dissabte, 15 de juny del 2019


24 – I la veritat us farà lliures

LA LLUM DEL MÓN

Un poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum. Is 9,1. Isaïes narra l'experiència que va tenir el seu poble en un moment donat de la història. Una experiència que es pot i s'ha tornar a repetir.

Una ullada atenta a la història de la humanitat ens fa veure que, de tant en tant, es produeixen moments singulars de llum que són causa de canvis globals de mentalitat i d'acció que incideixen en la història durant un període de temps més o menys prolongat... Aquests moments, protagonitzats per líders singulars, es converteixen en mites que esdevenen punts de referència per a grups i persones, les quals, amb el temps, formen una cultura, una religió, un ideal de vida...
En general, és ben palès el fet que tots aquells que gaudeixen d'un temps de llum més viva i profunda que l'habitual tenen la impressió que aquella experiència és la definitiva... Recordem, per exemple, l'expressió de la carta als hebreus: En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes ; però ara, en aquests dies, que són els definitius, ens ha parlat a nosaltres... He 1,2. I també el que diu Pau als gàlates: Però quan va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill... Gal. 4,4.

Ara bé, una i altra vegada ens hem adonat que el camí de la humanitat té alts i baixos i que és més llarg del que ens pensàvem i que l'avenc on hi podem trobar la font de la vida és inesgotable, és com un pou sense fons. I ara nosaltres, en aquests moments de la nostra història, pensem que podem gaudir, una altra vegada, d'una nova plenitud del temps...

Aquests moments històrics són fruit d'una clarividència especial concedida a homes i dones de gran humilitat, pietat, saviesa i coratge, que han estat capaços de ser fidels a la seva història personal i comunitària. I tots ells han tingut deixebles que han estat els promotors del seu pensament i de la seva “cosmovisió” com s'anomena avui dia.

El moment actual ens demana persistentment que ens preparem per saber percebre i acceptar un nou canvi profund de mentalitat. Per un moment hauríem de fer un silenci absolut de tot allò que hem après, per poder captar amb la nostra ment i amb el nostre cor el batec de la vida en la seva originalitat sense interferències de cap classe.

Hauríem de fer un parèntesi en la història en la qual estem immersos, per poder mirar de fit a fit la Realitat. Aquella Realitat de la qual nosaltres estem destinats a ser una petita part. Hem de prendre consciència que sovint allò que els homes han creat per ajudar-nos a descobrir i a viure la Realitat, ha estat, sovint, la causa que més l'enfosquit... sovint ens hem quedat mirant el dit que senyala la lluna... Els antics deien que la corrupció del que és millor esdevé allò pitjor: corruptio optimi pessima. De tant en tant hauríem de tenir el coratge de mirar les coses de cara, despullats de tota motivació alimentada d'interessos amagats, de conceptes superficials, de pors inconfesses, d'ignoràncies consentides... Al principi hi havia l'home. Les institucions van venir després.

I és que, en el moment en el qual atribuïm a Déu allò que és fet pels homes, en aquest moment ja hem perdut el nord, hem perdut el camí que duu a la vida, hem deixat de viure de fe per viure de fanatisme. En aquest moment ens hem venut la llibertat i la responsabilitat i, sense llibertat no hi ha gràcia de Déu, perquè la llibertat és la condició que Déu ha posat per salvar-nos.

Hem estat víctimes d'un abús de llenguatge. Ens han fet creure que Déu és l'autor de tot un món anomenat religiós fet de paraules, lleis, ritus i doctrines, la qual cosa ens ha impedit caminar amb llibertat d'esperit, tal com recomanava l'apòstol Pau. Hem confós, i hem identificat, el Llibre amb la Paraula, la doctrina amb la veritat, els ritus sacramentals amb la fe. Hem jugat massa fàcilment amb els termes implícit, explícit...
Penso que és una ofensa a Déu atribuir-li allò que Ell ha deixat als homes. Déu va deixar el món a les disputes dels homes. Cohèlet 3,10-11. Aquesta és la traducció de la Bíblia llatina que en fa Panikkar.

Certament que podem considerar implícitament i explícitament que Déu és l'autor de tot allò que és bo. Però, ¿qui sap on és allò que és bo? L'església institució ha volgut saber allò que ni tan sols ara ho sap el fill de l'Home... i s'ha oblidat que és a la fi dels temps quan els àngels de Déu destriaran el gra de la palla... Cf. Mt 13. La infal·libilitat ha condemnat la institució eclesiàstica a la ignorància definitiva de la veritat.

Som massa rics de les nostres veritats... D'això, n'hem de prendre consciència i actuar en conseqüència. És el que va recomanar Jesús als seus deixebles quan als va enviar a predicar “la paraula”: No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó. Mt 10,9-10. Res de res de la nostra pròpia collita. ¿S'entén això? La llibertat de la qual hem parlat, neix del silenci i de l'acceptació, no de la possessió.

Es tracta aquí de saber a quina distància estem de la Realitat i quines són les nostres possibilitats humanes des del punt de vista del que som i del que podem ser, sense les limitacions i els condicionaments que nosaltres mateixos i els altres ens han imposat en nom de Déu, durant segles i segles.

Entre Déu i nosaltres no hi ha intermediaris... diu Panikkar. No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu... L'única mediació possible és el nostre ésser mateix... No hi ha altra medicació que nosaltres mateixos.
No es tracta d'inventar res de nou, sinó de redescobrir allò que ha estat des de sempre, des d'un principi, per fer, una vegada més, l'intent de arribar a ser, ara, el que estem destinats a ser per tota l'eternitat. Perquè com diu el savi: Que s'oblidi de la vida eterna, va venir a dir Simeó, el Nou Teòleg, qui no la visqui ja aquí. Panikkar.

En totes les coses podem considerar l'ordre intern i l'ordre extern. Si parlem d'una comunitat de fe pensarem en l'ordre intern; si parlem de la institució religiosa o eclesiàstica pensem en un ordre extern. Els creients viuen i experimenten la presència de l'etern quan guarden l'ordre intern que és adhesió plena a l'amor, a la veritat, a la justícia... I no cal res més. Les formes que proposa la Institució religiosa pertanyen a l'ordre extern les quals ajuden o poden ajudar a viure l'ordre intern, però no afegeixen res a l'essència de la fe. Barrejar o identificar els dos ordres, ha estat letal. ¿No és això el pecat contra l'Esperit Sant?