SER O FER

Sobre l’alternativa entre el ser i el fer recordem les paraules del Mestre Eckhart: La gent mai hauria de pensar tant en allò que fa; hauria de meditar més aviat sobre allò que són. Doncs bé, si la gent i les seves maneres fossin bones, les seves obres podrien resplendir molt. Si tu ets just, també les teves obres són justes. Que no es pretengui de fonamentar la santedat en l’actuar; la santedat s’ha de fonamentar en el ser, perquè les obres no ens santifiquen a nosaltres sinó que nosaltres hem de santificar les obres.

És a dir: la qualitat de les nostres accions i de les obres que puguem fer depèn de la qualitat del que som. En aquest sentit la qualitat de les obres no depèn del fet que siguin polítiques, civils o religioses, sinó de la qualitat de la persona que les fa.  

L’autor esmentat segueix: Per santes que siguin les obres, no ens santifiquen en absolut com a obres: sinó perquè som sants i posseïm el ser, en la mesura santifiquem totes les nostres obres, ja es tracti de menjar, de dormir, d’estar en vigília (d’estar pregant) o de qualsevol cosa que sia. Aquells que no tenen gran l’ésser, qualsevol obra que executin, no donarà resultat. És a dir: no donarà peu a una societat més justa i fraternal.

Ara parlem d’una altra alternativa. Aquesta vegada entre el fer i el deixar fer. Per entendre quina cosa volem dir amb el deixar fer pensem sempre que som ésser rebuts. I que, amb la nostra naturalesa humana, hem rebut unes qualitats físiques, unes facultats intel·lectuals i una força, dinamisme o energia espiritual que és la que ens fa moure i ens dóna l’oportunitat i la capacitat de créixer... Posem alguns exemples. Pensem primer en les plantes i veiem que una planta creix, no perquè l’estirem sinó només pel fet de regar-la un cop plantada la llavor.  

El mateix passa amb el cos humà. Cal donar-li els nutrients que necessita i el cos va creixent fins arribar a l’estatura que li correspon. I si parem esment en la dimensió espiritual de l’ésser humà veiem que passa el mateix.

  

En les primeres etapes del camí espiritual cal accentuar el “fer” ja que com diuen els entesos en aquest camp, com sant Joan de la Creu, no és bo saltar-se etapes i, per tant, al principi del camí espiritual, hem de tenir ben present i valorar la necessitat de l’aliment de la “paraula”, la meditació i la pràctica de les virtuts, etc. Però, si volem continuar fins al final vers la plenitud de la vida, ha d’arribar el moment de donar més importància al “deixar fer”. És a dir: al moment de no impedir que l’energia que tenim en el nucli profund de la nostra personalitat es vagi desenvolupant sense posar-li impediments. Hi ha una paràbola de Marc que sembla contemplar aquesta conjuntura existencial. Diu així: Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues... Mc 4, 26-28. 

 

Es tracta, doncs, de no posant entrebancs amb el nostre “ego” a aquest dinamisme natural que hem rebut, perquè es vagi desenvolupant. Aquesta part de “deixar fer” adquireix molta importància en els grans autors espirituals com el Mestre Eckhart, sant Joan de la Creu en les seves “Nits dels sentits i de l’esperit” i d’altres. Aquí per a no allargar-nos massa resumirem algunes paraules al respecte escrites pel P. Teilhard de Chardin i tretes del Medi Diví en el capítol que parla de les passivitats de creixement. La reflexió és llarga. Aquí només presentarem alguns fragments, a més del que ja hem recordat en una altra ocasió: L’home, al mateix temps que pel desenrotllament de les seves forces es veu portat a descobrir metes d’acció cada cop més vastes i elevades, tendeix a ser dominat per l’objecte de les seves conquestes... el subjuga la grandesa de tot allò que ha anat deslliurant i il·luminant... es veu endut a reconèixer que, en l’acte definitiu que ha de reunir-lo al Tot, els dos termes de la unió són desmesuradament desiguals. L’home, ha de rebre més que no pas donar...

Després d’haver estat potser primordialment sensible als atractius de la unió amb Déu per l’acció, es posa a concebre i a desitjar un aspecte complementari, una fase ulterior, a la seva comunió: aquella en la qual es perdrà més en Déu que no pas es desenrotllarà a si mateix...

Ens sembla tan natural el fet de créixer que habitualment no pensem a distingir la nostra acció de les forces que l’alimenten, ni de les circumstàncies que afavoreixen el seu èxit. I, tanmateix “què tens que no hagis rebut?”  1 Co 4,7.

... no arribem en el camp de l’acció o en el del pensament a copsar les fontanes de la vida. Ens rebem molt més que no pas ens fem... La vida profunda, la vida brollant, la vida naixent se’ns escapen en absolut.  

 

Aquesta actitud de deixar fer, quan ja s’ha fet habitual, denota un nivell alt de consciència. En aquest nivell es veuen les coses d’una altra manera, més d’acord amb la realitat. Això comporta un canvi en la nostra apreciació i valoració dels actes que fem en tots els àmbits de la vida inclòs el religiós i l’espiritual. Al començament d’aquesta nova manera de veure les coses hi descobrim el que els espirituals anomenaven “la segona conversió”. Algunes persones que han passat per aquesta experiència ens parlen de la sorpresa que els causa la nova visió de les coses. Santa Àngela de Foligno, per posar un exemple, ens diu que després de deu o dotze anys de vida religiosa i, per tant, de vida entregada a Déu, li va arribar el moment de rebre una nova llum espiritual que la va fer exclamar: Ara reconec que el meu amor a Jesucrist d’abans era una burla.

És difícil comprendre bé el que diuen aquestes persones si no s’ha arribat al mateix nivell d’experiència espiritual. Cal, doncs, una actitud de respecte i no dir, amb una certa inconsciència, que només ho deien per humilitat.

                         

Hi ha coses de la nostra vida de cada dia que no sabem valorar segons els paràmetres de la veritat sinó que les entenem d’acord amb els nostres interessos emmascarats. Per poder veure més clara la realitat necessitem arribar a viure la “segona conversió”.

Posem alguns exemples, pensats en el context del món dels qui ens diem creients. Hem de tenir present que fins que no arribem a aquest nivell de consciència no sabrem ben bé si servim l’Evangeli o ens servim d’Ell; i quan vulguem ajudar els qui vénen de fora perquè puguin practicar la seva religió, no sabrem si els ajudem a la seva fe o els ajudem a ser esclaus de les seves lleis, com ho som tal vegada nosaltres de les nostres...