5 – ESPURNES

Continuem posant de relleu una nova manera de veure les coses referent a la vida humana i a una de les seves expressions fonamentals: la religió. Hem limitat la religió a certes formes que continuen essent vàlides, sobretot si estan adaptades als nostres temps... Però, tanmateix no és suficient un canvi de formes...

El canvi fonamental, sense el qual les formes no tenen cap sentit, no es limita al que fem, sinó que es refereix a allò que som. I, des de la fe, no poden ésser sense Déu, ni tampoc sense l’univers. Els autors moderns ens ajuden a fer aquesta mirada més ampla... Els anirem recordant...

El canvi de mentalitat: convertiu-vos... –proposat per Jesús: Mc 1,15.,  és com el preàmbul necessari per entendre tot el seu missatge.

Situem-nos. D’això es tracta. Els apòstols van veure més clarament qui era el seu Mestre quan Jesús els va portar dalt d’una muntanya alta... al baixar de la muntanya tornaren a veure les coses com sempre,... no va ser fins la Pentecosta que van canviar definitivament... Després de rebre l’Esperit Sant els apòstols ja no eren el mateixos d’abans. Van poder ser els fonaments d’una nova comunitat de fe. 

Compte! No identifiquem -sense fer els necessaris matisos- “la comunitat de fe” amb la “institució eclesiàstica”... Aquí faig una interpretació d’unes paraules de Panikkar. Ell diu: Seria aberrant identificar sense més ni més “l’ecclesia” amb una institució, com ja va apuntar Pius XII. El mot “ecclesia” en llatí fa referència a l’opinió que alguns Sant Pares dels primers temps de l’església tenien del significat d’aquesta paraula...

El canvi de que proposa Jesús no és tant de formes, que també, com del cor: feliços els nets de cor... Tenir el cor net és com estar a les sèptimes morades de santa Teresa: aquell lloc on el coneixement és fruit de l’experiència i de la plena identificació de la pròpia voluntat amb la Voluntat de Déu.   

El canvi substancial, que es repeteix en cada era axial, l’hem de veure en el fet de tornar a donar més importància (de fet, no només de paraules) al “ser” més que al “tenir”; en viure el temps amb categories d’eternitat, és a dir: de bondat, de veritat, d’unitat en la diversitat.

El canvi de l’Antic al Nou Testament no és limita a ser un canvi de lleis... i, tanmateix sembla que alguns ho pensen així. Quan es comenten els versets on Pau commina amb energia els gàlates perquè es tornen a regir per les lleis antigues... els diu: insensats! Qui us ha pogut fascinar... Gal 3,1... alguns comentaristes diuen que això es referia a les lleis antigues i que no va per a nosaltres... Ara bé, aquesta interpretació palesa una visió bastant limitada del missatge paulí, una interpretació que denota miopia espiritual...

Jesús relativitza les formes. Ell va al fons, al contingut essencial de la vida...  Recordem algunes de les seves paraules: No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los, sinó a dur-los a la plenitud. Mt 5, 17. 

 

4 – ESPURNES

En aquest escrit volem posat l’atenció sobre els significat d’algunes paraules que han marcat la cultura en general i la nostra manera de pensar i d’actuar.

El llenguatge tot i essent una cosa tan coneguda –almenys ens ho pensem- és el que ens configura i ens fa ser allò que som o, més ben dit, allò que ens fem i allò que pensem.

Escoltem el que ens diu sobre la paraula i l’escriptura L. Lavelle: En el moment en què les nacions volen canviar la seva figura i les societats cerquen un equilibri nou... i la humanitat sencera s’interroga sobre el seu propi destí... semblaria que no té sentit destinar temps a parlar d’una cosa tant petita com és l’essència de la paraula i de l’escriptura...

Però, Lavelle pensa que sí que és important. Escoltem algunes reflexions que fa: Hem de saber distingir el sentit dels mots: el sensible i l’espiritual; el literal i el simbòlic. No totes les paraules són signes convencionals... no és adequat dir que el llenguatge és només una convenció arbitrària adoptada per l’home per designar les coses i no donar lloc al que ens aporta la naturalesa. Hi ha paraules que tenen una arrel natural, que hem rebut de la naturalesa... Contràriament a allò que hom pensa, el llenguatge no està fet principalment de signes convencionals. 

De fet i d’una manera bastant universal hem tergiversat el sentit de moltes paraules que fan referència a la dimensió espiritual de l’ésser humà i hem oblidat el seu sentit original: l’essencial, donant a les paraules un altre sentit, al servei de les formes i maneres...

En aquest escrit ens fixarem principalment en el significat de dues paraules: secularitat i religió. Els diferents significats de les quals pot fer-nos canviar d’opinió i de manera de pensar i d’actuar...

Per una banda es parla de secularització com del fenomen que denota la pèrdua i el desprestigi  de la religiositat del poble en general... Però, per altra banda R. Panikkar en el seu llibre sobre “El mundanal silenci” ens parla de la secularitat sagrada; terme que expressa un punt de vista diferent i molt vàlid del fet religiós. Veiem, doncs, dues maneres d’entendre el mateix concepte, la qual cosa ens porta ha prendre actituds diferents...

I sobre el concepte “religió” veiem que hem acabat reduint la religió a uns actes específics que es fan dins de les esglésies i que hem anomenat actes religiosos... En canvi diu Panikkar: Per a mi escriure és un acte religiós. Per “religió” entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. 

Krishnamurti, un pensador espiritual i religiós, en un context donat va dir que la revolució religiosa és l’única que té sentit, perquè totes les altres han fracassat, però també va dir que: el que se’n diu religió organitzada, amb les seves supersticions, creences i dogmes, no és realment religió. 

Per la seva banda el teòleg i pensador Schleiermacher exposa que la religió es troba allunyada de qualsevol sistematització...