dimarts, 6 de setembre de 2016

2 - ENGRUNES

Crec per entendre i miro d'entendre per creure. Agustí. Anselm.
El creient busca la intel·ligència de la fe. Hi ha dues opinions sobre el sentit de la paraula intel·ligència. Uns diuen que vol dir inter-legere i altres intus-legere. Ens decantem per donar-li el significat de: llegir dins. La intel·ligència llegeix l'interior de les coses, descobreix el nucli que dóna sentit i coherència a tot el que es veu i es viu per fora.

Generalment llegim per fora o pel damunt (avui està de moda llegir en diagonal). No anem fins a les últimes derivacions teòriques i pràctiques de la paraula o frase que hem llegit. Ens quedem a la superfície de les coses. L'enceb o espoleta que ha de fer detonar l'explosió de la vida resta apagat. Només queda un foc d'encenalls.

Sovint els nostres judicis no s'ajusten a la veritat (realitat) perquè veuen les coses només per fora. La categoria que mostra d'una manera punyent i real la immaduresa que encara patim com a humanitat és la incoherència entre els principis que acceptem com a norma de les nostres vides i la forma com els expressem en el nostre actuar de cada dia, com a individus i com a membres d'una institució.

Ens hem avesat, per manca de temps, per les presses i per la manera de fer i de ser d'avui dia, al fet de llegir les coses per fora. Les nostres paraules referents al món de la vida humana no arriben a destriar el gra de la palla. Com els treballadors de la paràbola (Mt 13,24-30) no som capaços de distingir la fe de les creences manifestades a través de les nostres construccions humanes en matèria de religió...

Hi ha una dita antiga que diu: Bonum et ens convertuntur. Que vol dir que el bé i l'ens es prediquen un de l'altre. Dit d'una altra manera: són dues maneres d'expressar conceptualment la mateixa realitat espiritual. Aquest principi no es pot aplicar a les paraules: fe i sagraments. Fe i sagraments non convertuntur, i per tant, no les podem posar en el mateix nivell d'importància en l'escala de valors. La formació o deformació de la consciència, la nostra i la del poble fidel, està molt lligada a la comprensió i relació adequada en l'escala de valors. L'ordre interior de les coses és com la paraula per mitjà de la qual Déu va fer tot el que va fer. Agustí.

Si fabriquem uns bots, uns barrils de fusta molt bona, però el vi s'ha tornat agre, de què serviran els bots? Mt 9,17. Cal millorar les formes, certament, però si no som fidels a l'esperit de l'Evangeli, de què ens serviran les formes? A vi nou, bots nous, Aquesta és la sentència de l'Evangeli.

La saviesa ens diu que primer hem de millorar el vi i després, i només després, farem uns bots adequats per al vi... No ens enganyem, si no hi ha coherència entre el contingut essencial i les formes externes, el que farem, com diu Pau, serà donar cops de puny a l'aire.1 Cor 9,26.

Ens falta la intel·ligència de la fe. Entenem per fe un valor essencial que va més enllà del sentit que li donen les institucions religioses i en general. La fe és un constituent existencial de l'home. Tot home, pel fet de ser home, té fe. Panikkar.

Pensem que aquesta opinió sobre la fe no exclou necessàriament el marc religiós, però no es restringeix a aquest marc. És a dir, no la definiríem com una fe laica en contraposició a una fe religiosa. La fe és un valor humà que va més enllà de les categories de laïcitat i religiositat. Cal distingir aquí, però, la virtut de la religió de la religiositat institucional i individual.

La religió (virtut) com la llibertat o la fe... són dons que hem rebut junt amb la naturalesa. Dons que se'ns han donat, no fets i acabats, sinó com a possibilitat que es pot desenvolupar sense límits d'acord amb la mesura que hem rebut: Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar un sol punt la mesura de la seva vida? Mt 6,27. Déu compta amb nosaltres per portar a terme aquestes possibilitats i sense nosaltres no pot fer res. És Ell qui ho fa i som nosaltres.

Sobre el tema de la possibilitat i la llibertat ens parla K. Jaspers d'una manera molt lúcida... Escoltem la seva deixebla Joanne Herschs comentant la doctrina del seu mestre: ... l'existència possible es lliga... (lligar, relligar, religió...) en l'absolut o, si es prefereix, en l'incondicional....quan un acte es lliga en el que és essencial: com la raó de viure, la fidelitat sense la qual res no té sentit... és quan l'existència possible s'actualitza i quan hom pot pròpiament parlar de llibertat.

Aquesta llibertat pot ser viscuda però no constatada... (aquí pot tenir lloc la fe). La dimensió de l'absolut, que és la que dóna peu a l'existència possible (la de l'home nou, diríem nosaltres) és font de sentit per a tot allò relatiu que forma el teixit temporal de la nostra vida. (Aquí podem veure realitzada la coherència entre el contingut i les formes).

L'existència entesa coma a llibertat possible sap que ella no s'ha creat ella mateixa. Sap que és fruit d'un regal, d'un do de la transcendència... La llibertat viu de la seva dependència envers la transcendència, que és el seu origen. La seva dependència de l'absolut l'allibera de les necessitats relatives. Sartre pensa que si Déu “és”, no hi ha llibertat humana. Per a Jaspers és al contrari: sense la transcendència no hi ha lloc a la llibertat.

Pensem que l'home per essència és un ésser religiós, estigui o no afiliat a qualsevol organització religiosa coneguda en aquest món. Entenem per religió la dimensió humana que comunica (relliga) l'home amb el transcendent, amb el misteri, en sigui conscient o no, malgrat que, des d'un nivell conceptual, pugui negar la transcendència. El qui menysprea el nom de Déu i s'enorgulleix de ser ateu, quan es dirigeix amb tot el seu ésser al Tu de la seva vida, aquell que no pot ser limitat per cap altre Tu, s'adreça a Déu. M. Buber.
Una cosa és el fet, la cosa, (la “res”) i l'altra l'exercici conscient d'aquella cosa.

Es necessiten especialistes que ens ajudin a conèixer els íntims moviments de l'ànima... Necessitem especialistes que ens ajudin a conèixer la perla fina de l'Evangeli. Per manca d'intel·ligència espiritual ens dediquem a treballar amb perles de bijuteria. La perla fina de l'Evangeli és una perla de joieria.

Quina diferència hi ha entre una i l'altra?
En l'obtenció d'una perla de joieria hi intervenen dos factors o dos elements i en la de bijuteria només un. En l'obtenció de la perla de joieria hi veiem la naturalesa que fa la perla i també hi veiem el treball, la cura de l'home per obtenir-la i guardar-la. En llenguatge teològic diríem la gràcia i la llibertat. El do de Déu i l'esforç de l'home. En la perla de bijuteria, en canvi, només hi veiem el treball artístic, l'esforç, de l'home.

Sovint les nostre obres de renovació són obres de bijuteria, obres humanes, molt boniques i d'un art extraordinari segurament, però els falta la fidelitat al do de Déu que queda amagat i que ens demana una altra cosa o més del que en som conscients en aquells moments de la nostra vida. Els falta autenticitat. Ens falta l'acceptació incondicional de la transcendència, del do de Déu.

El concepte que fem servir per diferenciar la perla natural d'una perla de bijuteria és l'autenticitat i és el que marca la diferència. Sovint els nostres treballs de renovació són molt humans, en el bon sentit de la paraula, però no deixem que la naturalesa, la gràcia, el do faci el seu paper. L'esperit de l'Evangeli no té prou força o no deixem que tingui prou força per conferir a les formes el seu dinamisme espiritual. La intenció ja hi és, les actituds interiors potser també, però les formes no diuen el mateix que l'Evangeli. Falta el caràcter holístic de la vida. Falta autenticitat.

No hi hauria cap organització religiosa si no existís aquest dimensió religiosa com un constituent existencial de la naturalesa humana.
El creient sap que és ell qui decideix, però a partir de la naturalesa que ha rebut i que accepta, no una sola vegada, sinó sempre, perquè sempre dependrà de la naturalesa com un do de Déu, fins el final de la seva vida..

L'Evangeli fa servir un llenguatge parabòlic. Aquest llenguatge parabòlic no és menys profund que els conceptes abstractes dels grans pensadors. De fet, cap dels grans teòlegs o dels grans místics o filòsofs creients ha dit mai que els seus pensaments siguin superiors als pensaments de l'Evangeli. Al contrari, sempre s'han presentat com a deixebles de l'Evangeli.