3 – ESPURNES

Intentarem recordar algunes intuïcions dels grans Mestres sobre la unitat fonamental de la vida que comprèn les tres dimensions: divina, humana i còsmica. Recordem que aquestes coses de l’esperit no és poden interpretar en sentit “literal”, sinó en sentit “simbòlic”. Aquest sentit simbòlic dóna marge per a una ampla interpretació dels textos d’acord amb el nivell de consciència de cadascú...

Recordem també l’observació que fa Panikkar sobre el panteisme a l’hora de parlar-nos de la seva intuïció de la trinitat cosmoteàndrica: Déu, home, cosmos i de la triple estructura de la realitat. Diu el següent: El panteisme és un error per defecte, no pas per excés.

El panteisme en dir que tot és Déu, deixa fora l’home i el cosmos de la seva realitat  essencial... el llenguatge de Panikkar i d’altres mestres de l’esperit va per aquí...

Panikkar diu que la Trinitat és la culminació d’una veritat que penetra tots els dominis de l’Ésser i la consciència, i que als homes aquesta visió ens uneix.

Ni només la matèria, ni només l’Esperit basten; ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home... L’Home que no fos trinitari no podria sortir del seu petit “si mateix”...

Però, escoltem també altres Mestres que ens parlen d’aquesta unitat fonamental de la Vida i de la Realitat.

Un d’ells és Emerson (Boston,1803-1882). Aquest pensador vol fer de la Naturalesa un mode d’ésser o un reflex o una revelació de l’Esperit. Les lleis de la Naturalesa són les lleis de l’Esperit.

També diu: Els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.

Escoltem també L. Lavelle (Saint-Martin-de-Villeréal,1883-1951): El misteri de l’Ésser no és més que un amb el misteri del nostre propi ésser; i aquest misteri només pot ésser percebut quan el pensament esdevé prou lúcid i força agut per percebre el nostre punt d’unitat amb l’Absolut, és a dir, aquell punt d’interès suprem en el qual la nostra voluntat esdevé el que és a partir d’una voluntat eterna que aclareix i dóna sentit a cadascun dels nostres actes particulars...  

I Teilhard de Chardin (Orcines-França,1881-1955) parla de la compenetració de Déu amb el Món... : Ens quedaríem corglaçats si constatéssim l’extensió i la intimitat de les nostres relacions amb l’Univers. L’ànima humana és inseparable, tant en el seu naixement  com en la seva maduració, de l’Univers on és nascuda.

I Aristòtil diu: l’ànima és, en certa manera, totes les coses.

I Joan de la Creu diu que quan l’ànima té la voluntat perfectament unida amb la voluntat de Déu es produeix tal unió, que les coses de Déu i de l’ànima són una cosa en transformació participant; i l’ànima més sembla Déu que ànima, i encara: és Déu per participació.

Un detall emotiu: Els amerindis demanaven perdó als arbres abans de tallar-los.