27

EL MOVIMENT

Suposem que en certs moments... la matèria ofereix una certa elasticitat, allí s’instal·larà la consciència.

Si cerquem com s’organitza un cos vivent per a executar moviments, trobem... que consisteix en utilitzar certes substàncies... Llavors una suma considerable d’energia potencial és acumulada, llesta per convertir-se en moviment.

Si els primers éssers vivents oscil·laren entre la vida vegetal i la vida animal, és perquè la vida, en els seus inicis, s’encarregava a la vegada de fabricar l’explosiu (l’aliment) i d’emprar-lo en moviments.  

Es tracta d’aconseguir que la matèria, mitjançant una operació lenta i difícil, emmagatzemi una energia potencial que de cop es convertirà en energia de moviment.

Com més gran és la porció del passat que cap en el seu present, més pesada és la massa que empeny vers l’avenir per pressionar contra les eventualitats que es preparen: la seva acció, semblant a una sageta, és dispara endavant amb tanta més força com més tensada enrere estigui la seva representació.    

La potència d’actuar d’un ésser, la quantitat d’activitat lliure i creadora que pot introduir en el món seria la mesura de la tensió de la duració d’un ésser conscient. Volem dir que ja sigui que considerem l’acte decretat per la consciència , o la percepció que el prepara, en ambdós casos la consciència apareix com una força que s’inseriria en la matèria per a apropiar-se d’ella i abocar-la en profit seu.    

Situem-nos en el punt on convergeixen aquestes diverses línies de fets. Per una part, veiem una matèria sotmesa a la necessitat, desproveïda de memòria... Per altra part, la consciència, és a dir: la memòria amb la llibertat, és a dir, al cap i a la fi, una continuïtat de creació en una duració en la qual hi ha realment creixement... 

Si la consciència és acció que sense parar crea i s’enriqueix mentre que la matèria és acció que es desfà o que s’esgota, ni la matèria ni la consciència s’expliquen per si mateixes.   

L’autor fa notar la importància que ha tingut l’impuls en l’evolució de la vida i es pregunta: Per què la vida no es va detenir en una forma definitiva? Per què ha avançat? No és perquè era arrossegada per un impuls, a través dels riscos cada vegada més forts, vers una eficàcia cada vegada més alta?

És difícil fer una ullada sobre l’evolució de la vida sense tenir el sentiment que aquest impuls interior és una realitat.

És notori que l’esforç ha trobat resistències en la matèria que emprava... s’ha desviat, ha retrocedit, a vegades s’ha detingut en sec. Només sobre dues línies ha aconseguit un èxit indiscutible, èxit parcial en un cas, relativament complet en l’altre... Al final de la primera línia hi trobem els instints dels insectes, al final de la segona, la intel·ligència humana.

Estem doncs autoritzats a creure que la força que evoluciona portava abans que tot en ella, però confosos o més ben dit implicats un en l’altre, instints i intel·ligència.   

Abans de continuar amb aquest autor, força interessant, escoltem l’opinió d’altres mestres de l’esperit...

Al costat de la pregunta: qui som? hi ha l’altra: què és la vida i com es manifesta a través de les diverses cultures, de la història, de l’evolució o moviment?

És important tenir present la llum que ens poden oferir els altres, però sempre amb llibertat. No lligar-se mai a l’opinió d’un científic o pensador per més important que sigui. Es tracta de tenir el coratge de tenir la pròpia opinió i no absolutitzar mai ni les pròpies opinions, ni la dels altres.

En aquest sentit posarem aquí diverses visons de la Vida elaborades des de diverses angles de la realitat. I que cada u faci les seves comparacions... 

Per començar, recordarem algunes reflexions de K. Jaspers i d’alguns autors que ell cita. En fem un petit resum: Tal vegada allò que té sentit és formular amb un joc intel·lectual en els límits del coneixement l’incomprensible...

Un joc així evoca la idea de gèrmens de vida en el cosmos, que volin en totes direccions i facin sorgir la vida... però això és un joc especulatiu trivial i que no diu res. Un joc més significatiu sembla ser al meu parer la idea de Preyer: El món és una vida única enorme, de la qual és deixalla i cadàver l’inert. El que caldria explicar seria, doncs, no el naixement de la vida, sinó el de l’inert.

Un problema semblant planteja la gènesi de l’home. Segons un altre científic: Dacqué, l’home ha existit des de sempre, ha viscut en diverses formes del món animal. I Jaspers acaba dient: L’home no pot derivar d’un altre, sinó que està directament en el fons de totes les coses. Percebre això significa la llibertat de l’home.  

Acabem aquest escrit amb una petita referència, aquesta vegada de Panikkar per tenir un punt de vista diferent sobre La Realitat o la Vida que, al cap i a la fi, és el que, junt amb el propi coneixement, ens interessa saber.

La intuïció original de Panikkar és la que ell anomena la Trinitat radical, en la qual Déu, l’home i el cosmos tenen el seu propi lloc des d’un principi:

La realitat trinitària es va viure com una experiència de fe abans de ser formulada com a doctrina. La intuïció tripartida sembla ser una invariant humana. Aquesta noció de la Trinitat radical l’hem anomenat una experiència teoantropocòsmica... i cosmoteàndrica.

Entre altres raonaments diu que ni només la matèria, ni només l’Esperit basten, ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home. Són diferents punts de vista sobre el Misteri de la Vida... i de la consciència.