21

EL MÓN INTERIOR

En el fons el que busquem (quan parlem de les coses de l’esperit) a més de créixer en el coneixement de Déu, és posar ordre en el nostre món interior. Tal vegada no en som prou conscients o diem que no ens interessa, però conscientment o inconscientment tots desitgem posar pau en el nostre món interior: el món dels sentiments. Aquí emprem la paraula sentiment en el sentit o com a sinònim d’intuïció, impuls, disposició... com a moviment de l’esperit...

També som conscients que seguim parlant de Déu i de la Trinitat. Es mantenen les paraules tradicionals, però amb un significat diferent. Ara bé, aquest significat nou que es dóna a cada paraula no l’hem d’entendre aïlladament, sinó dins d’un nou context, propi d’un altre moment històric i d’un altre nivell de consciència.

Aquest nou context no comporta trencar amb la tradició i començar de zero... dir això denotaria superficialitat. Sense el passat no podem viure el present a fons.

El nivell superior de consciència és el que ens fa veure les coses d’una altra manera i no es limita a unes noves formes d’expressar les coses, sinó que les veu més a prop des del seu contingut essencial.

Una nova visió genuïna de les coses prové de l’experiència, més que de l’estudi. Així diu Panikkar: El punt de partida per a l’exposició del que es vol dir –parlant de les coses de l’esperit- és l’experiència personal, cristal·litzada després en una certa formulació.

 

I continua dient: Ara bé, tant l’experiència com, encara més, la formulació no es poden desentendre de les fonts que les han alimentat. Aquestes fonts són aquelles tradicions de la humanitat que ens han estat donades a conèixer. Conèixer significa aquí no salament estudiar i apreciar, sinó viure i compenetrar-se amb elles.

 

En un altre indret diu: Sempre la teoria autèntica ha nascut d’una praxi temàticament confrontada. Per això, una mera repetició doctrinal desencarnada de la situació real dels homes no és ni tan sols una “teoria”, no veu la realitat circumdant.

 

Des de dalt de la muntanya es veu el món d’una altra manera. Si ens col·loquem a mitja muntanya, només veurem, del poble que està a baix, la meitat. Des de dalt de la muntanya veurem tot el poble. I cadascú aprecia i valora les coses d’acord amb allò que veu. I no solament les aprecia, sinó que ell esdevé més persona si coneix més... Hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir.

 

També recordem que en les coses de l’esperit la categoria quantitat s’ha de canviar per la de qualitat, tal com diu Bergson i altres pensadors. Així, si vivim en un nivell més alt de consciència, tindrem més qualitat de vida espiritual.

 

Seguim escoltant Panikkar: COM A SÍMBOL, la divinitat representa l’esforç més gran de l’home per descobrir la pròpia identitat confrontant-la amb els límits de l’univers. Això vol dir que la divinitat també forma part de la nostra naturalesa humana. Segueix dient: La divinitat és el símbol del que transcendeix l’ésser humà  i el símbol del que està amagat en la seva essència més profunda. Aquest caràcter paradoxal de la vida és el que sempre hem de tenir en compte a l’hora de formar el nostre coneixement i alimentar la nostra decisió. Actuem la fe, que és una forma superior de coneixement, mitjançant la decisió. Davant dels interrogants que ens presenta la vida, quan pensem en aquests coses, obtenim la resposta, ens diu K. Jaspers, no a través d’un coneixement, sinó d’una decisió.

Vivim en la mesura que som acceptació i resposta des de la llibertat. És a dir: vivim la vida d’acord amb la resposta que donem al do que se’ns ha fet de la vida.

 

En el camí vers la pròpia identitat, l’home troba la divinitat. Mirem, doncs, d’apropar-nos a la intimitat del més íntim de nosaltres mateixos, allà on, segons sant Agustí, trobem Déu.

 

És el lloc on subjecte i objecte formen una sola cosa en la consciència dels humans. És el lloc on es toca la realitat, perquè com diu Schopenhauer: no hi ha cap objecte sense subjecte ni cap subjecte sense objecte. Per posar un exemple del que vol dir subjecte i objecte diríem que nosaltres mateixos som “subjecte” quan pensem i diem el que pensem i som “objecte” quan ens analitzem i ens fem objecte d’estudi. I també, quan el que veiem de la terra entenem que forma part del que som nosaltres. Diu Panikkar: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

 

La realitat és trinitària. La Trinitat permet una idea de Déu més humana i, paradoxalment, també més divina. La Trinitat es troba en el mateix cor del que és real. Es tracta, doncs, de tenir el coratge de viure el misteri trinitari de la realitat. Això és la fe.  

 

Ens hem de deslliurar d’una idea de Déu que ens obligui a menystenir la terra. El dilema o Déu o món és un fals dilema perquè es mou en una abstracció que ha perdut contacte amb la realitat. Ni aquest “Déu”, ni aquest “Món”. 

 

La intuïció cosmoteàndrica no s’acontenta amb detectar la “petjada” de la Trinitat en la “creació” i la “imatge” en l’home, sinó que considera que la Realitat en la seva totalitat és la Trinitat completa, que consta d’una dimensió divina, una altra d’humana i una altra de còsmica. La Realitat mateixa és trinitària.