1 - AQUÍ TENIU L’HOME.   Jo 19,5

Aquestes paraules: aquí teniu l’home, són les que va dir Pilat al presentar Jesús al poble que demanava la seva mort. Aquest “home” encara viu: ha ressuscitat, ens diu el Nou Testament.

Ara bé, els primers deixebles d’aquest Home li van posar el nom de Crist i als seus seguidors el nom de cristians. Amb el temps, aquells seguidors van formar la Institució religiosa que ha donat lloc al cristianisme.

Crist és la paraula grega que vol dir: ungit, enviat.

És molt important i decisiu a l’hora d’acomplir la veritat en l’amor  Ef 4,15, : (Aquesta és la finalitat de la vida humana), de posar cada cosa al seu lloc en el diferents nivells de coneixement i de consciència.

Amb altres paraules volem dir que és decisiu -a l’hora de trobar el bon camí que ens porta a viure en plenitud la vida- el fet de saber distingir el contingut essencial de la fe -comú a tota la humanitat- de les seves diverses formes d’expressió, pròpies de cada cultura.   

Nosaltres, els cristians, tenim un referent que ens parla de la plenitud de la vida i ens mostra el camí que hem de seguir per obtenir-la. Aquest referent és Jesús de Natzaret: el fill de l’Home, com ell mateix es deia i que es va fer conèixer com l’enviat del Pare per dur a terme la seva voluntat, tal com ell mateix ens va dir: El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra. Jo 4,34.

Jesús és l’Home enviat, que compleix amb el seu deure.

Si, segons els entesos, la llibertat és allò que defineix l’home, la llibertat responsable és pròpia de l’home creient. Així K. Jaspers defineix l’home d’aquesta manera: ser home és llibertat i referència a Déu.

Aquesta és la gran diferència entre creients i no creients: El cristià entén que té una llibertat, no per fer el que ell vol, sinó per complir i portar a terme la voluntat del Pare del cel. El cristià entén que és un home enviat; entén que la seva llibertat és una llibertat responsable, que vol respondre i ser fidel a la Veritat i a l’Amor, d’acord amb el judici diví.

Això és ser cristià. Tota altra cosa és comentari.

Quan diem “comentari”, usant un terme d’un gran Mestre i Rabí, volem significar tot el món de doctrines, ritus, costums, lleis eclesiàstiques, etc. que són com el món religiós en el qual vivim a favor o en contra i que forma o deforma les nostres consciències, i que volen ser la “forma” del “contingut essencial de la fe”.

Tinguem clara una cosa: “L’Etern present” no està lligat a cap forma, ni a cap lloc.   

9 – HUMANS, EN PRIMER LLOC

Repetim: El pensament ens configura. La nostra manera d’actuar depèn de la nostra manera de pensar; i la nostra manera de pensar està subjecta, en gran mesura, a la nostra manera de llegir. Una altra cosa: quan llegim continguts espirituals no hem de percebre “conceptes”, sinó “paraules”; no signes, sinó símbols. “Concepte” evoca “tenir”; “paraula” evoca “ser”: Tenim conceptes, som paraula. El coneixement espiritual no és fruit de l’estudi, sinó de l’experiència.

Posem ara un exemple de lectura bíblica, amb l’ajuda d’alguns exegetes, entesos en Sagrada Escriptura:

Escollim el fragment que ens parla del paralític i que es troba en tres evangelistes amb algunes variants. Aquí posem un resum dels textos:

Uns dies després, Jesús entrà novament a Cafarnaüm, i va córrer la veu que era a casa; s’hi va aplegar tanta gent, que ja no cabien ni al davant de la porta; i els parlava. Es presentaren aleshores uns homes a dur-li un paralític, que portaven entre quatre. No podent presentar-l’hi a causa de la multitud, descobriren el sostre a l’indret on ell era, van fer un forat, i baixaren la llitera on jeia el paralític... Jesús va dir al paralític: Aixeca’t, pren la teva llitera, camina i vés-te’n a casa teva... Mc 2  - Mt 9 – Lc 5,17

El paralític i els qui el portaven, eren de fora; de tot arreu: del quatre punts cardinals: el portaven entre quatre, diu Marc. No eren jueus, i per tant, no podien entrar per la porta: (per la porta gran, diríem a casa nostra). Llavors van fer un forat a la teulada: “van saltar-se la llei”; van trencar el sostre de vidre, diem també nosaltres quan volem aconseguir una cosa fora del que està establert.

Un cop al davant de Jesús, aquest va dir al paralític: aixeca’t, pren la llitera, camina i vés-te’n a casa teva. No li va dir que deixés la llitera, sinó que ell la prengués... Quan som infantils en l’esperit, la llei ens porta, però quan som adults en la fe, som nosaltres els que decidim i ens expressem a través de la llei. En últim terme, els qui decidim som nosaltres. Veiem què diu Pau als corintis: El qui es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. 1Co 2,14-15. La llibertat responsable és allò que ens fa humans en el ple sentit de la paraula, i cristians en la nostra pròpia cultura.

I Jesús va acabar dient al qui era paralític; camina i ves-te’n a casa teva. En aquest context espiritual, quan Jesús diu ves a casa teva, no hem de pensar en una casa de pedra o de fusta... sinó, en la pròpia gent, en la pròpia cultura, en la pròpia manera d’expressar la vida... és com si digués: ves amb la teva pròpia gent i cultura, no cal que siguis dels nostres...

Aquesta obertura de Jesús amb el qui són de fora, trencant la fe partidista del poble jueu, es veu sovint en el Nou Testament. I això sembla que encara no ho hem entès, dins del nostre context històric. Posem un altre text com exemple: Joan digué a Jesús: -Mestre, n’hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d’impedir-lo, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. Jesús respongué: No li ho impediu.  Mc 9,38-39. 

 

8 - HUMANS, EN PRIMER LLOC.

No es tracta de negar res, sinó de posar ordre en el nostre pensament i voluntat.

Un dels principis bàsics que han d’orientar les nostres decisions fonamentals és el recordat per sant Agustí: l’ordre és amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. Aquest ordre en el tema que volem posar de relleu aquí és que: primer és l’home i després la cultura, i això, aplicat en el marc de la religió.

Comencem posant ordre en el nostre llenguatge i, en conseqüència, en el nostre pensament i en les nostres accions. Per a això és necessari una disposició interior de sinceritat i de fidelitat a la vida que hem rebut.

Sobre el llenguatge L. Lavelle ens diu: La corrupció de la paraula i de l’escriptura és el senyal de totes les altres corrupcions. Ella és, a la vegada, l’efecte i la causa. I hom no pot pensar en purificar l’una o l’altra sense purificar-se a si mateix...

Aquesta corrupció ens ve en part pel fet d’haver canviat el sentit original de les paraules que, de fet, són les que determinen la nostra manera de pensar i d’actuar.  Escoltem algunes reflexions de L. Lavelle: El llenguatge es fet per traduir la nostra intimitat; només indirectament es refereix a la representació dels objectes exteriors a nosaltres. El veritable fi del llenguatge és el de posar els éssers humans en comunicació els uns amb els altres...  

Contràriament al que hom pensa, el llenguatge no és fet principalment de signes convencionals... La invenció del llenguatge te fonaments més profunds... el llenguatge em fa participar de la creació de mi mateix.

I si ens referim a la lectura de la Bíblia, Panikkar ens diu: El llenguatge de la fe és fonamentalment simbòlic amb intencionalitat dirigida a la realitat. I una cultura religiosa d’Orient ens diu que: les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència.

Si tinguéssim en compte aquestes i altres reflexions dels grans pensadors, una altra seria la lectura que faríem dels Evangelis i d’altres escrits espirituals. Posem un exemple: En la narració del fet que anomenem Pentecosta se’ns diu que: els apòstols van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües...  residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel... i quan van sentir aquella remor... van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua... i deien com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna?  Ac 2

El missatge espiritual de Jesús es refereix a l’home, no a la cultura. Com a homes tots som iguals i per això, tots els humans, poden entendre les paraules de Jesús, sigui quina segui la pròpia cultura i la pròpia llengua. Una equivocada interpretació dels textos espirituals, que encara dura, ha destrossat cultures, llenguatges i consciències... La paraula “catòlic” com a propietat peculiar de la nostra fe no es refereix a la cultura, sinó a allò que ens fa humans, és a dir: a allò que ens fa a tots iguals.   

3 – LA LLUM ÉS VIDA

El text que ens pot servir de punt de referència bíblic per saber on hem de cercar la Llum     és el verset senzill i clar de l’Evangeli: Benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu. Mt 5,8.

I qui ens parla bé d’aquesta puresa de cor és Teilhard de Chardin. Escoltem-lo: La puresa és la rectitud i l’impuls que empeny les nostres vides cap a l’amor de Déu buscat en tot i per damunt de tot.

És espiritualment impur aquell ésser que, entretenint-se en la fruïció o aixoplugant-se en l’egoisme, introdueix en si mateix i al voltant seu un principi de retardament i de divisió en la unificació de l’Univers en Déu.

És pur, al contrari, aquell qui, d’acord amb el lloc que ocupa en el Món, s’esforça a fer prevaler sobre el seu avantatge immediat o momentani la preocupació del Crist que ha de consumar-se en totes les coses.

Teilhard, fidel a la vera tradició, entén el Crist, el Medi Diví, o el Punt Omega –segons les seves expressions- és a dir: el Crist Universal, com Aquell que fa realitat la presència de Déu en el Món.  

Els humans que, per inèrcia, tendim al mínim esforç... ens enganyem a nosaltres mateixos i creem les nostres pureses rituals en el marc de les nostres ideologies i creences, en el fons, per evadir-nos de la puresa més gran del que és essencial a la Vida –del que Déu ha creat-  i que demana més esforç i fe. Un exemple el tenim en la narració dels Fets dels Apòstols. El seu autor descriu la visió que va tenir Pere en la qual hi veia tota classe d’animals...:  Llavors una veu va dir a Pere: -Pere, aixeca’t. Mata i menja. Pere contestà: - De cap manera, Senyor. Mai no he menjat res de prohibit ni d’impur. La veu es va adreçar a Pere per segona vegada: - No tinguis per impur allò que Déu ha fet pur. Ac 10,15.

Potser serà interessant, doncs, parlar una mica de “la intenció”. La intenció presa com a sinònim de raó o motivació personal que ens mou a fer les coses... En aquest sentit “la intenció” és un element de primera importància en el món de la vida espiritual.

“La intenció” és aquell nucli espiritual que dóna sentit... a tot el que fem. ¿Amb quina intenció fem el que fem? La saviesa antiga deia que: com menys intencions tingui algú, més poderós serà: i el més gran poder seria la plena llibertat d’intencions. R. Guardini

Acceptar la realitat i la vida tal com Déu l’ha fet requereix l’absència d’intencions...

Onsevulga que s’hagin de realitzar les relacions del jo i el tu han de deixar-se enrere les intencions... Només a partir d’aquesta absència d’intencions es fa possible el que és veritablement humà; l’autèntica amistat, l’autèntic amor, la clara camaraderia en el treball, la neta ajuda en la necessitat. Però quan les intencions adquireixen el predomini , tot es perd. R. Guardini

Hauríem d’acceptar que en la realitat de les nostres vides, incloent-hi la faceta religiosa, hem preferit un món i una vida humana a la nostra mida i d’acord amb les nostres necessitats egoistes, deixant a l’inconscient la Realitat tal com Déu la vol. 

2 – LA LLUM ÉS VIDA

El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum. Is 9,1. Aquesta gran llum pot ser la fe. Parlem, doncs avui, de la fe.

Generalment quan parlem de fe la relacionem amb el fet religiós. Però, essencialment la fe és un valor humà. Mirem, doncs, de parlar de la fe des de l’ésser humà. Jaspers va fer aquest intent en el seu llibre: “La fe filosòfica” (no sempre ben comprés).

Si recordem que, en el seu origen, la filosofia s’entenia com un fruit de l’experiència humana que s’expressa intel·lectualment amb conceptes formulats en diversos sistemes, entendrem també que: fe filosòfica, en el fons, no vol dir altra cosa que fe humana o fe de l’ésser humà que s’expressa d’una manera concreta en la fe religiosa, diferenciada culturalment, i convertida sovint en creença.

El “lloc” on hem de cercar l’experiència humana que es manifesta com a llum, és la consciència. Fem nostra l’espiritualitat oriental que diu: les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència. I en un altre lloc, també el mateix Panikkar diu: El pensament cristià no és “informació”, sinó consciència...

Creure no es el mateix que saber. Jaspers. Sempre s’ha dit que “les proves teològiques” sobre l’existència de Déu, no proven res. Encara que, a semblança de les imatges de fusta o de guix, ens poden ajudar a apropar-nos al Misteri de la Vida. En aquest sentit diu Panikkar: No podem entendre el Misteri..., però sí que podem ser-ne conscients.

La fe és una possibilitat de l’ésser humà. Una possibilitat que arriba a ser realitat gràcies a aquella llibertat que s’entén derivada de la transcendència. Jaspers

No podem identificar la fe amb unes formes dogmàtiques o amb una doctrina espiritual, per important que sigui: Cap llibre pot ser el fonament últim de cap fe perquè és precisament la fe el que és necessita per a concedir valor de testimoni al llibre.  Panikkar

De totes maneres no podem menystenir la Tradició... L’ésser humà... està en el fons de totes les coses. Percebre això, significa la llibertat humana. Quan li van preguntar a Kierkegaard: per què creus tu? Ell va respondre: El meu pare m’ho va dir. Jaspers.

En el nivell de les creences hom recorda que aquesta resposta es anomenada “la fe del carboner”. Però, en el nivell de la fe autèntica pensem que no podem prescindir del que Jaspers anomena: consciència en general. No som únics. No podem prescindir de ningú, ni del món... a l’hora de fer un judici de les coses.

Un dels versets bíblics que té més varietat de traduccions és el de la carta als hebreus:  11,1. La traducció que escollim aquí és la de la Bíblia de Montserrat. Diu així: La fe és la seguretat de les coses que un espera, la convicció de les que no veu.

Un convenciment que es farà realitat per la fidelitat a la pròpia humanitat acceptada com un do rebut.   

1 – I la Vida era la Llum dels homes. Jo 1,4

Mirem de posar llum en les nostres vides. El coneixement ens ensenya on és el tresor que hem d’estimar: on hi ha el teu tresor, allí hi haurà també el teu cor. Mt 6,21.  La pregària de sant Agustí: Senyor, feu que em conegui i que et conegui, resumeix la vida del creient.

També Isaïes reconeix el valor del coneixement: El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum. Is 9,1. I també: Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Is 11,9.

I Pau recomana viure la veritat en l’amor. Cf Ef 4,15.

En la vida espiritual allò que importa en definitiva és saber on posem el cor (la voluntat), perquè com diu Agustí: si estimes terra ets terra, si estimes Déu... ets déu. I en un altre lloc diu: el meu pes és el meu amor: onsevulla que sóc portat, és ell que m’hi porta.  

El coneixement espiritual és fruit de l’experiència, més que de l’estudi. Aprofitem aquí l’oportunitat per a reivindicar la importància de la filosofia, entesa d’acord amb els grans pensadors, els d’abans i els d’ara. Entenem la filosofia no com una disciplina, sinó com una actitud primària de l’ésser humà. Panikkar. La filosofia és com una condició innata de l’esser humà: Els pensaments filosòfics es troben realitzats en germen en tot home, i moltes vegades de la manera més pura en els nens. Jaspers 

Panikkar també diu: La filosofia és per a mi tant la saviesa de l’amor com l’amor de la saviesa... és la saviesa que és continguda en l’amor... és la transparència i la resplendor del que és original i que tot ho fa sorgir, de l’impuls, empenta, acte, de la realitat.

La saviesa sorgeix quan s’uneixen l’amor del saber i el saber de l’amor.

I recordem el que diu el llibre de la Bíblia sobre la saviesa: per molt perfecte que sigui un home, el tindran per no res si li manca la Saviesa que ve de tu, Senyor. Sv 9,6.

La llum que és fruit d’un alt nivell de consciència més que de l’estudi és el que dóna lloc a la veritable “teologia”: L’autèntica teologia jo l’anomenaria més aviat filosofia –és negoci de vida o mort. Panikkar

I sobre el “coneixement” que prové de la saviesa, vegem què ens diu el mateix autor Panikkar: ... no és una activitat purament racional, sinó sobretot un contacte amb la realitat... hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir.

I puntualitza: si veiem el coneixement només com una cacera refinada d’informacions, de legalismes, d’algun tipus d’objectes, en realitat pensem encara molt barroerament.

En l’experiència hi ha la identitat total: sóc allò que conec.  Diuen els Upanishad: “Hom esdevé allò que hom coneix”.        

1 – VIRTUT

La primera accepció que el diccionari proposa de la paraula “virtut” és: capacitat de produir un efecte determinat. I entre altres accepcions, diu: qualitat bona d’una persona i disposició habitual de l’ànim.  

És bo tenir en compte aquestes definicions... nosaltres, que volem posar de relleu el que és essencial, escollim el fet de tenim present la manera que una persona actua i fa les coses i es relaciona amb els altres.

La intenció d’aquests escrits és la donar preferència al “ser” i no tant al “fer”, perquè entenem que, perquè el “fer” sigui el que ha de ser, ha de tenir en compte el “ser”. Tot arbre bo dóna bons fruits, i l’arbre dolent dóna fruits dolents... així, doncs, pels seus fruits els coneixereu. Mt 7,17.

I parlant de virtut la tradició fa servir les mateixes paraules quan es refereix a Déu i quan es refereix a l’home; amor, veritat, bondat, fortalesa... Aquesta és la naturalesa “divina” que ens afecta a tots. Afecta a Déu com a pròpia i a l’ésser humà com a rebut i com a possibilitat.

Escoltem a Pere que ens parla de la vocació cristiana: Perquè la seva divina potència ens ha donat tot el que és necessari a la vida i a la pietat, mitjançant el coneixement d’aquell qui ens ha cridat per la seva pròpia glòria i virtut.

Per elles ens han estat donades les precioses i molt grans promeses, a fi que per elles esdevingueu participants en la naturalesa divina. 2P 1,3.     

La nostra identitat com a éssers humans és que participem de la mateixa naturalesa divina, però, ¿de quina manera? Hi participem com un do donat i rebut amb possibilitat de dur-lo a plenitud mitjançant la llibertat.   

Aquest aspecte de l’existència humana és la que posa de relleu K. Jaspers: Ésser home és esdevenir home.  I més concretament: Ser home és llibertat i referència a Déu.

Aquesta identitat es posa de manifest en les paraules de Jesús als seus deixebles: Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Jo 15,12.

És el mateix amor, per tant és la mateixa manifestació de Vida, de Realitat divina-humana... És possible recórrer camins del pensament per mitjà dels quals arribem a límits en els quals, d’un salt, la consciència de Déu es converteix en una presència natural. Jaspers

En aquest sentit recordem les paraules de K. Jung quan li van preguntar: “vostè creu en Déu”?  Ell va contestar: “no hi crec, el sento”.

De semblant manera santa Teresa deia que se li feia difícil creure en la SS. Trinitat de tan propera que la sentia dintre seu...