LLIBERTAT

El dinamisme de la Vida és una força que tenim dins nostre i que hem de posar al servei del desenvolupament de les possibilitats de creixement que hem rebut -som éssers donats i rebuts- i que hem de dur a terme amb responsabilitat i llibertat.  

Hem dit: llibertat i responsabilitat. Això està aviat dit, però què és primer: la llibertat o la responsabilitat? Hem de posar ordre, perquè, com diu St. Agustí, l’ordre és allò pel qual Déu ha fet tot el que ha fet. Es tracta d’un ordre interior de les coses.

  

L’acceptació de si mateix, (R. Guardini) és fonamental per fer possible la plenitud de l’ésser. Si jo ara no m’accepto, no puc arribar a ser allò que haig de ser... Recordem el que diuen els grans mestres del pensament i de l’esperit: No som ésser, som esdevenir.

 

Decideixo ser responsable perquè sóc lliure per decidir-ho, però, al mateix temps no sóc lliure si no accepto dur a terme les possibilitats de vida i d’ésser que he rebut.  

Recordem: hi ha diversos nivells de consciència, de coneixement, de maduresa personal i, per tant, de llibertat. Només els nets de cor són lliures de veritat.

 

Fàcilment som esclaus de les nostres passions, dels nostres desigs, sovint emmascarats de bones intencions...

Si volem ser divins, tal com l’Etern ho ha disposat, no hem de deixar de ser humans –Jesús, el Crist, mai va deixar de ser Home- però sí que hem de voler divinitzar la nostra humanitat, arribant així a un grau màxim de llibertat. I en aquest grau de llibertat hi trobarem la màxima bellesa font de pau infinita.

 

Tenim una llibertat incipient necessària per començar... Ara bé, la llibertat en la seva plenitud ja no és solament l’eina amb la qual fem els primers passos, sinó la condició que fa possible arribar a la plenitud de la vida espiritual...

 

La llibertat no es limita al fet d’escollir entre una cosa i una altra... És una pretensió de l’ésser humà, diu Krishnamurti, creure que és lliure perquè pot escollir.     

 

Estem parlant d’una llibertat que només és possible en relació amb la transcendència: La culminació de l’home és la consciència de la transcendència. R. Panikkar. En el creient, la consciència de Déu es converteix en una presència natural. Ser home és llibertat i referència a Déu. K. Jaspers

 

PARAULA HUMANA

Ens hem de preguntar; quina dimensió de la vida ens mou: la material, la científica, l’espiritual? Si ho sabem, sabrem quin sentit tenen les nostres paraules.

 

Totes les facetes o dimensions de la vida formen part de l’ésser humà, però sempre i degut a la unitat essencial de la Vida, actuem des d’un lloc concret de la nostra personalitat, i d’allí és on pren sentit i valor el nostre dinamisme.

 

Recordem: Quan els deixebles de Jesús li van preguntar: Mestre, on vius? venien a dir: en quin nivell de consciència vius i des de quin nivell de coneixement ens parles?... perquè d’acord amb el nivell de consciència –de coneixement- en el qual hom viu, adquireixen sentit les paraules, les accions i tot el que hom fa i diu.

 

Des de la dimensió intel·lectual o racional es pot parlar de les coses de l’esperit, però aquest parlar no serà mai un llenguatge espiritual. El llenguatge espiritual  només es pot emetre des de la dimensió espiritual de l’ésser humà, és a dir des d’un nivell alt de consciència i de coneixement; en definitiva: des de l’experiència, no des de l’estudi...

 

En el fons, allò que ens mou... és allò que ens identifica com a éssers humans; allò que som en realitat. Hi ha uns versets de l’Evangeli que són incomprensibles fora del seu context propi, que és l’espiritual. Els versets que ara volem recordar formen part de la paràbola coneguda com “la paràbola dels talents”, i fan referència a aquell servent que només va rebre un talent i no el va voler treballar per treure’n un benefici...

Per això “l’amo” de la paràbola diu als altres servidors: Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que té. Mt 25,28-29.

Fem ara el nostre comentari dels versets subratllats. És aquest: “tot aquell que estima els altres té molta qualitat humana que no s’afebleix estimant, sinó que creix. La personalitat del qui viu estimant no es deteriora ni disminueix, sinó que augmenta i creix. En canvi aquell que no estima, és pobre humanament parlant, no és res. Només li queda la dimensió material que és temporal, la qual perdrà quan deixi el temps, perquè en l’eternitat només hi regna l’amor, no l’egoisme...

I recordem el que diu el savi: Qui no viu l’eternitat ara, ja pot oblidar-se de viure-la després.       

LA PARAULA HUMANITZADA

Està escrit: El qui és la Paraula s’ha fet home o s’ha fet carn. Jo 1,14.

Els mots que fem servir en els escrits i en la parla i que sovint en diem conceptes i també paraules, han de ser un ressò d’allò que som com humans.

 

Mirem el que diu el mateix diccionari del mot parla: Aspecte individual del llenguatge, mitjançant el qual la persona s’afirma i es compromet en la relació amb els altres. En termes bíblics som “paraula de Déu”, és a dir: imatge i semblança d’Ell, segons ens diu la mateixa Escriptura. Gen 1,26-27.   

 

Tanmateix, en el llenguatge que fem servir fàcilment ens decantem per  designar coses, esdeveniments, conceptes... i és que posar de relleu els sentiments humans ens és més incòmode, perquè requereix acceptar allò que som i el que no som i allò que hauríem de ser. Diu Lavelle: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte cerca d’evocar estats d’ànim més que representar coses.    

 

Les mateixes paraules que normalment fem servir tenen un doble sentit: material i espiritual. I d’acord amb això les paraules poden signes o símbols. Són signes convencionals quan els fem servir per designar coses, fets...; són símbols quan fan referència a la dimensió espiritual de les nostres vides i del nostre ésser. Els diccionaris parlen de “sentit figurat” per indicar un sentit diferent del que normalment en diem literal. 

 

No és fàcil ensenyar el doble sentit de les paraules: el sensible i l’espiritual, ens   diu Lavelle. I continua dient: L’escriptura no és un simple museu del passat. A través de la durada és l’eternitat el que visualitza: ara bé, no s’eternitza, sinó allò que s’espiritualitza.

Per això St. Efrem ens adverteix i diu: quan llegim els Textos Sagrats és més el que ens queda desapercebut que el que capim. La Paraula té molts aspectes, tants com formes de percebre tenen els qui la llegeixen.

 

El coneixement espiritual és una vivència; ens ajuda a discernir i a diferenciar el que és essencial de les seves formes d’expressió.

Passa però, que el desig, sovint secret -el que rau en l’inconscient- és el que ens dirigeix. L’inconscient imprimeix a les accions lliures la seva identitat. Schelling. I ens preguntem: ¿què és el que alimenta el nostre desig, les nostres ganes de viure? Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor. Mt 6,21. Som allò que estimem, si estimem terra som terra... ens diu Agustí. Tenim dins nostre, amagada en el fons del cor, una vida plena de possibilitats. Depèn de nosaltres fer-ne realitat.