diumenge, 10 de novembre del 2019


2
AXIOLOGIA FONAMENTAL
El problema greu que ha sorgit en el moment actual de la història humana és que, per una banda s’han posat de relleu  les possibilitats individuals que té cadascú i s’ha facilitat el seu desenvolupament, però, al mateix temps, no s’ha ofert la saviesa ni el llenguatge adequat i necessari per poder actuar correctament d’acord amb la Veritat. Com diu Panikkar, referint-se a les coses de l’esperit, que només es poden entendre des del “tercer ull”: l’ull de la saviesa. En aquest nivell. la intuïció pren el lloc de la reflexió.

Ens hem alliberat de l’opressió de les institucions... però, no ens hem alliberat de nosaltres mateixos. A més, una educació interessadament paternalista -conscientment o inconscientment, ens ha deixat orfes de maduresa personal. En aquest sentit diu Panikkar: la meva finalitat, en primer lloc i abans que res, no és la reforma de l’església, sinó la meva pròpia transformació, la transformació del meu jo... 

Hem identificat, superficialment, l’ordre exterior amb l’ordre interior de les coses. Hem posat al mateix nivell (objectiu i subjectiu de la realitat) el contingut essencial de la vida i les seves formes d’expressió. I des d’aquest mateix nivell de comprensió (o incomprensió)  constatem que l’ús del llenguatge simbòlic, propi del món de l’esperit, ha estat un absent de la nostra educació i, en la pràctica, hem confós el concepte amb la paraula (el logos).   

Hem sentit parlar del o dels representants del Crist... Ara bé, l’únic que pot representar el Crist no és el qui té un càrrec en la institució, sinó el creient mans i humil de cor. Tenint present, a més, que aquest mans i humil de cor ningú el pot identificar amb certesa absoluta, perquè només Déu coneix l’interior de les persones.

Les coses eternes no es poden mesurar amb categories temporals. A aquell que es va definir a si mateix com “el Fill de l’Home”, l’únic que el pot representar és l’home, no el càrrec institucional que un home pugui tenir en aquest món, per més gran que sigui.

Les lleis de l’esperit no són les lleis de la raó o dels sentits... La pau del cor no l’obtindrem pel fet d’estar segurs de la bondat de les nostres actuacions, sinó per la confiança que posem en la bondat de Déu. Vegem què diu Pau: ... de res no m’acusa la consciència, encara que no és per això que sóc justificat; qui m’ha de judicar és el Senyor. 1C 4,4.

Cada u en el seu desenvolupament personal depèn de la fidelitat a si mateix. Però, al mateix temps ningú no té una pauta escrita per saber identificar amb certesa aquesta fidelitat. Això es va descobrint per si sol d’una manera natural en el més íntim del més interior de si mateix, deixant sempre l’última paraula a Déu.   

La naturalesa de la vida espiritual és com és. Ni nosaltres ni cap institució pot treure’n ni afegir-hi res. Sovint, l’opinió que tenim de les coses no està d’acord amb la realitat. I, és la Realitat i no un text escrit, l’últim punt de referència que dóna llum a la nostra consciència.  

Ningú no pot tenir uns poders especials sobre l’esperit. La presència del Crist no pot dependre de cap ritus...  El Crist és present (eternament) abans de la Institució: Abans que Abraham naixés, jo sóc, va dir Jesús. Jo 8,58.  

El llenguatge simbòlic diu més o va més enllà del llenguatge conceptual. A través de la intuïció el creient pren consciència de la realitat per empatia.

Sovint les nostres paraules tenen poca densitat espiritual. Són com una pedra petita que tirada al llac només es capaç de formar tres o quatre cercles en l’aigua que l’envolta.       Perquè els cercles produïts per la pedra arribin a tot el llac: a tota la nostra vida, han de ser pedres de pes: és a dir: paraules amb densitat espiritual.

Sovint les nostres paraules “innovadores” modifiquen la nostra manera de parlar i també alguns actes, però poca cosa més. No tenen capacitat per a remoure a fons les nostres actituds...  Canvien certes formes, però no el contingut essencial. 

Les religions són un llenguatge. Haurien de ser el llenguatge de la fe, però, sovint es queden sent el llenguatge de sistemes doctrinals. La religió de la paraula s’ha convertit en la religió del llibre. La fe s’ha substituït pel ritus, les cerimònies, els dogmes... Hi ha d’haver llibres, hi ha d’haver ritus... però, una cosa és el vestit i l’altra el cos. Els vestits vells, de tant en tant s’han de canviar... Cf. Mt 9,16.

La decisió és un acte fonamental de la persona adulta. No tothom és capaç de fer-lo. Sovint ens deixem portar per l’impuls, el desig, la necessitat... però, això no és decisió.