8 – ESPURNES

Recordem que estem donant voltes entorn de la dinàmica de l’esperit. Intentem parlar de i des de la dimensió espiritual de l’ésser humà.

I des d’aquest lloc parlem del llenguatge com d’un factor important i fonamental de la vida  humana i, per tant, de la vida de l’esperit.

Entre altres coses, sovint s’ha dit que les paraules del llenguatge que fem servir són sempre signes convencionals que podem canviar de sentit quan ens plagui... i no és així: contràriament amb el que hom pensa, el llenguatge no és fet principalment de signes... Lavelle

En molts dels mots que fem servir s’endevina una relació amb la naturalesa que no podem trencar sense conseqüències; altres mots són com una expressió més directa de la vida de l’esperit i adquireixen el caràcter de símbols.

Posem alguns exemples trets del filòsof Emerson:

Parlem de posar uns bons fonaments a l’edifici espiritual que no siguin de sorra sinó de roca ferma... de deixar-nos portar pel vent de l’Esperit...

Els nens i els aborígens usen només substantius o noms de coses, que converteixen en verbs, aplicant-los als corresponents actes mentals.  

Aquest origen de totes les paraules que transmet un sentit espiritual  -fet tan conspicu en la història del llenguatge- és el nostre deure menor amb la naturalesa-.

Paraules i també fets: Tot fet natural és símbol d’algun fet espiritual. Tot aspecte de la naturalesa correspon a algun estat mental, i aquest estat mental només es pot descriure per mitjà de l’aspecte natural... L’home enfurismat és un lleó; l’astut, una guineu, l’home ferm és una roca, i el savi una torxa.

S’ha descobert que uns mateixos símbols constitueixen els elements originals de totes les llengües.

Hem fet un petit esment de la nostra relació amb la naturalesa. Fem ara també el mateix amb la cultura. Aquí ens guia Panikkar i, també, a través del llenguatge:

El món intel·lectual... quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... s’ha arribat així a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... s’ha oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula.  

I si ens preguntem: quina és la diferència entre concepte i paraula? Diem:

El concepte és el signe propi d’una cultura, d’una ideologia, d’una institució religiosa...

La paraula, en canvi, és expressió de l’ésser humà. Parlem i diem paraules d’acord amb el que som. Expressem conceptes d’acord amb el que sabem de nosaltres i de l’univers.

Hem de saber distingir el llenguatge espiritual del llenguatge intel·lectual.

L’esperit és cohesió. Deixem-nos guiar per l’esperit. És aquell element que dóna el sentit últim i ple del que som, del que fem i del que parlem. 

7 – ESPURNES

L’ús inadequat del llenguatge ens ha fet molt mal. Desconeixem la importància del llenguatge i la seva naturalesa i la seva incidència en la cultura i en la nostra consciència. Com diu Emerson: les paraules antigues es perverteixen per a significar coses que no són..   No és sempre innocu o indiferent canviar el sentit dels mots que fem servir...

Així quan parlem de la fe: (contingut essencial de la vida) no la distingim de les creences, és a dir: de les doctrines i dels ritus, que són les seves formes d’expressió... Sant Tomàs ens adverteix: No creiem en les fórmules (dogmes), sinó en les realitats que s’hi expressen... L’acte (de fe) del creient no s’atura en l’anunci, sinó en la realitat (anunciada).

Per això pensem que les primeres pàgines de tot catecisme, haurien d’estar destinades a ensenyar a ser responsables i lliures. D’altra manera totes les ensenyances doctrinals que s’hi exposen es poden convertir en “lletra que mata”. 2 Co 3,6.

És l’Esperit qui dóna vida. 2 Co 3,6. I Jo 6,63. On hi ha l’Esperit del Senyor, hi ha la llibertat.  Co 3,17.     

Es tracta de crear una nova consciència de les coses... una nova percepció de la Realitat... I en l’afany per cercar la Veritat no es tracta tant de tenir més coneixements, sinó de ser més coneixement.

Ens realitzem com a persones humanes quan ens decidim. La decisió brolla d’aquella  convicció que implica voluntat i coneixement. Som una realitat no dual, emprant una formula oriental...  Però, una realitat que ho som en potència. Per això, diuen els savis que no som “ésser”, sinó “esdevenir”. I esdevindrem realitat a base de puresa de cor. Com diu Panikkar: la puresa de cor no és solament un precepte moral, sinó abans de tot una exigència del coneixement.   

 

La puresa de cor és la disposició que ens fa viure en la presència de Déu, siguin quines siguin les coses que realitzem en aquell moment. I el Crist ressuscitat el trobarem en la comunitat de fe en qualsevol lloc on es trobi aquesta comunitat: On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells. Mt 18,20.

 

La comunitat de fe i la Institució Eclesiàstica s’impliquen mútuament, però no són el mateix. Sovint el llenguatge que fem servir, al respecte, no és el més adequat.

 

Oferim aquí una diferència fonamental: De la Institució que, avui dia anomenem església, podem saber quants membres són els qui la integren... mirem les partides de baptisme parroquials... i direm que som tants milions a tot el món... En canvi, si ens preguntem qui pertany a la comunitat de fe, hem de respondre que només Déu ho sap. Pau diu d’ell mateix: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.  És Déu qui té la última paraula i el fet de fonamentar la pròpia pau del cor, no en la pròpia bondat, sinó en el designi de Déu, que és la Bondat essencial, indica que no estem lluny de la Veritat i de la Salvació. 

6 – ESPURNES

Escoltem de nou el que ens diu Panikkar: La distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa... 35 TRI També diu: s’hauria d’evitar el malentès  (parlant de la Vida o de la Realitat) d’identificar la seva essència amb la seva diferència específica, emprant aquí una locució aristotèlica... Fórmula que nosaltres traduïm per: contingut essencial i formes d’expressió.

L’escull que es presenta d’antuvi no és sols el fet d’entendre, més o menys, el sentit de d’aquest aforisme, sinó i  sobretot, de tenir clares les implicacions d’ordre pràctic i real, en tots els aspectes de la nostra vida, que aquesta màxima representa i significa. 

De fet i en general no tenim prou consciència o no vivim d’acord amb el contingut essencial de la vida i de la realitat –malgrat que avui dia es comenci a parlar de la importància del que és essencial- però ho diem com des de lluny, com aquell que sent tocar campanes... En la pràctica vivim de les formes, ens limitem a donar voltes i més voltes a les formes d’expressió, com si fos l’única cosa a tenir en compte, absolutitzant així les lleis i les normes, i, en conseqüència, perdent la responsabilitat i la llibertat, que és el do de Déu per excel·lència: Hom no ha de perdre de vista que Déu no ens ofereix altra cosa que la llibertat.  Lavelle  Certament que, amb la llibertat, ens ofereix totes les altres coses. Sense llibertat no seríem humans.   

Deixem de ser lliures quan caiem en el gran obstacle: el legalisme tan contrari a l’Evangeli i al magisteri de Jesús, i tan condemnat per sant Pau. Hi podem caure també quan ens esforcem per trobar formes noves de celebració i expressió de la fe, més adequades al temps present...  Sovint continuem posant “el pes” (el pondus, segons l’expressió agustiniana) de la voluntat en les formes i no en el contingut essencial que dóna sentit i valor a les formes.

 

Ara bé, segons el mateix Agustí, hom és allò que estima: Si estimes terra ets terra, si estimes Déu, que he de dir sinó que ets déu?  Preguntem-nos, doncs, on posem el pes de la nostra voluntat.

I, dit d’una manera molt esquemàtica, la nostra manera de pensar i percebre les coses deriva, en molta part, del llenguatge que fem servir.

Hem despullat les paraules del seu contingut essencial. Allò que, les paraules, han guanyat en poder de convicció han perdut en significat humà... Avui dia estem cridats a situar el llenguatge al nivell del que és essencial; es tracta de retrobar l’ús pur de les paraules i de l’escriptura.  Lavelle.

 

Així quan, avui dia, es parla de religió, entenem un lloc, unes accions específiques, unes doctrines... És a dir: Associem la religió “exclusivament” a uns actes i no a una actitud pròpia del creient que viu, i fa tot el que fa, guiat per la seva fe en Déu.