5 – LA PLENITUD DE L’ÉSSER HUMÀ

Seguim escoltant les paraules de Jaspers sobre l’home. Es tracta de llegir-lo a poc a poc per poder treure totes les derivacions pràctiques que del seu llenguatge condensat se’n poden treure. Es tracta de veure’ns per dins... allà on les evidències de les coses donen pas a l’evidència del misteri.  

Els subratllats i els punts i a part són nostres.    

Què és l’home? És investigat en tant que cos per la fisiologia, en tant que ànima per la psicologia, en tant que ésser social per la sociologia. Sabem de l’home en tant que naturalesa, que coneixem com la naturalesa d’altres éssers vivents, i com a història, que coneixem per mitjà de depuracions crítiques de la tradició, per mitjà de la comprensió del sentit manifestat pels homes en el fer i en el pensar, i per mitjà de l’explicació dels esdeveniments  per motius, situacions i realitats naturals.

La nostra investigació de l’home ha portat tota mena de sabers, però no el saber de l’home com a totalitat.

Som conscients de la nostra llibertat quan reconeixem en nosaltres pretensions. Depèn de nosaltres dur-les a terme o eludir-les.

No podem seriosament impugnar que, decidint quelcom, decidim sobre nosaltres mateixos, i que nosaltres som responsables. Qui intenta refusar això, no pot tampoc consegüentment exigir res als altres homes...

Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l’home és l’ésser referit a Déu. 

Què vol dir això? No ens hem creat nosaltres mateixos. Cadascú pot pensar de si mateix que hauria estat possible que ell no existís. Això ens és comú amb els animals. Però nosaltres, a més, existim en la nostra llibertat, on nosaltres decidim per mitjà de nosaltres mateixos i no estem subjectes de manera automàtica a una llei natural; no a causa de nosaltres mateixos, sinó que som regalats a nosaltres mateixos en la nostra llibertat.

No podem saber, si no estimem, allò que hem de fer, ni forçar la nostra llibertat.

Quan nosaltres decidim lliurement i copsem amb plenitud de sentit la nostra vida, som conscients que no ens devem a nosaltres mateixos. Per tant, la nostra vida és una resposta a un requeriment que es compleix en la decisió lliure per part nostra.   

A l’alçada de la llibertat, en la qual ens apareix necessari el nostre actuar –no per coerció exterior d’esdeveniments inevitables segons les lleis de la naturalesa, sinó com a consentiment interior de res més que un voler-, aleshores som conscientment donats com a nosaltres mateixos en la nostra llibertat per la “transcendència”.

Com més l’home és veritablement lliure, més cert és Déu per a ell. Allà on jo sóc veritablement lliure, estic segur que jo no existeixo per mi mateix. 

En aquestes reflexions de Jaspers sobre l’home i sobre la llibertat anem a les arrels de l’arbre de la vida. No parem esment aquí en la forma de les fulles o de les branques ni en el gruix del tronc... mirem les arrels... volem considerar aquella faceta de la vida que s’enfonsa en el misteri de la realitat i que malgrat tot no podem negar, perquè la seva existència se’ns fa evident en el quefer de cada dia quan intentem mirar les coses amb un cor net...     

4 – LA PLENITUD DE L’HOME

Allò que ens importa, en definitiva, és ser humans fins al final. Si formulem les coses des de dins de la cultura cristiana que hem rebut, podem expressar el següent, d’acord amb el tema d’aquest escrit i tal com algú va dir: Primer siguem humans, després cristians i després catòlics. Ja que ser cristià és una manera de ser humà i ser catòlic és una manera de ser cristià. I el P. Llimona va concloure dient: Humans tanmateix.

Si ens preguntem què vol dir ser humà, hem de respondre que això s’escapa a la nostra comprensió, L’home que nosaltres som sembla ser quelcom natural i evident i és allò més enigmàtic. diu Jaspers. I també: Allò que és l’home no ho podem exhaurir en un saber sobre ell, sinó només experimentar en l’origen del nostre pensar i obrar. L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.

Malgrat tot, no podem deixar de desitjar la plenitud de l’ésser que som i estem destinats a ser. I d’això en tenim consciència. Una consciència que es va aclarint, es va fent més imperativa a mesura de la nostra fidelitat a la seva veu. Aquesta consciència es converteix en un coneixement superior que la Bíblia anomena coneixement de Déu.

També s’ha dit: Per conèixer l’home s’ha de conèixer Déu i per conèixer Déu s’ha de conèixer l’home. En aquestes paraules, més que una exactitud conceptual, hi hem de descobrir una intuïció sapiencial que ens empeny a una recerca sense fi. El misteri forma part de la vida. És l’actitud del nen que no sap donar raó del perquè desitja les coses, però les desitja convençut del seu dret...  

  

Aquest coneixement és segons Isaïes el factor de la pau, és a dir, de l’acompliment de la bondat, de la veritat i de la pietat en el racó més íntim del cor i, per tant, el principi de la plenitud de l’home. Diu Isaïes:... Hi haurà pau en tot el país perquè la terra estarà plena del coneixement de Déu com les aigües cobreixen la conca del mar. Is 11,9

La pròpia consciència és il·luminada amb la llum dels grans pensadors que han fet història: dones i homes que ens han precedit i que han fet de la seva vida el compliment del deure, la qual cosa ha estat la font de la seva saviesa: Si us manteniu ferms en la meva paraula... coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures.  Jo 8,32.

Tota la vida de Jesús és una demostració d’aquelles paraules: Al final de la seva vida, ja  penjat a la creu, va exclamar: Tot s’ha complert. Aquesta expressió resumeix el sentit de tota la vida del Fill de l’Home.

Aquesta actitud és el principi de la saviesa autèntica: El principi de la saviesa és el temor de Déu, diu el savi: Pro 1,7. Entenem temor de Déu com a sinònim de fidelitat al deure i de pietat. Aquest temor no té res a veure amb la por.

Insistim en el tema: 

La pregunta és si l’home pot ser concebut, en general, de manera exhaustiva per allò que d’ell se sap. O bé si, per damunt d’això, ell és quelcom més, a saber, una llibertat, que se sostreu a tot coneixement objectiu, però que no obstant això li és present com a indefugible possibilitat. Jaspers   Una possibilitat que és present a la consciència, però que no es deixa limitar. És una possibilitat viscuda des de la llibertat. Una llibertat, la naturalesa essencial de la qual no és una decisió personal, sinó un do rebut. La decisió ve després com a resposta al do: és l’acceptació.   

En realitat, l’home té accés a si mateix d’una doble manera: com a objecte de recerca i com a “existència” d’una llibertat inaccessible a tota recerca.

En un cas parlem de l’home com a objecte, en l’altre cas, d’allò no objectiu que és l’home i que ell interioritza quan esdevé veritablement conscient de si mateix.

En primer lloc, com a éssers vivents, formats a partir de la matèria (recordem les paraules de la Bíblia: “Déu va modelar l’home amb pols de la terra”) pertanyem a la naturalesa... En segon lloc, com a éssers que obren, que pensen i que creen, pertanyem a la història... i en tercer lloc, som l’englobant (l’ésser) que implica la naturalesa i la història. Després que, segons sembla, mitjançant la naturalesa i mitjançant la història hem arribat a ser allò que ara som, al mateix temps és com si vinguéssim de fora de la naturalesa i de la història i solament allà tinguéssim el nostre origen i el nostre destí i fi.  Jaspers

3 – RETALLS

Hauríem de tenir sempre present que la divinitat ha irromput repetidament en l’ésser humà, tal com atesta la història. Però tot plegat no deixa de ser un testimoni humà.    

Déu parla en el cor de l’ésser humà, i cada u respon d’acord amb la seva lliure voluntat.

Alguns creients han posat per escrit allò que ells han sentit dins del seu cor. Altres creients han recollit alguns d’aquests escrits i n’han fet un llibre perquè esdevingui norma de fe per a tots els qui vulguin formar part de la mateixa comunitat. (Entre nosaltres: La Bíblia).

L’evidència espiritual provocada per la paraula d’un savi en la ment del creient va més enllà de l’evidència sensorial provocada pel contacte amb les coses materials. L’evidència espiritual rau en el misteri, de tal manera que l’esperit del creient, en el fons, no descansa en allò que ell creu veure o entendre, sinó en la voluntat de Déu que supera tota comprensió.

Això sembla que és el que va experimentar Moisès i que es veu plasmat en el següent text bíblic: Moisès va demanar al Senyor el següent: Deixa’m contemplar, si et plau, la teva glòria. El Senyor li va respondre:... no podràs veure la meva cara, perquè el qui em veu no pot continuar vivint... em podràs veure d’esquena; però la meva cara, ningú no la pot veure. Ex 33.

El coneixement espiritual que deriva de la fe va acompanyat d’una actitud especial d’humilitat, sinònim de veritat segons santa Teresa. És l’actitud més intel·ligent i, alhora, més pràctica, ja que tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit. Lc 18,14.

D’aquesta actitud intel·ligent i humil en deriva el llenguatge simbòlic. Aquest llenguatge no és fruit de l’estudi, sinó de l’experiència. D’aquella experiència que denota empatia amb la realitat.  Aquell que cita simbòlicament un text espiritual, no l’interpreta, sinó que se serveix d’aquelles paraules per comunicar el que ell vol dir, independentment de la intenció del profeta o del savi que les va dir o escriure en el seu temps. Això no vol dir que no hi pugui haver una certa connivència amb el profeta... entre els savis n’hi ha prou amb una mirada per entendre’s.  

Les paraules dels savis evoquen en nosaltres un món nou ple de bellesa i veritat... Malgrat tot, la veritat, l’adhesió a la qual és nostra salvació, queda amagada. És tan subtil i delicada que ni tan sols la podem cercar, menys posseir. El que hem de fer és disposar una llar  per rebre-la i deixar-la entrar quan truqui a la porta... Preparar una llar vol dir arranjar un cor dúctil a la veu de l’Esperit.

La paraula simbòlica no deriva de la reflexió, sinó de la intuïció. D’aquella intuïció que és pròpia de l’home espiritual: El qui es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. 1C 2,15.   

El llenguatge simbòlic parla d’allò de què en tenim consciència, però que està més enllà de la nostra comprensió. Tanmateix, tenim necessitat de parlar d’aquell allò, més ben dit d’aquell tu amb el qual hi estem relacionats.

Un és el nivell dels sentiments en el qual sovint vivim i l’altre el de la realitat... Això provoca, sovint, una divisió interna que dóna peu a contradiccions en les nostres maneres de fer i de pensar. Contradiccions que queden en l’inconscient i, per tant, no assumides. Escoltem, per exemple, què diu Buber: El qui menysprea el nom de Déu i s’enorgulleix de ser ateu, quan es dirigeix amb tot el seu ésser al Tu de la seva vida, aquell que no pot ser limitat per cap altre Tu, s’adreça a Déu.

2

AXIOLOGIA FONAMENTAL

El problema greu que ha sorgit en el moment actual de la història humana és que, per una banda s’han posat de relleu  les possibilitats individuals que té cadascú i s’ha facilitat el seu desenvolupament, però, al mateix temps, no s’ha ofert la saviesa ni el llenguatge adequat i necessari per poder actuar correctament d’acord amb la Veritat. Com diu Panikkar, referint-se a les coses de l’esperit, que només es poden entendre des del “tercer ull”: l’ull de la saviesa. En aquest nivell. la intuïció pren el lloc de la reflexió.

Ens hem alliberat de l’opressió de les institucions... però, no ens hem alliberat de nosaltres mateixos. A més, una educació interessadament paternalista -conscientment o inconscientment, ens ha deixat orfes de maduresa personal. En aquest sentit diu Panikkar: la meva finalitat, en primer lloc i abans que res, no és la reforma de l’església, sinó la meva pròpia transformació, la transformació del meu jo... 

Hem identificat, superficialment, l’ordre exterior amb l’ordre interior de les coses. Hem posat al mateix nivell (objectiu i subjectiu de la realitat) el contingut essencial de la vida i les seves formes d’expressió. I des d’aquest mateix nivell de comprensió (o incomprensió)  constatem que l’ús del llenguatge simbòlic, propi del món de l’esperit, ha estat un absent de la nostra educació i, en la pràctica, hem confós el concepte amb la paraula (el logos).   

Hem sentit parlar del o dels representants del Crist... Ara bé, l’únic que pot representar el Crist no és el qui té un càrrec en la institució, sinó el creient mans i humil de cor. Tenint present, a més, que aquest mans i humil de cor ningú el pot identificar amb certesa absoluta, perquè només Déu coneix l’interior de les persones.

Les coses eternes no es poden mesurar amb categories temporals. A aquell que es va definir a si mateix com “el Fill de l’Home”, l’únic que el pot representar és l’home, no el càrrec institucional que un home pugui tenir en aquest món, per més gran que sigui.

Les lleis de l’esperit no són les lleis de la raó o dels sentits... La pau del cor no l’obtindrem pel fet d’estar segurs de la bondat de les nostres actuacions, sinó per la confiança que posem en la bondat de Déu. Vegem què diu Pau: ... de res no m’acusa la consciència, encara que no és per això que sóc justificat; qui m’ha de judicar és el Senyor. 1C 4,4.

Cada u en el seu desenvolupament personal depèn de la fidelitat a si mateix. Però, al mateix temps ningú no té una pauta escrita per saber identificar amb certesa aquesta fidelitat. Això es va descobrint per si sol d’una manera natural en el més íntim del més interior de si mateix, deixant sempre l’última paraula a Déu.   

La naturalesa de la vida espiritual és com és. Ni nosaltres ni cap institució pot treure’n ni afegir-hi res. Sovint, l’opinió que tenim de les coses no està d’acord amb la realitat. I, és la Realitat i no un text escrit, l’últim punt de referència que dóna llum a la nostra consciència.  

Ningú no pot tenir uns poders especials sobre l’esperit. La presència del Crist no pot dependre de cap ritus...  El Crist és present (eternament) abans de la Institució: Abans que Abraham naixés, jo sóc, va dir Jesús. Jo 8,58.  

El llenguatge simbòlic diu més o va més enllà del llenguatge conceptual. A través de la intuïció el creient pren consciència de la realitat per empatia.

Sovint les nostres paraules tenen poca densitat espiritual. Són com una pedra petita que tirada al llac només es capaç de formar tres o quatre cercles en l’aigua que l’envolta.       Perquè els cercles produïts per la pedra arribin a tot el llac: a tota la nostra vida, han de ser pedres de pes: és a dir: paraules amb densitat espiritual.

Sovint les nostres paraules “innovadores” modifiquen la nostra manera de parlar i també alguns actes, però poca cosa més. No tenen capacitat per a remoure a fons les nostres actituds...  Canvien certes formes, però no el contingut essencial. 

Les religions són un llenguatge. Haurien de ser el llenguatge de la fe, però, sovint es queden sent el llenguatge de sistemes doctrinals. La religió de la paraula s’ha convertit en la religió del llibre. La fe s’ha substituït pel ritus, les cerimònies, els dogmes... Hi ha d’haver llibres, hi ha d’haver ritus... però, una cosa és el vestit i l’altra el cos. Els vestits vells, de tant en tant s’han de canviar... Cf. Mt 9,16.

La decisió és un acte fonamental de la persona adulta. No tothom és capaç de fer-lo. Sovint ens deixem portar per l’impuls, el desig, la necessitat... però, això no és decisió.

1

AXIOLOGIA FONAMENTAL

(Pensaments a la manera de retalls de calaix)

La nostra vida en el seu quefer de cada dia té moments de més sinceritat i moments que es deixa portar per la rutina. Diu Emerson: la nostra fe es manifesta en certs moments, els nostres vicis són habituals. Tanmateix, hi ha una profunditat en aquells breus moments de fe que ens obliga a atribuir-.los una certesa més gran que al restant de les experiències que donen sentit a les nostres vides.

La Veritat ens empeny a posar ordre en la nostra escala de valors; ens porta a no absolutitzar les formes a través de les quals ens expressem d’acord amb la pròpia cultura. Allò que som com a possibilitat i estem destinats a ser plenament és l’últim punt de referència que ens ha de guiar i que està més enllà de les formes i de les maneres d’expressar-nos pròpies de cada cultura i religió.

Aquell qui vol estar una mica en sintonia amb l’Evangeli ha de deixar-lo de tenir com l’últim punt de referència. L’últim punt de referència és la Veritat, és a dir, allò que sempre quedarà més lluny de la nostra comprensió. La institució religiosa que creu posseir la Veritat, en aquell mateix instant, deixa de ser religió i es converteix en secta. Si volem sentir empatia amb l’Evangeli hem de restar lliures del mateix Evangeli.

Per ser espirituals no hem de deixar de ser humans, perquè l’espiritualitat forma part de l’estructura total de l’ésser humà. No és la matèria la que va contra l’esperit, sinó l’egoisme.  

De tant en tant, hem de netejar el disc dur de les nostres vides i posar-hi els nous punts de referència a partir del quals programem els nostres pensaments i les nostres actuacions. Fer les coses de rutina, perquè sempre s’han fet així, no és propi de l’home.            

La decisió fonamental no ens demana estar d’acord amb l’anunciat d’uns dogmes, sinó amb la Realitat. La pregunta primera que ens hem de formular, a partir de la qual venen totes les altres, és: quina és la naturalesa de la vida espiritual?  

Cada u és responsable de dur a terme les seves possibilitats humanes. Cadascú és el responsable de la seva vida: de les seves accions i dels seus pensaments.  Això és l’existència viscuda des de la llibertat. Però, una llibertat que és fruit de la responsabilitat.

En venir al món ens hem trobat dins d’una cultura, d’unes institucions... tot això són formes, mitjans d’expressió, petits caminadors... Tot això no disminueix en res la responsabilitat de la pròpia existència...  Lligar-se a les formes com si fossin mandat diví, és fals i destrueix la fe i la personalitat del creient: el creient deixa de viure de fe per viure de les creences que sovint porten al fanatisme. 

Cada u ha rebut un cabal immens (no infinit, però quasi) de possibilitats que, cadascú ha de portar a terme des de la seva llibertat.

Una llibertat que és fruit de la responsabilitat. En la mesura que acceptem el do de la vida des de la puresa de cor tindrem accés a la veritat: Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. Entenem puresa de cor com a sinònim d’autenticitat, de sinceritat personal (no d’autoengany), de fidelitat a si mateix...  

26 – I la veritat us farà lliures

L'ORDRE INTERIOR

En començar aquest escrit recordem un dels principis fonamentals de la vida espiritual que m'han acompanyat els meus darrers anys de meditació... És la sentència agustiniana: l'ordre és (allò) amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. Per tant, el bé, perquè sigui bé de veritat, requereix d'un ordre (interior). Té raó la tradició quan ha qualificat el mal (el pecat) com un desordre.

Crec que el gran pas en fals que han fet les Institucions religioses en el desplegament del seu magisteri és el fet de no distingir, de mesclar, d'uniformar... l'ordre exterior de la llei i l'ordre interior de la fe. (ens referim, sobretot, al camp de la praxi i del magisteri ordinari...).

Llei eclesiàstica i fe, són dues realitats diferents. I aquesta diferència s'ha de respectar si es vol prendre la Veritat com a norma de vida i si no es vol caure en el caos i en la confusió.

Mirant les coses a partir de la nostra cultura, entenem que el pas de l'Antiga a la Nova Aliança va consistir precisament en posar ordre en relació als dos elements esmentats: la fe i la llei, posant la fe per damunt de la llei. No és l'home per a la llei, sinó la llei per a l'home. Mc 2,27. Aquesta va ser la sentència taxativa de Jesús.

Aquesta clau de volta del nou edifici espiritual que va començar Jesús i que va voler posar en pràctica sobretot Pau, amb el temps s'ha anat erosionant i al final ha quedat com un record sense derivacions pràctiques, i encara menys vivencials.

La praxi religiosa de cada dia, d'acord amb el magisteri ordinari, sembla demostrar que amb paraules noves pròpies de la Nova Aliança, ha tornat a l'ordre antic. Es vincula, per exemple, la presència de l'Etern i del Crist ressuscitat a normes i doctrines de tipus legal i a ritus sacramentals, malgrat l'advertència del Mestre als seus deixebles quan els va dir: convé que me'n vagi... és a dir, a partir d'ara ja no em podreu tractar amb les mateixes categories físiques, d'espai i de temps, com si encara estigués vivint en aquest món temporal... si no me'n vaig, va continuar dient el Mestre, no tindreu el Defensor: l'Esperit Sant...

De fet, sovint ens hem quedat amb una forma externa buida de contingut essencial, i hem perdut aquell Esperit de la Veritat que ens fa lliures.

En l'ensenyança de la “doctrina” no s'ha fet o no s'ha volgut fer prou clarament, la distinció entre comunitat de fe i institució eclesiàstica. Més aviat s'ha vist com una cosa innecessària i sobrant -fer aquesta distinció- en l'ensenyança bàsica del poble creient. El resultat és que s'ha creat una confusió que ha derivat en un primitivisme religiós impropi del moment històric que ens toca viure.

La formació religiosa del dia a dia deriva en la formació -o deformació- de la consciència tant individual com col·lectiva (l'arquetip) dels fidels, d'acord amb l'estil amb què es faci.

Amb el fet d'associar la religió a unes doctrines i a uns ritus sacramentals, hem menys valorat l'estil humà de la religió el qual ha quedat reduït a les obres de tipus social i de caritat. La religió s'ha identificat per unes obres concretes, més que per una manera concreta de fer les obres.

Segons l'opinió d'experts de gran qualitat intel·lectual, no hi pot haver una teologia digna d'aquest nom si no està amarada d'una antropologia fonamental. Al cap i a la fi és l'home el qui parla de Déu.

Després de més de dos mil anys d'història cristiana, hem acabat condicionant la presència de l'Etern, del Crist ressuscitat a uns conceptes que són fruit més de necessitats viscerals que no pas de raonaments filosòfics i teològics seriosos.

Sense treure importància a les doctrines, als ritus, a les normes i a les lleis religioses com a celebracions i mitjans de santificació, hem de tornar a connectar l'essència del fet religiós amb els actes humans ordinaris... Recordem les paraules de Jaume: La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats... I també escoltem Isaïes: El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits... Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat... Llavors brillarà com l'alba la teva llum.

El veritable baptisme no es veu, és dins en el cor que creu. Així es desprèn de les paraules de Jesús quan va dir: Haig de rebre un baptisme. I com desitjo que això es compleixi! Ho deia referint-se a la seva mort. La cerimònia externa és la manifestació del desig i voluntat de viure d'acord amb els imperatius de la fe. I, en la voluntat està la salvació.

La superficialitat i la rutina han convertit la llei en una trampa mortal, paralitzant per sempre les possibilitats de llibertat i responsabilitat personals, les quals són allò que fa créixer la comunitat de fe i la intel·ligència espiritual.

I hem caigut en aquest parany tot i saber que res del que està fora de l'home purifica l'home, sinó que allò que surt del cor és el que fa pur o impur l'home.

Sabem prou bé en quin temps vivim, i que ja és hora de desvetllar-nos, ens tornaria a dir l'Apòstol. I repetiria: Aixeca't, tu que dorms, ressuscita d'entre els morts, i el Crist t'il·luminarà.

Vivim a les fosques! Perquè quan les generacions actuals no fan el mateix de sempre, perquè no van a missa, ens lamentem, malgrat veure molts grups que fan activitats que considerem bones i educatives... Diem que són bona gent, però que no valoren el fet religiós... El que passa és que, pel nostre compte, hem lligat el fet religiós a uns determinats actes en exclusiva, desvirtuant, d'aquesta manera, el missatge original del cristianisme.

El que hi ha és falta de creativitat i intel·ligència dels savis i entesos.

25 – I la veritat us farà lliures

LA REALITAT

Quan es tracta de la vida no podem fer una lectura ràpida i superficial de la realitat. Meditar és més que llegir. La vera meditació incideix en el pensament i en l'estil de vida. Si l'estil de vida no canvia després de meditar, més valdria no meditar, ens diu Francesc de Sales.

És un deure intentar anar més a fons en el coneixement de la veritat... Sovint, encara que inconscientment, vivim d'esquenes a la realitat.

Som éssers donats. Ens hem rebut com a essers plens de possibilitats. Però, al mateix temps, en entrar en aquest món ja estem programats. Se'ns marca amb un programa: un país, una llengua, una religió, una cultura... Junt amb el vestit que cobreix el cos, se'ns posa un vestit cultural... Això ens marca i, sovint per indolència, ens quedem atrapats tota la vida en el nivell conceptual. El nivell espiritual queda només en el nom, en les referències... la qual cosa impedeix que arribem a ser allò que estem cridats a ser.

El “vestit” que ens han posat quan hem vingut al món: país, llengua, cultura, religió, amb tot el que això comporta de paraules, conceptes, símbols, mites, ritus, costums, normes, lleis... tot això no ens deixa veure l'home que som i estem destinats a ser.

Entre nosaltres i la realitat hi ha una distància... Les plantes formen part de la realitat, els animals formen part de la realitat, els nens formen part de la realitat... Els adults, en canvi, quan arribem a l'ús de la raó, ens distanciem de la realitat. I això passa perquè som lliures i decidim sobre els nostres actes, sense tenir en compte que som éssers donats, que ens hem rebut, que no som nosaltres els qui ens hem donat la vida... I la vera llibertat no neix d'una necessitat, sinó d'una acceptació. Neix d'acceptar el que ens han donat sense condicions i fins al final.

I ens fem el nostre propi món, la nostra pròpia realitat que no coincideix amb la Realitat. Els homes han construït el seu propi món i han fet fora Déu: Ell era present en el món que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Jo 1,10-11.

El resultat és que vivim fora de la realitat, vivim al raval... i no en som prou conscients.

Els adults ens hem programat per veure-hi des de la finestra dels conceptes... però, des d'aquesta finestra només veiem la realitat per un angle petit que no aconsegueix veure tota la realitat. I, com que no en som conscients, ens pensem veure tota la realitat, que convertim en l'única realitat, l'autèntica, la vertadera... les altres les tenim per falses... d'aquí prové el fanatisme, les creences irracionals, la superstició... i la minoria d'edat permanent.

L'home en néixer és un receptacle de possibilitats.

Som un recipient de possibilitats. La nostra obligació és dur a terme tals possibilitats fins al final. Cadascú les seves. Les meves d'acord amb la pròpia consciència (memòria). Allò que jo sóc no ho ha estat mai ningú. Tinc el deure de no defraudar el voler de Déu sobre mi. La Institució religiosa hauria d'afavorir la diversitat personal dels seus membres. Hem de saber distingir la unitat de la uniformitat; l'ordre intern de l'ordre extern... Sovint el llenguatge que es fa servir en les institucions és ambigu i ens manté en una dependència de les formes i en la ignorància de les coses essencials.

Possibilitats que, tant la teologia institucional com la ciència acadèmica, segons Jaspers, sovint han volgut retallar.

Enfront d'això diu el mateix pensador: Ens hem de preparar... amb l'objecte de contribuir amb el pensamen que l'ésser humà preservi les seves més altes possibilitats.

Es tracta doncs, de posar de relleu aquest món de possibilitats del qual en som responsables...

Les institucions religioses ens han programat i ens han fet dependents de les seves lleis, que han presentat com a divines... Ens han mantingut en minoria d'edat amb l'excusa de donar-nos seguretat, per suplir la nostra ignorància i enfront dels nostres capricis intel·lectuals, que sovint no podem negar i hem de saber reconèixer... El risc d'equivocar-se existeix, però, el deure de la responsabilitat personal i de la llibertat és intocable.

Aquest deure està per damunt de les institucions. Les institucions ens han dit que són elles les que programen... Però, elles l'únic que poden fer és guardar en el dipòsit, no de la fe, sinó de la doctrina, la riquesa de la tradició... i farem bé de tenir en compte allò que han dit els savis del passat. Però, continuem sent nosaltres els responsables de la llum que Déu ha dipositat en els nostres cors. Ningú més. Cada u de nosaltres és llum del món, per voluntat de Déu. No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu. L'única mediació possible és el nostre ésser mateix. Panikkar.

Posem-nos cara a cara amb la realitat, sense els afegits de la cultura que hem rebut, posant cada cosa en el seu lloc. Jesús s'anomenava a si mateix: el fill de l'home. Fem nosaltres el mateix. I com a fills de l'home, pensem, decidim, actuem... Aquesta és la veritable religió.

Segurament seguirem el mateix tema amb altres paraules i altres matisos. És una necessitat del qui escriu...

24 – I la veritat us farà lliures

LA LLUM DEL MÓN

Un poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum. Is 9,1. Isaïes narra l'experiència que va tenir el seu poble en un moment donat de la història. Una experiència que es pot i s'ha tornar a repetir.

Una ullada atenta a la història de la humanitat ens fa veure que, de tant en tant, es produeixen moments singulars de llum que són causa de canvis globals de mentalitat i d'acció que incideixen en la història durant un període de temps més o menys prolongat... Aquests moments, protagonitzats per líders singulars, es converteixen en mites que esdevenen punts de referència per a grups i persones, les quals, amb el temps, formen una cultura, una religió, un ideal de vida...

En general, és ben palès el fet que tots aquells que gaudeixen d'un temps de llum més viva i profunda que l'habitual tenen la impressió que aquella experiència és la definitiva... Recordem, per exemple, l'expressió de la carta als hebreus: En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes ; però ara, en aquests dies, que són els definitius, ens ha parlat a nosaltres... He 1,2. I també el que diu Pau als gàlates: Però quan va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill... Gal. 4,4.

Ara bé, una i altra vegada ens hem adonat que el camí de la humanitat té alts i baixos i que és més llarg del que ens pensàvem i que l'avenc on hi podem trobar la font de la vida és inesgotable, és com un pou sense fons. I ara nosaltres, en aquests moments de la nostra història, pensem que podem gaudir, una altra vegada, d'una nova plenitud del temps...

Aquests moments històrics són fruit d'una clarividència especial concedida a homes i dones de gran humilitat, pietat, saviesa i coratge, que han estat capaços de ser fidels a la seva història personal i comunitària. I tots ells han tingut deixebles que han estat els promotors del seu pensament i de la seva “cosmovisió” com s'anomena avui dia.

El moment actual ens demana persistentment que ens preparem per saber percebre i acceptar un nou canvi profund de mentalitat. Per un moment hauríem de fer un silenci absolut de tot allò que hem après, per poder captar amb la nostra ment i amb el nostre cor el batec de la vida en la seva originalitat sense interferències de cap classe.

Hauríem de fer un parèntesi en la història en la qual estem immersos, per poder mirar de fit a fit la Realitat. Aquella Realitat de la qual nosaltres estem destinats a ser una petita part. Hem de prendre consciència que sovint allò que els homes han creat per ajudar-nos a descobrir i a viure la Realitat, ha estat, sovint, la causa que més l'enfosquit... sovint ens hem quedat mirant el dit que senyala la lluna... Els antics deien que la corrupció del que és millor esdevé allò pitjor: corruptio optimi pessima. De tant en tant hauríem de tenir el coratge de mirar les coses de cara, despullats de tota motivació alimentada d'interessos amagats, de conceptes superficials, de pors inconfesses, d'ignoràncies consentides... Al principi hi havia l'home. Les institucions van venir després.

I és que, en el moment en el qual atribuïm a Déu allò que és fet pels homes, en aquest moment ja hem perdut el nord, hem perdut el camí que duu a la vida, hem deixat de viure de fe per viure de fanatisme. En aquest moment ens hem venut la llibertat i la responsabilitat i, sense llibertat no hi ha gràcia de Déu, perquè la llibertat és la condició que Déu ha posat per salvar-nos.

Hem estat víctimes d'un abús de llenguatge. Ens han fet creure que Déu és l'autor de tot un món anomenat religiós fet de paraules, lleis, ritus i doctrines, la qual cosa ens ha impedit caminar amb llibertat d'esperit, tal com recomanava l'apòstol Pau. Hem confós, i hem identificat, el Llibre amb la Paraula, la doctrina amb la veritat, els ritus sacramentals amb la fe. Hem jugat massa fàcilment amb els termes implícit, explícit...

Penso que és una ofensa a Déu atribuir-li allò que Ell ha deixat als homes. Déu va deixar el món a les disputes dels homes. Cohèlet 3,10-11. Aquesta és la traducció de la Bíblia llatina que en fa Panikkar.

Certament que podem considerar implícitament i explícitament que Déu és l'autor de tot allò que és bo. Però, ¿qui sap on és allò que és bo? L'església institució ha volgut saber allò que ni tan sols ara ho sap el fill de l'Home... i s'ha oblidat que és a la fi dels temps quan els àngels de Déu destriaran el gra de la palla... Cf. Mt 13. La infal·libilitat ha condemnat la institució eclesiàstica a la ignorància definitiva de la veritat.

Som massa rics de les nostres veritats... D'això, n'hem de prendre consciència i actuar en conseqüència. És el que va recomanar Jesús als seus deixebles quan als va enviar a predicar “la paraula”: No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó. Mt 10,9-10. Res de res de la nostra pròpia collita. ¿S'entén això? La llibertat de la qual hem parlat, neix del silenci i de l'acceptació, no de la possessió.

Es tracta aquí de saber a quina distància estem de la Realitat i quines són les nostres possibilitats humanes des del punt de vista del que som i del que podem ser, sense les limitacions i els condicionaments que nosaltres mateixos i els altres ens han imposat en nom de Déu, durant segles i segles.

Entre Déu i nosaltres no hi ha intermediaris... diu Panikkar. No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu... L'única mediació possible és el nostre ésser mateix... No hi ha altra medicació que nosaltres mateixos.

No es tracta d'inventar res de nou, sinó de redescobrir allò que ha estat des de sempre, des d'un principi, per fer, una vegada més, l'intent de arribar a ser, ara, el que estem destinats a ser per tota l'eternitat. Perquè com diu el savi: Que s'oblidi de la vida eterna, va venir a dir Simeó, el Nou Teòleg, qui no la visqui ja aquí. Panikkar.

En totes les coses podem considerar l'ordre intern i l'ordre extern. Si parlem d'una comunitat de fe pensarem en l'ordre intern; si parlem de la institució religiosa o eclesiàstica pensem en un ordre extern. Els creients viuen i experimenten la presència de l'etern quan guarden l'ordre intern que és adhesió plena a l'amor, a la veritat, a la justícia... I no cal res més. Les formes que proposa la Institució religiosa pertanyen a l'ordre extern les quals ajuden o poden ajudar a viure l'ordre intern, però no afegeixen res a l'essència de la fe. Barrejar o identificar els dos ordres, ha estat letal. ¿No és això el pecat contra l'Esperit Sant?

23 – I la veritat us farà lliures

UN ALTRE NIVELL DE CONSCIÈNCIA

Hi ha veus que pronostiquen que estem a les portes d'un grau més alt de consciència de la humanitat. Hom es pregunta si sempre és necessari “tocar fons” en el camí descendent del deixar-se portar per la inèrcia del mínim esforç, per poder gaudir, de nou, d'una consciència de nivell superior...

Sigui el que sigui, ja des d'ara, hem de saber prendre distàncies en relació als conceptes i raonaments que han format el nostre criteri durant anys i segles d'història religiosa i cultural...

El canvi radical pronosticat no és merament un canvi de formes externes, sinó un anar més enllà, més a fons, a fi de trobar el principi a partir del qual vivim, ens movem i som, i per a ser-hi fidels fins al final.

Dèiem que aquest nou naixement esperat i desitjat no serà cap novetat quan es presenti. En altres moments de la història ja s'ha viscut un nivell de consciència d'alta qualitat.

Però, encara que sigui repetir l'experiència espiritual del passat viscut per homes i dones de fe de gran qualitat espiritual, les formes amb les quals s'expressa la tal essència espiritual són diferents i es van enriquint en el curs de la història. Hem de saber apreciar les formes en el seu just valor, però amb llibertat i prudència, donant l'última paraula a Déu, ja que nosaltres sovint som incapaços de distingir el gra de la palla, segons ens ensenya la paràbola del blat i del jull. En aquesta paràbola, quan el servidors van suggerir a l'amo del camp que tragués la mala herba del sembrat, l'amo els va dir: No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat.

Hem de formar la consciència. No solament el cap. La consciència és el nucli de la personalitat. La consciència és llum i decisió alhora. Llum i decisió que, quan es deixa portar per la fe, penetra fins a tocar la realitat, sempre dins del context del misteri.

La Institució religiosa, encara que parli del misteri de la fe en l'eucaristia, per exemple, de fet, ha anul·lat el misteri quan ha localitzat en l'espai i en el temps, és a dir, en un lloc concret, la presència de l'Etern, el Crist de Déu. Amb categories d'espai i temps podem celebrar, però no identificar la presència de l'Etern, perquè la seva presència no depèn d'aquestes categories. El Crist no es pot posseir. Se'l pot estimar i es pot creure en ell, però no posseir-lo.

No podem abusar del llenguatge. Allò que en diem Revelació és una forma -en el temps i en l'espai i, per tant, visible i tangible- d'expressar la veu de Déu que ens crida i que és una realitat més enllà del concepte de Revelació i de la materialitat del llibre que la guarda. La veu de Déu només la pot sentir el creient dins de la seva consciència. El qui es deixa guiar per l'Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell, no el jutja ningú. 1Co 2,15.

Això deuria ser el motiu que va portar Luter i els seus seguidors a editar la Bíblia sense notes doctrinals.

No hi ha intermediaris. Diu Panikkar: Déu no es pot localitzar amb cap instrument... No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu... L'única mediació possible és el nostre ésser mateix, la nostra existència, despullada, la nostra pròpia entitat entre Déu i el no-res. No hi ha altra mediació que nosaltres mateixos... La criatura és la mediació entre Déu i el no-res, va escriure Tomàs d'Aquino. Breument, ésser és ésser conjuntament. Això s'assembla a la paraula primordial: Jo-Tu de Martí Buber. En la paraula primordial quan es diu Jo també es diu Tu...

La presència de l'Etern només es pot veure i tocar amb els ulls de la fe. No amb els ulls de la carn. El regne de Déu no el veurem venir per aquí o per allà, perquè el regne de Déu és enmig o entre o dins nostre. És a dir en aquell lloc indefinible però real que només es pot pressentir per la fe; la seva existència i realitat no depèn de nosaltres. És més enllà de tota paraula que puguem dir, de tot lloc concret que puguem identificar... Ell és. I és amb una presència eterna més enllà de l'espai i del temps...

Si no tenim consciència del que fem ni del que celebrem, no som nosaltres els qui vivim. Són els altres o la tradició o la rutina o els interessos emmascarats els qui decideixen per nosaltres. Venim a ser objectes de desigs i d'interessos emmascarats i de la nostra pròpia peresa i desídia espiritual.

Conèixer amb la consciència és conèixer amb tot l'ésser.

Sempre serà bo escoltar les ensenyances del Mestre Eckhart que fa diferència entre el ser i el tenir. Escoltem-lo: La gent mai no hauria de pensar tant en allò que ha de fer; més aviat hauria de meditar sobre allò que són. Doncs bé, si la gent i les seves maneres fossin bones, les seves obres podrien resplendir molt. Si tu ets just, també les teves obres són justes. Que no es pretengui fonamentar la santedat en l'actuar; la santedat s'ha de fonamentar en l'ésser, perquè les obres no ens santifiquen a nosaltres, sinó que nosaltres hem de santificar les obres. Per santes que siguin les obres, no ens santifiquen en absolut en quant obres: sinó en quant som sants i posseïm l'ésser, en tant santifiquem totes les nostres obres, ja es tracti de menjar, de dormir, d'estar vetllant o de qualsevol cosa que sia. Aquells qui no tenen gran l'ésser, qualsevol obra que facin, no donarà resultat. Has de saber pel que s'ha dit que hom ha d'esmerçar tot el seu esforç en ser bo i no tant en allò que hom fa o en el caràcter de les obres, sinó en com és el fonament de les obres.