dijous, 6 d’abril de 2017

1 – AXIOLOGIA FONAMENTAL

L'axiologia és la teoria dels valors. I l'axiologia fonamental o essencial és la que parla dels valors fonamentals o essencials.
Max Scheler fa de l'axiologia un tema central de la seva filosofia.
Un altre autor que adopta l'axiologia formal com el mitjà més apte per renovar el món, és Robert S. Hartman. Així diu aquest autor: En qualsevol cas, l'axiologia formal (ciència dels valors) semblava haver arribat per quedar-se... Estic convençut que els valors profunds i eterns de la vida poden articular-se de forma intel·lectual mitjançant l'axiologia formal.

És cert que la paraula o la disciplina que es fa servir més en el món de la filosofia referent als valors és l'ètica. Lèvinas diu, per exemple: la filosofia primera és una ètica. S'ha de comprendre que la moralitat no s'afegeix com una capa secundària, pel damunt d'una reflexió abstracta referent a la totalitat... la moralitat té un abast independent i preliminar.

Malgrat això, nosaltres preferim la paraula axiologia perquè l'ètica tendeix a fer pensar en normes que s'han de complir o en lleis que hem d'obeir. I la nostra intenció és anar a l'origen i a l'essència d'allò que forma la nostra naturalesa espiritual i que es troba abans que els homes fessin les seves lleis. La paraula més pròpia seria “virtut”. El mateix sant Tomàs d'Aquino anomena “Tractat de les virtuts” a la part de la teologia que després es va denominar “teologia moral”.

La nostra naturalesa espiritual, feta a imatge i semblança de Déu és virtut. Així, Plotí diu: Sense veritable virtut el Déu del qual es parla és un mer nom. De semblant manera podríem dir: Sense virtut la paraula home és com una forma buida de contingut.

Hem parlat de naturalesa espiritual. Haguéssim preferit dir simplement naturalesa i no afegir el qualificatiu d'espiritual, ja que la realitat espiritual no és només una part de la nostra naturalesa humana al costat de la part material, sinó que tota la nostra humanitat és espiritual, és fruit de l'esperit: I l'esperit de Déu aletejava damunt les aigües. Gen 1,2. És a dir, l'Esperit de Déu amb la seva “energia vital” és el que dóna forma i vida a tota la naturalesa.

La veritable espiritualitat no prescindeix, ni menysvalora la part material. Al contrari l'assumeix i la necessita per expressar la seva espiritualitat. A la puresa de cor (la virginitat) no li fa nosa la realitat sexual del matrimoni. Al contrari, la necessita per poder manifestar que el fill que concep és obra de l'Esperit Sant. Jesús no va venir a abolir la llei o els profetes. Jesús va venir a donar compliment a allò que estava establert des d'un principi. El creient ha de seguir el mateix camí. Imaginar una altra cosa és fruit de pensament humà i anar contra l'obra de Déu.

Plató va presentar la bondat com el concepte últim i fonamental de l'ésser. La Bíblia posa l'amor com l'essència de la vida. Amor i bondat són dos termes sinònims, ja que tots dos indiquen i expressen difusió i comunicació de vida.

Totes les altres virtuts no són sinó noms i formes d'expressar i de viure l'amor o la bondat.
De totes maneres hauríem de tenir sempre presents els transcendentals: unitat, bondat i veritat dels filòsofs o la justícia, bondat i veritat de sant Pau, com a punts de referència nuclears, perquè l'aspecte trinitari és part essencial de la nostra fe i de la nostra vida.

Aquestes virtuts són tan fonamentals que, de primer moment, tenim la impressió que ja formen part de la nostra vida. I això és així, perquè ja les tenim al fons del cor amagades com a possibilitats cridades a esdevenir realitats. Tanmateix estem lluny d'haver assolit la seva perfecció, és a dir, la seva realitat. Com deia Kierkegaard, més que ser, som esdevenir. El sentit de les nostres vides és assolir aquelles virtuts. Estem en camí. Però, sovint ens enganyem i pensem que ja vivim la bondat i que ja sabem de què es tracta. Per això sant Pau ens commina a fer la veritat en l'amor. Ef 4,15. (Vulgata).
Aquest objectiu de la veritat: (sinceritat, fidelitat, autenticitat, sense engany...) era allò que donava sentit a la vida de Gandhi, i, en general, ha estat més apreciada a Orient que a Occident.

La virtut” és la realitat espiritual que fa referència al contingut essencial i que es manifesta en les formes externes a través de les anomenades virtuts teologals, cardinals, morals, fruits o dons de l'Esperit Sant... I contra aquestes coses, diu sant Pau, no hi ha llei. Gal 5,23.

Avui és fa necessari parlar sobretot del contingut essencial. I quan parlem d'altres coses o de les formes externes, ho hauríem de fer des del contingut essencial, perquè el lloc (el nivell de consciència) des d'on parlem i actuem és la condició que assenyala la vera qualitat del que som i del que fem.

Si volem ser membres actius a favor d'una transformació a fons del món i de la religió, més que pensar en quines obres hem de fer, hem de posar l'accent en apujar el nostre nivell de consciència.
I des d'un nivell superior de consciència veurem les coses d'una altra manera, més d'acord amb la realitat i veurem amb més claredat quines coses són les que cal fer...

Comentem ara el mateix amb una metàfora. Si, des de mitja muntanya -nivell mig de consciència-, parlem del poble que està a baix de la muntanya, com que no veiem tot el poble, parlarem d'algunes cases. Els qui, en aquest nivell, estan a un costat de la muntanya diran: la primera casa del poble és de color vermell. En canvi, els qui estan a l'altra costat del mateix nivell, diran: la primera casa és de color blau. Tots dos tindran raó i cadascú es quedarà amb la seva veritat... Ningú voldrà deixar la seva veritat que veu clarament... el problema és que tots dos confonen la seva veritat amb l'última veritat.

Quan des d'aquest nivell es vol fer ecumenisme, es cau en un cert eclecticisme o en un sincretisme sense sentit. S'ha dit que el sincretisme és un espècie d'eclecticisme barruer. Els qui el practiquen són aquells que agafen d'aquí i d'allà de les doctrines que creuen més d'acord amb els seus gustos i en fan un conglomerat, una nova religió feta de pedaços... Però, no és aquesta la solució. Això passa en aquest nivell de mitja muntanya que és el nivell dels conceptes i de les formes i de les doctrines i ritus que, per interessos emmascarats, s'absolutitzen.
Deixem, doncs, aquest nivell i pugem més amunt de la muntanya, a un nivell més alt de consciència. Llavors veurem el poble sencer amb totes les cases i veurem com una cosa normal que el poble tingui cases de diferents colors i formes. La nostra última veritat, la que ens uneix i dóna sentit a la nostra religió, serà el poble, no una casa (una Institució religiosa) particular. És el nivell de la fe, del coneixement sapiencial.

El poble de Déu abraça totes les cases, totes les cultures i religions... Els nostres propis dogmes i ritus no són l'última veritat. L'última veritat és coneixement de Déu, és fe. Aquest coneixement espiritual és el que fa possible la pau dels pobles: Conviuran el llop amb l'anyell, la pantera s'ajaçarà amb el cabrit, el vedell i el lleó pasturaran junts, i un noi petit els conduirà; la vaca i l'óssa es faran amigues, junts s'ajauran els seus petits, el lleó com el bou menjaran palla; l'infant de llet jugarà sobre el forat de l'escurçó, i l'infant ficarà la mà a l'entrada del basilisc. Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè la terra serà plena del coneixement del Senyor com l'aigua cobreix la conca del mar. Is 11, 6-9.

El coneixement bíblic no és el coneixement conceptual propi del magisteri eclesiàstic o de les nostres especulacions acadèmiques i doctrinals. És el coneixement sapiencial propi del tercer nivell de consciència. D'aquest nivell sant Francesc de Sales en parla dient: És un cert grau d'eminència o suprema elevació de la raó i facultat espiritual, en què aquesta no és guiada per la llum del discurs ni de la raó, sinó per una simple visió de l'enteniment i un simple sentiment de la voluntat, en virtut de la qual l'esperit assent i se sotmet a la veritat i voluntat divines. Només des del “tercer ull”, diu Panikkar, podrem assabentar-nos clarament de les coses de l'esperit.
Des d'aquest nivell de consciència veiem que l'essència de la religió, el que uneix tots els homes en la fe és la comunitat, és el poble, és l'home. És el poble que té moltes cases. Més encara, és el món, que és la casa de Déu. Jo 1,11. El món, per tant, és la gran institució religiosa que uneix tots els homes en una mateixa fe, viscuda i expressada de múltiples maneres. L'actitud de voler “posseir” la veritat i de pensar que la pròpia forma doctrinal és l'única vertadera, denota un fons d'hipocresia i d'interès polític i tendeix inevitablement al fanatisme.

Però, el poble, no és la massa de gent. El poble es constitueix d'homes o dones, de llibertats responsables. Déu, en el N.T. s'identifica amb l'ésser humà, no amb la cultura: Déu s'ha fet home. Jo 1,14. Jesús es va presentar com el Fill de l'home. L'Home, per tant, és el punt de referència nuclear de la religió, és el que ens uneix. No les cultures o les religions.
Les cultures i les religions són la diversitat necessària per poder viure la unitat. Una altra cosa seria uniformitat. Així és realitza el principi de sant Francesc de Sales: La unitat en la diversitat és l'ordre. Si allò que “ens marca” són els ritus, les doctrines, les lleis, llavors la nostra religió es basa en la llei i no en la fe. Vol dir que encara estem sota el règim de l'Antic Testament, malgrat que les paraules siguin del Nou.

Hem de reencarnar l'Evangeli avui... No cal inventar una altra cosa. Així com Jesús, l'autor del Nou Testament va dir que no havia vingut a dir coses noves sinó a donar compliment als profetes antics, de semblant manera la novetat que a nosaltres ens toca viure avui és la reencarnació de la paraula que fou dita al principi Jo 1.1., i que per desídia i ignorància hem substituït per les nostres pobres paraules. La Paraula ja hi és. Som nosaltres els qui no l'escoltem. Es tracta de ser fidels a la paraula de Déu pronunciada en el principi. Amb la nostra fidelitat farem possible la vida.

L'Evangeli és axiologia. És semblant a una melodia de Beethoven, de Bach o de Mozart que poden ser interpretades i viscudes interiorment per qualsevol persona del nostre planeta. L'axiologia fa referència a allò humà fonamental. Tota altra cosa és comentari. És lícit i necessari que cada cultura expressi això mateix essencial amb el seu llenguatge propi, amb els seus instruments. El veritable ecumenisme no dilueix la diversitat d'expressió sinó que potencia la unitat del contingut essencial.

Sovint, però, els altres ens fan nosa i voldríem que tothom parlés el mateix llenguatge: el nostre. Que hi hagués una sola llengua: la nostra. Llavors seríem enganyosament feliços, però empobrits miserablement d'humanitat. No és això el que estem patint? L'ecumenisme d'avui encara fomenta en el poble una religió basada en la llei.

Si comparem el nivell de maduresa humana del món de les religions amb el món de la tècnica veiem que estem desfasats i els nostres procediments anacrònics. En el món de la religió actuem com aquell que ve de lluny amb la seva Hispano Olivetti i no té idea dels ordinadors portàtils...

Ens falta maduresa, ens falta llibertat. On no hi ha llibertat no hi ha home. Si la gent del “món” són esclaus de la matèria i de les formes, les religions són esclaves dels seus ritus i dels seus dogmes.
Sant Joan de la creu advertia que un cop superats els pecats capitals podríem caure en els pecats capitals espirituals que impedeixen volar a les altures de l'esperit. Deia que era igual que un ocell estigués lligat amb un fil gruixut o prim, perquè mentre estigui lligat no podrà volar.

Si fóssim lliures diríem com Rut (ella ho va dir a la seva sogra) a l'hora d'emigrar cap un altre poble que no era el seu: El teu poble serà el meu poble el teu Déu serà el meu Déu. Panikkar era lliure i per això podia dir: Quan sóc aquí sóc cristià, si estic a l'Índia sóc hindú.

Si no hi ha llibertat no hi ha poble de Déu, només hi ha una massa de gent. Es tracta d'arribar a ser poble a semblança dels primers cristians. A aquells Pere els deia: Vosaltres abans no éreu poble, ara sou el poble de Déu. 1 P 2,10.


Hem d'aspirar a ser poble, comunitat de fe. No un conjunt o conglomerat de gent sense llibertat responsable. La persona responsable no imposa res, no rebutja els altres per ser els altres. Només rebutja el mal. La llibertat responsable accepta tothom que fa el bé i respecte la seva diferència de la mateixa manera que vol que els altres respectin la pròpia.