10

LA INDIVIDUALITAT

La individualitat no és individualisme... és un dels elements a tenir en compte i que forma part de la realitat essencial de la vida... 

 

En la seva primera quaternitat simbòlica Panikkar ens parla del símbol de la terra i del cos

Amb aquests símbols vol analitzar la realitat no des de la perifèria sinó des d’aquells elements més pregons que donen sentit a les formes de vida que tots coneixem i que, sovint acaparen totalment la nostra atenció deixant en l’oblit allò que és essencial.

 

Recordem: els quatre elements que Panikkar considera a través dels quals mostra aquell  misteri humà que es reflecteix en cadascú de nosaltres i ens fa ser nosaltres mateixos... són: terra, aigua, foc i aire.

 

Com humans formem part essencial de la Realitat. Una Realitat amb les característiques que formen el nucli essencial a partir del qual deriven la infinitat de formes que donen color i sentit a la nostra vida de cada dia.

 

A partir del símbol de la terra posa de relleu el cos i el considera no com quelcom accidental que hem rebut, no només com allò que tenim, sinó com allò que som.

 

Això vol dir que tot el que diu Panikkar ho diu a partir de l’ésser no del tenir: som cos i no ens limitem a tenir un cos; som individus i no ens limitem a tenir solament individualitat, som éssers actius i no ens limitem a fer algunes activitats concretes, som terra i no ens limitem a reposar sobre un planeta.

Aquí podríem recordar, per complementar la reflexió, unes paraules de Jaspers sobre el món. Aquest pensador diu que les coses que veiem no són el món; estan en el món, però no són el món. El món, pròpiament parlant, no el veiem. I d’aquest món que no veiem també nosaltres en formem part.   

 

Des d’aquesta perspectiva conclou Panikkar: Fins que no superem la nostra separació de la matèria... mentre fem treballs corporals o “ioga”, només com a exercici tècnic... no ens haurem realitzat com a éssers humans...

 

És important, per assolir la pau i la felicitat, de considerar les coses des d’aquest nivell de reflexió. Per aprofundir en el tema, el nostre mestre, posa com exemple el concepte d’espiritualitat. Avui se’n parla molt, i se’n parla com de l’alternativa a una religiositat enquistada en unes quantes formulacions doctrinals i dogmàtiques: L’espiritualitat té l’avantatge que sobrepassa el tancament de les religions com a territoris separats per fronteres... així veiem que hi ha una espiritualitat de l’amor o del compromís polític, que s’entén a través de les diverses religions.

Però, l’espiritualitat també pot tenir ressons negatius, si se la considera com l’única manifestació de l’esperit, d’un esperit que pot prescindir de la materialitat i del caràcter terrenal de la vida en el present de la nostra existència.  

 

Es tracta de crear en nosaltres una manera nova de sentir i d’apreciar les coses.  Recordem la cita d’Emerson: La major part de les persones no veu el sol, almenys la seva visió no passa de ser completament superficial. És a dir, no veu les coses des d’aquest centre vital del qual ens parla Panikkar, sinó només des dels sentits que en diem corporals i potser també, a tot allargar, des de la facultat de la raó, a través d’allò que ens diu la ciència, no les veiem des de la dimensió espiritual, des de la consciència...

I del que es tracta és de fer créixer el món de la consciència.

 

Dit amb altres paraules: Diem que obrem per instint quan ens referim a les necessitats bàsiques de la vida... Ara bé, es tracta de crear en nosaltres un instint superior que ens faci apreciar les coses, no només perquè ho diguin els llibres o els científics sinó perquè entenem i sentim des de dins que les coses són tal com són...  es tracta de crear en nosaltres una empatia natural amb la realitat.

 

Allò que adquirim mitjançant la ciència i que se’ns presenta com una novetat, no és nou, és quelcom de nosaltres mateixos i que potser fins ara no havíem descobert.   

Recordem aquí la dita del nostre guia Panikkar: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

Aquí comença el coneixement. O dit d’una manera més explícita: Aquí comença el veritable coneixement humà. Tots els descobriments de les ciències naturals i de l’antropologia sobre l’ésser humà són quelcom posterior... durant milers d’anys els homes han posseït una consciència plena de llur personalitat...

 

Aquí hauríem de recordar que a través de les colonitzacions dels poderosos d’aquest món i amb la suposada intenció de “fer el bé” s’ha destruït la personalitat de molts pobles, s’ha menystingut la seva identitat i la dels seus individus...

 

No hem de distanciar-nos de la terra.

Terra, cos, desvetllament. Tenir una consciència normal –un sentit de la nostra individualitat: tot això és essencialment humà, real, només som realment si “som” tot això. I continua dient: si he d’aprendre el valor de les coses i apreciar-les pel que em diuen els llibres (i no va contra els llibres) és senyal que no som completament persones...

També Emerson ens diu: La condició de l’home és la solució i, en aquest sentit, a les preguntes que es formulen en el transcórrer de la seva vida, les realitza com a vida abans d’aprehendre-les com a veritat. 

 

Hem de tornar a ser capaços d’aprendre, parlar, mirar i gaudir des de dins.