dimecres, 12 de febrer de 2014

EL PODER DE LA PARAULA



Parlem d’un poder de la paraula que no és un domini que ens vingui de fora per esclavitzar-nos, sinó d’un poder que està dins nostre i que el podem compartir i fer nostre en la mesura que l’exercim des de la llibertat.
L’Escriptura ens parla del poder de la paraula de Déu. Així Isaïes ens diu en nom del Senyor: Tal com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra i la fecunden, i la fan germinar fins que dóna llavor als sembradors i pa per a aliment, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà a mi infecunda. Is 55,10-11. També la carta als hebreus ens recorda que: La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor. He 4,12.
Això vol dir que la paraula de Déu té un poder creador. La paraula de Déu és creadora de vida eterna. Ara bé, la paraula de Déu es fa present a través de la paraula de l’home. No tenim aquí a la terra una altra presència de la Paraula.

Sant Joan, per la seva part, ens recorda que la paraula s’ha fet home. Jo 1,14. Això vol dir que som paraula,  i que quan aigualim la paraula amb les nostres interpretacions superficials, ens aigualim a nosaltres mateixos. Degut a això, la pobresa de l’home com a home pot arribar a extrems impensables.
Si la paraula s’ha fet home, això vol dir que la paraula és com la nostra matèria primera. Som paraula de Déu. Els nostres gens són paraula. Som fills de la Llum i de la llum neix tota bondat, justícia i veritat. La paraula és com l’expressió de la persona i és la mateixa persona com a imatge de Déu. La paraula és el nostre nom propi. La paraula és molt més que la grafia o el fonema del terme gramatical. La paraula és la persona, és a dir, la forma essencial de l’home.

De fet, no tot allò que en diem paraula és paraula. Sovint, les paraules que diem es limiten a ser címbals estridents, si no són esquellots que fan soroll. I, per això, sovint les nostres paraules són tingudes com paraules inútils (sense utilitat per al creixement humà) de les quals n’haurem de donat compte... Mt 12,36.
També ens diu Jesús que es necessita una disposició per copsar i entendre la paraula, perquè sempre  n’hi ha que miren bé i no veuen, escolten, però no comprenen.
Treballem, per tant, per tenir una bona disposició i així poder rebre i guardar, com feia Maria, la paraula en el nostres cors pel bé nostre i de tota la comunitat. La paraula és com un poder que ens fa créixer; com una beguda espiritual (una aigua viva) que omple les nostres venes de vitalitat.
Les nostres religions són religions descafeïnades, perquè hem buidat la paraula del seu significat original. Són les mateixes paraules del començament, les que fem servir, però buidades del seu contingut essencial. El resultat són religions humanes que no donen la talla.

Les nostres llibreries estan plenes del gènere literari narratiu, informatiu, de lectura fàcil. Ara, però, és hora de paraules que siguin fruit d’un pensament silenciós, d’un esforç de reflexió i d’una experiència de vida, que siguin paraules de vida eterna. Jo 6,68. Recordem aquí la reflexió de Heidegger: Tant més escriu i parla l’home quant menys té a dir alguna cosa essencial. Una de les manifestacions de la superficialitat intel·lectual vigent és l’excés de paraules: Panikkar ens recorda que el contrari de la saviesa és el saber de tot. Avui estem saturats de paraules que, posades a la balança, no arriben a fer el pes. Cf. Dan 5,27.
Donar poca importància a les paraules que fem servir en religió, o tergiversar el seu significat fa mal al poble de Déu. És com matar l’esperit. És una deficiència injustificada en el temps que vivim, el fet de no copsar, de les paraules, el seu significat més pregon, d’acord amb el sentit que els dóna l’Evangeli. Estem acostumats a llegir paraules, ens hem d’avesar a menjar paraules, ens diu Panikkar. És urgent dir paraules essencials. És necessari dir-les, si volem renovar les nostres vides i les nostres institucions religioses d’una manera seriosa i sense engany.

Som allò que coneixem, ens recorda Panikkar. La qüestió i el problema del llenguatge a hores d’ara s’ha tornat prioritària. Un problema que hem de solucionar perquè el llenguatge condiciona la comprensió de la veritat. Les paraules tenen un poder misteriós. El llenguatge ens allibera de la ignorància, però també ens lliga a uns prejudicis. Hauríem de saber veure quin dels dos factors ha tingut més incidència en la nostra vida de fe. Fins a quin punt la paraula que hem escoltat ens ha alliberat i fins a quin punt ens ha esclavitzat. Actuem i pensem d’acord amb el sentit que donem a les paraules i als conceptes doctrinals. I esdevenim allò que creiem. La nostra identitat queda constituïda d’acord amb allò que pensem, coneixem, estimem, segons la dita agustiniana: Si estimes terra ets terra... La nostra consciència i, per tant, la nostra personalitat queda lligada a la llei o a la fe, segons que posem la llei com a punt últim de referència (el pes: pondus) dels nostres actes o que hi posem la fe. És a dir, no es tracta solament de problema de comprensió, sinó també d’identitat. El sentit que una col·lectivitat dóna a unes paraules forma una cultura, més ben dit: una subcultura, que és la que dóna caràcter i personalitat als qui la segueixen. Però, el punt últim de referència si volem viure la realitat i no un món fictici i superficial, no és la cultura, sinó l’home. Més en concret l’Home Nou fruit del temor de Déu del qual rep el coneixement i la llibertat. Alliberem els textos evangèlics del domini legal i del seu caràcter miraculós! El miracle està en la naturalesa, deia sant Agustí. El caràcter meravellós de la naturalesa és el gran miracle.
Diem paraula de Déu en sentit metafòric als Llibres Sagrats per posar de relleu la seva importància. Ara bé, amb més propietat hauríem de dir: paraula de Déu, la paraula pronunciada per un home o una dona de cor net.
Avui la paraula té poc o cap valor. Ho veiem en els discursos dels poderosos d’aquest món. Aquest fet és com un termòmetre per indicar la mediocritat de la societat en la qual vivim i participem. Avui sembla que mentir no té cap importància, quan la mentida és el que més degrada l’home. E, Hello   

Cerquem paraules que ens ajudin a créixer com a persones, és a dir, aquelles que ens ajuden a ser lliures i responsables. No paraules que ens mantinguin en la rutina de sempre.
Quan fem servir paraules dels nostres textos fundacionals però aigualides per les nostres interpretacions fetes amb categories humanes, estem deformant la nostra consciència i la consciència del poble creient i formem religions buides de contingut essencial.

Hem abusat del llenguatge. L’hem manipulat... Però, la manipulació s’ha tornat contra nosaltres perquè la Paraula és més gran que nosaltres perquè és poder de Déu, és participació de la seva divina naturalesa. Ens hem fet esclaus del llenguatge que ens hem inventat. Hem canviat el context axiològic i amb això el sentit original de les paraules. La cristologia de manual ha desfigurat el Crist de l’Evangeli. Les paraules ja no diuen el mateix. Les nostres paraules no són paraules de vida eterna.

1 comentari:

Elisabet Moreras ha dit...

Miquel! Quin bloc més bonic i que bé poder seguir-te a través d'aquest mar tan gran que és internet!
Gràcies per tot!!