divendres, 26 de maig de 2017

3 – RETALLS

La matèria primera de la naturalesa humana feta a imatge de Déu és la virtut. I així com Plotí va dir que sense virtut, el Déu del qual es parla, és un mer nom, de semblant manera podríem dir que l'home, sense virtut, és un mer nom.

Recordant la imatge dels nivells de consciència podríem dir que en el primer nivell hi presideixen els sentits, en el segon hi emergeix la raó i en el tercer la virtut. I recordant que com a humans som esdevenir: cridats a ser, entenem que la nostra tasca aquí a la terra consisteix en el fet d'aconseguir viure de la virtut, sense deixar ni la raó ni els sentits. El tractat de les virtuts hauria de ser l'assignatura fonamental. De fet, els Evangelis en el fons són un tractat sobre les virtuts; són el dipòsit d'un contingut espiritual superior expressat amb llenguatge popular.

La virtut és coratge, saviesa i amistat, i tot això realitzat des de la llibertat en el silenci creatiu de la fe. La qualitat dels actes, quan són fruit de la fe i no només de la raó i dels sentits, creix en nivell d'excel·lència i realitat. Recordem que, segons Panikkar la fe és un constituent existencial de l'home, i que tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits. Per tant, la fe no és un afegit o quelcom que està fora del marc humà. Tot al contrari: és una realitat plenament humana i, per tant, divina.

Déu es manifesta en el silenci de tot allò que està al nostre abast de comprensió. És el Déu amagat. És en el silenci de les nostres paraules que s'oeix la paraula de Déu: Mentre un silenci tranquil embolcallava l'univers i la nit era al bell mig de la seva cursa, la teva paraula omnipotent, deixant els trons reials, es va llençar des del cel... Sav 18,14-15. Silenci aquí no vol dir negació, sinó que vol expressar el fet de deixar de viure de les coses que tenim a l'abast, per viure de les realitats que no veiem i que la fe ens proposa: Fe és la certesa de realitats que no veiem, He 11,1. Viure, aquí, és sinònim de posar el cor, el desig, la voluntat en alguna cosa: Perquè allà on tens el teu tresor i tindràs també el teu cor. Mt 6,21.

La realitat espiritual té molts noms, més ben dit: li hem donat molts noms. Cada nom indica un valor i cada valor està representat per una paraula. Cada paraula expressa un aspecte de la mateixa realitat única.

El nucli de tota paraula el trobem en el seu sentit. Les lletres o els sons, són com la forma externa. La paraula pròpiament dita rau en el seu sentit. Les formes soles, sense el seu sentit, són lletra que mata. 2 Co 3,6. Sovint, no som conscients d'aquesta realitat, i vivim de la lletra que mata.

Quan a una paraula que forma part de la tradició se li ha canviat el sentit que tenia en el seu origen esdevé la ruïna de l'edifici espiritual que es va bastir en un principi. Queden les formes externes buides del seu contingut essencial. La història de les institucions religioses sovint és exemple d'aquest procés desintegrador. Així és com, per rutina i superficialitat, vivim més de les formes que del contingut essencial. Hem esdevingut una casa amb fonaments de sorra. Mt 7,24-27.
______________________________

Una de les paraules que forma part del contingut essencial de la realitat espiritual és la llibertat.

La nova innocència és llibertat. Panikkar. La llibertat està en el principi i al final de la vida. En el principi hi és com a possibilitat i, per tant, amb les primeres manifestacions de la llibertat, pròpies de “l'home vell”, i que es manifesta en la facultat d'escollir una cosa o l'altra. El final és quan es dóna la veritable llibertat, pròpia de “l'home nou”, i la seva adequada manifestació ja no es dóna en el fet d'escollir una cosa o l'altra, sinó en el fet d'adherir-se plenament al bé. I al bé que està més enllà de la nostra experiència actual, la qual cosa només la podem portar a terme per la fe.

I d'on prové la fe?, es pregunta Jaspers. I respon: No prové originàriament dels límits de l'experiència del món, sinó de la llibertat de l'home. L'home que és realment conscient de la seva llibertat, té al mateix temps la certesa de Déu. La llibertat i Déu són inseparables... l'home és l'ésser referit a Déu.

L'ésser humà és a la vegada naturalesa i llibertat.
Interpretem aquí que l'home vell és naturalesa i l'home nou és llibertat.

Jaspers insisteix: L'existència entesa com a possible llibertat, sap que ella no es creada ella mateixa. Ella és un regal de la transcendència. La llibertat viu de la seva dependència envers la transcendència... sense el lligam amb la transcendència no hi ha llibertat.

En realitat, l'home té accés a si mateix d'una doble manera: com a objecte de recerca i com a “existència” d'una llibertat inaccessible a tota recerca.

Així doncs, “el misteri” forma part de l'estructura humana. No és quelcom aliè, de fora de l'home. Ara bé, el misteri el “toquem” amb la fe, no amb el raonament. No és objecte de la psicoanàlisi i, tanmateix, és una realitat humana.

La fe és acceptació de la vida. De la vida que va més enllà del nostre coneixement, ja que l'home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. Jaspers

Aquesta obediència a la voluntat de Déu és una realitat espiritual que de cap manera es pot identificar amb l'obediència a unes lleis ni a l'autoritat eclesiàstica, (bona i lícita en el seu context). Aquesta identificació pràctica ha estat la gran deformació de les consciències, portada a terme per les religions, que han garantit la supervivència de les seves organitzacions externes a costa de la llibertat responsable de cada creient, que és l'única que pot salvar.

Hem de reconèixer que l'ordre extern no ha estat sempre garantia de l'ordre intern, sinó que sovint l'ordre extern s'ha mantingut a costa de l'ordre intern.