7 – CONEIXEMENT

Les institucions religioses tenen vida gràcies a les “formes”: rituals i doctrinals i altres activitats a través de les quals se celebra la fe. Sovint, però, allò que és “essencial” queda amagat i en segon terme i es deixa per al món dels especialistes i dels “místics”.

I això essencial és el que trobem a faltar en l’estil i maneres de fer de les activitats ordinàries del món religiós. Tot és important, però, dins de l’escala de valors que dinamitza l’ésser humà, cada cosa hauria de tenir el lloc que es mereix en l’interès i en la dedicació que li donem.

El perill que pot esdevenir en el món religiós és el fet d’absolutitzar les formes i quedar pobres del que és essencial: la vida espiritual, anomenada també vida interior, les virtuts i la humanitat. Aquesta humanitat és el tresor amagat que hem de saber descobrir i viure a fons. Tota altra cosa és comentari.

Hem de posar ordre en les nostres prioritats. Diuen que un bisbe de Barcelona deia als seus seminaristes: “Fills meus, primer sigueu homes, després cristians i després catòlics”. I penso que això és així, perquè ser cristià és una manera de ser home, i ser catòlic és una manera de ser cristià. I aquí podríem recordar allò dels antics: “guarda l’ordre i l’ordre et guardarà a tu”.

Les “formes” que la Institució religiosa ha escollit per celebrar els actes religiosos no depenen de nosaltres. En canvi, el que és essencial, sí que depèn de cada creient, i això ho podem i hem de viure, sense esperar la vènia de ningú.  

Els anomenats laics poden celebrar, d’una manera familiar i en formes que cadascú pot escollir, la mateixa presència de l’Etern que celebra la Institució amb els seus sagraments i amb els seus ministres. El que és essencial està “en les mans”, en el cor del poble, de cada u dels creients.

La presència de l’Etern, la del Crist ressuscitat “és”. I la seva presència no depèn de ningú. La manera com es pot “celebrar” aquesta presència és múltiple.

Seria d’una incoherència total, des del punt de vista filosòfic–teològic, dir que el Crist ressuscitat és més present en una determinada celebració que en una altra.

 

L’Eternitat no està sotmesa a les categories temporals d’espai, temps i matèria. Alguns textos bíblics insinuen aquesta realitat quan, per exemple, un text diu que Jesús ressuscitat es presentava a on estaven reunits els seus deixebles estant les portes tancades. Jo 20,19.

 

Crist es fa present com amic i company de camí allí on hi ha bondat i amor. Això és actuar en el seu nom, tal com ens va dir el mateix Jesús. On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells. Mt 18,20.

La història ens mostra que “el poble  creient” “els laics” han tingut un paper important en la configuració de l’Església. Recordem només el testimoni d’Alcuí que va proclamar: La veu del poble és la veu de Déu. I el del Papa sant Gregori el Gran que es qualificava a si mateix com el: servidor dels servidors de Déu.