( 2 ) – AXIOLOGIA FONAMENTAL

      Entorn de la Paraula

Estem reflexionant des d’un context espiritual i simbòlic, no purament científic o gramatical. I en aquest context, la paraula és més que un fonema o una grafia. És més que un terme gramatical. Quan parlem de la paraula, parlem de l’home, perquè El qui és la Paraula s’ha fet Home. I en contemplar l’Home com la Paraula estem contemplant la seva vessant divina. L’Home forma part de la Trinitat cosmoteàndrica que és Déu, Home, Cosmos. Panikkar.

Podríem dir que l’essència de l’home és ser expressió. Si es diu que home és un ésser donada, Guardini, Jaspers, vol dir que la seva naturalesa és expressió d’aquell qui l’ha donat. En definitiva: És paraula. I el seu destí consisteix en ser fidel a aquell qui l’ha creat a semblança seva. Si no és fidel deixa de ser paraula, deixa de ser veritat i es converteix en mentida, en aparença de realitat. Així, doncs, l’home és expressió i s’expressa a través d’una cultura. I dins d’aquesta cultura manifesta la seva vessant religiosa.

La paraula autèntica és manifestació de la veritat i la veritat forma part de la naturalesa divina: Déu és Llum, i per tant, de la naturalesa humana ja que som creats a imatge de Déu. Per això, hem d’anar molt amb compte amb les paraules que diem perquè està en joc la veritat i, per tant, la nostra pròpia naturalesa humana i la nostra salvació. Si som conscients d’aquesta realitat no trobarem exagerades les paraules de Jesús quan diu: De tota paraula inútil que diguin els homes, en donaran compte el dia del judici. 

En començar aquestes reflexions, i encara que ens hàgim de repetir en el que diem, recordem que és de fonamental importància no confondre la veritat amb la doctrina.  No podem confondre el fonament de l’edifici espiritual posat per Déu, amb l’edifici construït pels homes. Aquí val la pena transcriure les paraules de la primera carta als corintis: Que cadascú miri bé com construeix! De fonament ningú no en pot posar cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist. Sobre aquest fonament es pot construir amb or, amb plata, amb pedres precioses, o bé amb fusta, amb herba seca o amb palla, i ja es veurà què val l’obra de cadascú: el dia del judici la posarà en evidència...

Aquestes reflexions, i moltes altres de semblants, se les ha de fer cada creient i també cada comunitat i cada església. A vegades sembla talment, per la manera de comportar-se, que les grans institucions estiguin exemptes, per gràcia de Déu, d’aquest judici. Una presumpció  que és bastant il·lusòria i ridícula . 

 

Tinguem present, també, que la nostra ment està condicionada per les idees o conceptes que hem rebut del passat i de la nostra tradició i que, sovint, ens impedeixen descobrir la veritat eterna amagada en el fon del cor. Actuem d’acord amb les idees que tenim i degut a això, sovint escrivim amb renglons torçats. Ara bé, no obstant això, i d’una manera misteriosa però real, aquella veritat eterna és la força espiritual que ens impulsa a seguir caminant cap al cim del nostre destí etern.  

La paraula s’ha fet home des de sempre. Es manifesta en el temps, però és de sempre que s’ha fet home. Les paraules de la Revelació parlen de coses espirituals expressades amb categories espirituals. I per tant amb categories d’eternitat. La fe ens invita a viure l’etern present de la vida divina que portem dins. La Revelació no és cosa del passat, ni s’ha de donar per acabada, ni s’acabarà mai: El qui és la Paraula està amb nosaltres tots els dies fins a la fi del món. Cada dia és una nova revelació. Ens passa, però, com als fariseus que no sabem descobrir els signes dels temps.  

                                                                           

La fe descansa en el misteri. No en el concepte doctrinal, ni en el ritus, ni en la llei perquè la fe és conèixer realitats que no veiem i que no poden ser apreheses per cap concepte. El lloc on podem trobar Déu és el silenci. I només la fe ens permet descansar en el silenci. Per això el Mestre Eckhart diu a aquell que es creu saber coses de Déu: Què estàs xerrant sobre Déu? Qualsevol cosa que tu diguis de Déu és falsa. El qui actua segon la llei es creu segur perquè ha complert amb totes les normes establertes. El qui actua segons la fe sap que l’última paraula de tot el que fa i pensa la té Déu. El creient té intenció de viure i de fer comunitat i, per tant, d’estar en la presència del Crist, però és conscient que això només ho sap Déu. Aquesta és la diferència entre viure de la llei o viure de la fe. El qui viu del compliment de la llei posa la confiança en la llei que no salva, el qui viu de la fe posa la confiança en Déu. I aquest se salvarà.

Estem acostumats a veure i a judicar les coses per les seves aparences o pel que sempre se’ns ha dit, no per la seva realitat essencial. Confonem la perla fina amb les peces de bijuteria. Preferim la brillantor del que és artificial, a la naturalesa nua del que és autèntic. La brillantor amaga i dissimula l’engany de les aparences. L’excessiva erudició i brillantor de certes doctrines amaga la buidor del seu contingut espiritual. Heidegger. I a l’hora de fer un judici sobre les coses que atenyen a la religió, sovint colem el mosquit i ens empassem el camell. Mateu.

Cada paraula evoca un aspecte de la realitat. Una mateixa paraula ens diu més d’una cosa. Depèn del context. Per això, quan es presenta un text, cal tenir present el context, el pretext i l’ordit. Panikkar. És relativament fàcil dir paraules boniques i essencials. No és tan fàcil viure (ser) paraules essencials i expressar-les en el seu context adequat i amb formes coherents i des d’un nivell superior de consciència. I les paraules que no són ressonància del qui les diu, són com la palla que s’emporta el vent. 

La veritat ha esdevingut la gran absent en el transcurs de la nostra història occidental. Se’ns ha predicat i ens hem esforçat en ser exemple de bones obres, però la veritat de la qual Crist ha vingut a donar testimoni  ha esdevingut la gran desconeguda. Ens referim a la veritat existencial. I del que es tracta és de fer la veritat en l’amor. Efesis

No ens hem desempallegat del paternalisme o de la ideologia amb les quals hem tenyit les nostres obres. Hem fet prevaldre la llei per damunt de la virtut, malgrat que contra la virtut no hi ha llei. La virtut està per damunt de la llei com diu sant Pau després d’enumerar unes quantes virtuts, que anomena fruits de l’Esperit Sant, diu: Contra aquestes coses no hi ha llei. La virtut és una manera de ser paraula. Déu és amor. I si Déu és amor, l’home serà amor, quan les seves relacions amb els altres siguin paraula de Déu, és a dir, siguin fetes d’acord amb la Voluntat del Pare del cel.