2 – LA PARAULA

Aquí volem donar a la “paraula” un sentit més pregon a partir de la intuïció cristiana d’aquest mot. Recordem algunes frases de Joan: Per la paraula tot ha vingut a l’existència. En ella hi havia la vida i la vida era la llum dels homes.  I el qui és la paraula s’ha fet home. Jo 1.

La Tradició ens diu que aquest “home” del qual parla Joan és Jesucrist. Però, els grans mestres ens diuen que també els altres: la humanitat, participa de la mateixa divinitat... som fets partícips de la naturalesa divina. 2P 1,4.

I per posar un altre exemple, escoltem el Mestre Eckhart. Aquest mestre referint-se al  text bíblic en el qual Pere fa la seva declaració de fe dient a Jesús: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu, Mt 16,16. Eckhart comenta: ¿De què em serviria tenir un germà ric essent jo un home pobre? De què em serviria si no pogués dir també jo: “Sóc fill, filla de Déu igual que Jesús”. I segueix dient: Si vols conèixer Déu no solament has de ser igual al Fill, sinó que has de ser el Fill mateix... Recordem que aquest textos no es poden llegir amb categories intel·lectuals, sinó espirituals; amb llenguatge anomenat simbòlic, que no és menys real, però que es refereix a la vida de l’esperit... és un llenguatge propi de la saviesa la qual és fruit, no de l’estudi, sinó de l’experiència, és a dir, de la vida humana viscuda a fons. 

Així doncs, les “paraules” són molt més que  “signe convencionals” que també ho són en un cert nivell d’humanitat, però ens equivocaríem si penséssim que només són això, ens diu Lavelle i altres autors com Tillich... tampoc no són simplement el vestit del pensament, sinó el cos. Lavelle. 

Amb el llenguatge, a través de les paraules que fem servir, no solament  donem nom a les coses i, per això, aquestes coses poden formar part de la nostra vida, sinó que també, i principalment, ens comuniquem: el veritable fi del llenguatge és el de posar en comunicació els uns amb els altres abans que designar coses...  Lavelle. A través de les paraules podem relacionar-nos els uns amb els altres i d’individus passem a ser persones...  amb el llenguatge donem sentit a la vida; per això: la creació del llenguatge s’assembla a la creació del món. Lavelle És una creació de l’ésser humà que esdevé possible gràcies a la llibertat. Aquella llibertat, que ho és per la seva referència a la transcendència. Jaspers

Cada text té el seu context dintre del qual es troba el seu sentit. No ens és lícit canviar el sentit de les paraules. Hem d’aprendre a llegir bé, perquè pot esdevenir que després d’un gran esforç amb el qual ens hem deslliurat de l’esclavatge de les coses, caiguem en l’esclavatge dels mots més subtil, però pitjor. Lavelle A vegades, degut a una lectura superficial i fora de context, podem caure en el perill d’absolutitzar els conceptes, és a dir, les nostres opinions. Les paraules espirituals són, sovint, veus que criden en el desert... Els humans som responsables d’escoltar-les, superant la hipocresia de la vida fàcil. 

 

LA PARAULA

Amb aquestes reflexions volem conèixer més de prop, com des de dins, el dinamisme humà i què en fem d’aquesta força que actua en nosaltres, la qual  ens fa viure... com gastem aquesta energia... on ens porta... perquè d’acord amb el que en fem, som. Recordem allò d’Agustí: si estimes terra ets terra; si estimes Déu ets déu...

Una manera de conèixer a fons el que som i el que estem destinats a ser és conèixer el llenguatge que fem servir, ja que el llenguatge és allò que ens distingeix dels altres éssers: L’home és l’únic ésser que parla. Únicament entre els éssers humans existeix aquella comprensió que continua alternant entre el discurs i la resposta... Jaspers

Però, abans d’anar més a fons en el sentit de “la paraula”: element clau del llenguatge, apuntem unes reflexions de Panikkar sobre la distinció que ell fa de la paraula i el concepte. Són aquestes:

En el món intel·lectual d’Occident... amb l’excepció del llenguatge poètic i d’aquell que, en to condescendent, anomenem “vulgar”, quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte –identificació necessària per al llenguatge de la ciència moderna però no per a la filosofia, malgrat la tendència contrària de la filosofia analítica.     

Subratllem aquest text perquè nosaltres intentem dir quelcom semblant matisant i posant de relleu la diferència entre la filosofia perenne i la filosofia acadèmica. Aquesta última ha donat preponderància a l’aspecte  fenomenològic de la vida, expressant les coses a través de conceptes; en canvi el llenguatge propi de la filosofia perenne és l’espiritual, és la paraula.

Però, continuem amb el text de Panikkar: S’ha arribat així a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat. Això dóna peu a molts malentesos... hem oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula. L’art de la traducció és tan difícil perquè ha de traduir paraules i no solament conceptes. Seria un empobriment del coneixement si aquest es reduís solament a conceptes... la metàfora, l‘al·legoria i la interpretació simbòlica són fonamentals per al llenguatge humà i no són reduïbles a conceptes.   

Aquestes últimes paraules podrien ser un comentari a les paraules que Jesús va dir als seus deixebles que s’estranyaven que parlés en paràboles a la gent. Els va respondre: Els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Mt 13,13. No entenien les coses de l’esperit.   

Acabem amb una cita de Lavelle: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte, cerca d’evocar estats d’ànima, en lloc de representació de coses. 

I si ens referim al coneixement diríem que els conceptes fan referència a les doctrines i les paraules a les actituds personals.