dimarts, 13 de gener de 2015

( 1 ) - L’ALFORJA DELS PENSAMENTS

I la veritat us farà lliures. Aquestes paraules de Jesús marquen el camí que porta a la vida, perquè sense veritat no hi ha llibertat i sense llibertat no hi ha Home Nou.

Però, el fragment complet que defineix i dóna sentit a la vida del creient (que després s’ha anomenat cristià) el trobem en l’Evangeli de Joan (Jo 8,32). En aquests versets hi podem veure quatre conceptes essencials que defineixen l’home nou. Són: Fe, Acceptació, Veritat i Llibertat. La frase completa de l’Evangelista és la següent: Jesús digué als que havien cregut: Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat , i la veritat us farà lliures.   

Aquestes paraules estan escrites des del tercer nivell de consciència. I, per tant, és des d’aquell lloc de la fe que han de ser llegides, ja que el fet de llegir o interpretar les paraules espirituals amb categories racionals o legals implica una tergiversació i manipulació del llenguatge i, de retruc, una ofensa al Crist de qui rebem aquelles paraules.

Recalquem això perquè entenem que el fet de parlar amb categories espirituals no solament és una opció, sinó també una capacitat. Seria bo que féssim un acte d’humilitat i ens preguntéssim si tal vegada no estem inclosos en aquells dels qual Isaïes va dir: Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu......                                                                              
Aquesta capacitat per entendre la Paraula ens ve del cor. Benaurats els nets de cor perquè ells veuran Déu. Puresa de cor que és sinònim de sinceritat existencial, de fidelitat a si mateix, de ser home sense engany.

Tanmateix, no tenim més remei que balbucejar unes paraules comentant el text esmentat. Per començar hem de parlar de la fe, ja que Jesús va dirigir les seves paraules als qui havien cregut. I és que sense fe no és possible comprendre la vida de l’esperit. Crec per poder entendre, deia sant Anselm.

I per saber què vol dir creure, sobretot per als qui hem viscut i crescut en un context religiós, el primer que hem de fer és distingir la fe de la creença. Sovint no tenim un concepte clar del que significa creure i quina cosa volem dir quan esmentem la paraula “fe”.

La fe forma part de la naturalesa humana que ens ha estat donada: La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té us de raó i sentits. Se’n pot ser més o menys conscient; se’n pot saber donar raó o no, però és quelcom que hem rebut. I per tant, expressions com tenir o no tenir fe no són les més adequades en aquest nivell de consciència. La fe no es pot perdre. Es perden les creences. Panikkar.

També es diu que la fe és una opció. I és veritat. Però la veritable opció comença per ser acceptació. La fe és opció a favor de la vida, que vol dir, a favor de la veritat i de l’amor. Déu és Amor, Déu és Veritat. Però, aquest dur a terme l’opció és do de Déu: Què tens que no hagis rebut?  Déu obra en nosaltres tant el voler com el fer.  És cert que sóc jo qui opto, el qui decideixo fer o deixar de fer. Però, aquesta capacitat per decidir no he estat jo qui l’he creada. L’he rebuda. La trobo dintre meu. Des d’un principi està a la meva disposició.

Per tant, el primer acte conscient que haig de fer en la meva vida espiritual és l’acte d’acceptar, d’una manera positiva, l’existència amb totes les seves possibilitats il·limitades de creixement. És un acte d’obediència. Obediència no a una llei feta pels homes, sinó a l’energia vital que em dóna vida i pel qui accepta creure, és a dir, pel  qui accepta la fe com la capacitat d’obertura a alguna cosa més,  és obediència a la Voluntat de Déu. Per l’obediència... tots seran fets justos.  

I si és cert que un pot fer l’opció de creure en Déu o de no creure-hi, això és una facultat que tenim, però, aquesta facultat encara no és llibertat. La llibertat és acceptació de la Realitat, és fruit de la veritat: La veritat us farà lliures. Només la veritat ens pot fer lliures. Només sóc lliure si opto, és a dir, si faig descansar el meu esperit en el misteri que està més enllà de la meva comprensió i que puc simbolitzar amb el nom de Déu. Déu entès no com un concepte, sinó com un símbol. Panikkar. Si opto només per allò que jo comprenc, em faig esclau de la meva comprensió.   

La fe és una opció, entesa com un acte que exerceixo lliurement. No és fruit d’una reflexió. En tot cas la reflexió pot ajudar a enfortir la fe: Crec per poder entendre i miro d’entendre per creure, deia sant Agustí. La fe és do de Déu. I a partir d’aquest do que resideix en el més íntim de la nostra intimitat cal estar atent, ja que la fe ve d’escoltar la paraula.      

Creure és optar a favor de la vida, és a dir, a favor del bé, de l’amistat. La frase de Hans Urs Von Balthasar: Només l’amor és digne de fe, es pot invertir dient Només la fe pot fer possible el misteri de l’amor. Creure és tenir el coratge d’existir.

La fe que és acceptació és la primera baula de la cadena que ens porta a l’última que és la llibertat, és a dir: a la salvació. Si guardeu les meves paraules sereu de debò deixebles meus. És a dir, sereu l’home nou, hereu de vida eterna. Aquesta disposició implica l’acceptació de si mateix, no solament quant a la dimensió física i mental, sinó l’acceptació de totes les possibilitats de creixement que Déu ha dipositat en el nostre cor. 
 
La disposició incondicional a favor del bé obre les portes a la veritat: ...coneixereu la veritat... La “veritat” és una paraula que forma part fonamental de l’argot propi del món religiós de la nostra cultura, però que ha tingut poca incidència en la praxi de la vida cristiana en el món occidental, malgrat que és l’objectiu principal i bàsic de la vida que anomenem cristiana, perquè, en definitiva es tracta de fer la veritat en l’amor. El mateix Jesús es va presentar com aquell que ha vingut a aquest món a donar testimoni de la veritat. Gandhi donava més valor a la veritat que a l’amor. En general l’Orient ha apreciat més el valor espiritual de la veritat.

La Veritat és paradoxal. És el gran Misteri, i al mateix temps, és la força: l’alè de l’esperit, l’energia vital que d’una manera amagada però real, ens fa moure com el principi i la fi de les nostres accions. La vida era la llum dels homes. Un poble que vivia en les tenebres ha vist una gran Llum.
Fer la veritat vol dir que les nostres vides no són fantasia o desig fatu, sinó la pura realitat. La veritat és la realitat de les coses. Balmes.

Què és la Veritat? Va preguntar Pilat. No va obtenir resposta. És que no n’hi ha de resposta. Malgrat això, tots, d’una manera o altra anem darrere de la veritat. Som cercadors eterns de la veritat, perquè per més que caminem darrere seu, mai no acabarem de copsar-la del tot.
Per això tots aquells sistemes que pretenen posseir la veritat i lligar-la ben lligada a base de conceptes doctrinals o d‘ideologies polítiques, a més de fer el ridícul, no saben el que diuen. La veritat s’escapa d’aquell qui la vol posseir. La Veritat és objecte de fe. Això vol dir que està més enllà dels límits on pot arribar la raó, perquè la fe és posar confiança en allò que no veiem. No obstant això, quelcom ens arriba de la veritat. Nosaltres mateixos i el món que ens envolta som esclats de la veritat. Passa però, que no ens acceptem. L’acceptació de si mateix (Guardini) no solament en la forma física i intel·lectual, sinó en la seva dimensió transcendent, acceptació que comporta la fidelitat a allò que estem destinats a ser, a l’home nou, és la pau. 

La veritat no pot prescindir del cor. La doctrina en té prou amb el cap, però no la veritat. El cor té raons que la raó no és capaç d’entendre. Pascal. Aquest és el motiu que sovint quedi al marge de la nostra consideració la relació entre el contingut i les formes; entre l’ésser i la seva expressió. Perquè en la relació està la vida i la vida es viu no solament amb el cap, sinó amb el cor, amb els sentits amb tota la persona. I no oblidem que persona és relació.


La història ens mostra que, globalment considerada, s’ha menystingut la veritat de la religió, és a dir, la veritat entre fe: entre el contingut essencial i les seves formes d’expressió: les creences. En aquest context, veritat és sinònim de coherència, d’holisme, de fidelitat als orígens, d’unitat en la diversitat, de sinceritat existencial, de rectitud d’intenció... És a dir, d’aquelles coses que toquen al nucli essencial de la vida. Allà on es cou l’autenticitat de l’existència. Hi ha moltes existències buides de contingut. Són les que pertanyen a l’home vell. Cal néixer de nou si volem trobar-nos amb la veritat i gaudir de llibertat.