diumenge, 11 de maig de 2014


EL NOU NAIXEMENT

T’ho ben asseguro, va dir Jesús a Nicodem, ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. Nicodem no entenia aquestes paraules i va preguntar a Jesús: com pot néixer de nou un home que ja és vell? Nicodem, el mestre de la llei, no ho entenia. Però, ho entenem nosaltres? Nosaltres parlem de renovació, parlem de canviar les estructures i sovint ho fem sense haver nascut de nou. Els nostres costums de sempre han format com una segona naturalesa que ens fa incapaços d’una renovació en profunditat. Fem les coses recolzats amb els nostres raonaments i això vol dir que és l’home vell el qui les fa. Estem en un nivell de consciència de mitja muntanya. No és l’home nou el qui actua, perquè l’home nou no viu dels seus raonaments i dels seus costums ancestrals, sinó que viu de la fe. El just viu de la fe, diu sant Pau. Encara no hem nascut de dalt. I hem de tenir en compte que, de la carn, només en neix la carn; i de l’Esperit en neix l’Esperit.  
Si volem viure de la fe i no de les nostres lleis, hem de tornar a néixer. I això vol dir, no solament tenir un nivell més alt de consciència, sinó gaudir de l’experiència d’una nova realitat. No és solament veure més clar les coses, sinó veure-les des d’una altra perspectiva.  Ara bé, si volem néixer de nou hem de fer morir l’home vell. Sant Pau compara el baptisme amb una sepultura i diu: Ignoreu que tots els qui hem estat batejats en Jesucrist hem estat submergits en la seva mort? Pel baptisme hem mort i hem estat sepultats amb ell. No n’hi ha prou amb el baptisme d’aigua com el de Joan. Cal ser batejats amb aigua i amb Esperit. Aquest segon baptisme no se celebra amb un ritus com el primer. Se celebra amb el testimoni de la vida. Per això l’Església sempre ha equiparat el testimoni dels màrtirs amb el baptisme i l’ha anomenat baptisme de sang. L’Evangeli parla de ser batejats amb foc. Fou el mateix Jesús qui va dir: Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi, i ho deia referint-se a la seva mort.
El testimoni de vida dels cristians d’avui és el millor llibre que ens ensenya com van viure els cristians d’ahir. L’escolapi que viu a fons la seva vocació ens ensenyarà millor que els llibres i les Constitucions qui va ser Josep Calassanç i ens farà entendre millor la seva obra. L’esperit és el qui dóna testimoni del que hi ha en l’home. L’esperit és alè de vida. I aquest alè de vida és manifesta en la intenció, després en les actituds, després en els actes. En definitiva, en el testimoni de vida. El màrtir dóna testimoni de la seva fe. La fe és alè de vida eterna.

I l’esperit és llibertat: El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l’Esperit. Si volem viure de l’Esperit hem de ser lliures. No podem estar lligats a res. Ni a lleis, ni a estadístiques, ni a ritus de cap classe. Per aquí, diu sant Joan de la Creu referint-se a les altures de l’esperit, no hi ha camí. El pas de l’obediència servil a la llibertat és el que fa possible el naixement de dalt. Si no arribem a aquest nivell, tot serà com donar cops de puny a l’aire.
Aquí a la terra hem de fer servir les lleis, les normes, les estadístiques. Però, no hem de viure de tot això. Hem de complir els manaments. Però, la veu de l’Esperit ens dirà: encara et falta una cosa. I aquesta cosa que ens falta és l’única necessària. La que dóna sentit, coherència i fermesa a les altres.  Aquest és el llenguatge del tercer nivell de consciència propi de l’home nou. I aquesta cosa necessària no és una cosa, sinó una disposició. No n’hi ha prou amb deixar casa, xarxes, família, costums... cal sacrificar el propi fill. És a dir, allò que més estimem, fins i tot la pròpia vida. Fins i tot la pròpia religió: Qui estima la seva vida, la perdrà. Cal sacrificar la pròpia religió (institució), si volem guanyar la religió (virtut). Jesús va sorprendre els seus deixebles quan, parlant del símbol més apreciat pels jueus: el Temple, els va dir: D’aquest Temple tan meravellós que veieu i admireu, no en quedarà pedra sobre pedra. Seríem capaços nosaltres avui dia d’acceptar aquestes paraules de Jesús dites dels nostres temples, encara que siguin enteses en sentit simbòlic?     

L’esperit es troba més enllà del que nosaltres podem comprendre amb els nostres raonaments. Deixem-nos aquí d’altres subdivisions que marquen les etapes del camí espiritual i posem l’atenció en aquesta alternativa que anem comentant i que marca un abans i un després. L’estat de l’Home Nou és el que defineix i marca l’entrada al nivell de la fe i deixa aparcat per sempre el nivell de l’home vell que depèn dels interessos d’aquest món, fins i tot dels interessos de caire religiós. És com una espècie de metamorfosi. Sta. Teresa ho compara amb el cuc que es converteix en papallona. El cuc s’arrossega per terra, la papallona vola pels aires del cel i viu de les essències més pures de les flors. És el salt definitiu d’aquells cristians que han passat anys i anys lluitant per ser fidels a les promeses que un dia van fer al servei de l’Evangeli. És tan gran el salt i provoca un daltabaix tan sorprenent en l’esperit del qui l’experimenta i es veu una llum tan potent que eclipsa totes les altres llums anteriors, que fa dir, com santa Àngela de Foligno, per exemple, va dir: Ara veig que l’amor que abans tenia a Jesús era una burla. I quan el creient arriba a aquest estat i rep aquesta experiència, ja no la deixa per res del món. Quan Josep Calassanç va trobar la seva vocació en el servei als nens del carrer, deia als qui li preguntaven per la seva decisió: res ni ningú no em farà canviar d’opinió.


Hem de buscar grups que visquin aquesta realitat. La manera de compartir-la i de portar a terme un projecte concret de servei als germans, vindrà després per si sol.