EL LLENGUATGE

Parlarem del llenguatge. Tots hauríem de desitjar el fet de saber fer un bon ús del llenguatge. La paraula és de totes les accions de l’home la més perfecta i la més pura. Lavelle. No és indiferent l’ús que fem del llenguatge i les seves conseqüències no es limiten a ser un bon o mal orador, un bon o mal escriptor.

La qualitat de la vida dels éssers humans depèn en molta part del llenguatge: La corrupció de la paraula i de l’escriptura és la marca de totes les altres corrupcions: n’és l’efecte i la causa. I hom no pot pensar en purificar una i l’altra sense purificar primerament la pròpia ànima. Lavelle

Sense el llenguatge seríem com robots, no arribaríem a ser el que som i hem d’arribar a ser com a espècie humana. Per altra banda, degut al caràcter polisèmic de les paraules, no és fàcil fer un bon ús del llenguatge, sobretot quan es tracta del llenguatge simbòlic o espiritual. A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte –diríem més profundament humà- cerca evocar estats d’ànima en lloc de representar coses. Lavelle

En general podríem dir que no hem estat a l’altura dels textos espirituals. No els hem entès, fora de casos concrets. Certament que és fàcil saber anomenar les coses pel seu nom, ho aprenem a l’escola. És la dimensió material del llenguatge.    

En canvi, per poder entendre un text espiritual, sigui dels anomenats sagrats o d’altres, no és tan fàcil. Sovint ens quedem en la dimensió intel·lectual del text que, tenint en compte les lleis de l’hermenèutica i de la semàntica i el gènere literari que por ser històric, doctrinal, poètic, parabòlic, al·legòric... pensem que amb això ja n’hi ha prou per entendre el text. Malgrat tot: Estem cridats a situar-nos i viure al nivell de l’essència i això ens força a retrobar l’ús pur, edificant, de la paraula i de l’escriptura. Lavelle

Ara bé, per copsar el sentit d’un text espiritual, cal estar i viure en el mateix nivell de consciència en què viu l’autor del text. El text espiritual és fruit de vivències i d’experiències de vida del qui escriu i no tant d’un estudi intel·lectual; encara que aquest hi ajudi.   

El text de Jo 1,38-39, llegit en clau espiritual, sembla que fa referència a aquesta qüestió. Mestre, on vius? li pregunten els deixebles a Jesús. És com si preguntessin: en quin nivell de consciència vius i des del qual ens parles? I Jesús els respon: veniu i ho veureu... i es quedaren amb ell aquell dia. Aquest quedar-se amb ell evoca el fet de conviure, experimentar, segon Panikkar, no solament escoltar... Des d’un nivell baix de consciència, no entendrem el textos espirituals per més estudis que tinguem. Ens quedarem amb la lletra i la lletra mata, diu Pau, és l’Esperit el qui dóna vida. 2Co 3,6.     

5 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

 

La dimensió o el món espiritual és el món de la virtut.  La vida espiritual és un estil de vida humana que es manifesta a través de la bondat, de l’autenticitat, de la fidelitat a la vida, del compliment del deure... els espirituals són els qui viuen els anomenat transcendentals: unitat, bondat, veritat... Pau ho resumeix d’aquesta manera dirigint-se als seus deixebles: ara sou llum, viviu, doncs, com a fills de la llum; els fruits de la llum són bondat, justícia i veritat. Ef 5,8-9.      

Ser espiritual no és una especialitat, diria Panikkar. És el desenvolupament integral de la vida humana que hem rebut; una vida amagada en l’inconscient i que malda per sortir i desenvolupar-se fins arribar a la plenitud de la consciència.

En aquest sentit alguns filòsofs com Max Scheler i altres han destacat la dimensió axiològica de la filosofia com a punt de partida fonamental del pensament... És una disposició que dóna peu a la intuïció. I de la intuïció deriva  el coneixement espiritual.  

Ser espiritual, doncs, no depèn d’uns actes específics fets en el marc religiós, sinó d’una disposició humana que es manifesta a través d’un estil de vida conseqüent amb l’ordre de la creació. Ser espiritual demana l’actitud del coratge de ser (P. Tillich) o de l’esforç humà. (Teilhard de Chardin).   

Escoltem aquest últim autor en el seu intent per a posar de relleu el caràcter espiritual de les accions humanes.  

Diu així: És l’esforç creador, és la voluntat de reeixir, una certa estimació apassionada de l’obra que s’ha d’infantar, la que formen part integrant de la nostra fidelitat de criatura...

La unió de Déu i del Món en el terreny de l’acció es fa present en la meva consciència. No, Déu no distreu pas abans d’hora la nostra mirada del treball que ell mateix ens ha imposat, per tal com se’ns presenta accessible en aquest mateix treball.

No, Déu no fa pas que s’esvaeixin, en la seva intensa claror, els detalls dels nostres objectius terrenals, ja que la intimitat de la nostra unió amb ell està justament en funció del perfeccionament precís que donem a la més petita de les nostres obres. ...

Déu, en allò que té de més vivent i de més encarnat, no està gens lluny de nosaltres, ni fora de l’esfera tangible; més aviat s’ha de dir que ens espera a cada instant en l’acció, en l’obra del moment. En certa manera, Déu és a la punta del meu pic, de la meva ploma, del meu pinzell, de la meva agulla, del meu cor, del meu pensament.

L’Esperit és el que dóna sentit i vida eterna a tota la nostra vida humana. Ser cristià és una manera d’expressar aquesta vida humana.

4 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

El Mestre ens diu: Ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. Jo 3,3.

I ens preguntem ¿què vol dir: néixer de dalt? I Nicodem li diu a Jesús: ¿Es que algú pot néixer de nou? Nicodem no entenia el significat de les paraules que fan referència al món espiritual. I nosaltres ¿estem gaire lluny de la inòpia de Nicodem? Tot allò que fa referència a l’esperit se’ns fa difícil de capir.   

Arrisquem dir que néixer de dalt vol dir viure de l’Esperit. Ara bé, la vida de l’esperit, què és? Intentem, de mica en mica, anar a fons en el significat i en la realitat de la dimensió espiritual. De la carn en neix carn de l’Esperit en neix Esperit. Jo 3,6. No han nascut per descendència de sang ni d’un desig carnal, ni d’un voler humà, sinó de Déu mateix. Jo 1,13.  Néixer i viure de l’esperit és tot un repte. És opció pròpia de la llibertat.  

Si volem entendre aquestes coses de l’esperit no les hem de mirar “des de fora”: des del món intel·lectual o del món sensorial. Sinó des de dins: des de la dimensió espiritual del nostre ésser rebut, és a dir, des de l’experiència. Ens hem de identificar: crear empatia, amb el món espiritual si el volem comprendre...

També hem de tenir present la nova manera de parlar de les coses de la religió. Acceptant per endavant les diferències històriques i culturals, amagades en el llenguatge que s’empra, ens equivocaríem si penséssim que aquesta manera nova de veure les coses és només una moda actual... més aviat és fruit de tornar a veure les coses des del contingut essencial.

Però, escoltem l’opinió de Panikkar al respecte: La humanitat, en el moment present, està davant d’una mutació, i la reflexió teològica contemporània ja no pot continuar pensant legítimament amb les categories acostumades... les preguntes centrals han de ser pensades de nou...   

Pensem que si no superem els estereotips que hem anat elaborant, no donarem seriosament un pas endavant. Es tracta de mesurar la mateixa realitat amb paràmetres diferents, i de contextualitzar les paraules de sempre en el context propi del món d’avui. Els termes de societat laica i secularització, per exemple, ens fan por. Ara bé, amb una visió de més altura Panikkar ens presenta el seu programa d’una secularitat sagrada com una manera actual de comprendre i viure la religió.

Posem un altre exemple de lectura diferent. Aquesta vegada de la paraula: religió. La lectura és de Panikkar: Per religió entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos. I també diu: Escriure és per a mi un acte religiós. 

 

3 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

La primera exigència de Jesús, per entrar al seu regne és la conversió personal: convertiu-vos que el regne del cel és a prop. Mc. Aquesta conversió que significa principalment un canvi de mentalitat; és també el fet de deixar-se portar per l’Esperit. És a dir, una disposició interior de fidelitat a l’Esperit que ens facilita veure les coses d’una altra manera; que ens dóna capacitat per distingir el que és essencial i diferenciar-ho de les formes d’expressió i de celebració de la fe.

La figura de Joan Baptista és paradigmàtica en aquest sentit. Juan B. representava l’Antic Testament; era el portaveu de la “Llei”. D’ell en parla Jesús, d’aquesta manera: entre els nascuts de dona no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell. Mt 11,11. La Llei i l’Esperit, són les dues categories que representen els dos Testaments. Dues categories celebrades amb el baptisme: el baptisme d’aigua (el de Joan) i el baptisme d’aigua i esperit (el de Jesús).

Una mirada a la història en ensenya que: la rutina, el desgast, els anys, fan que la “llei” considerada com un mitjà o una expressió del bé, es converteixi en un fi. Avui dia tornem a viure de la llei més que de la fe. Es comença a tenir consciència d’aquest fet. I la nova era axial (terme emprat per Jaspers) que es pronostica com un futur pròxim, vindrà a ser com un segon “nou testament”, la qual cosa representa tornar a viure de l’esperit, d’allò que és essencial. Ens convé escoltar Jesús com si nosaltres fóssim Nicodem, aquell mestre de la Llei que el va anar a trobar per preguntar-li sobre aquestes coses... Escoltem què li va dir:

Ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. .. ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit... De la carn en neix la carn, de l’Esperit en neix l’Esperit. Jo 3,3. Ara bé, la cerimònia del baptisme no és màgia. És el testimoni de la pròpia vida el veritable baptisme. Ho diu el mateix Jesús: Haig de rebre un baptisme, i com em sento el cor oprimit fins que no s’acompleixi! Lc 12,50  I als seus deixebles els pregunta: ¿Podeu beure el calze que jo he de beure o ser batejats amb el baptisme amb què jo he de ser batejat?  Mc 10,38. És la vida compromesa fins al final la que dóna fe del que som. Els qui hem escollit ser servidors del Crist, si no vivim segons l’esperit de Déu, automàticament viurem de la llei i pensarem que amb això ja està tot fet, però en realitat restarem lluny de la Vida i de la Veritat, ja que l’Esperit de Déu és esperit d’Amor i de Veritat.  

Hem de vigilar per a no caure en la superficialitat i en el parany del que s’ha fet sempre. Pau va tenir l’ocasió de constata-ho en la comunitat dels gàlates. Escoltem el que els va dir: Em sorprèn que us aparteu tan aviat de Déu. Ga.  Gàlates insensats! Qui us ha pogut fascinar!... sapigueu que nosaltres hem cregut que som justos, no per les obres de la Llei, sinó per la fe en Crist. 

 

2 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Comencem recordant unes paraules de Panikkar que ens ajudin a pensar i a fer consciència i a fer una lectura espiritual dels textos bíblics,.. Les paraules de Panikkar són aquestes: El llenguatge de la fe és fonamentalment simbòlic amb intencionalitat dirigida a la realitat... hem oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula... s’ha arribat a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat...

La veritable paraula no és aquell signe convencional amb el qual designem o ens referim a les coses o a les activitats de la nostra vida... la veritable paraula, en el llenguatge espiritual, és expressió del que som.... i què som? Escoltem que ens diu Pau: Si jo parlés el llenguatge dels homes i dels àngels però no estimés, seria com les campanes que toquen o els címbals que dringuen. 1Co 13,1. 

Dins de la nostra cultura cristiana el mot: “paraula” té un significat profund que no podem ni hem de deixar perdre si no volem menystenir l’essència de la nostra religió, quedant-nos només en les formes buides de contingut de vida eterna.

Recordem ara uns textos bíblics: Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu... per mitjà de la Paraula tot ha començat d’existir i sense ella res no existeix...  I la Paraula s’ha fet home. Jo 1.

Els humans que participem de la naturalesa divina..  hem de saber treure’n les conseqüències per a la nostra vida de fe.

 

Nosaltres també som, millor dit, podem esdevenir paraula, diguem en minúscula, comparats amb Jesús, però paraula... d’axó es desprèn que les paraules que diem o escrivim han de ser expressió del que som. Si no és així, els nostres mots seran conceptes o signes convencionals, però no paraules. Jesús no podrà dir de nosaltres allò que va dir de Natanael: Heus aquí un israelita de debò, un home sense engany. És a dir: un home que ha arribat a la plenitud del que estava destinat a ser.  

 

Si volem participar en la construcció del bé universal el primer pas que hem de fer és un acte de sinceritat amb nosaltres mateixos... L’actitud de Panikkar, que és exemplar, ens pot ajudar al respecte. Quan fa referència a la reforma de l’església diu: Si em preguntessin, en un nivell més profund, per la meva preocupació personal, contestaria que la meva finalitat, en primer lloc i abans que res, no és la reforma de l’església, sinó la meva pròpia transformació, la transformació del meu jo, malgrat que sóc conscient que una cosa porta a l’altra i que no es poden separar.  

 

1 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Quan parlem d’espiritualitat, sovint  pensem en actes espirituals: resar, meditar, llegir la Bíblia...  Però, una cosa són els actes que podem realitzar i l’altra el fet de viure i parlar des de la dimensió espiritual...

Els actes són l’expressió formal de la vida espiritual. Aquí volem parlar d’actituds, d’una manera de ser i de viure i de relacionar-se amb els altres. L’estil de vida és fruit del coneixement espiritual.

Això demana posar ordre en la nostra escala de valors i ser-ne conscient.

Parlar de la dimensió espiritual de l’ésser humà és propi de la filosofia perenne i de la religió. Ara bé una espiritualitat sana no oblida sinó que integra la vida intel·lectual i la vida sensorial... Intentarem aquí fer una reflexió sobre la naturalesa de la dimensió espiritual... No parlarem d’actes, sinó d’actituds...

Necessitem cultivar una mirada més ampla, però sobretot més pregona de la vida. El caràcter paradoxal de les paraules de Jesús ens ha de fer pensar: qui vulgui salvà la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà... Mt 16,25. Hauríem de tornar a recuperar, encara que no estigui de moda, la virtut de la temprança o renuncia... És una de les virtuts cardinals. Forma part de la tradició dels antics i dels estoics, per exemple. Menystenir-la és poc savi.  

El coneixement espiritual és una llum que tenim dins. En canvi, el coneixement intel·lectual el cerquem fora, en els llibres...

Del coneixement intel·lectual diem: tenim coneixements; del coneixement espiritual diem: som coneixement. Aquest coneixement, que forma part de les potencialitats de la nostra naturalesa, el tenim desenvolupat o adormit. Per això Pau fa un toc d’atenció i ens diu: desperta tu que dorms... i el Crist t’il·luminarà. Ef 5,14. I també: Ja és hora que us desvetlleu... despullem-nos de les obres de la fosca i revestim-nos de l’armadura de la llum. Rom 13,11-12.

 

Hem rebut en dipòsit la llum de Déu. Cal fer-la conscient i viure d’acord amb aquesta llum perquè esdevingui consciència. Això és vida espiritual. Escoltem una vegada més el geni d’Agustí i posem atenció en cada una de les seves paraules:

D’on i per on penetraren, doncs, aquestes coses en la meva memòria? No sé pas com; perquè, quan les vaig aprendre, no fou per haver donat crèdit a l’esperit d’altri, sinó que les vaig reconèixer en el meu propi esperit...Hi eren, doncs, fins i tot abans que les aprengués... quan em van ésser explicades, les vaig reconèixer i vaig afirmar: això és veritat...ja eren en la meva memòria, però tan allunyades i sebollides en les profunditats més recòndites...

 4- NIVELLS DE CONSCIÈNCIA

Deixant de banda les antigues discussions escolàstiques sobre què és primer:   la voluntat o la intel·ligència, presentem aquí uns textos bíblics en els quals a vegades es presenta el bé com a fruit de la llum i altres vegades és el bé el causant de la llum... De fet podríem dir que són dues cares de la mateixa realitat. Com en el sol, per exemple, que és considerat com un símbol de la divinitat: ens visitarà un sol que ve del cel.. diu Lluc: Lc 1,78. hi veiem dos  elements que formen part de la mateixa realitat: llum i calor.

Vegem ara, doncs, en alguns textos bíblics, la relació entre la llum i el bé; entre la veritat i la bondat: Comparteix el pa amb els qui passen fam i llavors brillarà com l’alba la teva llum. Is 58,7-8. Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu. Mt 5,8. Jo t’he fet llum... perquè portis la salvació... Is 49,6.  Els fruits de la llum són bondat, justícia i veritat. Ef 5,9. Que brilli la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres... Mt 5,16.

Citem també uns textos de R. Guardini: És manifest que tota realitat només és real des del bé. Una autèntica virtut representa una mirada a través de tota l’existència de l’home. De la bondat eterna de Déu davalla la il·luminació...

I Panikkar ens diu: Destaquem el caràcter actiu i transformador del coneixement: hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir.

El saber de la saviesa no és una activitat purament racional, sinó sobretot un contacte amb la realitat... La saviesa inclou la veritat i la bondat; el coneixement i la virtut: La saviesa és la seu de la llibertat. Saviesa és pietat. La saviesa és pau, joia i llibertat.

En definitiva el que voldríem posar de relleu una vegada més, que quan parlem de religió, el coneixement intel·lectual és el que s’empra per a formular doctrines, dogmes, ritus i lleis... tot allò que es refereix a l’estructura de les institucions, però quan en referim a les veritats fonamentals proposades en els textos sagrats que formen l’ànima de la religió i han de formar la consciència dels creients és el coneixement espiritual: sapiencial, anomenat també simbòlic o anagògic, el que hauríem de tenir sempre present en les nostres reunions de formació permanent... 

No era aquest el llenguatge de Pau? Escoltem-lo: Qui coneix allò que hi ha en l’home fora del seu propi esperit?  I aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1 Co 2,13.