5 – BRINS DE PARAULA

CONEIXEMENT I LLIBERTAT

El coneixement de l'home és una meta mai no aconseguida. Però, no per això hem de desistir: La tasca de l'home aquí a la terra és “el coneixement de si mateix”. Jung. És la llegenda i el lema del Temple de Delfos que restarà vigent per sempre.

Si ens referim al coneixement del cos, el qual és fruit de l'estudi científic, veiem que hem avançat molt, tot i que sempre queden coses per saber. En canvi, del coneixement espiritual o sapiencial, el qual és fruit de la virtut, no podem dir el mateix. En aquest camp, sempre esdevé el fet de començar de nou, perquè cada ser humà és una novetat, no és una còpia de ningú. Només es deu a la seva llibertat i a la seva responsabilitat, és a dir, a la seva unió amb la transcendència.

Escoltem algunes paraules de Jaspers: El pensament filosòfic no té, com les ciències, el caràcter d'un procés progressiu. Certament que hem avançat respecte d'Hipòcrates, el metge grec. Amb prou feines, però, podem dir que hàgim avançat respecte de Plató... en el filosofar pròpiament dit, amb prou feines si hem arribat a la seva alçada. Jaspers

Jaspers cita Plató, però quelcom semblant podríem dir de qualsevol personatge bíblic. En efecte, ¿Podem dir que hem superat en virtut o en coneixement sapiencial a Isaïes, a Pau, a Joan o al mateix Jesús? Encara estem lluny d'assolir el grau de virtut, és a dir, de justícia, de veritat i de bondat que ens demanen. I, si no tenim prou bondat vol dir que no tenim prou coneixement del que aquesta paraula significa. En realitat no sabem quina cosa és la bondat o el bé. En tenim un pressentiment i un esbós de coneixement, però, ens falta molt encara per saber de què es tracta...

Malgrat tot, el desig de créixer en coneixement i amor mai no s'extingeix. La Bíblia en dóna testimoni: Com la cérvola es deleix per les fonts d'aigua, també em deleixo jo per tu, Déu meu. Salm 42,2. Tu ets el meu Déu, Senyor; a l'alba et cerco. Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor... Salm 63 I el mateix Jesús es va fer ressò d'aquest anhel quan va dir: Si algú té set, que vingui a mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: Del seu interior brollaran rius d'aigua viva. Jo 7,37-38. No tenir aquest desig és ser home mort.

Panikkar també diu: Hi ha en l'home un desig de plenitud i de vida, de felicitat i d'infinitud, de veritat i de bellesa que va més enllà de les contingències religioses i culturals.

I continua dient parlant d'ell mateix: Se m'ha preguntat per què he escrit aquest llibre: “La plenitud de l'home” amb tant d'interès. Abans de tot, he de dir que per profunditzar en la fe que m'ha estat donada, sotmetent les meves intuïcions a l'examen crític de l'intel·lecte i de la saviesa de la tradició... i per desembocar en aquesta corrent vital que flueix per les artèries profundes del cos místic de la realitat. La primera tasca de tota criatura és la de completar, portar a la seva perfecció, la icona del real que tots nosaltres som.

Per entendre bé l'expressió: icona del real, pensem que Panikkar considera “la Realitat” com l'últim o el més profund dels conceptes.

Aquestes consideracions, diu Panikkar són una reflexió sobre la condició humana en la seva dimensió més pregona i menys condicionada per les vicissituds històriques.

L'anhel de saber forma part de la naturalesa humana. L'oració bàsica de tot creient sempre hauria de ser la que va fer el cec que estava vora el camí: Senyor, feu que hi vegi. Lc 18,41.

Sentir la necessitat de saber, de saber més del que ara sabem, forma part de la salud espiritual.

També Kant ens diu: Filosofar constitueix la tasca pròpia i específica de l'home.

Filosofar, pensar, meditar, tres paraules que poden ser sinònims. Tenir en compte això, ens pot ajudar a entendre el sentit de la paraula segons el context des del qual algú ens parla.

Si no pensem, no ens deslliurarem de l'imperi de les pròpies necessitats: Filosofar és com un desvetllament de la subjecció a les necessitats vitals. Jaspers

Per això necessitem, si volem viure en plenitud, de dos elements bàsics: el pensament i la llibertat. Les dues coses es complementen i necessiten. La majoria de les religions coneix el concepte de “la saviesa com a seu de la llibertat”. Panikkar. I, l'Evangeli de Joan posa en boca de Jesús: La veritat us farà lliures. Jo 8,32.

Per la seva banda Marià Corbí ens diu: La humilitat és l'espill de coneixement místic. El coneixement s'obté proporcionalment a la humilitat... On hi ha coneixement, allà hi ha llibertat sense límits, el complert alliberament. On hi ha l'esperit de Déu, allà hi ha la llibertat.

La llibertat és l'element indispensable de l'home nou, l'esperit del qual és esperit de llibertat.

Altres textos ens diuen: Revestiu-vos de l'home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat de la veritat. Renovelleu-vos en la mentalitat del vostre enteniment i... renovau-vos per una transformació espiritual del vostre enteniment... On hi ha l'Esperit del Senyor hi ha la llibertat. Ef 4,24. 2C 3,17.

La realitat espiritual que Pau anomena Home Nou i que Jesús assenyala com el nou naixement o naixement de dalt, Jaspers l'anomena existència, entesa com a possibilitat des de la llibertat. De fet, alguns teòlegs interpreten el text del Gènesi referent al pecat original com el naixement de la llibertat.

Si no hi ha llibertat no hi ha home nou. I la llibertat només és possible des de la responsabilitat. És una resposta. No neix d'un mateix sinó que es rep, en la fe, i es fa realitat per l'acceptació del do rebut com a possibilitat... Aquesta fe és la clau de la salvació.

Escoltem Jaspers: No ens hem creat nosaltres mateixos... nosaltres,a diferència dels animals, existim en la nostra llibertat, on nosaltres decidim per mitjà de nosaltres mateixos i no estem subjectes de manera automàtica a una llei natural; no a causa de nosaltres mateixos, sinó que som regalats a nosaltres mateixos en la nostra llibertat. No podem saber, si no estimem, allò que hem de fer, ni forçar la nostra llibertat... A l'alçada de la llibertat, en la qual ens apareix necessari el nostre actuar -no per coerció exterior d'esdeveniments inevitables segons les lleis de la naturalesa, sinó com a consentiment interior de res més que un voler-, aleshores som conscientment donats com a nosaltres mateixos en la nostra llibertat per la transcendència. Com més l'home és veritablement lliure, més cert és Déu per a ell. Allà on jo sóc veritablement lliure, estic segur que jo no existeixo per mi mateix.

I També: Déu parla, no per mitjà d'ordres i revelacions d'altres homes, sinó en el mateix ésser de l'home per mitjà de la seva llibertat; no des de fora, sinó des de dintre.

Ser home és llibertat i referència a Déu... Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l'home és l'ésser referit a Déu.

I continua dient el mateix Jaspers: La llibertat de l'home demana tanmateix un guiatge... Aquesta és la gran pregunta de l'ésser de l'home: d'on li prové, a l'home, el seu guiatge. Ja que és cert que la seva vida no transcorre com la dels animals en el seguit de les generacions, només en repeticions idèntiques segons les lleis naturals, sinó que la llibertat de l'home li obre al mateix temps, amb la inseguretat del seu ésser, les oportunitats d'esdevenir encara allò que ell veritablement pot ser. És donat a l'home manejar amb la seva existència, des de la llibertat, en certa manera com amb un material.

Per això, únicament ell té història, és a dir, que ell viu des de la tradició en comptes de viure només des de la seva herència biològica. L'existència de l'home no transcorre només com un esdeveniment natural. La seva llibertat, tanmateix, demana un guiatge.

Suggerim, per acabar aquest escrit, que les paraules d'aquests autors s'han de llegir diverses vegades i s'han de mastegar. Si no és així, ens quedarem com abans.

4 – BRINS DE PARAULA

HUMANS

Humans tanmateix, va emfasitzar el P. Llimona Sí, humans i fins el final, però, per això mateix, divins i terrenals alhora. Aquesta és la realitat que Panikkar va voler posar de relleu i que va anomenar: Trinitat cosmoteàndrica. Aquesta Trinitat al mateix temps que és un misteri insondable d'acord amb la tradició, és també l'experiència humana primordial.

Nosaltres, aquí, voldríem posar l'accent en l'experiència humana primordial.

Voldríem posar l'atenció en el següent: El dogma de la Trinitat que forma part central de la nostra religió ha passat de ser un concepte doctrinal de poca o cap utilitat practica en la vida dels creients, a ser el punt de referència fonamental a l'hora d'esbrinar a fons i en tota la seva amplitud aquella Realitat que dóna sentit a la nostra vida humana.

Panikkar entén que la Trinitat, abans de ser doctrina revelada, és experiència viscuda. I nosaltres afegim que, pel fet de ser “experiència viscuda” ha estat després “doctrina revelada”. Això fa plausible i lògic que, segons el mateix pensador, la creença en la Trinitat no sigui exclusiva d'una sola religió, la cristiana, sinó que és una de les visions més profundes, més universals que l'Home pugui tenir de si mateix i de Déu, de la Creació i del Creador. Aquest pensament el repeteix més d'una vegada. Escoltem, doncs, una altra de les seves versions:

Un dels més grans desafiaments que haurà d'assumir la teologia del tercer mil·lenni és el d'aprofundir més seriosament en el misteri de la Trinitat. ¿Què ha significat la Trinitat fins ara en la vida espiritual de la majoria dels cristians? Amb prou feines se sap el que significa i, en conseqüència, no se li troba una aplicació a la vida personal. I, malgrat tot, la visió trinitària de la realitat és una constant de la humanitat que, implícitament o explícitament, es troba pràcticament en totes les cultures. Ha estat una certa concepció elitista i autosuficient de la Trinitat cristiana la que ha imposat la idea del monopoli cristià sobre la Trinitat i ha acabat reduint-la a un malabarisme intel·lectual... La Realitat mateixa és trinitària.

Així doncs, la intuïció de Panikkar sobre la Trinitat no es limita a la Trinitat immanent, sinó que implica també la que anomena Trinitat econòmica (1) o radical. Amb altres paraules: Quan Panikkar parla de la Trinitat, no parla solament de Pare, Fill i Esperit Sant, sinó que parla també de Déu, Home i Cosmos, i que anomena Trinitat cosmoteàndrica. Així ho comenta el mateix autor: La intuïció cosmoteàndrica no s'acontenta amb detectar la “petjada” de la Trinitat en la “creació” i la “imatge” en l'home, sinó que considera que la Realitat en la seva totalitat és la Trinitat completa, que consta d'una dimensió divina, una altra d'humana i una altra de còsmica.

(1) - (La paraula economia en el món eclesiàstic no fa referència al diner, sinó al pla de salvació portat a terme per Déu; a l'acció de Déu envers la humanitat).

Però, deixem ara l'aspecte trinitari de la Realitat i posem atenció en l'Home, ja que som humans i és des de la nostra humanitat que diem, pensem i volem conèixer les coses que ens envolten i tenen una incidència propera o llunyana en les nostres vides.

Es pot estudiar l'home com a “objecte d'observació”. Això ho fa la ciència: la biologia, la psicologia... per exemple. I n'obté uns coneixements particulars molt importants sens dubte.

Però, en un nivell més alt de consciència o de coneixement que neix de l'experiència personal i no tant de l'estudi; més de la fe que del raonament, l'home és converteix en un misteri. Però, un misteri que ens toca molt de prop. Grans pensadors han intuït aquesta dimensió profunda de l'home. L'home supera infinitament l'home, va dir Pascal.

I, amb el seu llenguatge peculiar, Jaspers també ens diu: En realitat, l'home té accés a si mateix d'una doble manera: com a objecte de recerca i com a “existència” d'una llibertat inaccessible a tota recerca. En un cas parlem de l'home com a objecte, en l'altre cas, d'allò no objectiu que és l'home i que ell interioritza quan esdevé veritablement conscient de si mateix. Allò que és l'home no ho podem exhaurir en un saber sobre ell, sinó només experimentar en l'origen del nostre pensar i obrar. L'home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. L'home que nosaltres som sembla ser quelcom natural i evident, i és allò més enigmàtic.

Seguim escoltant Jaspers: El fet de saber coses sobre l'home és certament d'enorme importància per a nosaltres que som homes... Aristòtil va arribar a dir que l'home és la mesura de totes les coses.

La pregunta és si l'home pot ser concebut, en general, de manera exhaustiva per allò que d'ell se sap. O bé si, per damunt d'això, ell és quelcom més, a saber, una llibertat que se sostreu a tot coneixement objectiu, però que, no obstant això, li és present com a indefugible possibilitat.

I segueix més endavant: Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l'home és l'ésser referit a Déu. Què vol dir això? Vol dir que no ens hem creat nosaltres mateixos...

Panikkar és un altre pensador que ens parla de les profunditats de l'home i de la seva realitat indefugible: Malgrat que estem balbucejant sobre l'últim misteri de la Realitat, som homes que, com ja va formular Protàgoras, no podem escapar-nos de la dimensió humana, companya fidel o infidel de tota aventura, per mística que sigui. Sant Agustí intueix el misteri de l'home d'una manera semblant quan diu: Anem on anem, vulguem ascendir o ens vingui de gust escudar-nos, allí no solament hi ha Déu, sinó també nosaltres mateixos.

I Panikkar acaba aquesta reflexió dient: Ja no volem per més temps ser només fills d'Eva, de Manu, d'Israel o d'Ismael, volem ser Fills de l'Home. Recordem que aquest és el títol que Jesús es donava a si mateix: El Fill de l'Home. Només des de l'Home podem submergir-nos en les profunditats de la vida.

Les paraules d'un altre gran pensador: C.G.Jung poden complementar molt bé aquestes reflexions:... Les universitats han deixat d'actuar com a fonts de llum. La gent està saciada de l'especialització científica i de l'intel·lectualisme racionalista. Vol oir paraules sobre una veritat que no estrenyi sinó que amplii, que no enfosqueixi sinó que il·lumini, que no rellisqui sobre un com l'aigua sinó que penetri commovedora fins la medul·la dels ossos... Ens volem trobar en la terra dels homes que comença més enllà dels límits acadèmics... La gent del món, va dir Gu De, va perdre les arrels i va agafar les copes...

És veritat: ens quedem en les formes i hem deixat el contingut essencial. Anem saltironant per les branques com els ocellets i desconeixem les arrels que donen vida i forma a les branques... I, d'aquesta manera, no sabem si les branques (les formes) provenen de “l'arbre de la vida” o de l'arbre que hem creat nosaltres amb les nostres cabòries i especulacions.

Continuem amb Jung: Diu Pau: “Perquè ara no visc, sinó que Crist viu en mi”. El símbol “Crist” és, com “Fill de l'Home”, una anàloga experiència psíquica d'una essència espiritual superior en figura humana, que neix invisiblement en l'individu. Tot allò que anem vivint ara, és una etapa en el procés de desenvolupament d'una més alta consciència humana que es troba en camí vers metes desconegudes...

Acabem amb paraules de Panikkar: Definim l'espiritualitat com una manera determinada d'enfrontar-se a la condició humana... podríem dir que consisteix en l'actitud bàsica de l'home respecte a la seva fi última.

En el fons, allò que se'ns demana és una actitud. I aquesta actitud no és la d'obeir en el sentit vulgar de la paraula, sinó que és una actitud de responsabilitat. Responsabilitat en el sentit de respondre lliurement. Nietzsche resumeix molt bé en què consisteix la tal actitud dient: Lliures en l'absoluta necessitat més amorosa. La fe i la nostra vida és una resposta en la llibertat.

És aquesta dimensió desconeguda de l'home la que intentem esbrinar una mica...

3 – BRINS DE PARAULA

Obrim una vegada més el calaix de sastre. Intentarem dir alguna cosa més sobre la Paraula.

¿Per què ho fem? Perquè la paraula -el llenguatge- és l'eina que tenim els humans per connectar amb la Realitat i amb les realitats de cada dia. Cal fer, doncs, un bon ús d'aquesta eina per no caure en l'engany o en les meres aparences, deixant en l'oblit de l'inconscient el fons de la realitat.

Com a éssers humans es tracta de viure plenament la vida. Aquesta és la nostra fita principal en aquest món. Així sembla que ho va entendre Jesús quan va dir: He vingut perquè tingueu vida, i en tingueu a desdir. Jo 10,10. Viure a mitges no és viure, és vegetar. Viure en plenitud és gaudir d'aquella pau immensa que només posseeixen aquells que han cregut de veritat, aquells que han posat la llibertat interior per damunt de la necessitat del moment, aquells que han viscut l'etern present en el present temporal.

Aquesta pau només s'aconsegueix amb una plena empatia amb la Realitat. Les coses són com són. No les hem creat nosaltres. Les hem trobat. Som éssers donats. R. Guardini. Ens hem rebut en la llibertat. K: Jaspers.

Hi ha una unitat de vida de la qual participem. L'U, s'ha difós, s'ha expressat en infinitat de formes i maneres. Ens hauríem de preguntar cada dia: ¿Allò que nosaltres volem i desitgem ser, participa d'aquesta unitat primordial i, per tant, de la vida plena o ens quedem solament amb el desig mai satisfet del tot?

En aquest sentit, el primer acte que hauríem de fer per connectar amb la font de la Vida és l'acceptació de si mateix R.Guardini i l'acceptació de la Realitat, de la Vida. Som fets partícips de la naturalesa divina. 2P 1,4. Som paraula de Déu, i ho som com a possibilitat en la llibertat (Jaspers) que tendeix, per la seva pròpia naturalesa, a esdevenir realitat.

Parlem ara, doncs, una mica més, de la paraula i dels seus diversos significats.

Fer un bon ús de les paraules que fem servir vol dir connectar amb el seu significat, el que li és propi d'acord amb la naturalesa de les coses i amb el pensament del qui les diu i tal com la societat en la qual vivim ho ha formulat. Escoltem el que ens diu P. Tillich sobre aquest tema: (Els subratllats són nostres)Tant els actuals com els antics nominalistes consideren que les paraules són signes convencionals que no signifiquen res fora del sentit amb què van ser usats en una època determinada per part d'un grup social concret. Per consegüent, certes paraules són ja irrecuperables i han de ser substituïdes per altres. Però, tal pressuposició nominalista -que les paraules “només” són signes convencionals-, nosaltres hem de rebutjar-la. Les paraules són el resultat del trobament de la ment humana amb la realitat. Per consegüent, no només són signes sinó també símbols, i no poden ser substituïdes per altres paraules, com si es tractés de mers signes convencionals. ... hem d'esbrinar el sentit original de les paraules...

Els diccionaris són un exemple clar de la diversitat de significat que els entesos han donat a les paraules. Veiem que la majoria de les paraules són polisèmiques, és a dir que tenen més d'un significat, la qual cosa els diccionaris anomenen accepcions. A més, al final de les diverses accepcions de la mateixa paraula hi trobem una sigla: fig. que vol dir caràcter figurat de la mateixa paraula. (Avancem que, dins del context en el qual estem parlant, els termes figurat i simbòlic sovint vénen a ser sinònims).

Pel que fa al nostre interès, i expressat amb llenguatge no acadèmic, proposem els diversos noms que s'han donat al mot paraula i que indiquen un determinat significat de la paraula d'acord amb el context des del qual es parla i que denoten, al mateix temps, un determinat nivell de consciència, de coneixement i de comprensió de la realitat.

Des d'aquest punt de vista, les paraules són o poden tenir el caràcter de signe, de concepte, de símbol o de persona.

SIGNE. Les paraules són signes de les realitats naturals. Emerson. La paraula natural s'entén aquí com a sinònim de físic, material, sensible... Estem en el nivell del coneixement sensorial.

CONCEPTE. Aquest terme és el propi del nivell intel·lectual que s'usa en les institucions i acadèmies... El concepte és la paraula que expressa una idea mental o un pensament en el marc d'un sistema doctrinal... Estem en el nivell del coneixement conceptual.

SÍMBOL. Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars. La naturalesa és el símbol de l'esperit. Emerson. El llenguatge simbòlic és el propi de la Bíblia, ja que el missatge bíblic és un missatge que parla de realitats espirituals, expressat en diversos gèneres literaris, com l'històric, el sapiencial o poètic i el profètic. Estem en el nivell del coneixement sapiencial o espiritual propi de la fe. Aquell coneixement que alguns anomenen el tercer ull: l'únic que pot capir les coses de l'esperit, segons Panikkar.

PERSONA. El qui és la Paraula s'ha fet home. Jo 1,14. En aquest sentit la paraula no solament és expressió d'un pensament, d'una intuïció, d'una actitud, d'un estil de vida, sinó de tota la persona. És la persona la que ens parla, no només una facultat de la persona: la raó o els sentiments. És aquell coneixement expressat per Maria quan va respondre a l'àngel: ¿I com es farà això, si jo no conec home? Lc 1,34. És la persona la que es troba amb la realitat i amb els altres; és la persona la que s'expressa.

La persona que parla de coses espirituals ho fa amb el llenguatge simbòlic. I en aquest sentit diu Emerson: La capacitat d'un home per vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, depèn de la senzillesa del seu caràcter, és a dir, del seu amor a la veritat i del seu desig de comunicar-la sense minvament.

En aquest nivell de pensament, la paraula és sinònim d'imatge. Si diem que som imatge de Déu, d'acord amb la Bíblia, també podem dir que som paraula de Déu. És aquell coneixement vivencial, personal, del qual ens parla M. Corbí, quan diu: L'home no és cos, és ull.

Perquè les paraules que diem -quan parlem de coses espirituals- siguin paraules de veritat i no una mera esquella sorollosa o un címbal estrident. 1C 13,1. les hem de dir des de la pròpia experiència personal. La paraula expressa allò que som. No només allò que pensem...

Per això, la pregunta dels deixebles a Jesús: On vius? Jo 1, 38, és la pregunta clau. Cada u vivim i actuem des d'un nivell de coneixement i de consciència. Si vivim en el nivell més alt: el personal, comprendrem tots els altres. Si vivim en un nivell baix, podrem, potser, parlar del que es diu en un nivell més alt, però no el comprendrem a fons. Més aviat, divagarem sovint i fins i tot direm disbarats més d'una vegada. I generalment, no serem conscients de la nostra ignorància al respecte.

Trobem a faltar, avui dia, el coneixement espiritual... Generalment, després de fer un esforç per superar el nivell purament sensorial ens quedem ancorats en el nivell conceptual lligat a les formes externes... Arreglem la casa però, els fonaments continuen essent de sorra. Cf. Mt 7,24-27.

Això és el que ens passa. En el fons, no som capaços d'acceptar que d'aquest “temple” en el qual estem acostumats a viure, predicar i celebrar la fe, no n'ha de quedar pedra sobre pedra. Mt 24,2. Aquesta és la condició per fer una renovació de veritat i no només de pura façana.

Cada cosa en el seu lloc. Quan del símbol en fem un concepte i vivim d'aquest concepte, deformem la religió. Absolutitzem allò que és relatiu (en relació a...) i convertim la fe en fanatisme. El símbol ens posa en contacte amb la Realitat última que s'escapa a la nostra comprensió, però que, tanmateix, podem atènyer amb l'adhesió lliure de la nostra voluntat que deriva de la fe. En aquest sentit, Panikkar ens recorda que la paraula Déu no és un concepte sinó un símbol.

2 – BRINS DE PARAULA

La paraula és llum. És la llum de la vida. Així ho diu Joan: ... de tot allò que existeix, la Paraula n'era la vida i la vida era la llum dels homes. Jo 1,3-4.

El mateix Jesús que va dir: Jo sóc la llum del món Jo 8,12, va dir també als seus deixebles: vosaltres sou la llum del món. Mt 5,14. I en un altre text el veiem reafirmar aquesta igualtat de tots els homes amb ell, quan va dir: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans. Jo 14,12.

Més encara, aquesta llum, Déu l'ha confiada als qui el món té per ignorants. Un text de l'evangeli de Joan, l'anomenat “cec de naixement” ens fa veure clarament que aquell indigent ignorant (invident), és l'únic que va descobrir l'obra de Déu en el món a través d'aquell home anomenat Jesús... En canvi els lletrats i teòlegs oficials de torn no solament no el van descobrir, sinó que van expulsar aquell indigent de la Sinagoga i a Jesús el van perseguir a mort. Jo 9.

I escoltem també el que diu Pau a la carta als corintis... Déu ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món. Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea; ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. 1C 27-28.

Déu segueix dipositant la seva llum en el cor de cada creient. Cada creient, en la mesura de la seva llibertat i responsabilitat, -en la mesura de la seva puresa de cor, si ho expressem en termes evangèlics-. fa possible que la llum de la vida segueixi il·luminant la terra dels homes.

Aquest és el lloc d'on brolla la llum. Les Institucions la guarden, la protegeixen, la proclamen... Però, la vida sempre brolla de dins, és a dir, del cor del creient.

Hi veiem la mateixa ensenyança quan la vida és comparada amb l'aigua viva. Diu Jesús: De l'interior del creient brollaran rius d'aigua viva. Jo 7,38.

Perquè és de l'interior del cor d'on surten les bones intencions i els bons pensaments (Cf, Mt 15,19) que, un cop a fora, guien i fan possible la convivència humana, i les institucions en fan regla de conducta per a tots aquells que vulguin participar en la recerca de la veritat.

Completem-ho així: Allò que proposa la Institució com a “norma de fe”, no ha baixat dels núvols, sinó que ha sortit del cor dels creients. I encara avui, segueixen havent-hi creients que escolten la paraula de Déu i la guarden. Són ells els qui fan possible la “comunitat de fe viva”, dins o fora de les institucions oficials. Escoltem el que diu el salmista: El Senyor des del lloc on ell resideix... ha modelat un per un tots els cors.

El que cal és mantenir encesa la flama de la veritat. Ara ens toca a nosaltres, com abans va tocar als nostres pares en la fe. La llum de la fe no es guarda en un reliquiari, no es posa sota un atuell de mesurar Mt 5,15. No podem fixar la Veritat d'acord amb les nostres mides... Hi ha d'haver un espai de respecte i de llibertat enfront de la Veritat, la realitat de la qual se'ns escapa. Jesús no va donar una resposta a Pilat quan aquell li va preguntar què és la veritat. Ni li va donar resposta ni l'hi podia donar. Això només ho sap el Pare del cel. Cf. Ac 1,7; Mt 24,36.

La llum de la qual ens parla Jesús ha de ser una flama encesa i viva que il·lumina a través de la vida de cada creient. És fàcil criticar les institucions i a vegades serà necessari fer una crítica positiva, però la veritable crítica ha de començar per un mateix, diu Panikkar.

¿Per què esperem que el Papa o el Bisbe diguin o facin tal cosa o tal altra per canviar les formes de celebrar la fe? Per formar “comunitat de fe” no es necessita cap permís. No cal sempre sentir-se identificat amb unes normes establertes. Pertànyer a una Institució és un mitjà, no un fi. És un mitjà que no es pot menystenir, que s'ha de respectar i s'ha d'estimar, però, mai ser-ne un esclau. La Institució no és una necessitat sine qua non. De semblant manera que no ho és el fet de pertànyer a un partit polític. El cristià, sol o en comunitat, pot celebrar la fe amb la mateixa profunditat que ho fa la institució. Cal, però, que no faci servir unes formes externes reservades per la institució per als seus actes oficials. Cal respectar les normes! És una qüestió elemental de convivència humana. Però, hem de tenir clar que les formes externes no són les que decideixen la presència del Crist ressuscitat enmig de la comunitat. Això seria idolatria.

Avui es parla d'espiritualitats sense religió... de gent que és molt espiritual, però que no forma part de cap de les grans religions establertes... Per què no podem parlar també de comunitats de fe que -en la praxi, pertanyin o no a una institució religiosa- visquin la fe, al marge, no en contra, de les normes oficials establertes? Allò que salva és la fe, no el fet de pertànyer a una institució religiosa. La teva fe t'ha salvat, deia Jesús. Convertir la Institució religiosa en condició absoluta de salvació no és fe, és fanatisme. Hem dit altres vegades que una cosa és la institució i una altra la comunitat de fe. La comunitat de fe és creadora, és la que inicia el camí de la fe. La Institució guarda, protegeix i estimula la fe de la comunitat. Això es veu clar a l'albada de cada un dels Ordes religiosos. És la Institució la que, després d'un temps d'experiència viscuda plenament pel grup o la comunitat de fe, accepta i protegeix amb les seves lleis, aquell grup que pel seu compte va decidir viure a fons i sense engany la fe i la religió. Exemples clars els tenim, per exemple, en sant Francesc d'Assís i el seu grup de seguidors i en sant Bru i els seus companys d'experiència en el desert. Aquest ha estat l'ordre normal durant els 20 segles del fet cristià. En el seu temps el sociòleg Francesco Alberoni va escollir el món o l'estament religiós viscut en els seus inicis, com a exemple del que ha de ser la veritable amistat i comunió entre els homes.

Quan no hi ha coherència entre la teoria i la praxi, entre la doctrina i el sentit comú, entre el ritu i la vida, entre el concepte i el símbol... llavors la teoria, el concepte, la doctrina, el ritu... esdevenen ciència que infla i ritual que fanatitza. Cf. 1C 8,1.

No canviem l'ordre de les coses, si no volem enganyar-nos, si no volem perdre-ho tot. Posem ordre interior en les nostres actuacions. Pensem en les paraules d' Agustí: L'ordre és allò amb el qual Déu ha fet tot el que ha fet.

Segurament que ens falta maduresa personal per interpretar correctament i dur a terme aquestes paraules. Tenia raó Kant quan deia que tot consisteix en estar madur. Sense maduresa humana i espiritual no serem capaços de portar a terme una veritable renovació de la religió.