11 – BRINS DE PARAULA

Textos i comentaris

Les paraules següents de Panikkar es podrien incloure en el tema del llenguatge, mai esgotat del tot, per la seva importància i per la seva incidència en la comprensió de la veritat... Escoltem:

Sabem que tota interpretació depèn del context i els paràmetres culturals de qui la realitza... Però, també sabem que en tota “revelació” ens correspon a nosaltres, éssers limitats i històrics, captar el llenguatge de les “paraules revelades”. “La revelació divina” es rebuda en el “recipient” de les nostres limitades ments humanes... La “revelació” divina, per tant, es converteix també en revelació humana.

Unes paraules de sant Efrem (s. IV) poden servir de comentari d'aquest fragment: ¿Qui podrà penetrar amb el pensament, Senyor, una de les vostres sentències? És més el que deixem que el que capim, tal com els assedegats que beuen en una font. Perquè la Paraula de Déu té molts aspectes, tants com formes de percebre els qui l'aprenen. El Senyor ha pintat de molts colors la seva Paraula perquè tothom que l'aprengui vegi en ella el que més li plau. Va dipositar diversos tresors en la seva Paraula perquè cadascú de nosaltres s'enriquís amb el que aprenia...

A través dels segles s'ha anat formant una opinió sobre els textos escollits pels savis (teòlegs) dels temps antics i que se'ls coneix per expressions i termes com Bíblia, Revelació i, fins i tot, Paraula de Déu. Termes que volen significar la dignitat i la importància d'uns textos d'una elevada qualitat espiritual. Ara bé, absolutitzar aquestes expressions i treure-les del seu context, pot portar a greus deformacions de la consciència i arribar a ser, segons l'expressió del mateix Pau, lletra que mata. 2 C 3,6.

Repetim unes paraules del filòsof Emerson, ja que ens poden ajudar a matisar i a completar, al mateix temps, el significat dels textos anteriors:

...les generacions precedents contemplaven Déu i a la naturalesa cara a cara; nosaltres veiem a través dels ulls dels qui ens han precedit. Però ¿per què no podem gaudir també nosaltres d'una relació original amb l'univers? ¿per què no podem tenir una poesia i una filosofia fruit de la nostra pròpia intuïció i no rebuda per tradició, una religió revelada a nosaltres i no la història del que els fou revelat a ells?... El sol brilla també avui... hi ha terres noves, homes nous, pensaments nous...

No és bo menystenir el textos antics... però, de cap manera els textos antics poden anul·lar els textos actuals i la seva importància i necessitat. Déu segueix parlant. Segueixen havent-hi mestres que ens ajuden a descobrir el camí que porta a la font d'aigua viva... Cf. Jo 7,37-38.

El creient -també el que forma part d'una institució religiosa- ha de tenir el coratge i la humilitat d'assumir plenament i amb llibertat la seva pròpia responsabilitat en la interpretació de la paraula. La seva aportació és important i necessària per a la comunitat de fe. Allò que és i representa un creient ningú no ho ha sigut mai abans, diu Panikkar. Per Jesús és tan important la individualitat de cada creient que per tenir-lo present, deixa, per un moment els altres 99, aparcats, i es preocupa d'aquell com si només ell existís. Cf. Lc 15,3-7.

Hem parlat de coratge i d'humilitat. La humilitat no és una actitud passiva de submissió i apocament... la veritable humilitat és la capacitat i valentia que té el creient de ser fidel fins a les últimes conseqüències a la veu que li ve des del fons del fons de la seva consciència. La veritable humilitat, però, va unida a la prudència que assumeix el risc d'equivocar-se, com una possibilitat que ha de tenir sempre present... Aquell que és responsable de debò, sap escoltar els altres...

Hem de tenir present que la cristologia (és a dir, la doctrina sobre Crist) és un producte occidental lligat a la història d'una cultura. Això és un fet. I per tant, no podem pretendre que els conceptes propis de la “cristologia” tinguin una validesa universal. Cada cultura té el dret i l'obligació d'expressar la fe a la seva manera i d'acord amb la seva cultura. No hi ha veritable unitat, sense diversitat.

Una altra cosa és el significat espiritual de les paraules, del qual en deriva una opinió universal. Escoltem, en aquest sentit, unes paraules del Concili Vat II citat per Panikkar: El misteri de l'home es veu en la seva pròpia llum només en el misteri del Verb encarnat... Això val no només per als cristians, sinó també per a tots els homes de bona voluntat.

I sant Justí no dubta en escriure que tots aquells que han viscut segons el Verb són cristians, oferint amb aquestes paraules la prova d'una “forma mentis” humana que veu el concret com la manifestació de l'universal. Aquí hem d'entendre la paraula “cristians” com a sinònim de plenament humans. Recordem, una vegada més, la frase de Panikkar: No diem que Crist és la plenitud de la vida, sinó que aquesta Plenitud, que té tants noms, en la tradició cristiana s'anomena Jesús el Crist.

El Crist és la traducció grega de l'hebreu: el Messies, que la nostra cultura ha traduït per Ungit o Enviat. És a dir que: Messies, Crist, Ungit i Enviat volen dir el mateix. De fet, tots som els enviats de Déu i, per tant, la nostra vida és, per essència, una missió que hem de portar a terme.

I la frase de Panikkar: hi ha una “forma mentis” humana que veu el concret com la manifestació de l'universal, vol dir que cada cultura amb les seves creences intenta ser una manifestació, no l'única, de la veritat universal.

El món està sofrint una crisi humana i una crisi ecològica de proporcions planetàries i davant d'aquesta realitat la religió no pot deixar-se absorbir exclusivament per les polèmiques internes... com el sacerdoci femení, els sagraments protestants, els ritus moderns...

Tampoc ens podem limitar a solucions d'ordre sociològic i antropològic, per més importants que siguin, i ho són, perquè, una veritable reforma de la societat i de la religió, no pot prescindir de les aportacions de la filosofia, si no volem quedar-nos satisfets amb renovacions superficials que, en la praxi, deixen les coses igual com sempre, encara que amb noms i expressions diferents.