4 – ESPIGOLANT

La comunitat de fe és també el lloc on Déu es fa present: On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells. Mt 18,20. 

Però, on és la comunitat de fe? Sovint la identifiquem amb la Institució eclesiàstica. I si bé les dues entitats han d’arribar a ser una sola cosa, sovint no ho són.  

Una cosa són els bots i l’altra el vi. Jesús diu, per exemple: El vi nou s’ha de posar en bots nous. Mt 9,17.  Un és el paralític i l’altra la llitera que el porta. Mt 9, 1-6. Una cosa és la persona i l’altra la cultura amb la qual s’expressa i camina.

Una cosa és l’Evangeli i l’altra la Institució religiosa. Una cosa és la fe i l’altra els dogmes, les doctrines i els ritus que volen expressar i celebrar la fe.

Una cosa són les paraules espirituals pròpies de l’Evangeli i l’altra una teologia conceptual pròpia de la Institució religiosa.

Recordem que el llenguatge de l’Evangeli és un llenguatge espiritual. Vol dir que és fruit de l’experiència personal, no solament de l’estudi acadèmic.

Això significa que el creient viu la Unitat copsada com un dels valors transcendentals que integra totes les facetes de la vida humana: l’espiritual, la intel·lectual i la sensorial, però viscudes des de la dimensió espiritual que és la que els dóna unitat humana. 

Això vol dir que, en l’Evangeli, fets i paraules són una sola cosa. Nosaltres, sovint estem dividits, perquè diem o pensem una cosa i en fem una altra. No hi ha coherència en les nostres vides. El sant o més ben dit: l’home madur és el que arriba a viure la Unitat transcendental del seu ésser i esdevé l’única persona coherent del tot.

Es tracta de posar les coses al seu lloc i viure del que és essencial.

A la comunitat de fe els Sants Pares dels primers segles li van donar el nom d’església. Ara bé, com diu Panikkar: Seria aberrant identificar, sense més ni més, aquesta “església” amb una institució, com ja va puntualitzar Pius XII.  Nosaltres ens quedem amb l’expressió “comunitats de fe” per distanciar-la de la institució eclesiàstica, per evitar mals entesos, degut al diferent significat que amb el temps s’ha donat al mot “església”.

Hi ha una gran diferència. Tothom sap quants membres formen la Institució eclesiàstica o religiosa. Mirants els arxius parroquials... diem, per exemple, que els catòlics som uns tants milions a tot el món. En canvi, qui pertany a la comunitat de fe, només Déu ho sap.

En dir això últim ens recolzem en les paraules de Pau quan va dir d’ell mateix: La meva consciència no m’acusa de res , però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.

Mentre no posem el “pes” de la nostra voluntat i descansem el nostre esperit en la bondat de Déu per sobre dels nostres mèrits personals, no serem lliures ni responsables de debò, ni gaudirem de la Veritat.  

3 – ESPIGOLANT

Parlem avui de la presència de Déu en les nostres vides.

D’aquesta presència en gaudeixen els qui tenen el cor net. La Institució religiosa celebra aquesta presència en el seus sagraments, d’una manera més o menys solemne...

Autenticitat, puresa de cor, sinceritat amb el “si mateix” propi, fidelitat al designi de Déu:  aquest és el lloc on Déu es fa present en l’ànima del creient.

L’Esperit és. No som els humans els qui fem present l’Esperit de Déu amb les nostres lleis, normes o costums. Això seria un contrasentit. Déu, el Crist ressuscitat, l’Esperit són eterns i, per tant, les categories temporals d’espai, temps, llocs físics, són inadequades quan ens referim a la seva presència. Si no entenem el sentit simbòlic propi de les paraules espirituals no entendrem res. Joan ens recorda, per exemple, que estant les portes tancades... on es trobaven els deixebles, s’hi presentà Jesús... Jo 20,19.

I fa poc vam recordar les paraules de Jesús: Del Regne de Déu no direu: “és aquí” o “és allà”. El Regne de Déu és enmig vostre. Lc 17,21.  

La institució religiosa celebra aquesta presència, en fa memòria. Jesús en l’Últim sopar, va dir, segons Pau, aquestes paraules: Feu això en memòria meva. 1 Co 11,24.

“Feu això mateix que jo he fet”... Entenem que quan celebrem la Cena del Senyor, cadascú de nosaltres ha de fer el mateix, és a dir: ha de ser pa per al seu germà. Si no fos així, ¿de què serveixen les celebracions? I ser pa per als altres en el llenguatge simbòlic, ja sabem el que vol dir, vol dir: amistat, comprensió, perdó...   

Viure en “la presència de Déu” és viure d’acord amb la Voluntat de Déu; és viure segons l’Esperit. Per això, va dir Jesús: Ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit. De la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit. Jo 3,5-6.   

Hem de tenir sempre present el sentit simbòlic de les paraules propi del món de l’esperit. 

Compte, doncs, amb el llenguatge que fem servir. El llenguatge forma o deforma les consciències segons l’ús que en fem. Recordem: expressem les coses de l’esperit amb categories d’esperit.  1 Co 2,13.  En aquest sentit recordem també les paraules de Jesús a aquells que es prenien al peu de lletra o literalment les seves paraules. Són aquestes: Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna... la meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell... Alguns que les escoltaven van dir: Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d’acceptar-lo? i... des d’aquell moment molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. Llavors Jesús respon: Això us escandalitza? ... És l’esperit el qui dóna vida; la carn no serveix de res... Jo 6.  Els ritus no serveixen de res deslligats del seu sentit espiritual. És l’esperit el qui dóna vida.

La “carn” sola, sense l’esperit, no serveix de res... amb i des de l’esperit la carn també és important.   

 

2 – ESPIGOLANT

Més sobre la dimensió espiritual.

No es tracta tant de parlar més de les coses espirituals, com de viure i fer des de la dimensió espiritual.

Des de la raó, el coneixement obtingut és fruit de l’esforç intel·lectual i del coeficient intel·lectual de cadascú. Des de la dimensió espiritual, el coneixement és fruit de la virtut, de la puresa de cor: benaurats els nets de cor perquè ell veuran Déu. Mt 5,8.

El món espiritual és el món de la virtut.

La llum que neix de la virtut dóna peu a les paraules. El coneixement que deriva de l’estudi dóna peu als conceptes. Aquí entenem el mot “paraula” com expressió del que som a semblança del Crist: paraula de Déu. En aquest context paraula i semblança són sinònims. La Bíblia diu que som creats a imatge i semblança de Déu. Gen 1,26. Recordem també el pròleg de Joan que ens diu: Al principi existia el qui és la Paraula. Jo 1,1.  

La paraula és expressió del que és essencial; el concepte fa referència a les formes d’expressió. Però, millor escoltem el que ens diu Panikkar al respecte: El món intel·lectual d’Occident, sobretot després de Plató i Aristòtil... quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... així s’ha arribat a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... hem oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula.

En altres escrits hem recordat, seguint a Lavelle, que hem esdevingut esclaus del llenguatge. El sentit que donem a les paraules ens ha fet ser allò que som com ara. És a dir: el llenguatge ha format –o deformat- la nostra consciència... Hem de tenir present que els mots que emprem poden ser signes o símbols, d’acord amb el context del qual estem parlant.

Pensem que les mateixes traduccions bíbliques actuals no sempre han tingut present aquesta diferència entre concepte i paraula i algunes traduccions han intel·lectualitzat allò que és espiritual, malgrat el que ens diu Pau: El nostre ensenyament no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1 Co 2.13.  

Posem un exemple: Jesús digué de Natanael: Heus aquí un israelita de debò, un home sense engany.  Altres, en canvi, diuen: un home que no enganya. Jo 1,47. Una traducció fa referència al ser, l’altre al fer.... Recordem el famós llibre d’Eric Fromm, inspirat en el Mestre Eckhart: Ser o tenir. Un tema que sempre hauríem de tenir present.   

Quan mirem la vida des de l’esperit veiem les coses d’una altra manera; s’estableixen prioritats i distingim clarament el contingut essencial de la vida, igual per a tothom, de les seves formes d’expressió, pròpies de cada cultura. Això és, al nostre parer, el que volia expressar Lluc quan, en el relat de la Pentecosta, diu: La gent s’aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Ac 2,6.

1 – ESPIGOLANT

Més que novetats serà com un recordatori el que anirem dient de diferents maneres...

Volem posar de relleu el fet que en el món religiós s’ha intel·lectualitzat el llenguatge espiritual... això vol dir, entre altres coses, que la religió ha deixat de ser una actitud que acompanya tots els actes de la vida del creient (per a mi, diu Panikkar, escriure és un acte religiós) per limitar-se a significar el caràcter d’uns actes especials, fets dins de les esglésies...

En aquest món, anomenat religiós, no vivim ni pensem des de la dimensió espiritual de la nostra naturalesa humana i això fa que, segurament inconscientment, absolutitzem les formes d’expressió de la fe. No vivim des del contingut essencial de la realitat espiritual, sinó que fem dependre la nostra pau i posem la nostra voluntat en el compliment d’uns ritus, i en l’acceptació d’uns dogmes i doctrines...

Aquest va ser el gran pecat en el temps de Jesús: els representants de la llei, anomenats fariseus o mestres de la Llei, pel fet d’absolutitzar les seves lleis, van arribar a ser els principals enemics de Jesús i els que van demanar la seva mort. Els grans enemics de Jesús no van ser els publicans o les prostitutes, sinó la Institució religiosa d’aquell temps.

Les formes: els ritus, les doctrines, en si no són dolentes, al contrari: les necessitem. El mateix Jesús va dir: No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los, sinó a dur-los a plenitud. Mt 5,17. El que es dolent és el fet, tal vegada inconscient, d’absolutitzar la seva importància.

Per tant, quan sant Pau va tractar els gàlates d’insensats, per aferrar-se a unes determinades lleis pròpies de la religió jueva, no anava contra les lleis en si, sinó contra el caràcter absolut que els gàlates donaven a les lleis. Gal 3,1.

Una reforma de la religió, que només es limiti a les formes externes, és molt perillosa i deformadora, per més importants que siguin les noves formes... El que és essencial dóna sentit a les formes i a les diverses maneres de celebrar la fe.

Algú ha dit que el pitjor enemic de la religió és la religió. I els antics deien que: de la corrupció del que és millor, esdevé el pitjor.  

Som espirituals, racionals, corporals, però el que dóna sentit i plenitud de vida a tot el que som i fem és l’esperit. Hem de viure, pensar i actuar, des de la dimensió espiritual. Això vol dir que hem de viure l’eternitat en el temps. Que s’oblidi de la vida eterna, va venir a dir Simeó, el Nou Teòleg, qui no la visqui ja aquí. Ico 35

Hauríem de tenir sempre present l’observació de Panikkar: La distinció entre essència i forma és avui dia vital per a tota la consciència religiosa... degut a l’aclaparadora herència grega, que l’indueix de manera gairebé irresistible a considerar la “forma” d’una cosa com la seva essència.  Això ho hauríem de tenir com a principi bàsic fonamental. 

11 – ESPURNES

És bo tenir principis de saviesa que orientin i sostinguin la vida espiritual. En proposem un tret de sant Francesc de Sales. És aquest, traduït amb llibertat: La unitat en la diversitat és l’ordre.  

Però, serà millor copiar les paraules tal com les va escriure sant Francesc al començament del seu llibre sobre “El tractat de l’amor de Déu”. Són aquestes: La unió fundada en la distinció forma l’ordre, l’ordre produeix la conveniència i la proporció, i de la conveniència en les coses acabades i completes resulta la bellesa.   

Podríem complementar aquest pensament amb el de sant Agustí que diu: l’ordre és allò amb el que Déu ha fet totes les coses.  

Posem de relleu doncs, una vegada més, la unitat en la diversitat. I en aquest tema, el filòsof Plotí ens podrà ajudar. Escoltem què ens diu: La Unitat és expressió de la perfecció, el fonament últim de l’ésser, allò que constitueix la seva vertadera realitat, superior a tota determinació i a tota forma.

La Unitat és un valor transcendent, ja que està més enllà i per damunt de tots els altres éssers, i immanent, ja que tots els éssers reben d’ella la seva realitat, per ella es mantenen en l’existència i vers ella tendeixen com al seu fi.

Aquest text ens evoca la Trinitat immanent i transcendent proposada per R. Panikkar de la qual en podrem parlar en una altra ocasió.

Segueix dient Plotí: L’U no roman recollit en si mateix, sinó que és la font primordial de la qual deriva tota pluralitat, per un procés necessari i etern.

Perquè aquests pensaments no quedin en meres reflexions sense conseqüències pràctiques mirem de percebre en la història del pensament, teixida amb l’aportació de les intuïcions dels grans mestres de l’esperit i a través de diversos llenguatges i contextos, com s’ha actualitzat aquesta teoria de la Unitat de la Realitat en la diversitat de cultures i formes d’expressió...

En aquest context del coneixement espiritual intentem “llegir” i veure les coses, per mitjà de conceptes acadèmics, però vistos, sempre, des del sentit comú i a través d’una actitud de confiança en la Vida, és a dir: de fe.

Els Mestres ens parlen de La Veritat:  que és punt de referència per a tota la humanitat i que cada cultura intenta viure i realitzar a través de múltiples formes d’expressió.  

Comencem per Jesús: He vingut al món per donar testimoni de la veritat.

I el poeta Antoni Machado diu: ¿La teva veritat? No. La veritat; i vine amb mi a cercar-la...

I en el món de la psiquiatria escoltem Jung amb la seva proposta de l‘inconscient o arquetip col·lectiu.

I en el món de la filosofia és K. Jaspers qui ens presenta la consciència en general com un del conceptes a tenir en compte dins del seu esquema de l’englobant.

Veiem, doncs, una petita mostra de la unitat de pensament de l’ésser humà expressat en diversos contextos i moments històrics sobre la Unitat essencial de la Realitat. 

10 – ESPURNES

Avui presentem el deure com el valor fonamental de la vida humana.

Però, abans de seguir amb el tema, recordem que paraules com deure, obediència, manament i semblants, tenen un sentit més pregon quan es refereixen a la Llei de Déu i al caràcter essencial de la vida humana.

Tornem a posar de relleu la importància de distingir i tenir present, a l’hora d’actuar i de prendre les grans decisions de la vida, la diferència entre el contingut essencial i les formes d’expressió, i d’acord amb aquest principi fonamental, diem que el deure és un valor essencial de la vida humana i que tots els altres valors que formen el teixit pràctic de la vida humana són conseqüència...  Jesús ho tenia present quan deia: El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat. I, al final de la seva vida va dir en una de les set paraules...: Tot s’ha complert. Jo 19,30.

Així doncs, aquesta actitud fonamental del deure dóna sentit a tot al que som, al que pensem i al que fem. L’home és obediència, va dir R. Guardini.

L’autenticitat de la nostra llibertat, que és allò que fa possible poder arribar a ser el que hem de ser, està en consonància amb el seu vincle d’unió i relació amb la transcendència. Vegem alguns textos: Només en relació amb la transcendència arriba l’home a ser conscient de si mateix com a ésser lliure. L’home és llibertat i referència a Déu. La llibertat viu de la seva dependència amb la transcendència... sense lligam amb la transcendència no hi ha llibertat. Jaspers. La culminació de l’home és la consciència de la transcendència.  Panikkar.  

D’aquí ve que la veritable llibertat no és fer allò que hom vol, sinó el que Déu vol.

Oients de la paraula. Aquest és el rètol que el teòleg K. Rahner posa per títol del seu llibre sobre filosofia de la religió.    

Una expressió que confirma el que estem dient i que podríem posar com el fonament sòlid de l’edifici espiritual. El creient és el que escolta la paraula. Jesús, a la dona que el va lloar, li respon amb aquestes paraules: Més aviat són sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!  Lc 11,27-28. I d’aquí neix la veritable llibertat.

El deure és l’actitud primera que dóna sentit i fermesa a la vida.

Sovint resumim la vida en l’amor. Recordem allò d’Agustí: estima i fes el que vulguis. Dit d’una altra manera: tot es resumeix en ser bo i tota altra cosa és comentari.

Ara bé, el detall important que volem tenir present avui és que el fet d’estimar o de ser bo deriva d’un manament: Això us mano: que us estimeu... El sentiment d’estimar forma part de la naturalesa que hem rebut de Déu: Què tens que no hagis rebut? diu Pau. I ser fidels a aquest do és la vida plena.  

Som éssers donats, rebuts... ens diuen els pensadors i, per tant, la veritable acceptació de si mateix, tan important per a la pau i estabilitat personal, no deriva tant del que jo vull, com del que Déu vol de mi. 

9 – ESPURNES

Les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència.  Així s’expressa una cultura oriental. Paraules que també podríem fer nostres. Cf. Panikkar

La consciència és el nucli de la dimensió espiritual de l’ésser humà i, per tant, de la seva personalitat.

Per copsar les coses de l’esperit, no n’hi ha prou amb la facultat de la raó i del treball intel·lectual; la consciència és la llum, és el coneixement que dóna sentit a les nostres vides d’éssers humans.  

I aquesta llum no és una llum freda... és calor, és voluntat, és decisió... Optem pel caràcter “no dos” (advaita) de la Realitat, deixant aparcada la preocupació ancestral de si és primer la voluntat o la intel·ligència... La consciència és coneixement i voluntat alhora. Si mirem el Sol no ens preguntem quina cosa és primer, si la calor, la llum o l’energia... ho rebem tot alhora.

Per això, en l’Evangeli de Joan, i com a introducció a la lectura del seu missatge, els primers deixebles quan es troben per primera vegada amb Jesús, no li pregunten quants llibres ha llegit o quins estudis té, sinó que li diuen: on vius, és a dir: quin grau de consciència és el teu, des de quin nivell de consciència ens parlaràs...? La qualitat dels coneixements espirituals –que són els propis dels Evangelis- correspon al nivell de consciència del qui els dóna, i només aquells que gaudeixen del mateix nivell de consciència, capten el seu significat.

 

Per tant, tenim una llum que no ens ve dels llibres, ni de la reflexió intel·lectual, sinó de la puresa de cor, és a dir: de la fidelitat a la vida, de la sinceritat amb si mateix (el no autoengany), de l’autenticitat... Mt 5,8.

Nosaltres, sovint, guiats “pels entesos” hem intel·lectualitzat les coses de la fe, les quals només es poden comprendre des de l’esperit, és a dir, des d’un cert nivell de consciència... Sense aquesta llum, els qui ens dediquem als assumptes religiosos, serem, inevitablement, uns legalistes, que és el pitjor pecat contra la religió...

La veritable llum espiritual, que ens fa comprendre les coses de la fe, la tenim dins... rau en el dipòsit del propi inconscient, el qual és com un magatzem que tenim com un do de Déu, que es va tornant consciència a mesura de la nostra fidelitat a la veu de Déu que ens parla des del silenci del nostre jo autosuficient: El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Cf. Ireneu.

L’ésser humà va fent seu, allò que ja té dins. Tot allò que rep de fora, dels altres, dels llibres, de les Institucions, dels Sagraments... ens pot ajudar, però, la paraula és dins de l’ésser humà.

Així ho va entendre Agustí quan deia: Tard us vaig estimar, oh Bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, i jo us cercava al defora i em llançava, deforme com era, cap aquella bellesa de les vostres criatures. Vós éreu amb mi, però jo no era amb vós.