dimecres, 14 de setembre de 2016

3 – ENGRUNES

Aquesta pàgina és una reflexió sobre la presència de l'Etern.

Aquesta expressió: la presència de l'Etern, es pot aplicar a Déu, al Pare del cel, al Crist ressuscitat, al Regne de Déu...
Diem que també es pot aplicar al Crist ressuscitat perquè com diu el “Credo” el Crist ressuscitat seu a la dreta del Pare, és a dir comparteix la mateixa vida eterna. I del Regne de Déu també diuen els entesos que és el mateix Déu. El terme: la presència de l'Etern es pot dir de qualsevol de les locucions anteriors.

La presència de l'Etern és un concepte nuclear en el món de la religió. La qualitat de la religió dependrà de com entenen aquesta presència.

Les nostres relacions amb el Crist ressuscitat no poden ser les mateixes que tenien els seus deixebles mentre vivia a la terra. El mateix Jesús va advertir: Us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres... Jo 16,7. Si no volem llegir el text grollerament i de manera inadequada, veiem que Jesús ens ve a dir que a partir d'ara: el seu “status etern” ja no és el d'aquest món i, per tant, no podem continuar tractant-lo com abans quan estava a la terra. No el podem tractar amb categories temporals.
I tanmateix l'hem continuat tractant d'aquesta manera. En conseqüència, ens hem quedat sense l'Esperit, sense el Defensor?

Les categories temporals segons Panikkar són: temps, espai i matèria. Segons altres autors com Schopenhauer i Buber són: temps, espai i causalitat.

Degut a una tergiversació del llenguatge, hem creat una consciència en el poble creient que entén celebrar la presència del Crist ressuscitat ubicant-lo en un espai: el sagrari, en un temps: la missa, en un tros de matèria: el pa i com efecte d'una causa: les paraules consecratòries. I, per altra banda, hem posat en el mateix nivell axiològic formes i contingut essencial.

Amb això hem propugnat una presència de l'Esperit subjecta i condicionada a la Llei. Hem dit: si hi ha unes determinades condicions hi ha presència “real”, si no es donen aquestes condicions no hi ha presència “real”???

Ara bé, “La” presència de l'Etern “És”. Aquí no hi cap el fet de ser més o menys present, aquí o allà, ara o després... tots aquests qualificatius estan fora de lloc. No és “una” presència, sinó “la” presència, la que hem de celebrar. En aquest sentit també és el mateix Jesús qui ens adverteix: El Regne de Déu no ve pas d'una manera visible, ni diran: Heus-el aquí o allà...el Regne de Déu és enmig de vosaltres. Lc 17,20. Enmig, és a dir, aquí. Un aquí qualitatiu, etern, lluny de categories temporals.

Els sagraments celebren la presència del Crist ressuscitat i ho fan de formes variades. La celebren! No en són la causa, ni el mitjà... dir això seria un disbarat teològic de primera magnitud. Unes formes poden ser més solemnes que les altres, però ni unes augmenten ni les altres disminueixen la presència del Crist ressuscitat. El Crist ressuscitat no necessita de cap forma externa per ser present.

No diem per fer-se present, sinó per ser present. El Crist ressuscitat “És”. I és abans dels sagraments. En tot cas som nosaltres els qui estem o no a la seva presència. Ubicar-lo en un espai i en un temps és com regar fora de test...

Necessitem celebrar el Misteri que ja és. No el fem present. Ja és present. L'Amor etern “és”. El celebrem amb signes. Però, tant si el celebrem com si no el celebrem l'Amor és.

Quan el sentit comú de la bona gent ens ensenya amb més claredat que no pas ho ensenya la religió allí on resideix la veritat i la bondat de les relacions i dels actes que es fan... llavors la religió esdevé inútil. Posem un exemple:

Dos matrimonis celebren el seu aniversari. Un que es més pobre de recursos ho fa d'una manera senzilla però amb molta il·lusió i amor, l'altre amb més poder adquisitiu lloga una orquestra, invita gent important... Bé, la pregunta és: s'estimen més els qui ho celebren amb molta parafernàlia? Diem que no, que no depèn d'això, i que potser hi ha més amor en el matrimoni que ho va celebrar d'una manera senzilla... fins i tot, tanta parafernàlia pot impedir la veritable intimitat i relació de parella o pot ser, fins i tot, motiu per amagar la manca d'amor...

Doncs, bé això que ho veiem tan clar, per què no ho veiem així en el món religiós? Per què diem que un sagrament amb més riquesa de ritus i més condicionat a la llei del Dret Canònica hi ha més presència “real” i fins i tot hi ha la presència en exclusiva del Crist ressuscitat? I quan no es pot celebrar aquest sagrament per falta de ministre diem i pensem que als fidels o a la comunitat els falta... ¿què els falta? En tot cas els falta un ritus més complert i res més, perquè la presència real del Crist ressuscitat no depèn d'això. La presència del Crist ressuscitat no depèn de res d'aquest món. Ell “és”. Ni és més ni és menys. És, amb un ésser etern. Pel que es veu, el món de l'esperit ens queda a mil anys llum.

L'autoritat i els poders institucionals són bons i necessaris en el marc de la Institució. Però quan aquests poders i autoritats es posen com a condició per fer possible la presència del diví, això representa la destrucció de la veritable religió. L'Esperit, el Crist ressuscitat no pot dependre de la llei per fer-se present. No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu. L'única mediació possible és el nostre ésser mateix. Panikkar.

Quan es dóna excessiva importància a les formes, sovint en surt perjudicat el contingut. Exalcem tant els sagraments que la fe queda en segon lloc. I el que fem, en el fons, és fomentar una religió basada en la llei i no en la fe, fent, d'aquesta manera, inútil el Nou Testament.

__________

També una bona lectura del cap. 6 de Joan ens hauria de fer pensar. Jesús no va dir: aquest tros de pa sóc jo, sinó que va dir: jo sóc el pa de vida. I això vol dir que ell: el Fill de l'Home, o la Paraula feta carn, és l'aliment de les nostres vides. Perquè no només de pa (material) viu l'home, sinó de tota paraula...

Ja en temps de Jesús va passar que alguns dels seus deixebles van entendre “literalment” les paraules de Jesús quan van replicar: Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? Però, la resposta de Jesús va ser clara: La carn no serveix de res és l'esperit el qui dóna vida. És com si ens digués a nosaltres: “el pa no serveis de res, és l'esperit, la fe, qui dóna vida”. Cf. Jo 6.

Ens hem deslliurat del jou de la llei antiga i hem caigut en un altre jou més subtil però més fort encara. Hem canviat les paraules i el format extern, però hem caigut en el mateix parany de la llei.

La veritat de les nostres relacions humanes i amb Déu s'aconsegueix en el tercer nivell de consciència.