l'amor, a la veritat, a la justícia... I no cal res més. Les formes que proposa la Institució religiosa pertanyen a l'ordre extern les quals ajuden o poden ajudar a viure l'ordre intern, però no afegeixen res a l'essència de la fe. Barrejar o identificar els dos ordres, ha estat letal. ¿No és això el pecat contra l'Esperit Sant?


diumenge, 26 de maig de 2019


23 – I la veritat us farà lliures

UN ALTRE NIVELL DE CONSCIÈNCIA

Hi ha veus que pronostiquen que estem a les portes d'un grau més alt de consciència de la humanitat. Hom es pregunta si sempre és necessari “tocar fons” en el camí descendent del deixar-se portar per la inèrcia del mínim esforç, per poder gaudir, de nou, d'una consciència de nivell superior...

Sigui el que sigui, ja des d'ara, hem de saber prendre distàncies en relació als conceptes i raonaments que han format el nostre criteri durant anys i segles d'història religiosa i cultural...
El canvi radical pronosticat no és merament un canvi de formes externes, sinó un anar més enllà, més a fons, a fi de trobar el principi a partir del qual vivim, ens movem i som, i per a ser-hi fidels fins al final.

Dèiem que aquest nou naixement esperat i desitjat no serà cap novetat quan es presenti. En altres moments de la història ja s'ha viscut un nivell de consciència d'alta qualitat.
Però, encara que sigui repetir l'experiència espiritual del passat viscut per homes i dones de fe de gran qualitat espiritual, les formes amb les quals s'expressa la tal essència espiritual són diferents i es van enriquint en el curs de la història. Hem de saber apreciar les formes en el seu just valor, però amb llibertat i prudència, donant l'última paraula a Déu, ja que nosaltres sovint som incapaços de distingir el gra de la palla, segons ens ensenya la paràbola del blat i del jull. En aquesta paràbola, quan el servidors van suggerir a l'amo del camp que tragués la mala herba del sembrat, l'amo els va dir: No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat.

Hem de formar la consciència. No solament el cap. La consciència és el nucli de la personalitat. La consciència és llum i decisió alhora. Llum i decisió que, quan es deixa portar per la fe, penetra fins a tocar la realitat, sempre dins del context del misteri.

La Institució religiosa, encara que parli del misteri de la fe en l'eucaristia, per exemple, de fet, ha anul·lat el misteri quan ha localitzat en l'espai i en el temps, és a dir, en un lloc concret, la presència de l'Etern, el Crist de Déu. Amb categories d'espai i temps podem celebrar, però no identificar la presència de l'Etern, perquè la seva presència no depèn d'aquestes categories. El Crist no es pot posseir. Se'l pot estimar i es pot creure en ell, però no posseir-lo.

No podem abusar del llenguatge. Allò que en diem Revelació és una forma -en el temps i en l'espai i, per tant, visible i tangible- d'expressar la veu de Déu que ens crida i que és una realitat més enllà del concepte de Revelació i de la materialitat del llibre que la guarda. La veu de Déu només la pot sentir el creient dins de la seva consciència. El qui es deixa guiar per l'Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell, no el jutja ningú. 1Co 2,15.
Això deuria ser el motiu que va portar Luter i els seus seguidors a editar la Bíblia sense notes doctrinals.

No hi ha intermediaris. Diu Panikkar: Déu no es pot localitzar amb cap instrument... No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu... L'única mediació possible és el nostre ésser mateix, la nostra existència, despullada, la nostra pròpia entitat entre Déu i el no-res. No hi ha altra mediació que nosaltres mateixos... La criatura és la mediació entre Déu i el no-res, va escriure Tomàs d'Aquino. Breument, ésser és ésser conjuntament. Això s'assembla a la paraula primordial: Jo-Tu de Martí Buber. En la paraula primordial quan es diu Jo també es diu Tu...

La presència de l'Etern només es pot veure i tocar amb els ulls de la fe. No amb els ulls de la carn. El regne de Déu no el veurem venir per aquí o per allà, perquè el regne de Déu és enmig o entre o dins nostre. És a dir en aquell lloc indefinible però real que només es pot pressentir per la fe; la seva existència i realitat no depèn de nosaltres. És més enllà de tota paraula que puguem dir, de tot lloc concret que puguem identificar... Ell és. I és amb una presència eterna més enllà de l'espai i del temps...

Si no tenim consciència del que fem ni del que celebrem, no som nosaltres els qui vivim. Són els altres o la tradició o la rutina o els interessos emmascarats els qui decideixen per nosaltres. Venim a ser objectes de desigs i d'interessos emmascarats i de la nostra pròpia peresa i desídia espiritual.
Conèixer amb la consciència és conèixer amb tot l'ésser.

Sempre serà bo escoltar les ensenyances del Mestre Eckhart que fa diferència entre el ser i el tenir. Escoltem-lo: La gent mai no hauria de pensar tant en allò que ha de fer; més aviat hauria de meditar sobre allò que són. Doncs bé, si la gent i les seves maneres fossin bones, les seves obres podrien resplendir molt. Si tu ets just, també les teves obres són justes. Que no es pretengui fonamentar la santedat en l'actuar; la santedat s'ha de fonamentar en l'ésser, perquè les obres no ens santifiquen a nosaltres, sinó que nosaltres hem de santificar les obres. Per santes que siguin les obres, no ens santifiquen en absolut en quant obres: sinó en quant som sants i posseïm l'ésser, en tant santifiquem totes les nostres obres, ja es tracti de menjar, de dormir, d'estar vetllant o de qualsevol cosa que sia. Aquells qui no tenen gran l'ésser, qualsevol obra que facin, no donarà resultat. Has de saber pel que s'ha dit que hom ha d'esmerçar tot el seu esforç en ser bo i no tant en allò que hom fa o en el caràcter de les obres, sinó en com és el fonament de les obres.



dimecres, 8 de maig de 2019


22 – I la veritat us farà lliures

LA VOLUNTAT DEL CEL
La llei, l'obediència, els manaments...

Avui volem reflexionar sobre el sentit de paraules o conceptes com llei, obediència, manaments...
Voldríem posar de relleu en aquest escrit la diferència entre la paraula deure i la paraula compliment, en el context d'una praxi religiosa ordinària.
De semblant manera que vam veure la diferència entre religió i religions i entre fe i creences, ara intentarem fer el mateix amb les paraules deure i compliment les quals representen dues actituds en aparença iguals, però que indiquen realitats espirituals i axiològiques ben diferents. Indiquen dos nivells distints de consciència de la realitat.

La dificultat que es presenta a l'hora de copsar tal diferència és deguda al fet que la nostra ment no parteix de zero. Portem un bagatge de molts anys i segles de formació doctrinal que han format una manera de pensar i de veure les coses de la fe, la qual manera ha esdevingut intocable, indefugible i que ha creat una estructura mental des de la qual mirem allò que pertany a la fe de la mateixa manera que mirem les coses del món físic i temporal. Hem esdevingut esclaus de les paraules, com si cada paraula tingués un sentit únic.
Malgrat tot, sempre hi ha hagut gent clarivident i valenta que ha intentat posar les coses al seu lloc, però les seves sentències i els seus punts de vista han quedat per regla general en paper mullat.

Per altra banda, el llenguatge conceptual i doctrinal propi de la institució religiosa, no ens hauria de fer oblidar ni deixar de tenir en compte, per la nostra educació en la fe, el llenguatge espiritual (simbòlic) propi dels profetes i evangelistes...

Per copsar el llenguatge espiritual no basta llegir més, hem de néixer de nou. Un néixer de nou que fa possible tenir aquella ferma convicció que, no solament és impuls i decisió, sinó també llum penetrant com la que descriu la carta als hebreus: La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l'ànima i l'esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor. He 4,12.

La convicció del creient en les coses referents a la vida és el que anomenem fe. I la fe és aquella actitud lliure i responsable que és fruit de la unió espontània amb la transcendència. Transcendència que algunes cultures com la nostra anomenen Déu i Pare del cel, i de la qual hem rebut la vida i la seguim rebent. Ser fidels a aquest do és la justícia en sentit bíblic. Justícia que s'explicita en el deure entès com el valor fonamental de l'home.

Aquesta justícia i aquest deure van ser el nodriment espiritual del qual s'alimentava Jesús: El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i dur a terme la seva obra. Jo 4,34 A partir d'aquí podrem dir també que la seva vida era estimar. Això és el que el mateix Jesús precisa quan diu als seus deixebles: Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Jo 15,12. I repeteix: Això us mano que us estimeu els uns als altres. Jo 15,17. Per tant, la Vida en majúscula és estimar. Però, estimar a partir del deure rebut, no a partir d'un sentiment fràgil i passatger nascut d'una necessitat temporal...

Estimar és un acte lliure i responsable, però la seva autenticitat li ve derivada de la fidelitat a la voluntat del Pare del cel. D'Aquell que ens ha donat la vida. Aquest és el deure de tota criatura.
Al seu torn, aquesta actitud és la que fa possible la vertadera llibertat i amb ella totes les altres virtuts.

Alguns pensen que un cop tallat el fil umbilical físic, ja són independents i lliures per fer el que vulguin... Però, la Vida en majúscula no és així. La llavor que dóna pas a l'arbre es destrueix un cop neix la planta. La llavor ja no hi és. Però, l'arbre creix i es desenvolupa d'acord amb els principis actius que ha rebut de la llavor. Allò que en diem llavor s'ha destruït, però l'arbre és la llavor desenvolupada segons les consignes rebudes d'ella. L'ésser humà en néixer ha rebut una empremta que no desapareix mai. Totes les obres de la naturalesa porten l'empremta de la potència divina, diu el diccionari. A partir d'aquesta realitat, la veritable llibertat esdevé fidelitat a la vida que hem rebut. Recordem la dita de Jesús: I la veritat us farà lliures. Jo 8,32.

No podem anar en contra del que estem destinats a ser sense destruir-nos. Trencar el lligam que ens uneix amb la transcendència és morir. Si volem viure, i no solament anar vegetant, hem de ser fidels a l'ADN espiritual que hem rebut. La tasca de l'home creient aquí a la terra és portar a terme de ple a ple el principi actiu espiritual que ha rebut com a possibilitat.

En la consciència del creient aquest deure forma part del nucli essencial que dóna sentit i forma a tot el que fa. Aquest és l'ordre interior que fa possible la Vida. Diem això, perquè hem sentit a savis i entesos en teologia que, per posar de relleu el fet d'estimar propi de l'Evangeli, han oblidat el valor fonamental del deure, amb la bona intenció de ajudar a superar l'hàbit del “compliment”...
_______________________________

Però, els humans necessitem també un ordre exterior a través del qual donem testimoni de la nostra fe (amb el cor es creu... i amb la boca es confessa... Rom 10,10.). I ho fem a través d'organismes i institucions, les quals a través de les seves lleis i normes manifesten i celebren la fe amb ritus i doctrines.

Passa però, que si no es vigila, el temps tot ho fa malbé. Les religions amb el temps i per motius pràctics, (deixem de banda altres motius que hi puguin haver) han educat la consciència dels fidels de tal manera que, sense dir-ho, han posat al mateix nivell el manament de Déu i els preceptes de l'església. S'ha igualat el deure humà -diví amb el compliment de les lleis i normes fetes pels homes, creant una consciència de temor i de servitud... Però, en actuar d'aquesta manera han fomentat el fanatisme i no la fe; i han mantingut el poble fidel en una minoria d'edat espiritual impròpia del moment històric que ens toca viure. Aquest és el preu que s'ha pagat i es paga...
Si volem que el deure sigui el motor i l'impuls primari de les nostres accions i pensaments no podem anul·lar la llibertat i responsabilitat personals.
L'obediència a les lleis i doctrines humanes tant civils com religioses, amb les quals les estructures i organismes compleixen amb el seu rol necessari, no poden anar contra el deure d'obeir Déu... Primer és obeir Déu que els homes, va dir Pere als mestres de la Llei. Les lleis i normes religioses han d'estar positivament al servei del deure vers la vida i la veritat... No es poden servir dos senyors...

No és fàcil mantenir una institució religiosa molt nombrosa fidel als seus orígens durant anys i segles. És una obra sobrehumana. Perquè això es faci realitat hi ha dues opcions: Una gran qualitat humana i espiritual dels líders religiosos, perquè així puguin ser llevat que transforma la massa... o mantenir cohesionat el poble a base de lleis i normes, les quals es tornen cada vegada més necessàries a mesura que disminueix la qualitat humana i espiritual dels qui tenen alguna responsabilitat sobre el poble creient i, al final s'estableix la rutina. La història ens diu que aquesta última opció: l'aplicació de lleis que afavoreix el temor si no es compleixen... és la que ha estat vigent...
Ara bé, hem de tenir ben present que, d'aquesta última manera, certament podrem ser membres d'una institució religiosa, però no pas fills de Déu.

dimarts, 23 d’abril de 2019


21 – I la veritat us farà lliures
FE I RELIGIÓ

El llenguatge és l'eina que tenim per poder connectar-nos amb la realitat. La realitat es manifesta a través dels sentits, de la raó i de la fe. El llenguatge de la fe és el llenguatge simbòlic. Un llenguatge que va més enllà de les especulacions conceptuals i de l'evidència dels sentits. Un llenguatge fet a partir d'intuïcions que són fruit de la fidelitat a la vida i de l'experiència. El sentit simbòlic de les paraules ens porta al món de les actituds. I el món de les actituds dóna peu a una cultura específica dins de la pròpia cultura. És la cultura del valors transcendentals.

Aquests valors transcendentals són com el fonament de l'edifici espiritual que hem de construir. Si no són aquests valors els que guien el nostre pensament i la nostra acció és com si els fonaments, seguint la metàfora evangèlica, fossin de sorra i no de pedra ferma. I en aquest cas tot l'edifici està en perill... Cf. Mt 7, 24-27.
Generalment quan parlem de la religió i de la fe ens referim als actes externs que les institucions religioses han formulat i proposat per a ser celebrats. Però tant la religió com la fe van més enllà de les celebracions. La poca claredat i la confusió que preval sobre aquests temes fa que s'hagi identificat d'una manera inadequada religió amb religions, fe amb creences.

D'aquesta manera i d'acord amb el pensament popular, quan diem que una persona és religiosa entenem generalment que és la que participa en els actes que es fan dins de les esglésies. Així diem que la persona religiosa és una persona “practicant” que va a missa, que rep els sagraments... i no es pot dir que no ho sigui de religiosa, però no ho és pel fet de complir i participar en determinats actes externs propis de la institució religiosa. Jesús va rebutjar aquesta idea i va dir als jueus que volien imposar certes pràctiques als seus deixebles (als de Jesús): No és allò que entra a la boca el que fa impur un home... més aviat, aquelles coses que surten de la boca, les que provenen del cor, aquestes són les que fan impur un home. Cf. Mt 15,10-20. Allò que està fora de l'home no fa bo ni dolent l'home, sinó el que surt del cor és el que el fa bo o dolent, el que el fa religiós o no.

Les reflexions d'alguns pensadors sobre la religió i la fe, ens poden ajudar a situar-nos millor en aquest camp espiritual de la vida i a tenir un judici propi sobre tals qüestions.
Krishnamurti, per exemple, amb un llenguatge categòric expressat en el context d'unes conferències dirigides a un public concret diu:

La religió, tal com és ara, es basa en idees, en la fe, en l'autoritat. L'home que tots els dies va al temple, que llegeix el Gita (nosaltres diríem la Bíblia) o la Namaz; que realitza determinades cerimònies, que repeteix sense fi certes paraules i els noms de Krishnam de Rala, d'aquest o d'aquell; que porta l'anomenat cordó sagrat i pretén anar de peregrinació, es considera un home religiós. És evident que això no és religió.

Krishnamurti no va contra la religió, ni va contra les formes culturals de la religió... Al contrari: proposa la religió com allò únic que pot salvar el món. Va en contra del legalisme i del fet de creure que el compliment d'uns actes externes salven l'home, i proposa un canvi radical. En aquests sentit, diu: Sense un canvi radical del sistema, no pot haver-hi una revolució religiosa, i la revolució religiosa és l'única que té sentit perquè totes les altres han fracassat.

Segons Krishnamurti es tracta d'interessar-nos de veritat i profundament en forjar una revolució religiosa radical. No es tracta solament de canviar determinades formes externes.
Necessitem una nova ment per a crear un món nou. Sense la revolució interna i psicològica, la simple transformació del que és extern té molt poca importància.
Durant molts segles hem viscut canvis de forma que han modelat constantment les nostres ments... Aquí estem parlant d'una mutació total: aquesta mutació és la revolució religiosa.
En conseqüència, veiem que la religió organitzada, amb les seves supersticions, creences i dogmes, no és realment religió.
La ment lliure de condicionament és l'única ment religiosa, i tan sols la ment religiosa pot generar una revolució fonamental.

Mirem, doncs, de deslliurar la paraula religió de conceptes que l'han encasellat en formes estereotipades que, amb el temps i sense tenir-ne gaire consciència s'han anat apartant del missatge original que els va donar vida i existència. La religió és una actitud. Escoltem ara Panikkar quines coses ens diu ell sobre la religió:

Per religió entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l'univers, el deslliurem, en participem, l'embellim i el perfeccionem.
Religió és obertura constitutiva de l'home al misteri de la vida.
Tota religió és un projecte d'alliberament. La religió és així definida per la funció que pretén realitzar: unir (relligar) la condició humana actual i existent, amb l'estat o meta final de la persona. Una de les tasques fonamentals i permanents de la religió és ajudar l'home a assolir la seva plenitud.
La religió és una actitud fonamental d'aquell home que intenta alliberar-se i alliberar la terra (el cosmos) de l'egoisme, el narcisisme, l'engany... és una mirada a l'infinit des de la finitud de les pròpies experiències. La religió és acceptar el do rebut de la vida i ser-ne fidels fins al final.
L'altra paraula de la qual no sabem ben bé el seu significat és la fe. Comencem recordant el que diu Panikkar sobre la fe: La fe és un constituent existencial de l'home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits. Un pot tenir la raó més obtusa i l'altre, més aguda; un, la sensibilitat més desperta i l'altre, més mesella; d'una manera semblant, tot home té fe, cultivada o sense cultivar, tant si n'és reflexivament conscient com si no.

Aquestes paraules demostren la superficialitat en la que vivim i que fem evident amb la manera de parlar quan diem o sentim dir: sóc creient, tinc fe o no sóc creient, no tinc fe... Deu tenir raó Panikkar quan diu que el 80 % més o menys de les persones, tant de les que es diuen creients com de les que es diuen atees, no saben el que diuen.
I diu també Panikkar: Per fe entenc la capacitat d'obertura a alguna cosa més, una capacitat que no ens ve donada ni a través dels sentits ni de la intel·ligència. Aquesta obertura es podria definir com l'obertura a la transcendència. Mitjançant la fe l'home és capaç de transcendir-se, de créixer, d'obrir-se a alguna cosa més, és capaç de fer un salt que ni justifiquen els sentits ni apuntala la raó.

A la seva manera Jaspers diu quelcom semblant: Fe significa consciència de l'existència amb respecte a la transcendència. I també diu: La fe filosòfica vol aclarir-se a si mateixa... La fe no pot tornar-se saber de validesa universal, sinó que ha de fer-se'ns present per autoconvicció. En el fons, el que sembla que ens vol dir, és que la fe és un do personal que hem rebut i que, per tant, no és fruit d'uns raonaments que tinguin que ser vàlids per a tothom.

La fe no es pot obtenir en cap cas per imposició de l'enteniment, sinó que és sempre d'un origen propi que jo no puc voler, sinó que partint d'ell vull, sóc i sé.
Anomenem la fe en sentit més ampli, certesa de realitat, evidència, idea. Com existència és quelcom com instint; com consciència en general, certesa; com esperit, convicció. Més pròpiament fe és l'acte de l'existència en que s'adquireix consciència de la transcendència en la seva realitat.
Si escollim les tres paraules: instint, certesa, convicció, veiem que tenen una semblança amb les paraules de la carta als hebreus sobre la fe, enteses simbòlicament: Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem. He 11,1.