I LA VERITAT US FARÀ LLIURES

La intuïció de la qual hem parlat és una llum que forma part de la pròpia naturalesa. Marià Corbí arriba a dir: L’home no és cos, és ull. No només la ment compren i veu, també el cos i tots els aspectes del ser humà són veure i comprendre. I el que veu aquest home-ull arriba fins el misteri inconcebible, i quan l’ull arriba a veure aquest límit, l’ull mateix es fa límit i passa el límit.

 

Quan escric que la intuïció és una llum que forma part de la naturalesa en vénen al cap aquelles paraules que diu R. Panikkar parlant de la fe, en les quals hi veig una semblança de fons. Aquest gran pensador i home espiritual diu: La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits. (De passada veiem com aquí parla de les tres dimensions humanes de les quals anem parlant aquests dies: sentits, raó i fe).

 

Aquesta llum que el creient descobreix en si mateix dóna una seguretat que va acompanyada d’una pau tranquil·la i serena. Això és possible perquè el creient sempre deixa que l’última paraula la tingui Déu. Així ho entenia sant Pau quan deia: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.

 

Cal, doncs, distingir aquesta seguretat d’aquella que podem anomenar falsa seguretat que és la que exhibeixen els qui es presenten com a profetes amb poders extraordinaris i de fer miracles i que quan prediquen les seves doctrines exigeixen obediència absoluta als seus deixebles. Jesús advertia: Guardeu-vos dels falsos profetes, que vénen a vosaltres disfressats d’ovella, però per dintre són llops rapaços. Mt 7,15.       

 

Ampliant la reflexió constatem que sovint ens aferrem a la part sensitiva i a més tirar a la part intel·lectual. I la dimensió espiritual la deixem per alguns especialistes dedicats a unes activitats específiques que demanen un temps de què no poden disposar “la gent normal”.

La realitat és que la dimensió espiritual no demana necessàriament cap activitat especial. Tothom -cadascú dins de la seva vocació- pot tenir una vida espiritual profunda, perquè aquesta només depèn de la virtut, la qual es manifesta de mil maneres d’acord amb el tarannà de cada u.

 

Parlem d’una vida espiritual que és necessària si volem ser plenament humans. I per poder fer realitat aquest desig de vida plena, hem de deixar a la cuneta la superficialitat i el narcisisme que ens tenallen. L’humà és per essència un ésser relacional. Fer que les relacions siguin cada vegada més altruistes és una tasca que no s’acaba mai. Recordem allò que, amb una certa ironia, deia sant Francesc de Sales: L’egoisme es mor cinc minuts després que ens morim nosaltres.

Hem de tenir present que la dimensió espiritual no és menys humana que la dimensió sensitiva. No podem menystenir cap de les nostres dimensions. Com diu Panikkar: aquell espiritual que menysté la part sensorial està perdut.  

 

Hem parlat de l’acceptació de si mateix, com de la primera actitud que hem de tenir en consideració quan parlem del creixement de la vida espiritual. L’acceptació fa possible la vertadera llibertat. Per tant, expressions com: sóc lliure faig el que vull i altres semblants no denoten, per si mateixes, llibertat. Aquell que diu això és possible que sigui lliure dels altres o de les coses, però pot esdevenir esclau de si mateix i de les seves idees. Cada u ho ha de veure.

 

Aquí volem recordar expressions pròpies de la nostra cultura cristiana. Són les següents: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix i qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Mt 16, 24-25. Si som capaços de llegir aquestes paraules per damunt de la literalitat i percebre el seu sentit espiritual veurem la importància que tenen en ordre ha copsar la veritable vida dins nostre. La vida humana, en la seva totalitat, és com el tresor amagat que hem de descobrir en el camp de la nostra existència.  

 

L’ull de la fe, purificat per l’acceptació incondicional del nostre ésser amb totes les possibilitats de vida que hem rebut és com un microscopi que penetra més enllà del que pot veure l’ull de la raó o dels sentits. És el que R. Panikkar ens diu quan es refereix a la vida de l’esperit: Aquestes coses només es poden veure amb el “tercer ull”.   

 

Si ens aferrem només a una part de la nostra naturalesa humana i l’absolutitzem, perdrem el tot, perquè d’acord amb el caràcter holístic propi de l’ésser, el tot no és la suma de les parts, sinó que cada part inclou el tot.  

 

Quan parlem de la nostra dimensió espiritual ha de quedar clar que en aquest nivell humà no es trenca mai el cordó umbilical que ens uneix amb l’eternitat. Sempre queda vigent la dependència amb el do de la vida que hem rebut amb totes les seves possibilitats de creixement. Fer realitat aquestes possibilitats també és do de Déu. Vegem el que diu Pau: És Déu el qui obra en nosaltres tant el voler com el fer. Fl 2,13.  Vivim en el temps, però no podem oblidar el caràcter d’eternitat que ens envolta. Panikkar fa servir el neologisme: tempitern que vol expressar el fet de viure l’eternitat en el temps.     

 

Com a complement i dins del context en el qual estem parlant escoltem unes paraules de Jeanne Hersch la comentarista de K. Jaspers:  L’existència com a possible llibertat sap que ella no s’ha creat ella mateixa. Ella és un regal de la transcendència... La llibertat viu de la seva dependència amb la transcendència, que n’és l’origen. La seva dependència de l’absolut l’allibera de les necessitats relatives. Sartre pensa que si Déu existeix, la llibertat humana no existeix. Per a Jaspers és el contrari: sense el lligam amb la transcendència, no hi ha llibertat.    

 LA LLIBERTAT INTERIOR

Parlem ara de la llibertat interior. La llibertat és aquella propietat humana que tothom reivindica i que, malgrat tot, sovint, esdevé una fita que encara no hem aconseguit, tot i que, el fet de ser lliures personalment, només depèn de nosaltres. Glossant a Joan podríem dir que: aquell que diu que és lliure del tot, menteix. 1 Jo 1,8 – 2,4.

 

A aquesta llibertat de la qual volem parlar li afegim el qualificatiu d’interior per diferenciar-la d’altres formes de llibertat més conegudes, com les que fan referència als altres o a les estructures de poder, per exemple. La llibertat interior o personal la pot tenir aquell que està dins d’un presó i al revés, alguns que estan a fora i viuen en llibertat poden ser esclaus de si mateixos.

 

La llibertat interior és el distintiu de l’ésser humà. El dinamisme propi dels animals és l’instint. En els humans allò que fa possible créixer com a persones i desenvolupar correctament la pròpia vida humana és la llibertat. Jaspers defineix l’ésser humà com a subjecte de possibilitats des de la llibertat. Sabem per experiència que no està tot fet. En néixer rebem, amb la vida, la possibilitat de ser semblants a Déu.

 

La paradoxa està en el fet que també la llibertat se’ns ha donat com a possibilitat. Per això, la tasca dels humans aquí i ara és la d’arribar a ser lliures per a poder desenvolupar el desig latent de vida plena que hi ha en nosaltres i fer-lo realitat.

  

Això està a les nostres mans. Amb altres paraules: amb la vida que se’ns dóna rebem el desig d’arribar a la plenitud d’aquesta vida. I es tracta de fer realitat aquest desig. És un desig latent que a poc a poc i amb els anys s’ha de fer més conscient i, si som fidels a aquesta crida que ens ve del fons del cor, podrem arribar a fer-lo realitat. Fidelitat a nosaltres mateixos seria, doncs, la consigna que tots hauríem de tenir. Però, hauríem d’afegir: que sigui una fidelitat sense engany. Es tracta d’una fidelitat que superi el que ara en aquests moments de la nostra vida pensem de nosaltres mateixos. I amb això veiem la importància de la veritat, que és també una de les virtuts fonamentals. Recordem com Jesús va definir Natanael, un dels seus futurs deixebles.com un home sense engany. Jo 1,47. I en un altra indret ens recorda que la veritat ens farà lliures. Jo 8,32.

   _____________________________

 

Quan s’arriba al capdamunt de la muntanya i es viu en el cim de la maduresa humana i en un nivell de consciència superior, es pot dir que es torna a viure de l’instint. Però, d’un instint superior. El primer instint, l’instint primitiu, és fruit de la necessitat; en canvi, l’instint superior és mogut per la intuïció. Una intuïció que és senyal d’empatia amb la realitat.

 

En aquest nivell, fe i coneixement vénen a dir el mateix. Posem algun exemple per explicar aquesta experiència espiritual. És el cas del conegut psiquiatra K.G. Jung. Un dia li van preguntar: Vostè creu en Déu? I ell va respondre: no hi crec, el conec. De fet, això coincideix amb la definició de la fe que en fa la carta als hebreus, segons la traducció de la BCI: Creure és conèixer realitats que no veiem. He 11,1. St. Teresa d’Àvila en la seva vida escrita per ella, diu quelcom semblant.

 

Hi ha un fons en nosaltres que se’ns escapa, tot i que en certa manera el toquem o l’intuïm. Escoltem què ens diu Teilhard de Chardin: Doncs així, potser per primera vegada en la meva vida (jo, que se suposa que medito cada dia) vaig prendre la llàntia i, abandonant la zona en aparença clara de les meves ocupacions i de les meves relacions quotidianes, vaig davallar al més íntim de mi mateix, cap a l’abisme profund des del qual sento emanar confusament el meu poder d’acció. Ara bé, a mesura que jo m’allunyava de les evidències convencionals que il·luminen superficialment la vida social, em vaig adonar que m’escapava de mi mateix. A cada esglaó que baixava, notava que s’anava descobrint en mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja no m’obeïa. I quan vaig haver d’aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s’obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d’on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida.   

 

En els primers anys de la nostra vida, quan encara estem a les primeres etapes d’aquest camí humà, no arribem a copsar ni a viure plenament la seva densitat espiritual i en conseqüència, mai acabem d’estar del tot satisfets. I és que, si no tinguéssim aquest desig de plenitud com una realitat amagada dins nostre, no la trobaríem a faltar.

 

La nostra vida és vida divina i humana a la vegada. L’hem rebuda, però com a possibilitat. El nostre destí és viure-la en plenitud. I si és el nostre destí vol dir que també és la nostra tasca a realitzar i que ho podrem fer gràcies a la llibertat, la qual també se’ns ha donat com a possibilitat. Un cop arribats aquí podríem dir glossant l’Evangeli: sigues lliure i la resta se’t donarà de més a més. Mateu ho diu així: Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i totes les altres coses se us donaran de més a més. Mt 6,33.

 

LA NATURALESA DE LA VIDA ESPIRITUAL

De la vida dels sentits no cal parlar-ne perquè tots sabem més o menys com funciona. De totes maneres, hauríem de tenir present que si gaudim d’un més alt nivell de consciència podrem millorar la qualitat de la vida dels sentits.

 

De la naturalesa de la vida intel·lectual i de la raó: memòria, enteniment i voluntat, també coneixem el seu dinamisme, en general, encara que el concepte de memòria s’ha anat degradant amb el temps, limitant la seva funció a la facultat de retenir i repetir allò que s’ha llegit. Autors com sant Agustí o Bergson tenen un concepte molt més ric i profund de la memòria, identificant-la amb la consciència. És lamentable el descrèdit de la memòria per part de la docència i de la catequesi, ja que, aquest menyspreu ha empobrit la densitat intel·lectual del poble.  

Un nivell alt de consciència també ens fa més intel·ligents. Només amb la mera erudició, per extensa que sigui, no basta per conèixer la veritat. Es pot trobar gent molt erudita i poc intel·ligent. Recordem una vegada més aquella dita de Heidegger: Aquell que escriu molt és senyal que no té res essencial a dir.    

 

Per altra banda hem d’observar que algunes paraules que fan referència al nivell intel·lectual de l’ésser humà han rebut en el transcurs de la història i segons diferents autors, diversos significats. De tal manera que paraules com raó, intel·lecte, ment... les podem col·locar, segons el significat que li dóna l’escriptor, en la dimensió intel·lectual o en la dimensió espiritual. Autors com Plotí, Mestre Eckhart, sant Francesc de Sales, K. Jaspers, i els mateixos textos bíblics, donen a les paraules raó, coneixement o intel·lecte, una dimensió espiritual. Es tracta d’una intel·ligència que neix de la voluntat, quan aquesta s’adhereix a la Voluntat de Déu.

 

Paraules com raó o intel·lecte pertanyen al segon nivell: l’intel·lectual, quan són els actes  com l’estudi, la lectura, l’observació, les conferències, etc., els que ens fan créixer en  coneixement. En canvi, en el tercer nivell: l’espiritual són les actituds  les que ens donen més llum i clarividència. Així veiem com Jesús diu: benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. no diu els qui llegeixen, sinó els nets de cor. Un altre exemple és el del profeta Isaïes quan diu: Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Aquest coneixement també és un coneixement espiritual, no purament intel·lectual.

 

Quan es parla de “vida espiritual”, generalment s’identifica amb uns actes específics com l’oració, la meditació, els sagraments... Però la naturalesa de la vida espiritual en la seva essència és virtut.

Ara bé, a la virtut se li han donat molts noms... Aquests noms representen les formes d’expressió a través de les quals manifestem el que som i com pensem.

De tots aquests noms en podríem destacar alguns, d’acord amb la tradició... Recordem les virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança o els anomenats transcendentals: unitat, veritat, amor. Afegiríem amb traducció lliure, les virtuts anomenades filles de la llum, com autenticitat, fidelitat i sinceritat. També podríem recordar que a semblança del Sol som energia, llum i calor, és a dir: voluntat, coneixement i amor.

 

Si busquéssim una sola paraula, que les resumís totes, podríem dir que tot consisteix en fer el bé. Així Plató tenia la bondat com el principi fonamental de la filosofia. I la Sagrada Escriptura a la qual li fem dir tantes coses, també ens diu, per exemple: Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui. Ac 10, 34-35. Així, doncs, fer el bé és l’única cosa que Déu ens demana. Tota allò altre que puguem afegir és comentari o expressió.

 

Hi ha altres manifestacions del món de la virtut que podríem recordar d’una manera especial. Són: la intenció, el desig, la llibertat, l’acceptació, la fe...   

 

Comencem per la intenció. La intenció és allò que té el poder de donar a tot el que fem una qualitat determinada, bona o no bona. En aquest sentit, intenció i desig són com dos aspectes d’una mateixa actitud. I del desig hem de dir que sempre desitgem quelcom. No podem estar un moment sense desitjar. És com la respiració de l’ànima, en siguem  conscients o no. Per tant, és important conèixer la qualitat i rectitud de les nostres intencions i desigs per saber si les nostres accions són filles de la llum o de la foscor. Per saber si la nostra acció és fruit del desig de posseir egoísticament quelcom o d’una relació altruista i veritablement humana amb els altres i amb les coses.    

LA NATURALESA DE LA VIDA ESPIRITUAL

De la vida dels sentits no cal parlar-ne perquè tots sabem més o menys com funciona. De totes maneres, hauríem de tenir present que si gaudim d’un més alt nivell de consciència podrem millorar la qualitat de la vida dels sentits.

 

De la naturalesa de la vida intel·lectual i de la raó: memòria, enteniment i voluntat, també coneixem el seu dinamisme, en general, encara que el concepte de memòria s’ha anat degradant amb el temps, limitant la seva funció a la facultat de retenir i repetir allò que s’ha llegit. Autors com sant Agustí o Bergson tenen un concepte molt més ric i profund de la memòria, identificant-la amb la consciència. És lamentable el descrèdit de la memòria per part de la docència i de la catequesi, ja que, aquest menyspreu ha empobrit la densitat intel·lectual del poble.  

Un nivell alt de consciència també ens fa més intel·ligents. Només amb la mera erudició, per extensa que sigui, no basta per conèixer la veritat. Es pot trobar gent molt erudita i poc intel·ligent. Recordem una vegada més aquella dita de Heidegger: Aquell que escriu molt és senyal que no té res essencial a dir.    

 

Per altra banda hem d’observar que algunes paraules que fan referència al nivell intel·lectual de l’ésser humà han rebut en el transcurs de la història i segons diferents autors, diversos significats. De tal manera que paraules com raó, intel·lecte, ment... les podem col·locar, segons el significat que li dóna l’escriptor, en la dimensió intel·lectual o en la dimensió espiritual. Autors com Plotí, Mestre Eckhart, sant Francesc de Sales, K. Jaspers, i els mateixos textos bíblics, donen a les paraules raó, coneixement o intel·lecte, una dimensió espiritual. Es tracta d’una intel·ligència que neix de la voluntat, quan aquesta s’adhereix a la Voluntat de Déu.

 

Paraules com raó o intel·lecte pertanyen al segon nivell: l’intel·lectual, quan són els actes  com l’estudi, la lectura, l’observació, les conferències, etc., els que ens fan créixer en  coneixement. En canvi, en el tercer nivell: l’espiritual són les actituds  les que ens donen més llum i clarividència. Així veiem com Jesús diu: benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. no diu els qui llegeixen, sinó els nets de cor. Un altre exemple és el del profeta Isaïes quan diu: Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Aquest coneixement també és un coneixement espiritual, no purament intel·lectual.

 

Quan es parla de “vida espiritual”, generalment s’identifica amb uns actes específics com l’oració, la meditació, els sagraments... Però la naturalesa de la vida espiritual en la seva essència és virtut.

Ara bé, a la virtut se li han donat molts noms... Aquests noms representen les formes d’expressió a través de les quals manifestem el que som i com pensem.

De tots aquests noms en podríem destacar alguns, d’acord amb la tradició... Recordem les virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança o els anomenats transcendentals: unitat, veritat, amor. Afegiríem amb traducció lliure, les virtuts anomenades filles de la llum, com autenticitat, fidelitat i sinceritat. També podríem recordar que a semblança del Sol som energia, llum i calor, és a dir: voluntat, coneixement i amor.

 

Si busquéssim una sola paraula, que les resumís totes, podríem dir que tot consisteix en fer el bé. Així Plató tenia la bondat com el principi fonamental de la filosofia. I la Sagrada Escriptura a la qual li fem dir tantes coses, també ens diu, per exemple: Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui. Ac 10, 34-35. Així, doncs, fer el bé és l’única cosa que Déu ens demana. Tota allò altre que puguem afegir és comentari o expressió.

 

Hi ha altres manifestacions del món de la virtut que podríem recordar d’una manera especial. Són: la intenció, el desig, la llibertat, l’acceptació, la fe...   

 

Comencem per la intenció. La intenció és allò que té el poder de donar a tot el que fem una qualitat determinada, bona o no bona. En aquest sentit, intenció i desig són com dos aspectes d’una mateixa actitud. I del desig hem de dir que sempre desitgem quelcom. No podem estar un moment sense desitjar. És com la respiració de l’ànima, en siguem  conscients o no. Per tant, és important conèixer la qualitat i rectitud de les nostres intencions i desigs per saber si les nostres accions són filles de la llum o de la foscor. Per saber si la nostra acció és fruit del desig de posseir egoísticament quelcom o d’una relació altruista i veritablement humana amb els altres i amb les coses.    

 

UNA MIRADA AL MÉS ENDINS                               

Paraules i pensaments. 

Paraules i pensaments sobre la vida. Però, quina vida? Podem parlar de la vida dels sentits, de la vida intel·lectual o de la vida de l’esperit. Aquestes són les tres dimensions de l’ésser humà de les quals parlen alguns pensadors.

Volem parlar aquí de la vida de l’esperit. A aquesta vida també l’anomenem vida interior, malgrat que, d’acord amb alguns autors com P. Tillich o Merleau-Ponty, “vida interior”, en aquest context, és una expressió inadequada,  ja que en la vida de l’esperit els conceptes d’espai i temps no tenen sentit... passa, però, que dins del llenguatge simbòlic al qual estem acostumats, aquesta expressió ens ajuda... i es fa imprescindible i, de fet, els grans autors la fan servir.

Sempre que parlem d’algun aspecte de la vida humana en parlem des d’una perspectiva concreta, des d’un punt de vista que és el lloc on ens ubiquem nosaltres, espiritualment parlant. Aquest lloc és el nivell de consciència en el qual vivim i des del qual pensem i parlem.

 

Si aquells pensadors a qui escoltem o llegim viuen en un nivell de consciència superior al nostre, difícilment els entendrem i el més segur és que donem un sentit diferent a les seves paraules. Això passa amb els Evangelis. Aquests escrits que molts cristians saben de memòria... ¿diuen el que nosaltres (i la nostra institució religiosa) pensem que diuen? ¿No passa, més aviat, allò que va dir Jesús als seus deixebles parlant de la gent en general: miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen?  Mt 13,13.

 

En realitat (és una impressió personal) quan escoltem l’Evangeli, és com si “sentíssim tocar campanes”. La seva ensenyança queda lluny de la nostra manera d’entendre i de celebrar la fe i de viure la religió.  

Hauríem de recordar algunes nocions bàsiques sobre la naturalesa de la vida. Hi ha dos elements a tenir sempre en compte. Són: el contingut essencial i les formes d’expressió. Val a dir: la vida i l’expressió de la vida, la fe i l’expressió de la fe, l’amor i l’expressió de l’amor, els actes i les actituds...

Generalment ens quedem en les formes, en els actes... Així, quan es parla de renovació i s’intenta superar les maneres anacròniques d’expressar la fe, el nostre pensament i les nostres preocupacions es limiten al nivell de les formes: el vestit segons l’expressió de Jesús... Mt 9.16.

 

En les narracions dels Evangelis, algunes anomenades miracles, hi veiem i així ho considerem, actes que Jesús va fer, i és que llegim literalment uns textos que haurien de ser llegits simbòlicament, ja que es tracta d’escrits espirituals... i el llenguatge propi d’aquells escrits és el simbòlic i el llenguatge simbòlic es refereix a les actituds...  

Repetim: En els moments actuals en els quals tots busquem una altra manera més sana i coherent de viure i de practicar la religió, els qui hi estem interessats... serà bo tenir en compte el contingut essencial de la fe i no quedar-nos només en les formes i maneres externes de viure-la i de celebrar-la.

  

I això fa necessari veure les coses des d’un nivell superior de consciència. Alguns pensadors sembla que ho veuen així. Per exemple R. Panikkar en un moment dels seus escrits, diu el següent: això que diem només es pot comprendre des del “tercer ull”. És a dir: des del tercer nivell de coneixement, segons l’escola de sant Victor, a la qual ell fa referència alguna vegada. I Marià Corbí posa per títol a un dels seus llibres, el següent: “Paraules des del silenci”. No diu paraules sobre el silenci, sinó des del silenci...

 

No podrem comprendre els Evangelis si no ens posem en la mateix altura espiritual dels savis i profetes que els van escriure.

Si no tenim en compte això, pot passar que el llenguatge que, en principi, és l’eina que ens ajuda a conèixer i entendre allò que ens diuen els altres i a relacionar-nos amb ells, es torni l’obstacle que ens en separi i ens n’allunyi encara més. I això és el que està passant, malgrat els esforços i la bona voluntat d’alguns d’aquest món espiritual o religiós.

 

Sovint ens passa, però, que no sabem ben bé quina cosa volem dir quan parlem de llenguatge simbòlic. El llenguatge simbòlic no és un llenguatge figurat sense contingut real...  Quan el context des del qual parlem és la vida espiritual, el llenguatge simbòlic es refereix a coses del món espiritual tan reals (o més) que les coses que en diem materials o físiques, a les quals ens referim amb un llenguatge que en diem literal... El llenguatge simbòlic es refereix a la intencionalitat dels nostres desigs i esperances.

 

Cada text va acompanyat del seu context. El context propi de la vida espiritual és el contingut essencial de la vida. El llenguatge conceptual, intel·lectual, fa referència a les formes d’expressió. Que és el context en el qual solem viure i parlar. 

Això ho deixarem aquí i ja ho seguirem amb altres escrits si la salut ens ho permet.

   

8 – LA PLENITUD DE L`ESSER HUMÀ

El llenguatge espiritual o simbòlic és el llenguatge propi de les coses de l’esperit. Per tant, quan es llegeixen i interpreten “literalment” els anomenats textos sagrats es deforma la veritat.

Quan ens col·loquem en el món de l’esperit, entrem en el món de l’eternitat. L’eternitat viscuda en el temps. Optem pel silenci de les nostres certeses habituals; deixem la riba per anar a fons en el mar immens de la vida...

De semblant manera que sant Tomàs diu que la fe es troba més enllà de les formes doctrinals, podem dir que la religió es troba més enllà de les religions. La paraula està més enllà dels conceptes. Malauradament i degut a la rutina i el temps la religió de la paraula s’ha convertit en la religió del llibre. Panikkar

Hem confós el concepte amb la paraula. Però, la lletra mata, és l’esperit el qui dóna vida, diu Pau. Hem assimilat el vestit amb el cos; les formes culturals amb l’essència de la vida i, a l’hora de portar a terme una renovació religiosa ho fem posant un pedaç de roba acabat de teixir en un vestit vell, hem posat vi nou en bots vells...  Cf. Mt 9,16-17. Ara bé, el vi nou s’ha de posar en bots nous, diu Jesús. Si no tenim clara quina és la naturalesa de la vida espiritual, totes les formes noves que inventem seran com pedaços incoherents... I la coherència en aquest món de l’esperit és essencial per poder assolir i viure la veritat.   

La voluntat segueix aquella veritat que li proposa l’intel·lecte. El creient actua d’acord amb el seu nivell de consciència, des del qual, fa possible un determinat valor ètic i espiritual dels seus actes.

El llenguatge que s’ha fet servir en el si de la nostra cultura religiosa, ha format -o deformat- durant segles i fins el dia d’avui la consciència del poble fidel... Aquest llenguatge ha propiciat una manera d’entendre les coses com si fos l´única acceptable per al bon comportament.

Hem de canviar el llenguatge. En el món de l’esperit el valor “quantitat” ha de donar pas al valor “qualitat”. Les coses es valoren per la seva qualitat no per la quantitat. Així, per exemple, la paraula universal o catòlic no vol dir que tot el món hagi de pensar igual, sinó que cada individu, cada persona tingui o aspiri arribar a la plenitud de l’ésser.

Un altre exemple. Agustí, parlant de la Trinitat, diu: “Aquell que enumera s’equivoca”. De manera semblant Panikkar diu: Déu no és ni “un” ni “tres”. No és qüestió de números. L’U no és un número... és l’expressió de la unitat i per tant la seu de la intel·ligibilitat.  

Déu, l’Home i el Món no són ni un, ni dos, ni tres. No hi ha tres coses, ni tampoc una de sola. Hi ha una relativitat radical, una interconnexió irreductible entre la “Font” del que és, allò que És i el seu propi “Dinamisme”; Pare, Fill i Esperit; el Diví, l’Humà i allò Còsmic; la Llibertat, la Consciència i la Matèria... La realitat és trinitària. Per tant, els humans, tots, formem part, estem dins d’aquesta única realitat trinitària. No n’estem fora. No som una altra cosa... Malgrat tot, la individualitat i la personalitat de cadascú no solament resta en peu, sinó que és necessària per a la unitat del Tot.

7 – LA PLENITUD DE L’ÉSSER HUMÀ

Els dogmes són formes conceptuals a través de les quals les institucions religioses expressen doctrinalment la seva fe. Però, la fe, com diu sant Tomàs, es troba més enllà de les formes.

Una de tals formes més conegudes i al mateix temps més enigmàtiques de la nostra religió és la que s’anomena Santíssima Trinitat.

Ara bé, segons la intuïció de Panikkar fonamentada en la tradició i en l’estudi de les religions en general, la Trinitat deixa de ser un dogma abstrús per convertir-se en l’experiència humana primordial. La qual cosa evoca una nova manera d’entendre la religió i de viure la fe.     

Sense deixar d’esmentar la Trinitat immanent: Pare, Fill i Esperit Sant, l’autor posa l’atenció en la Trinitat transcendent: Déu, Home Cosmos i que ell anomena Trinitat cosmoteàndrica.

No parla, per tant, d’aquella doctrina incomprensible per la raó i de poca o nul·la   incidència en la vida pràctica, sinó d’aquella visió espiritual que forma part de la vida i que té incidències en els actes i en la manera d’ “enraonar”, de pensar i de reflexionar del creient.

Evoca una idea més humana i, paradoxalment, també més divina i que implica no solament una adhesió intel·lectual, sinó una acció social i una actitud personal de relació amb els altres i amb  el món material. La Trinitat es troba en el mateix cor del que és real.  

Segons aquesta manera de pensar, l’actitud del creient envers Déu és completament diferent. Ens indica que formem part de la divinitat: som fets parçoners de la naturalesa divina, ens diu sant Pere  2P 1,4. sense perdre res de la humanitat... Això no és panteisme. Per al panteisme tot és Déu. En canvi, segons la intuïció de Panikkar: tot és diví: Déu, l’Home i el Cosmos, però cadascú amb la seva pròpia autonomia...   

El punt de partida per a l’exposició del que es vol dir, diu Panikkar és, evidentment, l’experiència personal, cristal·litzada després en una certa formulació.

La intuïció neix de l’experiència percebuda en les profunditats de la consciència en el context cultural de la pròpia tradició:  

Ara bé, tant l’experiència com, encara més, la formulació no es poden desentendre de les fonts que les han alimentat. Aquestes fonts són aquelles tradicions de la humanitat que ens han estat donades a conèixer.

L’actitud pròpia del lector és la d’escoltar a algú que ens vol fer partícips de la seva experiència personal. Cal escoltar-lo amb llibertat i responsabilitat. Ningú no pot deixar en mans d’un altre el seu destí. Només el podem deixar en mans de Deu...

Aquí hauríem de recordar de nou que el llenguatge “místic” és el llenguatge simbòlic, no el literal. En el context espiritual les paraules no són signes convencionals, sinó símbols nascuts de l’empatia amb la naturalesa de la realitat i de la vida. En aquest nivell de consciència no és la quantitat, sinó la qualitat, el valor que dóna sentit a les paraules que es fan servir.   

Els humans ens comuniquem a través del llenguatge. . Cal però saber llegir i copsar el sentit de les paraules d’acord amb el context en el qual foren escrites o dites. Per entendre el sentit literal de les paraules calen coneixements; per copsar el sentit simbòlic és necessària la puresa de cor; dit amb altres paraules: és necessari gaudir d’un nivell superior de consciència. El sentit literal fa referència a les coses materials; el sentit simbòlic a les espirituals.