EL CONEIXEMENT                                                      16

Conèixer no és solament saber coses o tenir dades sobre alguns elements que formen part de la nostra existència. Ja hem dit que el coneixement és una part essencial de la nostra naturalesa. Som llum. Més ben dit: tenim la capacitat de ser llum. D’acord amb Sòcrates el coneixement és virtut o la virtut és coneixement. És un potencial que tenim i que el podem deixar inactiu o el podem fer créixer indefinidament. Diu Pau: Vosaltres en altre temps éreu tenebres, però ara sou llum en el Senyor. Viviu com a fills de la llum. Ef 5,8.

 

Per la seva banda Joan en el text que recull la pregària de Jesús al seu Pare del cel, diu:  La vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist. Jo 17,3

I Agustí en un fragment de la seva pregària dirigida a Déu, exclama: Veure’t és posseir-te.

 

També volem recordar que el tema del coneixement forma part important del pensament filosòfic actual. Sovint, els autors que parlen del coneixement posen de relleu una nova visió de la vida, una nova “cosmovisió”. Panikkar ens diu: La situació del món en aquest segle requereix una superació radical dels paràmetres de consciència humana que han estat en vigor en els últims mil·lennis. La vida és constant novetat. Per altra banda, el corol·lari de tal audàcia demana la humilitat de saber-se fal·libles. Alguns, en la mateixa línia, pronostiquen una nova era axial, emprant l’expressió pròpia de K. Jaspers.

 

Per tant, no es tracta només de treure la pols per sobre o d’un canvi superficial de les formes externes. La nova visió ha de calar més a fons. I fer això no implica més complexitat sinó al contrari, demana més senzillesa. Demana un canvi radical del lloc on posem el desig essencial o l’opció fonamental de les quals ens parlen els savis.

  

És propi dels gran pensadors la unitat de pensament de fons que es reflecteix en tot el que diuen i fan. Per a Panikkar, per exemple, la visió clau o fonamental que dirigeix el seu pensament a través de les seves reflexions és la seva intuïció trinitària de la realitat que ell anomena: visió cosmoteándrica.

 

Per destacar la diferència de pensament entre la visió tradicional i la que  proposa R. Panikkar, posem en subratllat dos punts de vista diferents: La visió tradicional quan parla de la SS. Trinitat l’anomena: el misteri insondable. Panikkar, en canvi, la qualifica d’experiència humana primordial.

 

És a dir que la SS. Trinitat passa de ser una doctrina que hem de creure sense que tingui cap incidència pràctica en la vida de cada dia, a ser la realitat que expressa i engloba tota la vida del creient.

 

Amb aquesta referència, volem senyalar que el canvi que avui se’ns demana no és només un canvi de formes externes, sinó un canvi de mentalitat. I aquí podríem dir allò de que “la història es repeteix”, ja que “el canvi de mentalitat” és la condició que posa Marc en el seu Evangeli per poder formar part del Regne de Déu. Mc 1,15. (Segons els entesos, la paraula bíblica: conversió significa principalment canvi de mentalitat). El text citat diu així: Convertiu-vos i creieu en la bona nova.

 

Per veure clara la novetat de la “cosmovisió” que Panikkar i altres autors ens proposen en aquest moment concret de la història humana, hem d’alliberar el nostre pensament  de certes fórmules inamovibles que la nostra cultura ha fixat en la nostra mentalitat i que d’una manera soterrada però efectiva condicionen la nostra manera de veure i la nostra voluntat. Hem de netejar el cristall del nostre ull espiritual per poder veure clar sense interferències que distorsionin la imatge que se’ns presenta al davant...

 

Posem èmfasi en això perquè trobem estrany i fins a cert punt irònic que durant tants anys i segles hàgim pogut mantenir tants prejudicis entorn de diferents maneres de pensar i de practicar la religió, quan els textos originals que nosaltres mateixos hem escollit com a punts de referència, ens presenten les coses, al voltant de la religió, d’una manera tan diferent i tan clara al mateix temps.   

Escollim un text entre molts altres de semblants. Són les paraules de Jesús fent referència a la fe del centurió: Us ho dic amb tota veritat: No he trobat dintre d’Israel ningú que tingui tanta fe. I jo us asseguro que vindrà molta gent d’orient i d’occident, i s’asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel; mentre aquells a qui era destinat el Regne seran trets fora... Mt 8...

Jesús ve a dir que la fe, que és allò que salva l’home, segons el mateix Jesús, es pot trobar en qualsevol part del món i en qualsevol cultura. A partir d’aquí podem preguntar-nos: quin sentit tenen i han tingut tantes guerres i divisions i encara avui les incomprensions actuals entre les religions, quan els textos que la mateixa Institució religiosa ha posat com a punt de referència i norma de fe de tot creient, diuen que la fe es pot trobar en qualsevol part del món i en qualsevol cultura? Les diferències doctrinals i rituals entre uns i altres no solament no són dolentes, sinó que són convenients i necessàries i, per tant, no van en contra de la unitat de la fe, sempre que s’eviti l’actitud d’absolutitzar-les per una banda i s’estigui predisposat a canviar-les per l’altra, quan es vegi convenient i necessari.  

 

Em aquest context, l’oració de tot creient hauria de ser: allibereu-nos, Senyor, de tot lligam a qualsevol doctrina. No siguem esclaus del vestit que ens posem. Ens hem de vestir, però no siguem esclaus del vestit envellit o esparracat...

Mentre no siguem plenament lliures del nostre vestit espiritual o religiós, no entendrem res.  El vestit que ens posem l’hem d’estimar i apreciar, però no podem dependre del vestit per ser allò que hem de ser com a persones humanes i creients.

 

En aquest context, la pregunta que es fa necessària però que, per ara, queda en suspens és la següent: I què és la fe?