13 – CONEIXEMENT

Canvi de mentalitat. Això és el que ens cal fer. És la primera condició que va posar Jesús en el moment de començar la seva vida pública: Convertiu-vos i creieu en la bona nova. Mc 1,15. Aquesta conversió, segons els entesos, vol dir, principalment, canvi de mentalitat. És a dir: Una nova manera de veure i de valorar les coses. I ser capaç de veure les coses d’una altra manera implica necessàriament un nivell de consciència superior.

Es tracta de veure les coses com Déu les veu, no com les veiem nosaltres..., i això vol dir que (referent a la vida eterna, que és la vida que hem de viure ja des d’ara) no basta el coneixement intel·lectual... és necessari aquell coneixement espiritual que veu les coses no per mitjà de conceptes que s’han assolides amb l’estudi, sinó a través d’experiències obtingudes com a fruit d’una vida sense engany, gràcies al dinamisme de la virtut que genera en nosaltres la llum espiritual.

Posarem un exemple de com podem veure les mateixes coses des de diferents nivells de comprensió. Aquests dies els cristians han començat el temps de penitència com a preparació per celebrar la Pasqua, amb el ritus de la imposició de la cendra amb les paraules bíbliques que moltes comunitats han decantat per massa humiliants o poc convenients o adequades a la dignitat humana. Són aquestes: Recorda’t, home, que ets pols, i que a la pols retornaràs.

Doncs bé, el canvi de mentalitat que sorgeix avui dia i que pensa en una   religió més oberta i de cara enfora comença a veure les coses d’una altra manera. Veiem que diu Panikkar referint-se a la terra: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

Acabem aquesta reflexió posant més exemples d’aquest canvi de mentalitat... aquest Món que fins ara el teníem com l’enemic de l’ànima, ara el veiem com imprescindible per trobar Déu. Mirem què diu Teilhard de Chardin: El cristià reconeix que té la funció de divinitzar el Món... el seu interès està veritablement en les coses, però en absoluta dependència de la presència de Déu en elles.

 

Pensem en la integració de l’home en el cosmos: Vivim enmig del filat densíssim de les influències còsmiques, com en el si de la massa humana, o com entremig de miríades d’estrelles sense prendre lamentablement consciència de la seva immensitat. Si aspirem a viure la plenitud de la nostra humanitat... cal superar aquesta insensibilitat, que tendeix a amagar-nos les coses a mesura que se’ns fan massa properes i massa grans...

 

També Emerson, un altre amant de la naturalesa ens diu:... Em converteixo en un globus ocular transparent, no sóc res, ho veig tot, els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.  

 

12 – CONEIXEMENT

El tresor amagat. Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba el torna a amagar i, ple de joia , se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. Mt 13,44.

El tresor amagat és la consciència. La consciència és aquell dipòsit de possibilitats que tenim amagat en el lloc més íntim de la nostra intimitat: és la veu de Déu. Un cop descobert el tresor, resta amagat perquè les seves possibilitats són infinites i sempre en queden per descobrir i fer-se presents en el cor que estima. Un cop es descobreix aquest tresor, tot allò que abans ens captivava i era l’objecte dels nostres desigs i de la nostra voluntat s’abandona: “es ven”.

L’acció de “vendre tot el que es té”, es pot comparar, pel seu significat, amb el fet de negar-se a si mateix... Mt 16,24. Es tracta de negar allò que és fruit de la pròpia collita egoista, per donar pas a allò que ens és donat i que ve de Déu i que, paradoxalment, és més nostre que no pas allò que hem de negar-nos. El corol·lari que podríem afegir glossant el lema del Temple de Delfos: “coneix-te  tu mateix” és aquest: “estima’t tu mateix”.   

Dèiem que la consciència és com el nucli de la personalitat, de possibilitats infinites. Les sentències d’alguns pensadors ens ajuden a trobar el  sentit últim d’aquestes reflexions... Són aquestes:

 

-L’home supera infinitament l’home. B. Pascal.

-L’home que nosaltres som sembla ser quelcom natural i evident, i és allò més enigmàtic... L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.  K. Jaspers

-Quina ciència podrà mai revelar a l’home l’origen, la naturalesa o el règim del poder conscient de voler i d’estimar del qual és composta la seva vida? Teilhard de Chardin

I el genial Agustí d’Hipona parlant de la memòria, en un sentit que es pot considerar com a sinònim de consciència -així ho veu E. Bergson-, diu el següent: Gran és aquesta puixança de la memòria, ben gran. Déu meu, i ample i infinit el seu penetral. Qui ha pervingut mai al seu fons? I és, així i tot, una puixança del meu esperit, i pertany a la meva natura, però jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc. És que l’esperit, doncs, per a contenir-se ell mateix, és massa estret? I, aleshores, on rau allò que no pot contenir d’ell mateix? Potser és fora d’ell, i no en ell? Com és, doncs, que no ho conté? Aquesta pregunta fa néixer en mi una gran admiració, i em sento agafat per l’espaordiment.  

I la paradoxa és: Tot això que ens supera, és allò que ens fa viure, és l’impuls amagat que fa possible i dóna sentit a les nostres accions i pensaments.   

 11 – CONEIXEMENT

Créixer és el nostre destí. El creixement corporal té un límit. El creixement intel·lectual també. El creixement espiritual és infinit.

Si ens preguntem com es realitza aquest creixement personal, de quina manera la vida va fent el seu curs vers la plenitud, els grans mestres ens donen algunes pistes.  

Teilhard de Chardin meditant sobre l’ésser humà considera la part activa del seu dinamisme vital i també la part, que ell anomena: de les passivitats. Escollim alguns textos del Mestre:

De les dues meitats o components en els quals podem dividir la nostra vida, la primera, per la seva visible importància i pel valor que li conferim, és el camp de l’activitat, de l’esforç, del desenrotllament.

 

Ara bé, com sabem, no hi ha acció sense reacció. I, com també sabem, no hi ha res en nosaltres que no sigui, en el seu primer origen i en les seves capes més profundes, “en nosaltres, sense nosaltres”...

 

Quan ens sembla que obrem amb la mateixa espontaneïtat i vigoria, estem en part dominats per les coses que creiem dominar.

 

A més a més, la mateixa expansió de la nostra energia (per on s’endevina el nus de la nostra personalitat autònoma), no és altra cosa, en el fons, que l’obediència a una voluntat de ser i de créixer, de la qual sovint se’ns escapen les infinites modalitats i les mateixes variacions d’intensitat.   25

Aquestes paraules amb negreta ens fan recordar unes altres paraules de R. Guardini que, en el seu famós llibre: “L’acceptació de si mateix”, trobem escrites. Són aquestes:

Jo no sóc jo, sinó que espero arribar a ser-ho... No em tinc a mi mateix, sinó que estic en camí de tenir-me... No em conec, sinó que miro de conèixer-me.

 

L’autèntic pensador ha d’aprendre a traspassar l’aparença de l’obvietat, penetrant en la profunditat submergida... se’ns presenten coses molt senzilles, àdhuc banals, però la seva aparent banalitat és només el revers de la seva profunditat i riquesa de sentit.

 

Per acabar recordem la coneguda anècdota del filòsof-cínic Diògenes. Diuen que amb un fanal a la mà anava i venia delerós per la plaça plena d’homes, cercant un home... Aquest gest ve a ser com un símbol que ens ensenya a no viure de les aparences, a no ser superficials. 

 

10- CONEIXEMENT

Els arbres no ens deixen veure el bosc. Aquest refrany de la saviesa popular ens invita a fer algunes derivacions, amb matisos, ja que en el llenguatge simbòlic no hem de cercar una exactitud matemàtica... 

D’una manera semblant, doncs, també podríem dir: Les creences no ens deixen viure de fe o les doctrines i les normes ens impedeixen veure l’Evangeli o els ritus no ens deixen veure la religió o els conceptes no ens deixen veure la paraula o els dogmes no ens deixen veure la veritat, etc.  

Hem dit altres vegades que la vertadera virtut té un caràcter paradoxal... i en aquest sentit diem que si bé els arbres no ens deixen veure el bosc també és veritat que sense arbres no hi ha bosc, i que sense les institucions amb els seus ritus i doctrines molts de nosaltres no coneixeríem l’Evangeli, ni practicaríem la religió, etc. Ara bé, cada cosa en el seu lloc...  

Assumir-ho tot: fe i doctrina, demostra saviesa, però canviar l’ordre dels valors en la importància que els donem resulta fatal i nociu... Si tenim en compte això no hem de menystenir res.  Sant Pau diu: qui creu de cor, rep la justícia; qui confessa amb els llavis, obté la salvació. Rom 10,10.

I Panikkar diu que l’espiritual que perd la capacitat sensorial està perdut...

L’Evangeli és més que els evangelis, és més que la lletra escrita, perquè com diu Pau la lletra mata, és l’esperit el qui dóna vida... es veuen els arbres, no es veu el bosc. Quelcom semblant passa amb el món. Així diu Jaspers: El món en conjunt no és un objecte... allò que coneixem està en el món, no és mai el món. L’esperit no és veu, però és allò que dóna sentit i vida a allò que es veu.

Les coses que fem sense l’Esperit en majúscula, ens deixen contents i enganyats... Sovint els nostres coneixements no tenen la ressonància del que és essencial, ens deixen en fals i es queden com a simples conceptes que no influeixen ni en la vida de cada dia, ni en el nostre univers mental... En canvi, són infinites les derivacions intel·lectuals i espirituals que formen el context mental propi d’una persona adulta espiritualment parlant.   

Si tirem una pedra en un llac tranquil es formen uns cercles d’aigua que es van estenent per tot el llac i cobreixen tota l’aigua. Pot ser que els nostres coneixements siguin com pedres de tan poca densitat espiritual que no mouen res. S’enfonsen i es perden en el fons de l’inconscient. En aquest cas, tenim més coneixements, però no ens fan canviar. Actuem com sempre, vivim com sempre...

És urgent veure el bosc. És urgent tenir plena consciència de la dimensió espiritual dels nostres coneixements. Hem de saber veure arbres i bosc.