-2 –

A FONS

 

La saviesa és l’experiència màxima de la vida. És aquella experiència on encara no s’han escindit el coneixement i l’amor, l’ànima i el cos, l’esperit i la matèria, el temps i l’eternitat, el diví i l’humà el masculí i el femení..., en una paraula, la saviesa és l’harmonia viscuda de totes les polaritats de l’existència.

 

Sociològicament parlant, la cultura predominant sembla esperonar-nos cap a una felicitat exògena, esclava de les coses externes... tanmateix aquestes reflexions no volen ser una crítica a la modernitat... són una invitació, en el sentit de fer-nos envejable el fet de gaudir del sentit profund de la vida.

 

La saviesa és memòria de Déu. Una memòria que es fa present a través dels valors fonamentals com són la veritat, la bondat, la justícia i la bellesa.

És memòria de Déu que es fa present en cada un dels pensaments i actes de la nostra vida quan ho fem possible amb la nostra fidelitat a l’existència i amb la ferma convicció de la nostra fe.

Aquí no podem defugir de copiar un fragment del cap. 7 del llibre bíblic de la Saviesa, per la seva riquesa expressiva:

La saviesa té un esperit intel·ligent, sant, únic, múltiple, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, amic del bé, perspicaç, lliure d’impediments, benvolent, humanitari, sòlid, segur, tranquil, que tot ho pot i tot ho vigila... Res no es mou tan fàcilment com la Saviesa: com que és pura, passa i penetra pertot arreu. És una exhalació del poder de Déu, irradiació puríssima de la glòria del Totpoderós; i per això cap brutícia no s’hi pot introduir. És un reflex de la llum eterna, mirall immaculat de l’acció de Déu, imatge de la seva bondat. La Saviesa que és única, ho pot tot, mai no canvia, però tot ho renova. A cada generació entra en les ànimes santes i en fa profetes i amics de Déu. És més radiant que el sol i supera tota l’estelada...

 

Les institucions religioses en general no han afavorit ni menys posat de relleu la saviesa del poble senzill, més aviat han imposat d’una manera totalitària les seves doctrines: Aquesta dama de nom Saviesa fou segrestada pels especialistes, tant a l’Orient com a l’Occident. Teòlegs i brahmans, filòsofs i mandarins, sacerdots i doctors pretenien disposar-ne, tenir una porta privada de la seva cambra... És veritat que figures excepcionals com Sòcrates, Buddha, Laozi o Jesús van voler alliberar la saviesa i fer-la accessible a tothom, però grans inquisidors de tota mena s’hi oposaren. Panikkar   

 

I tot això, malgrat les paraules de Pau als corintis, com aquestes: ... On són els savis d’aquest món? On són els mestres de la Llei? Déu ha convertit en absurda la saviesa d’aquest món!... germans, fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida: no n’hi ha gaires de savis a la manera d’aquest món... Ben al contrari, Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants... 1Co 1. 

 

La majoria de les religions entenen la saviesa com a seu de la llibertat.

La saviesa fa possible la bondat. Per això, els savis són els que sostenen el món.

La pau immensa del cor que és indici de persones que han adquirit un grau superior de maduresa coexisteix amb la saviesa.

 

La saviesa requereix superar la superficialitat. Avui, això, és el gran imperatiu, ja que la saviesa, avui ha caigut en el descrèdit, cosa que constitueix probablement una excepció en la història de la humanitat. La saviesa és pròpia d’un estil de vida adequat. Estem saturats de coses i d’informació, però buits de saviesa. Tot això ens recorda que per adquirir saviesa no hem de pensar només en emprar temps perllongats d’estudi, sinó i principalment, que hem de tenir una actitud de llibertat interior que implica esforç i renúncia.

 

Enfront de la vida podem seguir dues tendències; el camí fàcil del mínim esforç o el de superar dificultats... En aquest sentit és indicatiu el títol d’un dels llibres de P. Tillich: El coratge de ser. I és que, en realitat sovint ens falta coratge per arribar a ser allò a que estem destinats a esdevenir.  

 

Com a comentari d’aquesta actitud recordem aquí una estrofa del Càntic espiritual de sant Joan de la Creu. És aquesta:

Buscando mis amores

iré por esos montes i riberas

ni cogeré las flores

ni temeré las fieras

y pasaré los fuertes y fronteras.

 

I en el Medi Diví de Teilhard de Chardin la paraula esforç és freqüent trobar-la en les seves pàgines. Aquí escollim uns paràgrafs sobre aquest tema: En l’acció m’adhereixo a la potència creadora de Déu; coincideixo amb ella; i n’esdevinc, no sols un instrument, sinó una prolongació vivent. I com que no hi ha res més íntim en un ésser que la seva voluntat, jo em confonc en certa manera, pel meu cor, amb el cor de Déu...

 

I donat que no sabria trobar cap límit a la perfecció de la meva fidelitat, ni al fervor de la meva intenció, em permet d’assimilar-me indefinidament a Déu amb lligams cada cop més indestructibles.

 

En aquesta comunió, l’ànima no es detura pas per gaudir, ni perd de vista el terme material de la seva acció. Oi que és un esforç creador el que emprèn? La voluntat de reeixir, una certa estimació apassionada de l’obra que s’ha d’infantar, formen part integrant de la nostra fidelitat de criatura.